La meva "trampa balcànica" particular

El conflicte de Bòsnia, i dels Balcans en general, té un alicient que fa que, quan un s’hi apropa, el deixi veritablement trastocat. Aquest no és altre que la seva proximitat, tant a nivell socio-cultural, tamporal, com físico-territorial de l’escenari on es va produir.

Els països balcànics comparteixen amb nosaltres (i quan dic nosaltres, que cadascú entengui el que vulgui: Espanya, Catalunya, Europa…) uns valors socio-culturals similars. És evident que els espanyols, els catalans, els francesos, els portuguesos, els italians, el alemanys o els anglesos tenen formes de ser i de fer diferents, però comparteixen uns valors i una forma de veure el mon similar. Un català va a Anglaterra i no li sobta ni li trenca els esquemes la seva forma de viure. I el mateix passa si aquest català se’n va a Bòsnia, a Croàcia o a Sèrbia. Es passejarà pels carrers dels seus pobles i ciutats i es creuarà amb gent que vesteix com ell, que condueix el mateix cotxe que ell, que té un aspecte físic igual al seu, que té unes aficions similars... Això és el que fa que, en pensar que aquesta gent (en el cas de Bòsnia, sobretot), va experimentar el que és la màxima expresió de la barbàrie humana fa tants sols 13 anys, se’t posin els pèls de punta. I això passa, sobretot, per aquests tres punts: són gent com tu (tant en aspecte físic, com per tradició socio-cultural), ho han viscut fa tant sols 13 anys, i tot plegat ha passat a tres hores d’avió de casa teva.

Actualment i, segurament per la influència de les pel·lícules, les sèries i l’agenda informativa que ens arriba d’Estats Units, tendim a associar tot allò relacionat amb els conflictes bèl·lics amb zones o èpoques llunyanes. Tots sabem que Espanya va patir una Guerra Civil, però això va ser fa molt i l’únic testimoni que ens queda és el dels nostres avis. El mateix passa amb Europa i la Segona Guerra Mundial. I és que a dia d’avui, sembla que els conflictes ens cauen molt lluny: Iraq, Afganistan, Txetxània, anys enrere Vietnam i Corea. Tot plegat són indrets molt llunyans, tant físicament, com culturalment. Són territoris que ens resulten estranys a nivell de valors, de formes d’entendre el món. Si bé és cert, o així ho vull creure, que per a la majoria dels que ens autodenominem “occidentals”, tots els sers humans són iguals, mai ens serà igual de fàcil posar-nos en la pell d’una persona que compareteix tantes coses amb nosaltres, com són els balcànics, que posar-nos en la d’un ciutadà de l’Iraq o de Corea del Nord.

Així doncs, per a les generacions que estem pujant avui en dia, la guerra és quelcom molt llunyà, és una cosa que es troba en ells llibres d’història en la memòria dels nostres avis, o a les pantalles de la CNN. Molts no som conscients que fa tant sols 13 anys, a un tir de pedra de casa nostra, pràcticament al cor d’Europa, hi va haver una guerra brutal, on s’hi va matar, violar, exterminar. Aquestes, són paraules que coneixem de sobra, però que realment ens són molt llunyanes, no en coneixem el seu significat real perquè no les hem experimentat. Si que ho han fet, en canvi, aquelles persones que tant s’assemblen a nosaltres i que ens hem creuat passejant pels carrers de Móstar, de Sarajevo o de Dubrovnik.

I és que fer una volta per Móstar, observant l’estat de ruina en la que es troben gran part dels seus edificis i veient com gent com tu intenta fer-hi vida normal després de viure el que ha viscut i de conviure encara amb la majoria de les seves seqüeles (des dels mateixos edificis en runa, fins l’enfrontament i la manca de convivència entre les dues grans comunitats que formen la ciutat –croates i musulmans- que, tot i estar separats simplement per una avinguda i un riu, no volen tenir cap relació entre ells, i fan vides completament separades dins una mateixa ciutat), provoca un enorme estat de tristesa, de por, fins i tot d’angúnia, i d’altres sensacions per a les quals no se m’acut cap adjectiu o catalogació. El mateix passa quan passejes pels carrers d’Srebrenica i t’intenes imaginar el pànic que van acumular aquells carrers un juliol de fa 13 anys, quan l’exèrcit serbi va envaïr el poble i va provocar el genocidi més gran d’Europa després de la Segona Gurera Mundial.

“El Genocidi més gran de la Segona Guerra Mundial”: això va passar sobre l’asfalt que tu ara estàs trepitjant, davant els ulls de la gent amb la que estàs parlant o que t’està acollint a casa seva. Passejant pels Balcans (i per Bòsnia especialment), et vas topant de cara amb la materialització d’aquestes paraules tant conegudes i desconegudes a la vegada, com violació, assassinat o genocidi. T’adones que aquestes coses passen, i que no passen tant lluny o fa tant de temps com creus, sinó que gent com tu també les fa i les pateix.

Però Bòsnia i els Balcans no són només això. Són un caràcter obert, acollidor, generós, molts cops surrealista, graciós. Són uns paissatges canviants i preciosos. Són una barreja de tradicions culturals, d’històries i, evidentment de religions (que es d’on, al cap i a la fi, ve tot el conflicte). Tot plegat fa que ens hi enganxem, ens hi quedem atrapats. Una frase que clava aquest fenomen és una de l’historiador Francisco Veiga, que diu: "Ellos (els balcànics) solo desean salir de allí. Nosotros queremos volver. No ha sucedido nada extraordinario, no hay nada especialmente atractivo en aquel lugar o en esas gentes. Y sin embargo hay una magia que nos atrapa para siempre".

El Síndrome Bòsnia (IV)

Dimecres 19: No cal ni explicar la impressió que genera veure una superfície com la plaça de Catalunya (més o menys) plena de tombes. Les que tenen més antiguitat són de marbre de color blanc, i les menys antigues, són de color verd. Coincidint amb els dies en que es va produir el genocidi, cada 11 de juliol (diria que és l’11, però no n’estic segur), les famílies de les persones mortes tornen a Srebrenica per recordar-los (la majoria de gent ha marxat de la zona, i fins i tot del país, i només torna en aquesta data). Els familiars d’aquelles persones, el cos de les quals s’ha trobat al llarg de l’any en alguna de les múltiples fosses comuns, també hi assisteixen per enterrar-lo. Un dels principals motius pels quals no tots els morts del genocidi d’Srebrenica encara no estan enterrats, és perquè els militars serbo-bosníacs, per tal de d’amagar els fets, va trossejar els cossos de les víctimes, i els va repartir per diferents fosses comunes. Això dificulta molt la feina, ja que fins que no hi ha un 75% del cos reconegut, no es pot donar per trobada una persona.

