El cotxe de línia

Últimament, sembla que la Generalitat s'està posant les piles a l'hora de potenciar el transport públic per carretera. A dia d'avui, moure's amb autobús ja sigui per anar d'un punt a un altre del Pirineu, com per baixar a Barcelona, Lleida, Girona o Manresa és complicat i car. Complicat perquè des de moltes poblacions pirinenques, les freqüències de bus són mínimes; i car perquè un bitllet d'autobus d'anada i tornada des de la Seu o des de Puigcerdà fins a Barcelona, costa gairebé el mateix que un vol barat a Londres.

Dic que sembla que s'estiguin posant les piles perquè recentment s'han presentat uns abonaments dels quals ens en podem beneficiar els veïns de Cerdanya, l'Alt Urgell i el Berguedà, i que representen un estalvi respecte al preu estàndard. Tot i que el bitllet segueix sent car, sí que es cert que permet fer del bus un mitjà més competitiu. A Cerdanya, encara tenim sort, malgrat sembli una ironia, de tenir el tren. Tot i que els seients són incòmodes i sovint va tard, com a mínim el preu és força més barat que el bus o el cotxe i si algú no es vol gastar els diners que val baixar a Barcelona amb vehicle privat, té en el tren una alternativa econòmica.

Sovint veiem com els autobusos que cobreixen les línies entre poblacions del Pirineu, o alguns cops les que baixen cap a les capitals, van mig buides. Podríem pensar que, com que no són massa rendibles, és normal que els preus dels bitllets siguin tant alts. Deixant de banda les subvencions que puguin rebre les companyies per operar en zones poc rendibles, penso que aquest és un peix que es mossega la cua.

I és que si hi ha pocs passatgers és perquè les freqüències també són baixes, i sovint poc adequades a les necessitat dels veïns de la zona. Fins no fa massa, arribar a Puigcerdà en tren i aconseguir connectar amb un autobús que baixés cap a la Seu era gairebé impossible; i a la inversa, igual: sortir de la Seu i arribar a Puigcerdà per enllaçar, amb un temps d'espera curt, amb un tren era molt complicat. Fa pocs anys, algú es va il·luminar i va fer algunes modificacions per facilitar aquesta connectivitat, i des d'aleshores molts cerdans i alturgellencs li ho han agraït força.

En aquest sentit, sembla que ara la Generalitat té la intenció de remodelar alguns horaris i, tot aprofitant les línies actuals i ampliant-ne algunes altres, posar en marxa una línia circular que doni servei a tota Cerdanya. És evident que en un entorn com el pirinenc, amb poblacions allunyades i disperses, la utilització del vehicle privat és sovint indispensable. Però el que també està clar és que si els veïns tenen facilitats per anar en transport públic a comprar, al metge o simplement a passejar a la seva capital de comarca, és possible que deixin el cotxe a casa, i penso que menys cotxes a la carretera i més autobusos plens és bo per a tots. 

Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el 13 de juny de 2012. 

Supressió de municipis

Ja fa unes quantes setmanes que circulen rumors sobre la possible supressió de municipis a l’Estat espanyol. El govern de Madrid ha dit que, de moment, la qüestió està aparcada, però periòdicament van sortint declaracions de polítics donant la seva opinió sobre el tema, o portades de diaris especulant sobre com quedaria el mapa de Catalunya després d’aquesta reforma. Al Pirineu, els barems per determinar quins municipis s’han de suprimir i quins no, haurien de tenir en compte les condicions geogràfiques i demogràfiques específiques de la zona.

És ben cert que, tant a Cerdanya com a l’Alt Urgell hi trobem municipis amb una densitat de població minúscula, com Meranges, Riu, Cava o Cabó, que amb prou feines arriben als 100 habitants. També és cert que mantenir uns serveis per a tant poca població no és rendible, i que en molts casos caldria mancomunar-los amb municipis de l’entorn. No cal oblidar, però, que en la majoria de casos aquest fet ja s’ha produït de manera automàtica, sense necessitat d’un decret ministerial. La majoria de municipis petits del Pirineu ja no disposen de serveis bàsics, com ara escola o metge, ja que aquests s’han centralitzat en els municipis més grans del seu entorn.

