tag:blogger.com,1999:blog-69545033163833492772024-03-13T03:13:05.622+00:00El cau del TravellEspai de reflexió on s'hi poden trobar els meus articles d'opinió i anàlisi publicats regularment al progama "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira i a la revista "Querol". Un espai de reflexió personal amb Cerdanya, Andorra i el Pirineu com a protagonistes.Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.comBlogger32125tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-1569243671112357782012-06-25T21:48:00.000+01:002012-06-25T21:48:59.613+01:00El cotxe de línia<br />
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Últimament,
sembla que la Generalitat s'està posant les piles a l'hora de
potenciar el transport públic per carretera. A dia d'avui, moure's
amb autobús ja sigui per anar d'un punt a un altre del Pirineu, com
per baixar a Barcelona, Lleida, Girona o Manresa és complicat i car.
Complicat perquè des de moltes poblacions pirinenques, les
freqüències de bus són mínimes; i car perquè un bitllet
d'autobus d'anada i tornada des de la Seu o des de Puigcerdà fins a
Barcelona, costa gairebé el mateix que un vol barat a Londres. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Dic
que sembla que s'estiguin posant les piles perquè recentment s'han
presentat uns abonaments dels quals ens en podem beneficiar els veïns
de Cerdanya, l'Alt Urgell i el Berguedà, i que representen un
estalvi respecte al preu estàndard. Tot i que el bitllet segueix
sent car, sí que es cert que permet fer del bus un mitjà més
competitiu. A Cerdanya, encara tenim sort, malgrat sembli una ironia,
de tenir el tren. Tot i que els seients són incòmodes i sovint va
tard, com a mínim el preu és força més barat que el bus o el
cotxe i si algú no es vol gastar els diners que val baixar a
Barcelona amb vehicle privat, té en el tren una alternativa
econòmica. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Sovint
veiem com els autobusos que cobreixen les línies entre poblacions
del Pirineu, o alguns cops les que baixen cap a les capitals, van mig
buides. Podríem pensar que, com que no són massa rendibles, és
normal que els preus dels bitllets siguin tant alts. Deixant de banda
les subvencions que puguin rebre les companyies per operar en zones
poc rendibles, penso que aquest és un peix que es mossega la cua. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">I
és que si hi ha pocs passatgers és perquè les freqüències també
són baixes, i sovint poc adequades a les necessitat dels veïns de
la zona. Fins no fa massa, arribar a Puigcerdà en tren i aconseguir
connectar amb un autobús que baixés cap a la Seu era gairebé
impossible; i a la inversa, igual: sortir de la Seu i arribar a
Puigcerdà per enllaçar, amb un temps d'espera curt, amb un tren era
molt complicat. Fa pocs anys, algú es va il·luminar i va fer
algunes modificacions per facilitar aquesta connectivitat, i des
d'aleshores molts cerdans i alturgellencs li ho han agraït força.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">En
aquest sentit, sembla que ara la Generalitat té la intenció de
remodelar alguns horaris i, tot aprofitant les línies actuals i
ampliant-ne algunes altres, posar en marxa una línia circular que
doni servei a tota Cerdanya. És evident que en un entorn com el
pirinenc, amb poblacions allunyades i disperses, la utilització del
vehicle privat és sovint indispensable. Però el que també està
clar és que si els veïns tenen facilitats per anar en transport
públic a comprar, al metge o simplement a passejar a la seva capital
de comarca, és possible que deixin el cotxe a casa, i penso que
menys cotxes a la carretera i més autobusos plens és bo per a tots. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<i><span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el 13 de juny de 2012. </span></i>
</div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-6447147022768300972012-06-12T22:54:00.001+01:002012-06-12T22:55:58.005+01:00Supressió de municipis<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Ja
fa unes quantes setmanes que circulen rumors sobre la possible
supressió de municipis a l’Estat espanyol. El govern de Madrid ha dit
que, de moment, la qüestió està aparcada, però periòdicament van sortint
declaracions de polítics donant la seva <span class="il">opinió</span>
sobre el tema, o portades de diaris especulant sobre com quedaria el
mapa de Catalunya després d’aquesta reforma. Al Pirineu, els barems per
determinar quins municipis s’han de suprimir i quins no, haurien de tenir
en compte les condicions geogràfiques i demogràfiques específiques de
la zona. </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">És
ben cert que, tant a Cerdanya com a l’Alt Urgell hi trobem municipis
amb una densitat de població minúscula, com Meranges, Riu, Cava o Cabó,
que amb prou feines arriben als 100 habitants. També és cert que
mantenir uns serveis per a tant poca població no és rendible, i que en
molts casos caldria mancomunar-los amb municipis de l’entorn. No cal
oblidar, però, que en la majoria de casos aquest fet ja s’ha produït de
manera automàtica, sense necessitat d’un decret ministerial. La majoria
de municipis petits del Pirineu ja no disposen de serveis bàsics, com
ara escola o metge, ja que aquests s’han centralitzat en els municipis
més grans del seu entorn. </span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Cal
analitzar doncs, si l’estalvi que s’aconseguiria suprimint-los seria
significatiu. Personalment, crec que no massa, i és més, crec que les
conseqüències serien força traumàtiques pels veïns, que veurien com
després de centenars d’anys d’història, el seu municipi quedaria dissolt
dins d’una gran amalgama de pobles, perdent la seva singularitat.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;">Sigui
com sigui, en cas que s’acabés fent aquest reagrupament de municipis
seria interessant que s’evités cometre errors del passat, com el que va
portar a la dictadura franquista a unificar en una sola entitat
municipal tots els petits municipis de l’Alt Urgell que feien frontera
amb Andorra. Això
va dur a la creació d’un municipi com el de Valls de Valira, que agrupa
pobles tant distants com Os de Civís i Bescaran, i que ha obligat fins i
tot a obrir les oficines municipals en un punt intermig, i fora del
propi municipi, a la Seu d’Urgell. No sé si el govern espanyol acabarà
ordenant aquesta supressió de municipis, però el que més em temo és que
si ho fa, obligat per l’asfíxia econòmica, perdrà poc temps en intentar
que el nou mapa respecti la realitat històrica i cultural de les
diferents zones del país. </span></span><br />
<br />
<span style="font-size: small;"><span lang="CA" style="font-family: Verdana;"><i>Article d'opinió emès el 6 de juny del 2012 al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira. </i></span></span></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-32450592502397157062012-06-05T23:33:00.002+01:002012-06-05T23:33:56.833+01:00Visió comercial<br />
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Ja
se sap que el mes de maig és un mes fluix pel comerç, a Cerdanya,
a Andorra i a tot el Pirineu en general. Tot i això, hi ha qui sap
aprofitar les poques ocasions que hi ha de fer negoci els mesos més
fluixos de la primavera, i hi ha qui no en sap. A Andorra, agradarà
més o menys, però les campanyes d'Alguna cosa es mou a Andorra i
Andorra a taula han intentat generar una mica de moviment aquests
dies d'impàs entre la temporada d'hivern i la d'estiu.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">A
Cerdanya, mentrestant, aquests dies hem tingut un exemple de cada.