Després de la visita al cementiri arriba la visita a les fàbriques on l’ONU va tenir “protegida” durant un parell de dies una part de la població d’Srebrenica, just abans que l’exèrcit serbo-bosníac prenés la zona i dués a terme la matança. Dins de la fàbrica es pot veure un vídeo que relata aquests dies, i la reacció que provoca és inexplicable. Tristesa, ràbia, por… cap adjectiu és capaç de definir-ho. En acabar la visita, una dona se’ns apropa i ens comenta si ens ve de gust parlar una estona amb una associació de dones, víctimes del genocidi d’Srebrenica, que té seu al mateix recinte. La xerrada és molt interessant, però a la Maya, la nostra intèrpret (sèrbia), se li fa força complicat haver de traduir-nos totes les “pestes” que arriben a dir sobre els serbis (no cal dir que en presentar-la, la fem passar per musulmana). Les dones amb les que parlem tenen molt clar que Kósovo té tot el dret de ser independent. Ara bé, quan se’ls pregunta què en pensen de la possibilitat que la República Srpska aprofiti per independitzar-se de Bòsnia, no dubten en assegurar que ells (els musulmans), no ho permetran.

Acabem la xerrada i ja és hora d’anar a dinar. Cada àpat que fem a Srebrenica és un espectacle. Els “restaurants” són una petita sala més de la casa, i per encabir-nos-hi a tots, calen veritables esforços. El dinar d’avui no és una excepció i, per variar, omplim nosaltres sols el local. El menjar, això si, boníssim i impossible d’acabar. Després de dinar toca visita al mític Davidof (cafeteria, pub, i seu social de la nostra expedició), per fer un cafè i decidir el que farem a la tarda. Un grup es quedarà fent fotos per Srebrenica, i un altre anirà a la ciutat del costat, Bratunac, a intentar parlar amb algú de la situació de Kósovo i la República Srpska. Jo m’apunto a la segona opció.

Després de passejar una estona per Bratunac, ens trobem amb l’Spasoje Mihailovic, un home jubilat que resulta ser periodista i politòleg. Ens n’anem a prendre algo amb ell, i ens explica que durant la guerra escribia per diversos mitjans de Belgrad. L’Spasoje és conscient de que l’única manera de fer tirar endavant el país és mirant endavant, sense reobrir les ferides del passat. En aquest sentit, assegura que on millor poden estar els serbis de Bòsnia, és a Bòsnia, i no en una república independent, o unint-se a Sèrbia. Tot i assegurar que abans de la guerra tenia amics musulmans, i que li va saber molt de greu que haguessin de marxar del poble, confessa que no li faria cap gràcia que la seva filla es casés amb algú d’aquesta ètnia. La conversa dura gairebé dues hores, i quan sortim ja és hora de sopar. Els altres membres del grup han decidit baixar també a Bratunac, i anem a sopar a una pizzeria, on aprofitem per celebrar l’aniversari del Juvenal.

Imatges: memorial de Potocari (les dues primeres), i Spasoje Mihailovic.

El Síndrome Bòsnia (II)

.

Dimarts 18: Amb una ressaca considerable marxem cap a Sarajevo. Després de dues hores de viatge per carretera, entrem a la capital per l’avinguda dels franctiradors. Com el seu nom indica, aquest carrer era conegut perquè a banda i banda hi havia franctiradors i era molt perillós circular-hi. Sarajevo va estar assetjada durant els quatre anys de la guerra per l’exèrcit serbi, que l’envoltava des de les muntanyes.

La visita a la capital és passada per aigua, ja que en les quatre hores que hi estem no para de ploure. Després de canviar euros per maraques, visitem el mercat central de la ciutat. Aquí hi van morir 60 persones per culpa d’una granada. Aquesta matança va ser la que va fer reaccionar la comunitat internacional i la va fer intervenir per acabar amb el conflicte. Seguim visitant Sarajevo, i entrem a l’església ortodoxa, seguim caminant i al cap de quatre passos ens trobem amb l’església catòlica. Quatre passos més enllà hi trobem la mesquita, amb un parell de fidels resant-hi a fora. Totes tres esglésies estan a un tocar entre elles, i no hi ha cap problema. Sarajevo, sens dubte, és la ciutat més cosmopolita, i on la relació entre les tres comunitats genera menys problemes. La mesquita està situada ja a la zona més antiga de Sarajevo, una part que, per les característiques dels seus edificis, i sobretot pels seus teulats, recorda més aviat una ciutat medieval japonesa, que no pas la capital de Bòsnia i Hercegovina. La visita segueix cap a la Biblioteca Nacional, un impresionant edifici que contenia més de dos milions de llibres, documents i diaris, i que va ser completament destruida per dins, per culpa d’un obús serbi. Avui només se’n conserva la façana.

Seguim cap a un dels cementiris més importants de Sarajevo. Està sobre un turó, des del qual es pot observar una gran panoràmica de la ciutat. Malauradament, la boira es comença a fer espessa i amb prou feina es veuen els edificis més alts dels barris més degradats del Sud. Comença a caure aiguaneu i decidim baixar a buscar algun lloc per dinar. Després d’una estona, decidim entrar en el que sembla un restaurant de menús destinat als treballadors i a la gent de la zona. Quan entrem, descobrim que es tracta del que aquí diríem un bar-comidas. La veritat és que mengem molt bé. Després d’això, ja és hora de marxar cap al nostre seguent destí, un dels pobles que es va fer més tristament famós durant la guerra: Srebrenica.

La presa d’Srebrenica és complicada. Només sortir de Sarajevo, un cartell ens indica que hem entrat a la República Srpska (el territori on viuen els serbis de Bòsnia). El fet que després de la guerra, la comunitat internacional es posicionés al costat dels musulmans i els croates, i deixés els serbis com els dolents de la película, ha fet que la República Srpska estigui molt més atraçada, ja que no ha rebut cap mena d’ajuda econòmica, ni a nivell internacional, ni procedent de Sèrbia (ja que el país estava embargat, i no es podia permetre donar cap mena d’ajuda). A més, hi ha molt poques, ONG que hi treballin, amb la qual cosa, entrar a la República Srpska és com fer un salt en el temps (cotxes d’abans de la guerra, cases més fetes caldo que l’habitual, economia molt bàsica –agrària, principalment-, etc.).

La nevada que cau es comença a fer espessa, però nosaltres seguim pujant cap al port de muntanya que ens ha de portar a Srebrenica. A mesura que anem pujant, ens anem trobant camions parats a la carretera, que no poden seguir. La llevaneus pràcticament està desapareguda, o intentant ajudar algun camió, amb la qual cosa, la carretera cada cop està pitjor. Som concients que si ens aturem, després no podrem tornar a engegar, així que el Juvenal continua conduint com pot. És impresionant veure com, tot i que la carretera (una carretera estreta i plena de corbes) està completament envaida per la neu, ens anem creuant camions enormes que pretenen passar el port com si no passés res. Els que anem a la furgoneta del Juvenal tenim sort i, a part d’un parell de relliscades, no tenim cap incident. Els de la furgo del darrere han de parar a posar cadenes, empènyer el cotxe… Ara bé, els que pitjor ho passen son els de les dues altres furgonetes, que tot i haver anat en una altra direcció, es troben la mateixa nevada en un port similar. Una d’elles està a punt de desplomar-se per un barranc ple de mines, i l’altra es queda entravessada al mig de la carretera i no pot continuar.