Cal analitzar doncs, si l’estalvi que s’aconseguiria suprimint-los seria significatiu. Personalment, crec que no massa, i és més, crec que les conseqüències serien força traumàtiques pels veïns, que veurien com després de centenars d’anys d’història, el seu municipi quedaria dissolt dins d’una gran amalgama de pobles, perdent la seva singularitat.

Sigui com sigui, en cas que s’acabés fent aquest reagrupament de municipis seria interessant que s’evités cometre errors del passat, com el que va portar a la dictadura franquista a unificar en una sola entitat municipal tots els petits municipis de l’Alt Urgell que feien frontera amb Andorra. Això va dur a la creació d’un municipi com el de Valls de Valira, que agrupa pobles tant distants com Os de Civís i Bescaran, i que ha obligat fins i tot a obrir les oficines municipals en un punt intermig, i fora del propi municipi, a la Seu d’Urgell. No sé si el govern espanyol acabarà ordenant aquesta supressió de municipis, però el que més em temo és que si ho fa, obligat per l’asfíxia econòmica, perdrà poc temps en intentar que el nou mapa respecti la realitat històrica i cultural de les diferents zones del país. 

Article d'opinió emès el 6 de juny del 2012 al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira.

Visió comercial

Ja se sap que el mes de maig és un mes fluix pel comerç, a Cerdanya, a Andorra i a tot el Pirineu en general. Tot i això, hi ha qui sap aprofitar les poques ocasions que hi ha de fer negoci els mesos més fluixos de la primavera, i hi ha qui no en sap. A Andorra, agradarà més o menys, però les campanyes d'Alguna cosa es mou a Andorra i Andorra a taula han intentat generar una mica de moviment aquests dies d'impàs entre la temporada d'hivern i la d'estiu.

A Cerdanya, mentrestant, aquests dies hem tingut un exemple de cada. Per una banda, els empresaris del Bardià, la subcomarca que hi ha a cavall de Cerdanya i l'Alt Urgell i que té Martinet com a centre de referència, han organitzat una fira de productes artesans. Sabien que aquest era un cap de setmana llarg, ja que molts barcelonins, i també molts andorrans, tenien festa dilluns. Per Martinet hi passen molts cotxes que sovint passen de llarg, i aquests dies es veien com una bona oportunitat per intentar que els visitants s'aturessin una estona al poble, amb el ganxo de la fira. D'aquesta manera, s'ha pogut promocionar el producte artesà de la zona, que és nombrós i variat, i per l'altra, els comerços, bars i restaurants del poble han tingut una mica més de moviement que de costum.

L'altre exemple, no tant bo, s'ha donat a Puigcerdà. Tradicionalment, el dia de tancament dels comerços és dilluns, però ja que aquest dilluns hi havia més moviment de l'habitual, gràcies als visitants de Barcelona, era d'esperar que els comerços haguessin estat oberts. Sorprenentment, però, no ha estat així. De dimarts a dijous, els carrers comercials de Puigcerdà són pràcticament un desert, i és difícil veure compradors dins les botigues. Els caps de setmana i els festius la cosa millora una mica, i sobta que un dilluns que pels carrers hi ha gent, la gran majoria de comerços estiguin tancats.

A Puigcerdà, el comerç té seriosos problemes i cal buscar-hi sol·lucions, perquè d'això depèn l'economia de bona part dels seus veïns. És cert que les dificultats per aparcar prop de la zona comercial i a un preu raonable són un handicap a l'hora de portar gent, però també és veritat que cal un canvi d'actituds. Abans, la gent venia sola i comprava, sense necessitat d'esmular-la ni d'atraure-la amb ofertes o amb productes diferenciats. Ara, els temps han canviat, però sembla que moltes mentalitats encara no ho han fet.

