Dimarts 18: Amb una ressaca considerable marxem cap a Sarajevo. Després de dues hores de viatge per carretera, entrem a la capital per l’avinguda dels franctiradors. Com el seu nom indica, aquest carrer era conegut perquè a banda i banda hi havia franctiradors i era molt perillós circular-hi. Sarajevo va estar assetjada durant els quatre anys de la guerra per l’exèrcit serbi, que l’envoltava des de les muntanyes.
La visita a la capital és passada per aigua, ja que en les quatre hores que hi estem no para de ploure. Després de canviar euros per maraques, visitem el mercat central de la ciutat. Aquí hi van morir 60 persones per culpa d’una granada. Aquesta matança va ser la que va fer reaccionar la comunitat internacional i la va fer intervenir per acabar amb el conflicte. Seguim visitant Sarajevo, i entrem a l’església ortodoxa, seguim caminant i al cap de quatre passos ens trobem amb l’església catòlica. Quatre passos més enllà hi trobem la mesquita, amb un parell de fidels resant-hi a fora. Totes tres esglésies estan a un tocar entre elles, i no hi ha cap problema. Sarajevo, sens dubte, és la ciutat més cosmopolita, i on la relació entre les tres comunitats genera menys problemes. La mesquita està situada ja a la zona més antiga de Sarajevo, una part que, per les característiques dels seus edificis, i sobretot pels seus teulats, recorda més aviat una ciutat medieval japonesa, que no pas la capital de Bòsnia i Hercegovina. La visita segueix cap a la Biblioteca Nacional, un impresionant edifici que contenia més de dos milions de llibres, documents i diaris, i que va ser completament destruida per dins, per culpa d’un obús serbi. Avui només se’n conserva la façana.
Seguim cap a un dels cementiris més importants de Sarajevo. Està sobre un turó, des del qual es pot observar una gran panoràmica de la ciutat. Malauradament, la boira es comença a fer espessa i amb prou feina es veuen els edificis més alts dels barris més degradats del Sud. Comença a caure aiguaneu i decidim baixar a buscar algun lloc per dinar. Després d’una estona, decidim entrar en el que sembla un restaurant de menús destinat als treballadors i a la gent de la zona. Quan entrem, descobrim que es tracta del que aquí diríem un bar-comidas. La veritat és que mengem molt bé. Després d’això, ja és hora de marxar cap al nostre seguent destí, un dels pobles que es va fer més tristament famós durant la guerra: Srebrenica.
La presa d’Srebrenica és complicada. Només sortir de Sarajevo, un cartell ens indica que hem entrat a la República Srpska (el territori on viuen els serbis de Bòsnia). El fet que després de la guerra, la comunitat internacional es posicionés al costat dels musulmans i els croates, i deixés els serbis com els dolents de la película, ha fet que la República Srpska estigui molt més atraçada, ja que no ha rebut cap mena d’ajuda econòmica, ni a nivell internacional, ni procedent de Sèrbia (ja que el país estava embargat, i no es podia permetre donar cap mena d’ajuda). A més, hi ha molt poques, ONG que hi treballin, amb la qual cosa, entrar a la República Srpska és com fer un salt en el temps (cotxes d’abans de la guerra, cases més fetes caldo que l’habitual, economia molt bàsica –agrària, principalment-, etc.).
La nevada que cau es comença a fer espessa, però nosaltres seguim pujant cap al port de muntanya que ens ha de portar a Srebrenica. A mesura que anem pujant, ens anem trobant camions parats a la carretera, que no poden seguir. La llevaneus pràcticament està desapareguda, o intentant ajudar algun camió, amb la qual cosa, la carretera cada cop està pitjor. Som concients que si ens aturem, després no podrem tornar a engegar, així que el Juvenal continua conduint com pot. És impresionant veure com, tot i que la carretera (una carretera estreta i plena de corbes) està completament envaida per la neu, ens anem creuant camions enormes que pretenen passar el port com si no passés res. Els que anem a la furgoneta del Juvenal tenim sort i, a part d’un parell de relliscades, no tenim cap incident. Els de la furgo del darrere han de parar a posar cadenes, empènyer el cotxe… Ara bé, els que pitjor ho passen son els de les dues altres furgonetes, que tot i haver anat en una altra direcció, es troben la mateixa nevada en un port similar. Una d’elles està a punt de desplomar-se per un barranc ple de mines, i l’altra es queda entravessada al mig de la carretera i no pot continuar.
Arribar a Srebrenica impresiona, i molt. És complicat descriure amb paraules el que se sent quan poses els peus en un poble on saps que hi ha passat una barbàrie d’aquestes característiques. Saber que fa 12 anys, al lloc per on estàs passejant, hi van morir més de 8.000 persones. Saber que abans de produir-se aquesta matança, durant un any, van viure en un poble de poc més de 10.000 habitants, més de 35.000 persones en condicions infrahumanes. Imaginar que els carrers per on passes, les muntanyes que et rodejen van ser escenari de tant de pànic i de tanta mort. Mirar a la gent a la cara i saber que no fa ni 15 anys que han viscut en persona aquest terror. Pell de gallina.
Després de sopar en el restaurant més gran del poble (on amb prou feines hi cabem tots), ens n’anem a dormir a casa l’Amra, que viu amb la seva mare i la seva filla. Són una família musulmana (dels pocs que han tornat a Srebrenica), i van patir la matança en primera persona. L’Amra treballa al memorial de Potocari, un poble molt proper a Srebrenica, on l’ONU hi tenia el quarter general i on, quan els serbis van prendre el poble, van començar a separar els nens, homes i avis musulmans, de les dones. Tots aquells que tenien entre 14 i 75 anys van morir afusellats entre el dies 11 i 14 de juliol. No cal entrar en detalls, però molts cops la forma en que els mataven eren del més cíniques i exacrables. Ara a Potocari hi ha les tombes de totes les persones que s’han anat trobant repartides en foses comuns (després de matar-los, els serbis trossejaen els cossos i els repartien en diferents fosses comuns, per tal de dificultar-ne el reconeixement).
El dia seguent, tindrem l’oportunitat de veure aquest cementiri gegant, i d’entrar a les naus industrials on l’ONU va “protegir” part de la població durant la presa d’Srebrenica per part dels serbis. Allà hi veurem un vídeo que fa posar els pèls de punta, sobre com va passar tot. La visita ens la farà l’Amra, i coincidirem amb un grup d’estudiants de Sarajevo, que s’han desplaçat fins el memorial. Però tot això passarà demà. Ara toca dormir, i per primer cop des que estem a Bòsnia, podrem fer-ho sobre un matalàs en condicions.
FOTOS: Centre de Sarajevo; Mercat de Sarajevo; Carrer d'Srebrenica
No hay comentarios:
Publicar un comentario