Arribar a Srebrenica impresiona, i molt. És complicat descriure amb paraules el que se sent quan poses els peus en un poble on saps que hi ha passat una barbàrie d’aquestes característiques. Saber que fa 12 anys, al lloc per on estàs passejant, hi van morir més de 8.000 persones. Saber que abans de produir-se aquesta matança, durant un any, van viure en un poble de poc més de 10.000 habitants, més de 35.000 persones en condicions infrahumanes. Imaginar que els carrers per on passes, les muntanyes que et rodejen van ser escenari de tant de pànic i de tanta mort. Mirar a la gent a la cara i saber que no fa ni 15 anys que han viscut en persona aquest terror. Pell de gallina.

Després de sopar en el restaurant més gran del poble (on amb prou feines hi cabem tots), ens n’anem a dormir a casa l’Amra, que viu amb la seva mare i la seva filla. Són una família musulmana (dels pocs que han tornat a Srebrenica), i van patir la matança en primera persona. L’Amra treballa al memorial de Potocari, un poble molt proper a Srebrenica, on l’ONU hi tenia el quarter general i on, quan els serbis van prendre el poble, van començar a separar els nens, homes i avis musulmans, de les dones. Tots aquells que tenien entre 14 i 75 anys van morir afusellats entre el dies 11 i 14 de juliol. No cal entrar en detalls, però molts cops la forma en que els mataven eren del més cíniques i exacrables. Ara a Potocari hi ha les tombes de totes les persones que s’han anat trobant repartides en foses comuns (després de matar-los, els serbis trossejaen els cossos i els repartien en diferents fosses comuns, per tal de dificultar-ne el reconeixement).

El dia seguent, tindrem l’oportunitat de veure aquest cementiri gegant, i d’entrar a les naus industrials on l’ONU va “protegir” part de la població durant la presa d’Srebrenica per part dels serbis. Allà hi veurem un vídeo que fa posar els pèls de punta, sobre com va passar tot. La visita ens la farà l’Amra, i coincidirem amb un grup d’estudiants de Sarajevo, que s’han desplaçat fins el memorial. Però tot això passarà demà. Ara toca dormir, i per primer cop des que estem a Bòsnia, podrem fer-ho sobre un matalàs en condicions.

FOTOS: Centre de Sarajevo; Mercat de Sarajevo; Carrer d'Srebrenica

El Síndrome Bòsnia (I)

Ja fa uns dies que he tornat de Bòsnia i Hercegovina, tot i que em costa assimilar-ho. Explicar el que ha significat aquest viatge és pràcticacament impossible, perquè no hi ha paraules que puguin descriure els sentiments que m’ha despertat. Podria començar a enumerar experiències, moments i llocs que m’han marcat, però sempre me n’oblidaria d’altres i gual d’ importants, o no sabria explicar-los de forma correcta. Com que necessito païr tot el que he viscut aquests deu dies, he decidit, de moment, fer una cronologia d’allò que he fet des que vem sortir de la Universitat Autonoma fins que hem tornat.

Divendres 14.- A les 09:30 sortim de la UAB en direcció Verona. A aquella hora sortim dues furgonetes amb 8 i 7 persones respectivament. Dues hores més tard en surt una altra, i a les tres de la tarda surt l’última furgoneta de l’expedició. El vitge per autopista és llarg, però tinc la sort d’estar a la millor furgoneta de totes, tant per comoditat, com sobretot per la companyia. M’acompanyen el Martí, el David, la Pat, la Meri, l’Alba (que forma part de l’staff), la Rocío i el Jovenal (el conductor). Parem a dinar en una àrea de servei, ens aturem a sobre de Mónaco per veure-ho des de les altures, i seguim fent camí cap a Itàlia. A les 22:30 arribem a Verona i ens posem a buscar l’alberg on hem de passar la nit. Allà ens trobem amb l’altre furgoneta (la que ha sortit a la mateixa hora que nosaltres) i ens n’anem a menjar una pizza per la ciutat. Al cap d’una hora arriba la tercera furgoneta, amb el temps just per menjar alguna cosa i anar cap a l’alberg abans que el tanquin i ens deixin al carrer. La quarta furgoneta no para per dormir i segueix fent autopista tota la nit.

Dissabte 15.- Ens llevem d’hora. No ens podem entretenir perquè hem d’arribar a dormir a Móstar, i hi ha unes 15 hores de camí. A les 9 ja estem a l’autopista camí de Trieste. Creuem la frontera amb Eslovènia, posem benzina i el Juvenal em demana que agafi jo la furgoneta. Mai havia conduit un cotxe tant gran i al començament costa una mica. A més, el tram entre Ljubljana i Zagreb és un mix entre carretera i autopista i cada dos per tres varia el nombre de carrils. Parem a dinar després de Zagreb i continuem (amb el Jovenal al volant) direcció Slavonski Brod, el poble fronterer amb Bòsnia. L’autopista croata transcorre enmig d’una inmensa plana, travessant boscos i paissatges típicament balcànics. Quan ens acostem a la frontera amb Bòsnia tot canvia. Fins aleshores, els canvis de país havien estat paulatius, no gaire bruscos. Potser el més destacat és el d’Itàlia a Eslovènia, bàsicament pel canvi d’un idioma llatí a un idioma eslau. Entrant a Croàcia te n’adones que entres als Balcans (Eslovènia és un país completament europeitzat), però continues amb la sensació d’estar en un país completament normal: autopista, cases normals, àrees de servei més o menys convencionals, cotxes nous… Ara bé, a la que deixes l’autopista per agafar la carretera que creua a Bòsnia tot canvia. Passes Slavonski Brod (croata), entres a Brod (bosni) i en tres minuts t’adones que Bòsnia, tot i estar relativament a prop, és un univers a part. Els cotxes i les carreteres ja canvien (només hi ha un tram d’autropista de 30 quilòmetres prop de Sarajevo) i sembla que hagis viatjat 20 anys enrere en el temps. El primer símbol inequívoc de que a Bòsnia hi va haver una de les guerres més cruels d’Europa no triga massa en arribar. Ho fa en forma de cases sense sostre ni finestres. Cases que només mantenen l’estructura, “gràcies” a una tècnica inventada per l’exèrcit croat per evitar que, quan envaien un poble o ciutat, la gent que havia fugit de casa seva hi pogués tornar. Es tractava d’obrir totes les claus de gas de la casa i deixar una espelma encesa. Quan la casa s’omplia de gas, explotava i el primer que destrossava eren el teulat i les finestres. 13 anys després d’això, una de cada tres cases segueix destrossada, sobretot al nord del país (també es pot veure en altres zones per on van atacar els croates, però en aquest punt és molt més evident). Aquí comencen les primeres llàgrimes. Veure la barbàrie amb els teus propis ulls és una cosa a la que no hi estàs acostumat, i el primer cop costa d’acceptar. La ruta segueix direccio Duboj i Zenica. En aquesta última ciutat comença l’únic tram d’autopista del país, que arriba pràcticament fins a Sarajevo.