Per una banda, els empresaris del Bardià, la subcomarca que hi ha a
cavall de Cerdanya i l'Alt Urgell i que té Martinet com a centre de
referència, han organitzat una fira de productes artesans. Sabien
que aquest era un cap de setmana llarg, ja que molts barcelonins, i
també molts andorrans, tenien festa dilluns. Per Martinet hi passen
molts cotxes que sovint passen de llarg, i aquests dies es veien com
una bona oportunitat per intentar que els visitants s'aturessin una
estona al poble, amb el ganxo de la fira. D'aquesta manera, s'ha
pogut promocionar el producte artesà de la zona, que és nombrós i
variat, i per l'altra, els comerços, bars i restaurants del poble
han tingut una mica més de moviement que de costum.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">L'altre
exemple, no tant bo, s'ha donat a Puigcerdà. Tradicionalment, el dia
de tancament dels comerços és dilluns, però ja que aquest dilluns
hi havia més moviment de l'habitual, gràcies als visitants de
Barcelona, era d'esperar que els comerços haguessin estat oberts.
Sorprenentment, però, no ha estat així. De dimarts a dijous, els
carrers comercials de Puigcerdà són pràcticament un desert, i és
difícil veure compradors dins les botigues. Els caps de setmana i
els festius la cosa millora una mica, i sobta que un dilluns que pels
carrers hi ha gent, la gran majoria de comerços estiguin tancats. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">A
Puigcerdà, el comerç té seriosos problemes i cal buscar-hi
sol·lucions, perquè d'això depèn l'economia de bona part dels
seus veïns. És cert que les dificultats per aparcar prop de la zona
comercial i a un preu raonable són un handicap a l'hora de portar
gent, però també és veritat que cal un canvi d'actituds. Abans, la
gent venia sola i comprava, sense necessitat d'esmular-la ni
d'atraure-la amb ofertes o amb productes diferenciats. Ara, els temps
han canviat, però sembla que moltes mentalitats encara no ho han
fet.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">En
aquest sentit és molt simptomàtic que l'Associació de Comerciants
de Puigcerdà hagi estat a punt de desaparèixer perquè no hi havia
ningú amb ganes de posar-s'hi al capdevant, quan bona part de la
Vila viu precisament del comerç. Puigcerdà vol ser el centre
comercial a l'aire lliure del Pirineu, però cal redreçar el rumb de
forma urgent. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;"><i>Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el dimecres 30 de maig de 2012</i> </span>
</div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-75605253944322530962012-05-29T13:59:00.004+01:002012-05-29T14:00:48.324+01:00Gran Nord<br />
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana; font-size: small;">Fa uns dies, en Jordi Pasques publicava un article d’opinió al Diari d'Andorra amb el qual no puc estar més d’acord. Parlava de Gran Nord,
la nova sèrie de TV3 que s’ha rodat al Pallars i que pretén
reflectir, encara que sigui en forma de ficció, el dia a dia en un
poble del Pirineu. Malauradament, el que podia ser una bona
oportunitat per reflectir la vida que es fa als nostres pobles s’ha
acabat convertit en una mena de vodevil on més aviat sembla que es
vulgui ridiculitzar a la gent de muntanya. El suposat poble on
transcorre la sèrie, Nord, s’assembla més al poblat d’Astèrix,
amb uns personatges assilvestrats i fora d’òrbita, que no pas a un
poble del Pallars del segle XXI. És evident que es tracta d’una
sèrie en clau d’humor i que no deixa de ser ficció, però és una
llàstima que un cop més la imatge que es dóna del Pirineu sigui la
d’un territori estrany, habitat per gent salvatge i tancada, amb
qui és difícil raonar. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana; font-size: small;">Aquest
fet m’ha recordat al que va passar fa uns anys quan es va fer el
reportatge de televisió i el posterior llibre sobre les morts i el
conflicte que hi va haver al poble pallarès de Tor, arran del
projecte per fer-hi unes pistes d’esquí que enllacessin amb
Pal-Arinsal. En aquell cas, el treball fet pel periodista lleidatà
Carles Porta va ser excel·lent. Tot i això, quan el seu treball
periodístic va arribar al gran públic, bàsicament de Barcelona i
l’Àrea Metropolitana, la visió que ell havia intentat transmetre
de la realitat de Tor i del Pallars es va transfromar completament.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana; font-size: small;">Molta
gent es va pensar que Tor, i podríem dir que el Pirineu en general,
eren el far-west. Uns territoris habitats per gent salvatge que no
dubtava a resoldre els conflictes a cops de puny o si calia a trets
d’escopeta. Poc després que sortís al llibre, jo mateix vaig fer
una excursió i vaig passar per Tor. Els ramats de gent pasturant
amunt i avall, per l’únic carrer del poble, eren més aviat
esperpèntics. Quan veien algun veí que sortia al llibre no dubtaven
a fer-li fotos, com si es tractés d’un mono del zoo, o fins i tot
a demanar-li que els firmés el llibre, com si fos un personatge de
novel·la. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span>
</div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana; font-size: small;">En
fi, que costa molt que la gent de ciutat entengui la realitat del
Pirineu, i malauradament sèries com Gran Nord no hi ajuden massa.
