El recurs fàcil...o no (II)

Segueixo amb la sèrie d'articles i reportatges que he anat fent aquest curs. Avui penjo un repor que vaig escriure el primer trimestre de tercer sobr una ruta ciutadana a fer a Barcelona, seguint l'argument del llibre "La Catedral del Mar".

Rere els passos d’Arnau Estanyol

El passat mes de març, Ildefonso Falcones, un advocat barceloní de 47 anys, veia com l’obra en la que havia estat treballant durant més de 5 anys sortia a la llum. Aquesta obra no era ni més ni menys que “La catedral del mar”, la novel•la de més èxit i la més venuda del passat Sant Jordi.

La història de la novel•la transcorre a la Barcelona gòtica del segle XIV i aquesta ruta pretén ser una guía per a qui vulgui conèixer, no només els principals carrers, places i racons que hi apareixen, sinó també la història que hi gira al voltant.

Com no podria ser d’una altra manera, la ruta comença als peus del temple gòtic al voltant del qual gira tota l’obra: Santa Maria del Mar. Per arribar-hi, podem utilitzar el transport públic. El més pràctic és utilitzar la línia 4 del metro (la groga) i baixar a l’estació de Jaume I, situada sota la Plaça de l’Àngel. Fins a aquest punt també hi podem arribar mitjançant quatre autobusos urbans: el 17, el 19, el 40 i el 45. Un cop a la plaça, només hem de baixar pel carrer Argenteria i un parell de minuts més tard ja podrem contemplar com, davant nostre, s’aixeca l’imponent Església del Mar.

És interessant parar-se una estona a descobrir i admirar els detalls que ens ofereix l’obra més emblemàtica del gòtic català. La seva sobrietat i manca d’ornamentativitat (tant a l’interior com a l’exterior), contrasta amb l’elegància i lluminositat que Berenguer de Montagut va voler atorgar-li.

Després d’admirar una bona estona Santa Maria, els nostres passos es dirigiran cap a la cantonada que comparteixen el carrer dels Canvis Nous amb el carrer dels Canvis Vells. És aquí on l’autor situa l’oficina de canvi que el protagonista del llibre, Arnau Estanyol, obre a la ciutat. Com és comprensible, el que podem observar actualment en aquesta cantonada queda molt lluny del que hi havia al segle XIV.

La nostra ruta continua ara en direcció al Passeig del Born. Allà hi neix un carrer que al llibre adquireix molta importància. No és, ni més ni menys, que el carrer de Montcada. Conegut pels palauets que la noblesa barcelonina hi va construir a l’Edat Mitjana, l’autor situa al carrer de Montcada el Palau on Arnau treballarà de petit a les ordres del seu tiet i que, uns anys més tard, acabarà comprant gràcies a la seva inmensa fortuna. Actualment, en els palauets d’aquest carrer s’hi troben dos museus força importants, com són el Museu Picasso i el Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Seguirem pujant fins al final del carrer de Montcada. Allà girarem cap a l’esquerra i emprendrem el carrer de Corders fins arribar a la plaça de la Llana. En aquest indret, Falcones hi situa l’hostal on s’instal•len Mar, Aledis i Joan a l’espera de que Arnau sigui jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. L’hostal està situat aquí perquè la plaça de la Llana era un lloc tradicional de trànsit de pagesos i mercaders que entraven o sortien de la ciutat a través del Portal Nou (situat al costat d’on, actualment, hi ha l’Arc de Trionf).

Després de passar la plaça de la Llana, la ruta arriba a un altre punt emblemàtic i molt important de l’obra: la plaça del Blat. En aquesta s’hi produeix la revolta que acaba amb la vida de Bernat Estanyol, el pare d’Arnau. Aquesta plaça es deia així perquè és on hi havia el mercat del blat i del cereal que abastia tota la ciutat. És per això que quan les coses anaven maldades i el blat escassejava, el poble es dirigia a aquesta plaça a protestar.

Actualment, la plaça és coneguda amb el nom de plaça de l’Àngel i, com s’apunta al començament de la ruta, és on hi ha la parada de metro de Jaume I. Amb l’obertura de la Via Laietana i l’eixamplament de l’actual carrer de Jaume I, la plaça de l’Àngel va quedar reduïda a la meitat del que havia sigut la plaça del Blat a l’època en què transcorre la novel•la.

Un cop descobert on era la plaça del Blat, continuarem en direcció a la plaça del Rei. Allà hi trobarem el Palau Reial, que era la residència del Rei en aquella època, i que Falcones menciona al llibre en diverses ocasions. La plaça del Rei queda molt aprop del següent punt de visita: el carrer del Bisbe.