Entrem a la capital del país a les nou de vespre i seguim cap al sud en direcció Móstar, la capital d’Hercegovina. La carretera de Móstar trancorre per una vall tortuosa i això fa que les curves tancades es vagin succeïnt una darrere l’altra. Arribem a Mostar i seguim cap al petit poble de Bacevici, on passarem les tres primeres nits a Bòsnia. Bacevici té una història apassionant. Es tracta de l’únic reducte serbi de la zona, envoltat de croates i musulmans. La zona de Móstar està dividida entre aquestes dues comunitats i els serbis són una ínfima minoria reclosa en aquest petit poble de 150 habitants. Durant la guerra van haver de marxar, quan l’exèrcit serbi va deixar de protegir-los. En acabar el conflicte, van tornar 20 homes i van començar a reconstruïr el poble, protegits per les tropes de l’ONU, que vetllaven perquè els croats i els musulmans no aprofitessin que eren minoria i fessin una carniceria. Amb el pas del temps, les famílies sèrbies han anat tornant, però a dia d’avui l’habiten la meitat de persones de les que hi havia abans de la guerra. Bacevici va ser un dels pobles on els croates van començar a experimentar el sistema del gas i l’espelema per volar les cases. Aquí van descobrir que era un mètode hiperbòlicament barat i hiperbòlicament eficaç.

Som els últims en arribar a Bacevici, ja que a l’hora d’entrar a Bòsnia ens hem dividit. Els que no han fet nit ja porten tot el dia voltant per la zona. Una altra furgoneta ha hagut d’entrar pel sud, per un punt on no hi ha control fronterer, perquè van amb la Cris, una participant argentina que té passaport però no visat, i això li impediria passar l’aduana de Bòsnia. Tots ells han arribat abans i ja han sopat. Les dues últimes furgonetes sopem tard, però força bé (estofat de carn i patates). En aquell moment no sabem la importància del moment que estem vivint, però quan ens ho expliquen ens emocionem. Ens serveixen el sopar tres homes. Un d’ells és l’entranyable Nezo, l’amo de la casa. Els altres dos son l’Ibro (l’amo de la casa on s’allotja l’staff) i el seu ajudant. El més interessant del tema és que el Nezo és serbi i l’Ibro musulmà. Abans de la guerra havien treballat junts a Aluminji, la fàbrica més important de Móstar. Després del conflicte no s’havien tornat a dirigir la paraula, però aquest dia, l’Ibro havia decidit pujar a casa el Nezo (ell viu a Móstar) per preguntar-li a quina hora arribàvem. Era el primer cop que anava a casa seva després de la guerra, i va decidir quedar-se i ajudar a fer el sopar. Els separava una distància abismal, però van estar junts servint el sopar, i quan nosaltres vem marxar al bar del poble a fer una “pivo” (cervesa, en serbocroat), ells es van quedar asseguts a la mateixa taula, compartint una ampolla de ràquia (el licor nacional). Va ser una petita victòria per tots plegats. La seva relació no es va acabar aquí, ja que els seguents dos dies que vem passar a Bacevici, vem poder veure com l’Ibro pujava cada nit a ajudar el Nezo a preparar-nos el sopar, i com després de servir-nos, s’asseien en una punta de la taula i es posaven a parlar com si durant aquests tretze anys de silenci no hagués passat res.

El segon dia de viatge ha estat força dur, i deprés de fer un parell de pivos ens n’anem a dormir a l’habitació que el Nezo ens ha preparat a tots els nois de l’expedició (12) al soterrani de casa seva. Les noies dormen a dins de casa, repartides entre una habitació i la sala d’estar. A mi em toca dormir en una tumbona de platja que fa un autèntic escàndol cada cop que et mous mínimament, però el cansament és tal que m’adormo en dos minuts.

Diumenge 16: primer matí a Hercegovina. Ens podem permetre llevar-nos a les 10 perquè el viatge ha estat bastant cansat. Els membres de l’staff ens porten l’esmorzar (unes pastes enormes) i la dona del Nezo ens prepara el cafè (cafè turc, amb molt de “poso”, que està boníssim). Després d’esmorzar, la Maya, la filla del Nezzo, ens fa una petita classe de serbo-croat. Ella parla espanyol perquè durant els primers anys de post-guerra va treballar de cambrera a la base on s’estaven els soldats espanyols de l’ONU, a Móstar. Durant una hora li preguntem totes aquelles frases o paraules que creiem que seran d’utilitat. Ens sobta que “sloboda” vulgui dir “llibertat”. “Como Slodoban Milosevic”, diu algú. La Maya es limita a asentir i a dir que és una paradoxa. Després de la classe, marxem cap a Móstar. El dia d’avui està pensat perquè coneguem la ciutat. Abans de dinar pugem dalt d’una muntanya que domina tota la ciutat, i on els croates (catòlics) hi han col·locat una creu enorme. És una de les moltes batalles que mantenen catòlics i musulmans pel domini de la ciutat. El cert és que des d’allà dalt, la panoràmica de Móstar i de la vall que la rodeja és impressionant. Móstar està dividida en dos per l’avinguda del Boulevard. A una banda hi vuen els croates i a l’altra els musulmans. La banda musulmana és on hi ha el casc antic de la ciutat que, poc a poc, comença a acollir alguns turistes. La part croata és força lletja i gris, i es caracteritza per la gran quantitat de blocs de pisos enormes i horrorosos (construïts en l’època comunista). Una de les coses que més m’impacta de Móstar és la no-relació entre les dues comunitats que formen la ciutat. Un musulmà molt difícilment creuarà el Boulevard per anar als barris croates. No per por a que li facin res (entre ells no es reconeixen, no saben de quina comunitat és cadascú més que pel seu cognom), sinó perquè no hi ha d’anar a fer res. Mai a la vida anirà a comprar a comerços croates, ni anirà a prende res a cap bar croata, ni intentarà buscar-hi feina (perquè sap que no n’hi donaran). Impacta molt veure com la vida d’una ciutat queda dividida per una avinguda de quatre carrils. Els seus habitants fan vida a una banda i l’altra d’ella, però sense pràcticament mirar-se. Un altre aspecte impactant i molt més evident, és la situació en la que encara es troben molts edificis: alguns en runa total, altres només conserven l’estructura, altres amb tota la façana ametrallada…La situació dels edificis és especialment esfereidora al Boulevard, ja que aquesta avinguda que ara separa simbòlicament les dues comunitats va ser el front de combat entre catòlics i musulmans.

La pujada a la muntanya de la creu se’m fa especialment complicada, perquè el camí és de pedra petita i la furgoneta rellisca molt. No és gens tranquilitzador veure com el cotxe es va apropant a la vora del camí i saber que a baix hi ha un precipici de 60 graus plagat de mines. Deprés de la visita tornem a baixar per la pista infernal i entrem a Móstar. Dinarem a casa de l’Ibro (musulmà), però com que no hi cabem tots hem de fer torns, i al meu grup li toca esperarse una hora, moment que aprofitem per començar a visitar la ciutat. Casa de l’Ibro està al centre de Móstar, lògicament a la part musulmana, que és la més maca de la ciutat. Passejant pel carrer principal d’aquesta zona es comencen a trobar alguns establiments turístics. Móstar s’està recuperant poc a poc, i cada cop hi arriba més turisme, sobretot provinent de la costa de Croàcia. Molts dels visitants són gent que està passant uns dies en aquella zona (cada cop més turística) i aprofita per pujar fins a Móstar (alguns pel “morbo” de posar els peus en una zona tant afectada per la guerra, altres per contemplar el magnífic pont que els croates van tirar al terra i que deu anys després les tropes espanyoles van reconstruir…). Seguim caminant per aquest carrer, i al cap de poc ens trobem una mostra del que després descobrirem que és una constant a les ciutats i pobles del país: la convivència entre la vida i la mort. Durant la guerra, a les ciutats hi morien moltíssima gent i quan ja no sabien on posar els cadàvers, no els quedava més remei que aprofitar qualsevol solar buit que quedés per dins de la ciutat. Tot i que on és més evident és a Sarajevo, a Mostar també en trobem algunes mostres. Així doncs, és del més normal veure un cementiri al carrer més “comercial” de la part musulmana, envoltat de botigues de roba i bars. Entrar en un d’aquests recintes és tota una experiència, ja que estan cuidats com aquí cuidem els parcs públics. Per a ells, anar a passejar pel cementiri és un acte del més comú.