Qualsevol dia ens acabaran tirant cacauets des d'un tot terreny i
demanant que somriem per a la foto. </span><br />
<br />
<i><span style="font-family: Verdana; font-size: small;">Artice emès el dimecres 23 de maig al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira. </span></i>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-33857313809170016192012-05-22T22:50:00.000+01:002012-05-22T22:59:43.976+01:00El Túnel de la Menera<br />
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">L'altre
dia vaig pujar a Meranges i vaig estar parlant amb alguns veïns
sobre la possibilitat que mai es faci el Túnel de la Menera, la
carretera que comunincaria Andorra amb Cerdanya a través de Grau
Roig i la vall del Duran. Alguns, entre ells l'alcalde, s'hi
mostraven a favor, ja que ho veien com una oportunitat econòmica per
la vall. D'altres, ho veien com una autèntica salvatjada que
destrossaria no tant sòls la vall del Duran, sinó mitja Cerdanya.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Pel
que em va explicar un dels veïns, que fa anys va ser a l'ajuntament
i va tenir accés als mapes que es van elaborar, el projecte preveia
salvar la distància i l'alçada que hi ha entre la boca sud, prop de
la zona de Malniu, i la vall de Cerdanya a través d'enormes
viaductes. Un d'ells, sense anar més lluny, passaria just per sobre
del poble d'Éller, destrossant-ne així tot l'encant. La carretera
arribaria, també a través de viaductes que creuarien pel mig de la
gran vall de Cerdanya fins la zona entre Prats i Baltarga, on ja
enllaçaria amb el Túnel del Cadí. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Des
que jo era petit que a Cerdanya se sent a parlar de la possibilitat
que es faci un túnel cap a Andorra. Inicialment, s'havia dit que es
faria per la vall de la Llosa, des de Prullans cap a Viliella. Ara,
sembla que l'opció preferida és la que va per Meranges i la vall
del Duran. Afortunadament, amb la mala situació econòmica que
travessen Catalunya i Espanya els cerdans que creiem que això seria
una salvatjada a nivell mediambiental i paissatgístic podem estar
tranquils, perquè difícilment es farà. El Ministeri d'Ordenament
Territorial d'Andorra preveu la construcció del túnel de la Menera
pel període que va de l'any 2025 al 2043. Les obres a la part
andorrana serien força menys complicades que a la part catalana, ja
que l'accés des de Grau Roig és relativament senzill i no cal
salvar grans desnivells. La part catalana, però, on l'accés és
molt més complicat, no crec que estigui disposada a fer una inversió
titànica com la que seria necessària per comunicar la boca sud amb
la vall de Cerdanya. Fer un túnel entre dos estats és, lògicament,
cosa de dos, i un ja hi pot posar tot l'interès del mon, que si
l'altre no vol foradar, no hi ha túnel. </span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Certament,
per Andorra aquest túnel representaria un enllaç força ràpid amb
l'E9 i amb el Túnel del Cadí. Un enllaç que permetria evitar els
embussos de Sant Julià i la Nacional 145, i el tancament habitual de
la frontera francesa quan fa mal temps. També
cal dir que el túnel es construiria a força alçada, de manera que
més d'un cop la neu en faria difícil la circulació, ja que tant a
Grau Roig com a la part alta de la vall de Meranges, els temporals
són forts. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Sigui com sigui, per Andorra el túnel de la Menera només
aporta que avantatges. Per Cerdanya, en canvi, representaria una
destrucció brutal del territori, començant per la tranquila vall
del Duran i acabant per la gran vall de Cerdanya, que es veuria
atravessada i enlletjida per un enorme viaducte. Més que beneficis
econòmics, ens aportaria tot el contrari ja que perdríem un dels
nostres principals valors, el paissatge. Al final, els que parlaran
seran els diners i els interessos econòmics d'una i altra banda de
la frontera, i mentre a la part sud no hi siguin, el túnel de la
Menera seguirà estant només al mapa dels projectes futurs del
Ministeri d'Ordenament Territorial andorrà. </span><br />
<br />
<i><span style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">Article emès al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira, el dimecres 16 de maig de 2012 </span></i>
</div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-87006587630175535502012-05-13T22:19:00.001+01:002012-05-13T22:19:18.808+01:00Cerdanya i els museus<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span lang="CA" style="font-size: small;">Dissabte
passat vaig assistir a la reobertura del Museu de la Farmàcia de Llívia
i vaig quedar gratament sorprès. A Llívia s’hi conserva una de les
farmàcies més antigues d’Europa, amb pots i objectes dels segles XVI i
XVII, però malauradament feia 6 anys que no es podien veure, ja que el
museu estava tancat. A Cerdanya tenim un problema amb el tema dels
museus. En tenim pocs i els que tenim no ens els creiem i els potenciem
poc. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span lang="CA" style="font-size: small;">Un
dels casos més flagrants és el del Museu Cerdà de Puigcerdà. Fa molts
anys que l’equipament està preparat i que duu el nom de museu, però a la
pràctica només serveix per fer-hi actes socials i algunes exposicions
temporals. Fa molt de temps que hi ha un projecte potent per
convertir-lo en un museu on s’hi expliqui la vida a Cerdanya, amb sales
dedicades al típic tipus de casa cerdana, els elements del camp que més
s’utilitzaven fa temps... Tot i això, prop de dues dècades no han estat
suficients per posar-lo en marxa i Puigcerdà continua sent una de les
poques capitals de comarca de Catalunya que no disposa d’un museu amb
cara i ulls. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span lang="CA" style="font-size: small;">És
cert que en els darrers anys s’han dut a terme alguns projectes
museogràfics interessants, com és el cas del Parc dels Búnquers de
Montellà i Martinet, i més recentment el Museu de la Pagesia de Llívia.