Al carrer del Bisbe hi havia, lògicament, el Palau del Bisbe. És aquí on Arnau resta reclòs i, finalment, és jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. El Palau està situat a la confluència entre aquest carrer i la Plaça Nova. Aquesta plaça, també pren un protagonisme especial a l’obra, ja que és on s’acumula l’anomenada host de Barcelona per reclamar l’alliberament d’Arnau. Cal remarcar que la plaça era molt més petita del que ho és ara, ja que en el segle XIV no existia la gran explanada que formen l’Avinguda de la Catedral, el Pla de la Seu i la mateixa Plaça Nova.

Des d’aquí, la nostra ruta emprèn un altre cop el carrer del Bisbe fins arribar al carrer de Sant Sever. Per aquest carreronet accedirem al barri del Call, l’antic barri jueu de Barcelona. D’aquell antic barri només se’n conserven mitja dotzena de carrers. No obstant, a l’època en que transcorre el llibre el barri arribava gairebé fins a la plaça del Rei. Tot aquest espai es va perdre quan, al seu lloc, s’hi va construïr el Palau de la Generalitat, l’any 1403.

En un dels pocs carrers que es conserven, hi podem trobar les restes –força ben conservades- d’una Sinagoga. Segons els experts, a Barcelona hi va haver fins a cinc Sinagogues. A “La Catedral del Mar”, Ildefonso Falcones fa menció especial a la Sinagoga Major, i aquesta podria ser perfectament la que encara es conserva actualment. Aquesta es troba al carrer Marlet número 5, i per visitar-la cal pagar dos euros.

Un cop visitat el barri del Call (o el que en queda d’ell), continuarem pel carrer de la Boqueria fins arribar a la Rambla. El que actualment és el carrer més famós i transitat de Barcelona era, en l’època medieval, el que separava el nucli de Barcelona dels barris d’extramuralles. Efectivament, a la Rambla hi havia la muralla que limitava la ciutat pel seu cantó Oest.

Així doncs, baixarem per la Rambla fins arribar a la plaça del Teatre. Allà és on hi havia el Portal de Trentaclaus i el barri dels escudellers. Aquí és on el protagonista de l’obra viu els primers anys de la seva vida. Actualment, molts carrers remarquen la presència d’aquest barri a l’Edat Mitjana: carrer dels Escudellers, carrer dels Escudellers Blancs, Passatge dels Escudellers, etc. Segons els historiadors, els escudellers de la ciutat estaven situats en aquest punt de la ciutat perquè hi havia una terra molt bona per fabricar la ceràmica amb la que feien els seus productes.

A tocar de l’antic Portal de Trentaclaus hi havia les Reials Drassanes. En aquest edifici, que encara es conserva actualment, és on s’hi construïen i reparaven els vaixells de la ciutat. Precisament van ser construïdes a l’època en que transcorre la història del llibre. És per això, que Ildefonso Falcones s’hi refereix amb el nom de “Drassanes noves”. Actualment, a l’edifici de les Reials Drassanes, s’hi troba el Museu Marítim de la ciutat.

Un cop arribats a la façana marítima, continuarem pel Passeig de Colom. Entre la plaça del Portal de la Pau i la plaça de la Mercè és on es trobava el convent de Framenors. Aquest convent pren una importància singular a la història, però actualment és impossible de visitar ja que fa molts anys (fins i tot segles) que va ser enderrocat.

Pel que fa a la platja on Falcones situa un bon nombre d’escenes (desembarcaments, batalles navals o simples passejades del protagonista), és impossible de visitar. Cal tenir en comte que amb el pas dels segles, la costa de Barcelona ha anat guanyat terreny al mar. Així doncs, aquella platja es trobaria on actualment hi ha les primeres cases del Passeig de Colom.

El que si que se sap és que aquella platja quedava limitada, per una banda per les Reials Drassanes, i per l’altre per la muralla que tancava la ciutat pel cantó Est (on actualment hi ha el Parc de la Ciutadella). És de suposar que les anomenades “tasques” (unes barreres naturals de sorra que protegien l’incipient port de Barcelona), des d’on Arnau Estanyol protegeix la ciutat de l’atac de Pere el Cruel, es situarien on actualment hi ha el Port Vell i el Centre Comercial Maremàgnum.

La ruta acava on ha començat, al barri de la Ribera. Aquest cop, hi accedirem per l’altre costat, per l’actual Mercat del Born. En aquella zona (tant al Mercat del Born com al Parc de la Ciutadella), al S.XIV també hi havia cases. Formaven part del propi barri de la Ribera. No obstant, l’any 1714, amb la guerra dels Segadors, el rei Felip V va arrassar aquella part de la ciutat i hi va construir una fortalesa militar (l’anomenada Ciutadella).