Quan arriba l’hora de dinar, anem cap a casa l’Ibro i ens asseiem a la taula que ens té preparada al pati de casa seva. Durant el dinar, el director de Kevlar (l’organització que monta el viatje) ens explica per sobre la història de l’Ibro. Durant la guerra, aquest home no es va moure de Móstar. Tot i que tenia el front a poc més de 100 metres, es va mantenir a casa, i va subsistir gràcies a que criava conills i els podia canviar per altres aliments. Aquests intercanvis es feien d’hora al matí, perquè tothom sabia que els franctiradors no començaven a disparar fins les 10 del matí. Després d’aquesta hora, sortir de casa era una autèntica temeritat. Durant el dinar, també recordem el pobre paper que van fer les tropes espanyoles de l’ONU destinades a Móstar. Simplement es dedicaven a entrar a la part musulmana per subministrar menjar i medicaments, i recomptar els morts. De fet, s’assegura que els soldats croats avisaven a les tropes espanyoles abans d’atacar, perquè aquestes puguessin marxar. En conseqüència, quan els musulmans veien que les tropes espanyoles marxaven, corrien a amagar-se als refugis perquè sabien que l’atac era inminent. Aquesta situació va derivar en que, en una ocasió, un grup de dues-centes dones musulmanes es van atrinxerar per impedir que els espanyols abandonesin la zona. Amb aquesta acció van aconseguir que durant una setmana no hi haguessin atacs croates. Malauradament, la premsa espanyola ho va vendre com que “un grup de musulmans havia segrestat un comandament de l’exèrcit espanyol”.

Després de dinar, seguim la visita per la ciutat. Arribem fins el pont vell, ens pategem tot el centre i aprofitem per acostar-nos a una escola que va servir de cuarter general per a les tropes croates. És un edifici situat a primera línia de front, just davant del riu, i allà s’hi van instal·lar els croates per gestionar la batalla contra els musulmans. A dia d’avui, l’escola està destrossada i s’hi pot accedir sense cap mena de problema. La imatge que ofereixen els seus passadissos i aules és dantesca. Quan ja es fa fosc, una part de l’expedició se’n va a buscar un bar per veure el Barça. Jo m’hi estic una estona i després me’n vaig a passejar pel Boulevard. Si de dia la imatge que ofereix ja és fantasmagòrica, de nit ja no hi ha paraules per descriure-ho. Als edificis en runes (un de cada quatre) s’hi afegeix un desangelament brutal. No hi ha gairebé ningú, i les poques persones que hi ha caminen depressa i sense mirar massa cap a l’altra banda. La separació entre les dues comunitats se’m fa encara més evident. Arribo a la plaça Espanya (en “honor” a les tropes espanyoles que hi havia durant la guerra) i la silueta de l’edifici del banc, completament destruit, m’esgarrifa. És un colossal bloc de nou o deu pisos, completament cremat i destruit, que abans de la guerra havia acollit les oficines d’un dels bancs més importants de Móstar.

Dilluns 17.- Avui toca paracaigudisme. Es tracta de deixar-nos “tirats” durant tres hores i mitja per grups de quatre persones en algun poble de la zona. Allà hem de fer fotos del poble, parlar amb gent, aconseguir fer fotos de l’interior d’alguna casa i descobrir la majoria ètnica que hi viu. Jo vaig amb la Meri, el David i el Martí, i saltem a Jitomitsli (no s’escriu així, però se’m fa impossible recordar com es fa), el primer poble que trobem. És un reassentament croat, situat uns quants quilòmetres al sud de Móstar. El poble està dividit en tres parts (dues de croates i una se sèrbia), però nosaltres només en visitem una. Es tracta d’un carrer de terra molt llarg, al voltant del qual s’hi succeeixen una trentena de cases unifamiliars. No n’hi ha cap d’igual, i cada una d’elles està situada de la forma que més li ha agradat a la família: una mirant cap a una banda, una altra cap a una altra. Com que no es comencen a pagar impostos fins que la casa no està del tot construida –o reconstruida- la majoria d’elles (i això és una constant a tot Bòsnia) no estan acabades: els falten les baranes, a la façana encara s’hi veuen les totxanes...

Només arribar, ens trobem un grup de nens i nenes, i ens podem a parlar amb ells, amb les quatre coses de serbo-croat que sabem. Es queden amb ells el David i la Meri, i el Martí i jo seguim cap a les primeres cases del poble. Després d’un intent de contacte fallit amb una dona, trobem aconseguim establir una conversa en anglès amb un noi de 19 anys que passa l’estona a la porta de casa amb la seva mare i la seva cunyada. La casualitat fa que, dos anys abans, un grup de participants de Kevlar, vinguessin a aquesta mateixa casa i gravessin a la mare, per un reportatge que estaven fent. Al cap de dos minuts de parlar amb ells, ja ens han convidat a entrar a casa per veure el vídeo. En aquella casa hi viuen la mare, dos fills (un d’ells casat i amb una nena de mesos) i una filla. El pare era un dels millors gimnastes de l’antiga Yugoslàvia, i el van matar els serbis a la guerra. Després de veure el documental i d’estar paralant amb el rudimentari anglès que parla el Marko (el germà petit, de 19 anys), apareix la Sasha, la germana gran, que té un molt bon nivell d’anglès, i amb la que conversarem una hora llarga. Ens explica que està estudiant filologia croata i filosofia a la Universitat de Móstar. Diu que allà s’hi barregen estudiants de les tres ètnies i que no hi ha problemes. Assegura que ella té amics de totes les religions, perquè a la universitat la gent és molt més oberta de ment. El problema està en que la majoria de joves no estudien, i per ant segueixen amb l’odi cap a les altres comunitats. És per això que creu que la bona convivència trigarà molt en arribar, perquè la generació que està pujant segueix amb els mateixos prejudicis que els seus pares, que son els que van lluitar a la guerra. Pel que fa a Kósovo, ens comenta que no li sembla adequat el moment en el que s’ha dut a terme. Ella diu que respecta la decissió del poble kosovar i que veu bé que tots els pobles obtinguin la seva independència, si així ho volen. El problema és que amb la independència de Kósovo és probable que es torni a obrir la caixa de Pandora als Balcans, i creu que el millor hagués estat esperar 20 o 30 anys. La conversa que mantenim en cap moment s’assembla a una entrevista, sinó que és més aviat un intercanvi d’experiències i d’impressions sobre la vida a Bòsnia i a Catalunya. D’aquesta manera, intentem evitar que la Sasha, el Marko i la resta de familiars que s’apleguen al voltant nostre se sentin com una atracció de circ, uns simples objectes dels quals volem treure informació morbosa i marxar cap a casa nostra. El més enriquidor de les prop de dues hores que estem amb ells és l’intercanvi de realitats que ens oferim els uns als altres. Una de les sensacions constants en aquest viatge ha estat la de ser com un grup de caçadors que va a Bòsnia a caçar històries macabres i a compadir-se de la gent. Sabíem que si ens fessin això a Catalunya ens sentiríem força malament i tindríem ganes d’enviar a la merda als “aventurers” que venen a apagar el seu morbo descobrint històries turbulents. És per això que calia fer el que fos per evitar donar-los aquesta sensació, calia fer que la nostra visita els aportés alguna cosa, alguna experiència interessant. I això és el que hem intentat fer al llarg d’aquests 10 dies.