Tot i això, sembla que a Cerdanya no ens acaba d’interessar massa això
dels museus. És ben cert que el turisme de museus no és un turisme de
masses. Tot i això, en un moment en que es parla més que mai de la
desestacionalització de territoris com els nostres, molt centrats en
l’esquí, una oferta museogràfica potent pot ser un granet de sorra més
per ajudar-nos a tirar endavant. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span lang="CA" style="font-size: small;">A
Andorra, cada parròquia té el seu museu: a Sant Julià el Museu del
Tabac, a Ordino el Museu Postal o el de la Casa d’Areny Plandolit, a
Escaldes el Centre d’Interpretació de l’Aigua o a Encamp el Museu de
l’Automòbil o Casa Cristo. De ben segur que l’afluència de turistes no
és desbordant, però si més no es posa a disposició del visitant una
oferta museogràfica variada que pot ser complementària a l’esquí i a les
compres. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="font-family: Verdana,sans-serif; margin: 0cm 0cm 0pt;">
<span style="font-size: small;"><br /></span></div>
<span lang="CA" style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;">A
Cerdanya, tenim patrimoni històric i cultural de sobres per ensenyar a
aquelles persones que ens visiten i que potser busquen una manera de
distreure’s quan ja han esquiat, han passejat per les botigues de
Puigcerdà o han fet alguna excursió pels nostres senders. En aquest
sentit, el Museu de Llívia, que combina de forma amena i interactiva els
objectes de l’antiga farmàcia amb els elements més destacats de la
història de la localitat, es convertirà, de ben segur, en un dels
atractius turístics més potents de l’enclau. A finals dels anys 80 va
arribar a ser el segon museu més visitat de la Demarcació de Girona i
estic segur que ara es pot tornar a convertir en un important pol
d’atracció. Aquest pot ser un bon exemple perquè la comarca se n’adoni
de la importància de potenciar i cuidar el patrimoni cultural que tenim. </span><br />
<span style="font-size: small;"><br /></span><br />
<span lang="CA" style="font-family: Verdana,sans-serif; font-size: small;"> <i>Article d'opinió emès al programa Ningú és perfecte, de Ràdio Valira, el dimecres 9 de maig de 2012.</i></span>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-91001303591136638122012-05-09T09:56:00.000+01:002012-05-09T09:56:39.264+01:00Potenciar els espais de memòria<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
Recentment, s’ha presentat a Martinet el mapa-guia “Pirineus, territori de memòria”. Es tracta d’un document que agrupa la vintena d’espais de memòria democràtica que s’han recuperat a les comarques de l’Alt Pirineu i l'Aran. Així doncs, el mapa-guia recull informació sobre tots aquells centres d’interpretació, itineraris i elements del patrimoni històric repartits al llarg de les 5 comarques pirinenques i l’Aran. Precisament un dels puntals d’aquesta xarxa de centres de memòria el tenim a Cerdanya: el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.</div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
És ben cert que en els últims anys s’han potenciat força aquests espais de memòria democràtica, relacionats sobretot amb la Guerra Civil, però també amb la Segona Guerra Mundial, la lluita dels maquis i els primers anys del franquisme. Tot i això, el que cal ara és dinamitzar-los i donar-los a conèixer al màxim entre la població, ja que és vital que es difongui el missatge que s’hi transmet -conèixer la història per no repetir-la, diuen-. És en aquesta línia, que aquest mapa-guia pot ser una bona eina per ajudar a difondre tots aquests</div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
espais repartits pel Pirineu català. Així doncs, tots els usuaris que es dirigeixin a una oficina de turisme o a un centre d’interpretació podran agafar aquest mapa. Allà trobarà ubicats tots els centres d’interpretació d’aquesta xarxa de memòria històrica, així com una explicació de què es pot trobar en cada espai.</div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
De ben segur que la majoria de cerdans coneixen l’existència del Parc dels Búnquers i, amb una mica de sort, uns quants fins i tot en saben una mica de la seva història. El que potser ja no es coneix tant és l’existència d’un altre sector de búnquers visitables a Arsèguel, per no parlar de la Presó-Museu “Camí de la Llibertat” de Sort, o la reconstrucció d’un poble entre dos fronts, a Isona. Tant de bo aquest mapa-guia ajudi a contribuir, encara que sigui en forma de petit gra de sorra, a que coneguem millor els espais de memòria que tenim ben a prop de casa i no oblidem el patiment que es va viure en aquestes muntanyes durant molts i molts anys.</div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
</div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<i> Article publicat al número 9 de la revista "Querol"</i></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-42000991006961060232012-05-05T16:44:00.000+01:002012-05-05T16:44:58.969+01:00L'Alta Cerdanya vota el president de la República<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
Aquest proper diumenge, mentre Andorra estarà mirant cap al Nord, pendent de saber qui serà el copríncep francès durant els propers 5 anys, a Cerdanya, mitja comarca, la que va quedar sota administració francesa després del Tractat dels Pirineus, votarà el president de la República en un ambient una mica enrarit. Ja fa temps que a l'Alta Cerdanya s'hi cou un sentiment de desafecció cap a l'Estat. Els cerdans del Nord es queixen que el govern francès els està abandonant. Consideren que l'estat està desmantellant bona part dels serveis públics als territoris de muntanya, i asseguren que això acabarà matant comarques com l'Alta Cerdanya, el Capcir o el Conflent. </div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