En aquest sentit és molt simptomàtic que l'Associació de Comerciants de Puigcerdà hagi estat a punt de desaparèixer perquè no hi havia ningú amb ganes de posar-s'hi al capdevant, quan bona part de la Vila viu precisament del comerç. Puigcerdà vol ser el centre comercial a l'aire lliure del Pirineu, però cal redreçar el rumb de forma urgent. 

Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el dimecres 30 de maig de 2012 

Gran Nord

Fa uns dies, en Jordi Pasques publicava un article d’opinió al Diari d'Andorra amb el qual no puc estar més d’acord. Parlava de Gran Nord, la nova sèrie de TV3 que s’ha rodat al Pallars i que pretén reflectir, encara que sigui en forma de ficció, el dia a dia en un poble del Pirineu. Malauradament, el que podia ser una bona oportunitat per reflectir la vida que es fa als nostres pobles s’ha acabat convertit en una mena de vodevil on més aviat sembla que es vulgui ridiculitzar a la gent de muntanya. El suposat poble on transcorre la sèrie, Nord, s’assembla més al poblat d’Astèrix, amb uns personatges assilvestrats i fora d’òrbita, que no pas a un poble del Pallars del segle XXI. És evident que es tracta d’una sèrie en clau d’humor i que no deixa de ser ficció, però és una llàstima que un cop més la imatge que es dóna del Pirineu sigui la d’un territori estrany, habitat per gent salvatge i tancada, amb qui és difícil raonar.

Aquest fet m’ha recordat al que va passar fa uns anys quan es va fer el reportatge de televisió i el posterior llibre sobre les morts i el conflicte que hi va haver al poble pallarès de Tor, arran del projecte per fer-hi unes pistes d’esquí que enllacessin amb Pal-Arinsal. En aquell cas, el treball fet pel periodista lleidatà Carles Porta va ser excel·lent. Tot i això, quan el seu treball periodístic va arribar al gran públic, bàsicament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, la visió que ell havia intentat transmetre de la realitat de Tor i del Pallars es va transfromar completament.

Molta gent es va pensar que Tor, i podríem dir que el Pirineu en general, eren el far-west. Uns territoris habitats per gent salvatge que no dubtava a resoldre els conflictes a cops de puny o si calia a trets d’escopeta. Poc després que sortís al llibre, jo mateix vaig fer una excursió i vaig passar per Tor. Els ramats de gent pasturant amunt i avall, per l’únic carrer del poble, eren més aviat esperpèntics. Quan veien algun veí que sortia al llibre no dubtaven a fer-li fotos, com si es tractés d’un mono del zoo, o fins i tot a demanar-li que els firmés el llibre, com si fos un personatge de novel·la.

En fi, que costa molt que la gent de ciutat entengui la realitat del Pirineu, i malauradament sèries com Gran Nord no hi ajuden massa. Qualsevol dia ens acabaran tirant cacauets des d'un tot terreny i demanant que somriem per a la foto. 

Artice emès el dimecres 23 de maig al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira. 

El Túnel de la Menera

L'altre dia vaig pujar a Meranges i vaig estar parlant amb alguns veïns sobre la possibilitat que mai es faci el Túnel de la Menera, la carretera que comunincaria Andorra amb Cerdanya a través de Grau Roig i la vall del Duran. Alguns, entre ells l'alcalde, s'hi mostraven a favor, ja que ho veien com una oportunitat econòmica per la vall. D'altres, ho veien com una autèntica salvatjada que destrossaria no tant sòls la vall del Duran, sinó mitja Cerdanya.

Pel que em va explicar un dels veïns, que fa anys va ser a l'ajuntament i va tenir accés als mapes que es van elaborar, el projecte preveia salvar la distància i l'alçada que hi ha entre la boca sud, prop de la zona de Malniu, i la vall de Cerdanya a través d'enormes viaductes. Un d'ells, sense anar més lluny, passaria just per sobre del poble d'Éller, destrossant-ne així tot l'encant. La carretera arribaria, també a través de viaductes que creuarien pel mig de la gran vall de Cerdanya fins la zona entre Prats i Baltarga, on ja enllaçaria amb el Túnel del Cadí.