Després de la visita a Jitomitsli anem a dinar a casa el Nezo i ens assabentem dels disturbis que hi ha hagut a Kósovo. Al moment, ja estem demenant als membres de l’staff que ens hi portin. Lògicament, ells s’hi neguen en rotund i ens porten a visitar la ciutat santa (catòlica) de Medjugorje. Diu la llegenda, que dos anys abans de la guerra, la verge es va aparèixer en aquesta ciutat i va predir que al cap de poc hi hauria una guerra brutal a Bòsnia, però que a Metjugorje no li passaria res, perquè els núvols la protegirien. S’explica que durant la guerra, l’exèrcit yugoslau va enviar uns avions perquè la bombardegessin, però una gran tempesta ho va impedir. A dia d’avui, la ciutat és un autèntic viver de fidels que s’hi acosten a resar, com si fos la mateixa Verge de Lourdes o de Fàtima. Es dóna la circumstància que, durant la guerra, aquesta va ser la ciutat on s’allotjaven tots els periodistes, ja que era un lloc força segur (de fet va ser de les poques ciutat que va quedar gairebé intacta). Qualsevol persona que entrés per una de les fronteres que hi ha aprop de Medjugore i digués que anava a resar a la Verge, podia entrar i plantar-se a 30 quilòmetres de la guerra (de fet, l’afluència de peregrins no es va aturar ni durant el conflicte).

La nostra visita va coincidir amb una multitudinària missa, que va aplegar més d’un miler de persones entre l’interior i l’exterior del temple. Una de les coses que més em va impactar, va ser la presència de “confessionaris” a l’exterior de l’església. Es tractava de minúscules habitacions, una al costat de l’altre, on la gent podia entrare per confessar-se. A fora, hi havia una placa amb les llengues que sabia parlar el capellà (croat, anglès, francès, italià, espanyol, alemany, húngar…). Com que l’afluència era massiva, es van haver d’habilitar confessionaris mòbils a l’aire lliure, ja fos en cadires, bancs…

Després d’aquesta experiència més que impactant, vem tornar a Móstar per visitar un local força curiós. Es tracta d’una antiga nau industrial on s’hi ha habilitat un petit teatre i un bar, on s’hi reuneixen intel·lectuals i artistes de les diferents comunitats, que no tenen cap altre lloc on anar. Pel simple fet de reunir-se allà, son titllats d’homosexuals (com a algo despectiu, ja que l’homosexualitat està molt mal vista) i de desviats socials. En seguida se’ns tira el temps a sobre i hem de marxar cap a Bacevici per sopar. Aquesta nit és l’última que passem tota l’expedició junts i aprofitem per celebrar-ho amb unes quantes (massa) pivos i unes quantes (massa) ràquies.

De Fabra a EFE

Efe va néixer com a òrgan de propaganda del les autoritats franquistes

L’Agència EFE té els seus orígens en la desaparició d’una altra agència: la barcelonina Fabra. L’any 1938, en plena Guerra Civil, les autoritats nacionals instal·lades a Burgos veuen la necessitat de dotar-se d’un bon sistema de propagada, per tal de difondre –tant dins com fora d’Espanya- les informacions de la guerra de la manera que els interessa. Per aquest motiu, creen una agència, a la que anomenen DUX, i demanen que sigui admesa dins l’Associació Internacional d’Agències Aliades. La resposta que reben d’aquesta agrupació –on hi ha les agències més importants del moment- és negativa: només accepten una agència per país, i a Espanya ja hi ha l’Agència Fabra. Tenint en compte això, les autoritats sublevades s’adonen que l’única manera de tirar endavant una agència espanyola amb projecció exterior és dissolent l’Agència Fabra i, aprofitant els seus drets i el seu nom, entrar a formar part d’aquesta Associació Internacional d’Agències Aliades.
L’agència Fabra és creada l’any 1867 pel català Nil Fabra. En un principi, és només un “Centre de Corresponsals”, però quan el seu propietari torna de cobrir la guerra franco-prussiana, s’acaba convertint en una agència de notícies. A França, Fabra s’ha fet amic del propietari d’una de les agències més importants del moment, Havas. Fruit d’aquesta relació, al cap d’un temps, l’empresari català ven al francès els drets de la seva agència, tot i que en manté la direcció. Això implica que Fabra només pot publicar la informació internacional que li proporciona Havas (és a dir, força influenciada pel govern francès). Mentrestant, Fabra ha d’enviar tota la informació de la Península Ibèrica que Havas consideri interessant (però, lògicament, sense possibilitats de criticar la política francesa). Això no agrada gens a les autoritats espanyoles, fins al punt que Primo de Rivera demana a un grup de banquers que comprin l’agència, per tal de convertir-la en una empresa espanyola. Així passen els anys, fins que arriba la Guerra Civil i Fabra queda dividida entre els dos bàndols. L’any 1938, les autoritats franquistes mostren als directius de Fabra, la voluntat de crear una nova agència sobre els seus fonaments, i aquests hi accedeixen.
Abans de fer aquest canvi, però, ja havien començat a aparèixer en alguns diaris del bàndol nacional, notícies amb firmes com “Agencia EFE”, “Agencia F”, “F”, o “F.F”. Es tracta de textos (més a prop de l’editorial que de la notícia) redactats des de les oficines de la Direcció General de Premsa del Ministeri de l’Interior, instal·lat a Burgos. Tot i que l’Agència EFE ja ha començat a donar els seus primers passos, encara necessita el més important: finançament econòmic. I com l’aconsegueix? Doncs d’una manera similar a la de Primo de Rivera amb l’Agència Fabra: els set bancs més importants del país compren la majoria de les accions de l’agència. Això fa que, de retruc, EFE es converteixi en una Societat Anònima, i no en una agència oficial (tot i que a la pràctica està completament al servei dels interessos de l’Estat). D’aquesta manera, ja té els requisits jurídics i la capacitat econòmica per entrar a competir en el complicat món dels mitjans de comunicació, alhora que les autoritats franquistes veuen complerta la seva voluntat de tenir un òrgan de propaganda que projecti, tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya, la realitat que els interessa mostrar.

Tor, la muntanya envaïda

Segueixo amb el recurs fàcil de reaprofitar articles. Aquest el vaig escriure el setembre de l'any passat i parla de l'impacte que ha tingut sobre el petit poble de Tor el llibre que va publicar l'any passat el periodista Carles Porta. A la imatge de dalt, perspectiva del poble des del camí que va al Port de Cabús i Andorra. A la imatge inferior, imatge de Casa Sisqueta, plena de gent (entre els quals hi ha el "famós" Làzaro).