Fa prop de mig any, el govern francès va anunciar la supressió d'una desena de places de mestre a diferents escoles de la comarca i anteriorment, ja s'havien suprimit altres places en serveis públics bàsics. En resposta a aquests darrers fets, alcaldes, mestes i pares de l'Alta Cerdanya van organitzar un viatge a Perpinyà per manifestar-se i alertar que la comarca s'estava morint. Aquesta, però, no va ser l'única resposta. N'hi ha hagut dos més que han estat força més sorolloses a nivell mediàtic, sobretot a la Catalunya del Sud. Una d'elles va ser la decisió de l'ajuntament de Font Romeu d'incorporar-se al municipi de Llívia i, per tant, abandonar l'Estat francès. L'altra, és la decisió d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya, d'adherir-se a l'Associació de Municipis per la Independència, l'entitat creada per l'alcalde de Vic amb l'objectiu de treballar per la secessió de Catalunya des dels ajuntaments. </div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
Aquestes dues mesures han estat purament simbòliques, ja que cap dels municipis de l'Alta Cerdanya té una intenció real de marxar de França. De fet, per posar-vos un exemple, l'alcalde de Font Romeu, el mateix que deia que volia incorporar-se a la Catalunya del Sud no parla el català i amb prou feines l'entén. Tot i això, l'amenaça d'abandonar l'Estat i incorporar-se a la Catalunya del Sud és ja una maniobra recurrent quan es vol cridar l'atenció al govern de París. Sense anar més lluny, fa prop de 15 anys, el municipi d'Eina, també a l'Alta Cerdanya, i el dels Angles, al Capcir, ja van fer el mateix, però, evidentment, la cosa no va anar més enllà. </div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
Alguns cerdans del Nord tenen un cert sentiment catalanista, però la gran majoria se sent inmensament orgullós de ser francès. És per això que es fa difícil creure que aquest sentiment de desafecció cap al govern de París per l'abandó a que els té sotmesos pugui anar més enllà. Cap municipi de l'Alta Cerdanya vol deixar de ser francès, però recentment, George Armengol, alcalde de Sallagosa i president de la Comunitat de Comunes -el que vindria a ser el Consell Comarcal de l'Alta Cerdanya- assegurava als mitjans de comunicació que les accions de protesta seguirien i ho exemplificava amb un frase força reivindcativa: “l'estat és l'estat, però nosaltres som Cerdanya”. Molt probablement, la situació a l'Alta Cerdanya no canviarà massa si diumenge guanya Hollande o Sarkozy, i el sentiment d'abandó seguirà sent el mateix. Malgrat tot, posaria la mà al foc que les amenaces d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya d'abandonar França s'oblidaran ben aviat i es desaran per quan, d'aquí uns quants anys, calgui tornar a cridar l'atenció de París.
<i> </i></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<br /></div>
<div style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">
<i>Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el dimecres 02/05/2012</i></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-82164962753571913172012-05-05T16:36:00.001+01:002012-05-05T16:46:26.806+01:00Nou impuls<span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">Des d'avui, aquest blog pren un nou impuls. Intentaré anar-hi penjant aquelles reflexions, ja sigui en forma d'opinió o en forma d'anàlisi, que publico setmanalment al programa "Ningú és perfecte" de </span><a href="http://www.cadenapirenaica.com/" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">Ràdio Valira</a><span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">, i de forma bimnesual a la revista </span><a href="http://www.recercacerdanya.org/category/querol/" style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">Querol</a><span style="font-family: "Helvetica Neue",Arial,Helvetica,sans-serif;">. </span>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-65895368596268250092010-01-14T19:41:00.002+00:002010-01-14T19:48:43.491+00:00El difícil encaix de la Baixa Cerdanya en la futura distribució territorial en vegueries<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/S0903vZzdoI/AAAAAAAAAks/3V3djM-M0wg/s1600-h/mapa-cerdanya.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 142px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/S0903vZzdoI/AAAAAAAAAks/3V3djM-M0wg/s200/mapa-cerdanya.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5426684576971060866" /></a>S’ha parlat molt de l’oposició de la Val d’Aran a formar part de la futura vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran, però a l’altre extrem del territori, a la Cerdanya, també s’hi ha gestat un corrent d’oposició. La majoria d’alcaldes de la part gironina de la comarca no veuen amb bons ulls la seva inclusió dins aquesta vegueria, i preferirien passar a formar part de la Catalunya Central, o bé continuar lligats a Girona.<br /><br />Els principals arguments per oposar-se, o si més no per no veure amb bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran són el finançament i les comunicacions. Per una banda, alguns responsables polítics de la comarca tenen por que l’Alt Pirineu i l’Aran, pel fet de representar únicament l’1% de la població total de Catalunya, rebin una quantitat ínfima del pressupost. Una de les veus més insistents en aquest sentit ha estat la de l’actual vicepresident del Consell Comarcal de Cerdanya, i durant molts anys el seu president, Joan Pous, que creu que la vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran "està condemnada a ser eternament una pobra desgraciada, ja que rebrà els diners que corresponen a l'1% de la població, tot i ocupar el 20% del territori català".<br /><br />L’altre motiu de rebuig és el de les comunicacions i la poca relació que hi ha entre la Cerdanya, sobretot la part gironina, i la resta de Pirineu que s’ha d’incloure en la Vegueria. Per l’alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, els habitants de la Cerdanya tenen més tendència a anar cap a Barcelona i Manresa, que no pas cap a Tremp, Sort o La Seu d’Urgell. És per això que veuria amb més bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria Central.