Des que jo era petit que a Cerdanya se sent a parlar de la possibilitat que es faci un túnel cap a Andorra. Inicialment, s'havia dit que es faria per la vall de la Llosa, des de Prullans cap a Viliella. Ara, sembla que l'opció preferida és la que va per Meranges i la vall del Duran. Afortunadament, amb la mala situació econòmica que travessen Catalunya i Espanya els cerdans que creiem que això seria una salvatjada a nivell mediambiental i paissatgístic podem estar tranquils, perquè difícilment es farà. El Ministeri d'Ordenament Territorial d'Andorra preveu la construcció del túnel de la Menera pel període que va de l'any 2025 al 2043. Les obres a la part andorrana serien força menys complicades que a la part catalana, ja que l'accés des de Grau Roig és relativament senzill i no cal salvar grans desnivells. La part catalana, però, on l'accés és molt més complicat, no crec que estigui disposada a fer una inversió titànica com la que seria necessària per comunicar la boca sud amb la vall de Cerdanya. Fer un túnel entre dos estats és, lògicament, cosa de dos, i un ja hi pot posar tot l'interès del mon, que si l'altre no vol foradar, no hi ha túnel.

Certament, per Andorra aquest túnel representaria un enllaç força ràpid amb l'E9 i amb el Túnel del Cadí. Un enllaç que permetria evitar els embussos de Sant Julià i la Nacional 145, i el tancament habitual de la frontera francesa quan fa mal temps. També cal dir que el túnel es construiria a força alçada, de manera que més d'un cop la neu en faria difícil la circulació, ja que tant a Grau Roig com a la part alta de la vall de Meranges, els temporals són forts. 

Sigui com sigui, per Andorra el túnel de la Menera només aporta que avantatges. Per Cerdanya, en canvi, representaria una destrucció brutal del territori, començant per la tranquila vall del Duran i acabant per la gran vall de Cerdanya, que es veuria atravessada i enlletjida per un enorme viaducte. Més que beneficis econòmics, ens aportaria tot el contrari ja que perdríem un dels nostres principals valors, el paissatge. Al final, els que parlaran seran els diners i els interessos econòmics d'una i altra banda de la frontera, i mentre a la part sud no hi siguin, el túnel de la Menera seguirà estant només al mapa dels projectes futurs del Ministeri d'Ordenament Territorial andorrà. 

Article emès al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira, el dimecres 16 de maig de 2012 

Cerdanya i els museus

Dissabte passat vaig assistir a la reobertura del Museu de la Farmàcia de Llívia i vaig quedar gratament sorprès. A Llívia s’hi conserva una de les farmàcies més antigues d’Europa, amb pots i objectes dels segles XVI i XVII, però malauradament feia 6 anys que no es podien veure, ja que el museu estava tancat. A Cerdanya tenim un problema amb el tema dels museus. En tenim pocs i els que tenim no ens els creiem i els potenciem poc.

Un dels casos més flagrants és el del Museu Cerdà de Puigcerdà. Fa molts anys que l’equipament està preparat i que duu el nom de museu, però a la pràctica només serveix per fer-hi actes socials i algunes exposicions temporals. Fa molt de temps que hi ha un projecte potent per convertir-lo en un museu on s’hi expliqui la vida a Cerdanya, amb sales dedicades al típic tipus de casa cerdana, els elements del camp que més s’utilitzaven fa temps... Tot i això, prop de dues dècades no han estat suficients per posar-lo en marxa i Puigcerdà continua sent una de les poques capitals de comarca de Catalunya que no disposa d’un museu amb cara i ulls.