A dia d’avui, qui més qui menys, coneix la misteriosa i sinistra història de Tor. Aquest minúscul poble del Pallars Sobirà ha estat l’escenari de tres morts i de nombrosos enfrontaments que, la majoria de vegades, han acabat als tribunals. El poble de Tor està situat a tant sols set quilòmetres de la frontera amb Andorra a través del Port de Cabús i ha estat un pas tradicional de contraban entre el Principat i Catalunya. La seva situació estratègica va fer que, als anys vuitanta, diversos empresaris andorrans es fixessin en els terrenys de la muntanya de Tor com a possible terreny d’ampliació de les pistes d’esquí de Pal-Arinsal.

En un principi, la propietat de la muntanya era de les tretze cases del poble. Així constava en els estatuts de la “Sociedad de Condueños” que van acordar aquestes tretze cases l’any 1896. Aquests acords establien que la muntanya seria propietat de les tretze famílies que vivien al poble. L’única condició per gaudir d’aquests drets era mantenir un foc encès tot l’any a Tor, és a dir viure-hi els 365 dies de l’any. Les inclemències de l’hivern i les misèries de la postguerra van fer que Tor es comencés a despoblar poc a poc. La majoria de gent va marxar cap a altres pobles o ciutats i l’únic que hi va seguir vivint amb una certa estabilitat va ser un dels principals terratinents del poble, Josep Montaner, “Sansa”.

Tenint en comte això i creïent-se l’únic propietari de la muntanya, “Sansa” es va veure legitimat a negociar amb un empresari andorrà la construcció d’unes pistes d’esquí a la muntanya de Tor. Les disputes que hi va haver amb Jordi Riba, “Palanca” (l’altre terratinent important de Tor) arran d’aquests fets van ser la causa de les dues primeres morts. Així doncs, dos homes que acompanyaven i protegien a “Palanca”, van morir a mans de dos homes que protegien a l’empresari andorrà que volia construïr les pistes d’esquí.

La disputa va acabar als tribunals, i uns anys més tard, el Jutjat de Tremp va nomenar a “Sansa” únic propietari de la muntanya de Tor. Cinc mesos més tard, “Sansa” apareixia mort a casa seva. A dia d’avui, encara no se sap qui el va matar ni quins podrien ser els seus motius. Moltes veus apunten cap a una suposada mà negra, procedent d’Andorra, relacionada amb el món del contaban.

El fet que tota aquesta història sortís a la llum, primer en un documental del programa “30 minuts” de TV3, i després en el llibre de Carles Porta (un dels periodistes que va dur a terme el reportatge) “Tor, tretze cases i tres morts”, ha fet que el poble hagi esdevingut un autèntic centre turístic en l’estiu d’aquest 2006. Així doncs, desde l’oficina de Turisme de Sort afirmen que han rebut una gran quantitat de consultes de turistes que, empesos pel “morbo” o la curiositat, s’han interessat pel poble de Tor.

No obstant, la prova més fiable del ressò que ha obtingut el poble, és la quantitat de gent que ha passat per Casa Sisqueta, una casa del poble on, a l’estiu, s’hi fan menjars. Aconseguir dinar-hi un dia d’agost o del pont de la Diada implica reservar taula a les 11 del matí. Només cal asseure’s deu minuts en una de les taules exteriors de Casa Sisqueta per contar més de 50 automòbils pujant o baixant del Port de Cabús. La imatge de turistes passejant per l’únic carrer del poble i aturant-se a observar o a saludar alguns dels veïns que es van fer “famosos” gràcies al reportatge ha estat constant.

Carles Porta, l’autor del llibre i del reportatge, afirma estar content de que la seva obra hagi implicat beneficis i millores pels veïns del poble. No obstant, els comentaris d’alguns dels seus habitants no s’acaben d’adequar a aquesta visió de Porta. Així, sense anar més lluny, el “famós” Lázaro afirma que l’autor s’està “forrando a cuesta de mis costillas” i que si el veiés per Tor no dubtaria a “darle un buen palo”.

Sigui com sigui, i amb beneficis o no, el que ha aconseguit la investigació de Carles Porta ha estat que la muntanya de Tor hagi passat d’estar maleïda a invaïda de turistes en busca de la morbositat que les morts i les baralles més recents l’hi han atorgat.

El recurs fàcil...o no (II)

Segueixo amb la sèrie d'articles i reportatges que he anat fent aquest curs. Avui penjo un repor que vaig escriure el primer trimestre de tercer sobr una ruta ciutadana a fer a Barcelona, seguint l'argument del llibre "La Catedral del Mar".

Rere els passos d’Arnau Estanyol

El passat mes de març, Ildefonso Falcones, un advocat barceloní de 47 anys, veia com l’obra en la que havia estat treballant durant més de 5 anys sortia a la llum. Aquesta obra no era ni més ni menys que “La catedral del mar”, la novel•la de més èxit i la més venuda del passat Sant Jordi.

La història de la novel•la transcorre a la Barcelona gòtica del segle XIV i aquesta ruta pretén ser una guía per a qui vulgui conèixer, no només els principals carrers, places i racons que hi apareixen, sinó també la història que hi gira al voltant.

Com no podria ser d’una altra manera, la ruta comença als peus del temple gòtic al voltant del qual gira tota l’obra: Santa Maria del Mar. Per arribar-hi, podem utilitzar el transport públic. El més pràctic és utilitzar la línia 4 del metro (la groga) i baixar a l’estació de Jaume I, situada sota la Plaça de l’Àngel. Fins a aquest punt també hi podem arribar mitjançant quatre autobusos urbans: el 17, el 19, el 40 i el 45. Un cop a la plaça, només hem de baixar pel carrer Argenteria i un parell de minuts més tard ja podrem contemplar com, davant nostre, s’aixeca l’imponent Església del Mar.

És interessant parar-se una estona a descobrir i admirar els detalls que ens ofereix l’obra més emblemàtica del gòtic català. La seva sobrietat i manca d’ornamentativitat (tant a l’interior com a l’exterior), contrasta amb l’elegància i lluminositat que Berenguer de Montagut va voler atorgar-li.

Després d’admirar una bona estona Santa Maria, els nostres passos es dirigiran cap a la cantonada que comparteixen el carrer dels Canvis Nous amb el carrer dels Canvis Vells. És aquí on l’autor situa l’oficina de canvi que el protagonista del llibre, Arnau Estanyol, obre a la ciutat. Com és comprensible, el que podem observar actualment en aquesta cantonada queda molt lluny del que hi havia al segle XIV.