<br /><br />Coincidint amb el debat de les vegueries, ha entrat en joc un altre element: la proposició de Llei de Cerdanya. Fa anys que els representants polítics de la comarca treballen per aconseguir un estatus similar al que ja té la Val d’Aran, i ho han demanat diverses vegades al Parlament. L’última va ser el 12 de novembre i, un cop més, la cambra catalana ho va rebutjar. <br /><br />La llei remarca la necessitat de reunificar la Baixa Cerdanya en un mateix territori, per acabar amb la divisió provincial, i demana que el Consell Comarcal pugui gestionar els màxims serveis possibles. Els alcaldes de tots els municipis de la comarca hi estan d’acord. Tot i això, la unanimitat es trenca precisament quan es parla de la inclusió de la comarca en una vegueria o una altra. El corrent majoritari a la part gironina és de rebuig a l’Alt Pirineu i l’Aran, tot i que ja han aparegut alguns ajuntaments, com el d’Alp o el d’Urús, que no veuen amb mals ulls formar-ne part. <br /><br />Ara bé, a la part lleidatana, la discrepància és major, amb municipis com Montellà i Martinet o Lles de Cerdanya que volen formar part de la vegueria pirinenca sigui com sigui. Els seus alcaldes, fins i tot, han amenaçat amb demanar la segregació de la comarca, si aquesta no s’incorpora a l’Alt Pirineu i l’Aran.Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-10495927917330289352009-09-27T19:24:00.008+01:002009-09-27T21:08:58.827+01:00Anar aguantant mentres es pugui<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_F-sau2mI/AAAAAAAAAVg/FTngzh4HuPk/s1600-h/Botiga_Prullans.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 200px; height: 150px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_F-sau2mI/AAAAAAAAAVg/FTngzh4HuPk/s200/Botiga_Prullans.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5386241360224246370" border="0" /></a><span style="font-weight: bold;">Alguns petits pobles del Baridà i la Batllia mantenen oberta una botiga de queviures, tot i la competència dels grans supermercats de la zona.</span><br /><br /><div style="text-align: justify;">Sobreviure als grans supermercats de La Seu, Puigcerdà o Alp, i a les botigues de Bellver o Martinet. Aquesta és la principal lluita que mantenen les petites botigues de comestibles que encara es mantenen obertes en pobles del Baridà i la Batllia com Montellà, Prullans, Lles o Bor. En general, són establiments familiars on s’hi ven gairebé de tot, des d’embotits i formatges fins a records de la zona, productes de neteja o alimentació en general. Solen ser botigues amb una llarga trajectòria que han anat veient com poc a poc, la clientel•la de tota la vida ha anat desapareixent, ja sigui perquè la gent ha marxat a viure a d’altres llocs, o bé perquè els que s’hi han quedat han optat per anar a comprar als supermercats de les poblacions més grans.<br /><br />Tal i com explica la Conxita Ribot, mestressa durant molts anys del Colmado Matia, de Bor, “abans ningú tenia cotxe, i la gent del poble venia a comprar molt més”. Ara, en canvi, “la gent se’n va a carregar als supermercats grans, i això està matant les botigues petites”. A Queviures Martí, a Prullans, els passa el mateix i el seu propietari, Josep Martí, es lamenta que molts cops, la gent no té en compte la qualitat dels productes que tenen a casa. “Sembla que allò de fora s’aprecia més que el que és de casa, perquè la gent que va a comprar a Bellver o a Puigcerdà, tampoc hi troba res de barat”, assegura. El problema, continua, és que la gent del poble molts cops no sap apreciar que els primers serveis els té a casa i que no li caldria marxar a fora per comprar.<br /><br />Tant el Co<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_Faq6bOfI/AAAAAAAAAVY/p_mjXQT8oE4/s1600-h/Botiga_Montella2.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 200px; height: 150px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_Faq6bOfI/AAAAAAAAAVY/p_mjXQT8oE4/s200/Botiga_Montella2.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5386240741345016306" border="0" /></a>lmado Matia com Queviures Martí viuen en gran part, gràcies a la gran afluència de gent de fora que omple el poble els caps de setmana i durant les vacances. La Conxita Ribot explica que bàsicament hi compren els estiuejants que tenen cases llogades tant a Bor, com als pobles dels voltants, com Riu o Pedra, on no hi ha cap altra botiga. A Prullans, el Josep Martí assegura que sort en tenen del càmping, de l’hotel i dels apartaments que hi ha, perquè sinó no podrien continuar. També assegura que les administracions haurien de recolzar més aquests tipus d’establiments, en comptes de donar suport només a les grans superfícies. “No s’adonen que a muntanya hi ha gent que està fent un esforç perquè els pobles tinguin uns serveis, i que si aquests desparaeixen, la zona encara es despoblarà més”, afegeix.<br /><br />En aquest sentit, la Maria Antonia Munt, de Queviures Maria Antonia, de Montellà, assegura que la gent del poble pràcticament només hi va a comprar aquelles coses que s’ha oblidat de comprar al supermercat. “S’hauria de donar una mica més de vida a les coses pròpies del poble”, assegura, i adverteix que “quan la botiga ja no hi sigui, la gent la trobarà a faltar perquè fins i tot per comprar una caixa de llumins hauran d’agafar el cotxe i anar a Martinet o a Bellver”.<br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_FH0hGcII/AAAAAAAAAVQ/N82VZjv-yvQ/s1600-h/Botiga_Bor.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 200px; height: 150px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Sr_FH0hGcII/AAAAAAAAAVQ/N82VZjv-yvQ/s200/Botiga_Bor.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5386240417505636482" border="0" /></a><br />De cara al futur, tant a Colmado Matia com a Queviures Martí, asseguren que aniran aguantant mentres puguin. Tant la Conxita Ribot com el Josep Martí coincideixen que si han anat tirant és perquè la casa on hi ha la botiga és seva, i no han de pagar lloguer ni pràcticament sous a gent de fora de la família. A Montellà, però, la Maria Antònia Munt té clar que la botiga no viurà gaires anys, perquè aviat s’haurà de jubilar i ningú voldrà seguir amb el negoci, perquè senzillament no donarà per viure.