Entrarem doncs pel Passeig del Born, i després de passar pel Fossar de les Moreres, arribarem de nou a la Plaça de Santa Maria, on podrem contemplar de nou la inmensitat de la “Catedral del mar”.

Cal afegir, que també hi ha la possibilitat de realitzar aquesta ruta de forma guiada. Actualment hi ha dues empreses que ofereixen aquesta possibilitat. D’una banda, des de les pàgines web www.atrapalo.com i www.lastminute.com hi ha la possibilitat d’apuntar-se a una d’aquestes rutes guiades. D’altra banda, l’empresa Itineraplus (www.itineraplus.com) ofereix una ruta més detallada, amb una atenció preferent a la història i la cultura que envolten els llocs per on transcorre la història.

El recurs fàcil...o no.

Com que veig que la saturació d'actualitat que pateixo, degut a la feina a la ràdio i també, perquè no dir-ho, a la mandra, he decidit passar al recurs fàcil i penjar alguns dels treballs que crec que m'han sortit més bé al llarg del curs. La primera entrega és un reportatge sobre la vida a l'estació internacional de La Tor de Querol. Tot i que està ambientat en un dia d'hivern, crec que el reportatge té una validesa del tot atemporal.




De Barcelona a París des del cor dels Pirineus

L’últim tren del dia procedent de Barcelona entra lentament a l’estació internacional de la Tor de Querol-Enveig. Són les 18:40 d’un dijous entre setmana i del tren només en baixen sis persones, dues de les quals són policies de paisà que vigilen el tram internacional entre Puigcerdà i l’estació de La Tor. Del segon vagó baixa Valery, una jove francesa que ve de Barcelona i es deirigeix a Tolosa. Diu que ha triat aquest trajecte perquè “tot i ser més lent, és més barat que anar per l’atra banda, per Narbonne” .

Carregades amb dues grans maletes, Ana i Marie caminen per l’andana de terra i pedres que dóna accés als trens de Renfe. Es dirigexen cap al vestíbul de l’estació, on hauran d’esperar fins a les 20:06 per agafar el seu tren, el nocturn que surt cada dia cap a París. Ana i Marie són mare i filla. Venen de passar una setmana amb uns familiars de Torelló i des d’allà els era més ràpid fer el trajecte per aquesta línia. Ana té 72 anys i va néixer a Espanya, però fa molt que viu a París i no és el primer cop que utilitza el tren nocturn que enllaça la capital francesa amb La Tor. Per a la seva filla, Marie, nascuda ja a França, és el primer cop que fa aquest trajecte, ja que normalment utilitza el cotxe o el Talgo que surt de Barcelona. Ana es queixa de la incomoditat del trajecte entre Torelló i La Tor, ja que “a Ribes et fan canviar de tren i has de carregar amunt i avall tot el que portes”. Però el que realment els indigna més és el fet de descubrir que el bar de l’estació està tancat, i és que un cartell en francès indica que “Avui el bar tancarà a les 14:30”.

Així doncs, tots els viatgers que esperen la sortida del tren cap a Tolosa de les 19:20, i els de Paris arribats amb l’últim tren de Renfe, han d’esperar-se al modern vestíbul de l’estació, ja que a fora el vent gèlid provinent de la vall del riu Querol impedeix qualsevol tipus d’espera. A la petita sala hi conviuen les dues taquilles de venda de bitllets, quatre bancs, una cabina telefònica, nombrosos panells informatius i un petit quiosc que, en realitat, ven gairebé de tot. Diaris, revistes, postals, records, llibres, snacks i xocolatines…tot té un lloc en el petit local que, amb el bar tancat, es converteix en l’únic establiment disponible per als passatgers. El xiulet del cap d’estació trenca el silenci del vestíbul. És la senyal que dóna permís al tren de Renfe perquè emprengui de nou el camí cap a Barcelona. Uns segons després el comboi inicia lentament el retorn a territori espanyol amb els dos policies de paisà com a únics passatgers.

L’enllaç internacional de l’estació de La Tor de Querol-Enveig es va innaugurar l’any 1929, amb l’arribada del primer comboi espanyol procedent de Puigcerdà. Situada entre els petits pobles de La Tor de Querol i Enveig, a l’estació hi conviuen tres amples de via. Per una banda, els trens de Renfe procedents de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, circulen sobre unes vies d’ample ibèric (1’71 metres), per una altra banda, els trens de la Société Nationale des Chemins de Fer (SNCF), circulen sobre uns rails d’ample internaiconal (1’44 metres). Finalment, a l’estació també hi arriba un tren turístic conegut com a “Le petit train jaune”, o “El petit tren groc”, que té una amplada de via de tipus mètric (és a dir de tant sols un metre). Aquest tren cobreix el trajecte entre la mateixa estació de La Tor i Vilafranca de Conflent, des d’on es pot enllaçar amb Perpinyà. Així doncs, l’estació de La Tor de Querol-Enveig, situada entre dos petits pobles que amb prou feines arriben als 500 habitants, constitueix un autèntic nus ferroviari situat al bell mig dels Pirineus, des d’on es pot viatjar a diari a París, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà o Barcelona.