La nostra ruta continua ara en direcció al Passeig del Born. Allà hi neix un carrer que al llibre adquireix molta importància. No és, ni més ni menys, que el carrer de Montcada. Conegut pels palauets que la noblesa barcelonina hi va construir a l’Edat Mitjana, l’autor situa al carrer de Montcada el Palau on Arnau treballarà de petit a les ordres del seu tiet i que, uns anys més tard, acabarà comprant gràcies a la seva inmensa fortuna. Actualment, en els palauets d’aquest carrer s’hi troben dos museus força importants, com són el Museu Picasso i el Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Seguirem pujant fins al final del carrer de Montcada. Allà girarem cap a l’esquerra i emprendrem el carrer de Corders fins arribar a la plaça de la Llana. En aquest indret, Falcones hi situa l’hostal on s’instal•len Mar, Aledis i Joan a l’espera de que Arnau sigui jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. L’hostal està situat aquí perquè la plaça de la Llana era un lloc tradicional de trànsit de pagesos i mercaders que entraven o sortien de la ciutat a través del Portal Nou (situat al costat d’on, actualment, hi ha l’Arc de Trionf).

Després de passar la plaça de la Llana, la ruta arriba a un altre punt emblemàtic i molt important de l’obra: la plaça del Blat. En aquesta s’hi produeix la revolta que acaba amb la vida de Bernat Estanyol, el pare d’Arnau. Aquesta plaça es deia així perquè és on hi havia el mercat del blat i del cereal que abastia tota la ciutat. És per això que quan les coses anaven maldades i el blat escassejava, el poble es dirigia a aquesta plaça a protestar.

Actualment, la plaça és coneguda amb el nom de plaça de l’Àngel i, com s’apunta al començament de la ruta, és on hi ha la parada de metro de Jaume I. Amb l’obertura de la Via Laietana i l’eixamplament de l’actual carrer de Jaume I, la plaça de l’Àngel va quedar reduïda a la meitat del que havia sigut la plaça del Blat a l’època en què transcorre la novel•la.

Un cop descobert on era la plaça del Blat, continuarem en direcció a la plaça del Rei. Allà hi trobarem el Palau Reial, que era la residència del Rei en aquella època, i que Falcones menciona al llibre en diverses ocasions. La plaça del Rei queda molt aprop del següent punt de visita: el carrer del Bisbe.

Al carrer del Bisbe hi havia, lògicament, el Palau del Bisbe. És aquí on Arnau resta reclòs i, finalment, és jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. El Palau està situat a la confluència entre aquest carrer i la Plaça Nova. Aquesta plaça, també pren un protagonisme especial a l’obra, ja que és on s’acumula l’anomenada host de Barcelona per reclamar l’alliberament d’Arnau. Cal remarcar que la plaça era molt més petita del que ho és ara, ja que en el segle XIV no existia la gran explanada que formen l’Avinguda de la Catedral, el Pla de la Seu i la mateixa Plaça Nova.

Des d’aquí, la nostra ruta emprèn un altre cop el carrer del Bisbe fins arribar al carrer de Sant Sever. Per aquest carreronet accedirem al barri del Call, l’antic barri jueu de Barcelona. D’aquell antic barri només se’n conserven mitja dotzena de carrers. No obstant, a l’època en que transcorre el llibre el barri arribava gairebé fins a la plaça del Rei. Tot aquest espai es va perdre quan, al seu lloc, s’hi va construïr el Palau de la Generalitat, l’any 1403.

En un dels pocs carrers que es conserven, hi podem trobar les restes –força ben conservades- d’una Sinagoga. Segons els experts, a Barcelona hi va haver fins a cinc Sinagogues. A “La Catedral del Mar”, Ildefonso Falcones fa menció especial a la Sinagoga Major, i aquesta podria ser perfectament la que encara es conserva actualment. Aquesta es troba al carrer Marlet número 5, i per visitar-la cal pagar dos euros.

Un cop visitat el barri del Call (o el que en queda d’ell), continuarem pel carrer de la Boqueria fins arribar a la Rambla. El que actualment és el carrer més famós i transitat de Barcelona era, en l’època medieval, el que separava el nucli de Barcelona dels barris d’extramuralles. Efectivament, a la Rambla hi havia la muralla que limitava la ciutat pel seu cantó Oest.

Així doncs, baixarem per la Rambla fins arribar a la plaça del Teatre. Allà és on hi havia el Portal de Trentaclaus i el barri dels escudellers. Aquí és on el protagonista de l’obra viu els primers anys de la seva vida. Actualment, molts carrers remarquen la presència d’aquest barri a l’Edat Mitjana: carrer dels Escudellers, carrer dels Escudellers Blancs, Passatge dels Escudellers, etc. Segons els historiadors, els escudellers de la ciutat estaven situats en aquest punt de la ciutat perquè hi havia una terra molt bona per fabricar la ceràmica amb la que feien els seus productes.

A tocar de l’antic Portal de Trentaclaus hi havia les Reials Drassanes. En aquest edifici, que encara es conserva actualment, és on s’hi construïen i reparaven els vaixells de la ciutat. Precisament van ser construïdes a l’època en que transcorre la història del llibre. És per això, que Ildefonso Falcones s’hi refereix amb el nom de “Drassanes noves”. Actualment, a l’edifici de les Reials Drassanes, s’hi troba el Museu Marítim de la ciutat.

Un cop arribats a la façana marítima, continuarem pel Passeig de Colom. Entre la plaça del Portal de la Pau i la plaça de la Mercè és on es trobava el convent de Framenors. Aquest convent pren una importància singular a la història, però actualment és impossible de visitar ja que fa molts anys (fins i tot segles) que va ser enderrocat.

Pel que fa a la platja on Falcones situa un bon nombre d’escenes (desembarcaments, batalles navals o simples passejades del protagonista), és impossible de visitar. Cal tenir en comte que amb el pas dels segles, la costa de Barcelona ha anat guanyat terreny al mar. Així doncs, aquella platja es trobaria on actualment hi ha les primeres cases del Passeig de Colom.

El que si que se sap és que aquella platja quedava limitada, per una banda per les Reials Drassanes, i per l’altre per la muralla que tancava la ciutat pel cantó Est (on actualment hi ha el Parc de la Ciutadella). És de suposar que les anomenades “tasques” (unes barreres naturals de sorra que protegien l’incipient port de Barcelona), des d’on Arnau Estanyol protegeix la ciutat de l’atac de Pere el Cruel, es situarien on actualment hi ha el Port Vell i el Centre Comercial Maremàgnum.

La ruta acava on ha començat, al barri de la Ribera. Aquest cop, hi accedirem per l’altre costat, per l’actual Mercat del Born. En aquella zona (tant al Mercat del Born com al Parc de la Ciutadella), al S.XIV també hi havia cases. Formaven part del propi barri de la Ribera. No obstant, l’any 1714, amb la guerra dels Segadors, el rei Felip V va arrassar aquella part de la ciutat i hi va construir una fortalesa militar (l’anomenada Ciutadella).

Entrarem doncs pel Passeig del Born, i després de passar pel Fossar de les Moreres, arribarem de nou a la Plaça de Santa Maria, on podrem contemplar de nou la inmensitat de la “Catedral del mar”.

Cal afegir, que també hi ha la possibilitat de realitzar aquesta ruta de forma guiada. Actualment hi ha dues empreses que ofereixen aquesta possibilitat. D’una banda, des de les pàgines web www.atrapalo.com i www.lastminute.com hi ha la possibilitat d’apuntar-se a una d’aquestes rutes guiades. D’altra banda, l’empresa Itineraplus (www.itineraplus.com) ofereix una ruta més detallada, amb una atenció preferent a la història i la cultura que envolten els llocs per on transcorre la història.