<br /></div><br /><span style="font-style: italic;">Reportatge publicat al número de setembre de 2009 de la revista Viure als Pirineus</span>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-87153943446167937612009-07-31T14:45:00.002+01:002009-07-31T14:49:21.604+01:00Formatgeres, de tota la vida<a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SnL2Vuspo9I/AAAAAAAAAOA/SX68ZXMBwnM/s1600-h/Pilar1.JPG"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SnL2Vuspo9I/AAAAAAAAAOA/SX68ZXMBwnM/s320/Pilar1.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5364620959324677074" /></a><br />Les dones del Pirineu sempre han tingut un paper molt destacat en l’elaboració del formatge i, en general, dels productes derivats de la llet. De fet, aquest paper s’ha mantingut fins a dia d’avui, fins el punt que dues de les empreses formatgeres més importants que hi ha i que hi ha hagut al Baridà i la Batllia han nascut gràcies a l’empenta d’una dona. Es tracta de Làctics Ermengol, a Prullans, i de la Formatgeria l’Orri, a Mussa, que va tancar fa poc més d’un any. Les seves protagonistes, Pilar Pont en el primer cas, i Cesca Olm, en el segon, expliquen com han canviat les coses amb el pas dels anys.<br /><br />La Cesca Olm, filla de Cal Josep Bertran de Mussa, es va decidir a fer formatges després d’uns anys de viure a Barcelona. Feia temps que amb el seu marit, en Josep Lizandra, tenien la dèria de pujar a viure a Cerdanya, però no sabien com fer-ho. Un dia, un germà els va proposar un tracte: ell posaria les cabres, i ells farien formatges. Després de fer uns quants cursets i provar com s’hi sentien, van decidir llançar-se a la piscina. En començar, van fixar-se en com ho havia fet la gent del poble durant tota la vida. “Ho feien de forma molt calmada”, explica la Cesca. “Quan tenien la quallada, l’apretaven amb les mans, i la deixaven reposar molta estona. De fet es diu que perquè el formatge sortís bo s’hi havia de fer “un son” al damunt”, afegeix. Tot plegat feia que el procés fos molt llarg. Al començament, ells van optar per fer una mica de tot, però després es van decantar per fer únicament quallada àcida, ja que només calia deixar la llet entre 20 i 24 hores quallant-se i després aguantava molt més, i per tant no havien de repartir tant sovint. <br /><br />La principal diferència amb la forma de fer d’abans és que, en general, es feia els formatges a nivell de casa, de forma poc precisa, i per tant, si quedava més o menys bo era relatiu, perquè qui s’ho menjava era la gent de casa. Tal i com explica la Cesca, a Mussa més o menys cada casa en feia, perquè tothom tenia ramat. L’encarregada de fer-ho, generalment, era la dona, “perquè no deixava de ser una feina més de la llar, una tasca més de la cuina”. Tot va canviar els anys 20, amb l’aparició de la Cooperativa de La Seu d’Urgell, quan la gent va deixar de fer servir la llet per a ús personal, i la va començar a vendre. <br /><br />La Pilar Pont, de Làctics Ermengol, és una mica més crítica amb els canvis que ha viscut el mon del formatge. Ella assegura que la forma de fer no ha canviat, ni hauria de canviar, “perquè els nostres avis ho feien molt bé, i s’ha de mantenir”. Si que es cert, matisa, que “abans els formatges s’emmotllaven a mà, es premsaven amb una pedra i es deixaven reposar al celler”. Avui, evidentment, ja no es fan així, perquè el procés s’ha maquinitzat. I per la Pilar, en part, el principal problema ha estat aquest. “S’ha augmentat molt la paperassa, s’ha maquinitzat tot, s’ha de vigilar i posar moltes més mesures de seguretat que compliquen molt les coses”, assegura. Un exemple és la llet crua: “ara no deixen vendre llet crua, ni fer formatges amb llet crua. Això s’havia fet tota la vida, i mai es va morir ningú...”, lamenta. En general, el problema segons la Pilar, és que els polítics han tractat i tracten els artesans del formatge com si fossin una indústria més, i això els ha comportat molts problemes i maldecaps. <br /><br />La Pilar és filla de Das, però es va criar a Mussa. Allà, uns cosins seus hi tenien cabres, i des de petita li va agafar la dèria que volia fer formatges. Quan va ser una mica més gran, va fer un curset a l’escola agrària de Bellestar per dedicar-se al que sempre havia volgut fer. Curiosament, de la vintena de dones que van fer el curset, ella va ser l’única que es va acabar llançant i obrint una formatgeria. En termes generals, totes dues asseguren que la decisió de dedicar-se al mon del formatge els ha donat bons resultats. La Cesca, però, destaca que en el seu cas, un dels motius de l’èxit va ser que van agafar molt bon moment, ja que van començar en una època en que el formatge artesà tenia molta sortida.<br /><br />Article publicat al darrer número de la revista "Cadí Pedraforca".Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-84275075447849915122009-07-24T07:52:00.002+01:002009-07-24T07:55:23.244+01:00“La Cerdanya és un molt bon lloc per a viure i entrenar”<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Smlabt8_0fI/AAAAAAAAAN4/TJCF-ff4yrE/s1600-h/Cad%C3%ADFons.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/Smlabt8_0fI/AAAAAAAAAN4/TJCF-ff4yrE/s320/Cad%C3%ADFons.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5361916263599690226" border="0" /></a>