És cert que en els darrers anys s’han dut a terme alguns projectes museogràfics interessants, com és el cas del Parc dels Búnquers de Montellà i Martinet, i més recentment el Museu de la Pagesia de Llívia. Tot i això, sembla que a Cerdanya no ens acaba d’interessar massa això dels museus. És ben cert que el turisme de museus no és un turisme de masses. Tot i això, en un moment en que es parla més que mai de la desestacionalització de territoris com els nostres, molt centrats en l’esquí, una oferta museogràfica potent pot ser un granet de sorra més per ajudar-nos a tirar endavant.

A Andorra, cada parròquia té el seu museu: a Sant Julià el Museu del Tabac, a Ordino el Museu Postal o el de la Casa d’Areny Plandolit, a Escaldes el Centre d’Interpretació de l’Aigua o a Encamp el Museu de l’Automòbil o Casa Cristo. De ben segur que l’afluència de turistes no és desbordant, però si més no es posa a disposició del visitant una oferta museogràfica variada que pot ser complementària a l’esquí i a les compres.

A Cerdanya, tenim patrimoni històric i cultural de sobres per ensenyar a aquelles persones que ens visiten i que potser busquen una manera de distreure’s quan ja han esquiat, han passejat per les botigues de Puigcerdà o han fet alguna excursió pels nostres senders. En aquest sentit, el Museu de Llívia, que combina de forma amena i interactiva els objectes de l’antiga farmàcia amb els elements més destacats de la història de la localitat, es convertirà, de ben segur, en un dels atractius turístics més potents de l’enclau. A finals dels anys 80 va arribar a ser el segon museu més visitat de la Demarcació de Girona i estic segur que ara es pot tornar a convertir en un important pol d’atracció. Aquest pot ser un bon exemple perquè la comarca se n’adoni de la importància de potenciar i cuidar el patrimoni cultural que tenim. 


 Article d'opinió emès al programa Ningú és perfecte, de Ràdio Valira, el dimecres 9 de maig de 2012.

Potenciar els espais de memòria

Recentment, s’ha presentat a Martinet el mapa-guia “Pirineus, territori de memòria”. Es tracta d’un document que agrupa la vintena d’espais de memòria democràtica que s’han recuperat a les comarques de l’Alt Pirineu i l'Aran. Així doncs, el mapa-guia recull informació sobre tots aquells centres d’interpretació, itineraris i elements del patrimoni històric repartits al llarg de les 5 comarques pirinenques i l’Aran. Precisament un dels puntals d’aquesta xarxa de centres de memòria el tenim a Cerdanya: el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.

És ben cert que en els últims anys s’han potenciat força aquests espais de memòria democràtica, relacionats sobretot amb la Guerra Civil, però també amb la Segona Guerra Mundial, la lluita dels maquis i els primers anys del franquisme. Tot i això, el que cal ara és dinamitzar-los i donar-los a conèixer al màxim entre la població, ja que és vital que es difongui el missatge que s’hi transmet -conèixer la història per no repetir-la, diuen-. És en aquesta línia, que aquest mapa-guia pot ser una bona eina per ajudar a difondre tots aquests

espais repartits pel Pirineu català. Així doncs, tots els usuaris que es dirigeixin a una oficina de turisme o a un centre d’interpretació podran agafar aquest mapa. Allà trobarà ubicats tots els centres d’interpretació d’aquesta xarxa de memòria històrica, així com una explicació de què es pot trobar en cada espai.

De ben segur que la majoria de cerdans coneixen l’existència del Parc dels Búnquers i, amb una mica de sort, uns quants fins i tot en saben una mica de la seva història. El que potser ja no es coneix tant és l’existència d’un altre sector de búnquers visitables a Arsèguel, per no parlar de la Presó-Museu “Camí de la Llibertat” de Sort, o la reconstrucció d’un poble entre dos fronts, a Isona. Tant de bo aquest mapa-guia ajudi a contribuir, encara que sigui en forma de petit gra de sorra, a que coneguem millor els espais de memòria que tenim ben a prop de casa i no oblidem el patiment que es va viure en aquestes muntanyes durant molts i molts anys.

                                                                          

                                                                  Article publicat al número 9 de la revista "Querol"