Falta una hora per la sortida del nocturn a París i cada cop hi ha més gent a l’estació. Un cartell indica que els bitllets per aquest tren només es poden adquirir amb antel•lació. A l’única taquilla oberta hi despatxa Cristela, que assegura que, normalment, només cal comprar el bitllet mitja hora abans. Per al viatge d’avui hi ha reservades fins a 120 places. Tot i això, la gent que hi ha al vestíbul no arriba ni a la vintena. Cristela, que porta sis anys despatxant bitllets, assegura que els caps de setmana i en els períodes de vacances poden arribar a haver-hi fins a 250 o 300 passatgers en aquest tren.

La gent que va arribant, es dirigeix al bar, però en comprovar que està tancat se’n tornen cap a fora. Els bars més propers estan a un quilòmetre, a Enveig. L’únic establiment obert, a part del quiosc, és una farmàcia situada a la mateixa plaça de l’estació. No obstant, la clientel•la, a aquestes hores de la tarda, és més aviat minsa. La farmacèutica que hi despatxa assegura que els clients provinents de l’estació són més aviat escassos. “De Barcelona no entra mai ningú, de francesos a vegades si, però són pocs”.

A un quilòmetre de l’estació, al poble de La Tor de Querol, els carrers presenten un aspecte fantasmagòric, no s’hi veu a ningú. Els dos restaurants del poble estan tancats, igual que l’ajuntament. L’única senyal de vida la constitueix el petit forn situat a la plaça major. A dins només hi ha una nena comprant llaminadures, i el dependent, que assegura que el fet de tenir l’estació al costat tampoc els aporta res d’especial. “La gent que va a l’estació no ve al poble”, assegura.

A l’estació, el tren de París es comença a preparar. El maquinista l’engega i el situa a l’andana central, just davant del bar. Allà, encara hi ha gent intentant obrir la porta per entrar-hi. Ningú acaba d’entendre que estigui tancat, ni tant sols Cristela, la taquillera. No obstant, al matí, Marie, la cambrera del bar, justificava el fet de tancar a les 14:30 per la falta de públic. Segons ella, entre setmana hi ha poca clientela, “cada cop passa menys gent, per aquí”. Marie porta tres anys treballant al bar, però el fet d’haver viscut tota la vida a La Tor de Querol, la converteix en una experta sobre la vida de l’estació. “Les coses han canviat molt des de que es van obrir les fronteres”, afirma mentre escombra la gran sala del bar. “Abans hi havia molt més moviment, perquè hi havia l’aduana francesa, hi havia policia, molt més personal…”. Actualment, a l’estació s’hi conserven unes oficines d’aduanes, però el personal s’ha reduït dràsticament en comparació amb el passat, quan entre Espanya i França encara hi havia seriosos controls fronterers.

Marie comenta que fins l’any 2005 hi va haver un hotel obert a sobre del bar. Es va tancar per falta de clients i perquè era molt gran i necessitava molt de manteniment. “Només hi havia gent a l’estiu i alguns dies d’hivern, quan pujaven els esquiadors”, recorda. Segons Marie, amb el pas del temps, l’estació ha anat perdent importància. “Fa molt de temps hi va haver també un restaurant, amb molta gent treballant-hi” , afegeix. “Al final només ha quedat el bar que, de moment, obre cada dia”.

La majoria de passatgers ja ha pujat al tren. És practicament fosc i el vent de Nord cada cop és més gèlid. Per l’andana 2 arriba un tren procedent de Tolosa, del qual només en baixen deu persones. Mentrestant, el cap d’estació bromeja amb un grup de passatgers i els insta a pujar ràpidament als vagons si no volen quedar congelats. Són les 20:06 i un fort xiulet indica al tren que té permís per iniciar el llarg trajecte (de gairebé 12 hores) que el portarà des del cor dels Pirineus fins a París. El comboi marxa i l’estació es queda pràcticament buida. El quiosc tanca la persiana, i a les taquilles ja no hi queda ningú. Demà l’estació internacional de La Tor de Querol-Enveig tornarà a obrir les seves portes i, amb més passatgers o amb menys, tornarà a exercir la seva funció de nucli ferroviari internacional des de la tranquil•la plana ceretana.