<br /><meta equiv="Content-Type" content="text/html; charset=utf-8"><meta name="ProgId" content="Word.Document"><meta name="Generator" content="Microsoft Word 11"><meta name="Originator" content="Microsoft Word 11"><link rel="File-List" href="file:///C:%5CDOCUME%7E1%5Cglluch%5CCONFIG%7E1%5CTemp%5Cmsohtml1%5C01%5Cclip_filelist.xml"><o:smarttagtype namespaceuri="urn:schemas-microsoft-com:office:smarttags" name="PersonName"></o:smarttagtype><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if !mso]><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1\:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <![endif]--><style> <!-- /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> </style><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--> <p class="MsoNormal"><b style="">Kílian Jornet és de ben segur un dels esportistes ceretans més reconeguts a nivell estatal i internacional, que en els últims anys ha aconseguit alçar-se amb una gran quantitat de títols, en les categories de cursa i esquí de muntanya. Actualment, viu, estudia i entrena al Centre d’Alt Rendiment de Font Romeu, tot i que la competició l’obliga a estar en constant moviment, i ha visitat pràcticament tots els continents. Per als no iniciats, en què consisteixen aquests dos esports que practiques?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal"><b style=""><o:p> </o:p></b></p> <p class="MsoNormal">Tots dos tenen com a punt comú la muntanya. La idea de tots dos esports és aprofitar el medi que hi ha, és a dir, a l’hivern com que hi ha neu, doncs hi vas amb esquís, i a l’estiu com que no n’hi ha, doncs hi vas corrent. Les curses de muntanya, és a dir, a les que vas corrent, són més musculars, i exigeixen uns esforços més llargs, ja que poden arribar a durar unes 3 o 4 hores. Les curses d’esquí de muntanya, en canvi, són més curtes, perquè duren aproximadament una hora i mitja, però són més intenses.</p><p class="MsoNormal">
<br /></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal"><b style="">Com ha influït el fet de criar-te entre el refugi de Cap de Reg i el poble de Montellà, perquè tinguis aquesta passió per la muntanya?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal">És molt important el fet d’estar cada dia en un entorn de muntanya, perquè fa que t’hi acostumis. Així, quan acaba l’escola i surts a jugar o a córrer, el que et trobes és la muntanya, i es converteix en el teu àmbit natural.
<br /></p><p class="MsoNormal">
<br /></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal"><b style="">En què consisteixen els entrenaments que fas?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal">De novembre a abril entreno l’esquí 7 dies a la setmana, un total de 25-30 hores. Quan marxa la neu, els entrenaments són més llargs, i poden arribar a durar entre 4 i 8 hores diàries. Un recorregut normal d’un dia d’entrenament és sortir de Font Romeu, pujar al Carlit, baixar cap a Porté-Puymorens i tornar.
<br /></p><p class="MsoNormal">
<br /></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal"><b style="">Com està el recolzament institucional a aquests esports?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal">Tant a nivell català com espanyol, tenim un problema, respecte altres països, com Itàlia, França o Suïssa. Allà, els corredors són professionals, perquè hi ha molt suport institucional al darrere. Aquí, no hi és, i som pocs els professionals que podem viure exclusivament d’això. És un problema polític, perquè <st1:personname productid="la Federaci" st="on">la Federació</st1:personname> té pocs recursos. Ara, però, el Consell Català de l’Esport s’hi està posant bastant i està començant a donar <span style=""> </span>beques.</p><p class="MsoNormal">
<br /></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal"><b style="">En els últims temps, les teves curses han tingut un ressò considerable, i has sortit en força mitjans generalistes. T’ha sorprès aquest “boom”?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal">Home, jo mai he corregut per sortir als mitjans, sinó perquè gaudeixo fent aquest esforç, i entrenant cada dia enmig de la naturalesa. Tot i això, està molt bé que aquest esport hagi començat a atreure tanta gent. Vivim en un medi molt urbà i la gent necessita sortir el cap de setmana i viure la naturalesa. Els mitjans generalistes també s’hi han començat a fixar força, però encara estem lluny dels països alpins, els Estats Units o Àsia, on té molt més seguiment.</p><p class="MsoNormal">
<br /></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal"><b style="">Et veus vivint fora dels Pirineus?<o:p></o:p></b></p> <p class="MsoNormal">Evidentment, per la meva feina, he de viure i entrenar en una zona de muntanya. Si no visqués als Pirineus, seria als Alps. Tot i això, no seria el mateix, perquè el clima i la situació de <st1:personname productid="la Cerdanya" st="on">la Cerdanya</st1:personname> és molt bona. Aquí tens pla, muntanya, bon clima... i això als Alps no hi és.</p><p class="MsoNormal">
<br /></p><p class="MsoNormal"><span style="font-weight: bold;">Entrevista publicada al número de juliol de la revista "Viure als Pirineus"</span>
<br /></p> Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-67974939960315220702009-05-09T16:22:00.003+01:002009-05-09T17:05:57.482+01:00El Pas de la Casa, territori de ningú<a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SgWp0uWuc_I/AAAAAAAAALo/QH8DdKDvf9Q/s1600-h/800px-Pas_de_la_case.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5333856056951862258" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SgWp0uWuc_I/AAAAAAAAALo/QH8DdKDvf9Q/s320/800px-Pas_de_la_case.jpg" border="0" /></a><br /><div>Sempre que vaig al Pas de la Casa tinc la sensació de ser en terra de ningú. Els pobles de frontera sempre m'han despertat molt d'interès, tot i que no sabria explicar perquè. També és cert que els pobles de frontera sempre ho són una mica, de terra de ningú. El cas del Pas de la Casa, però, encara ho és més. Perdut enmig del no-res, a 2050 metres d'alçada, és simplement un punt de pas entre Andorra i França, construït on abans només hi havia una cabana de pastors que servia de refugi a aquells que anaven d'Andorra cap a França, o a la inversa. Tot i ser Andorra, la "civilització andorrana" li queda molt lluny, tenint en compte que el port de muntanya més alt dels Pirineus el separa del nucli de població més proper (és cert que la recent construcció del Túnel d'Envalira ha ajudat moltíssim a retallar distàncies, i ha trencat el gran aïllament en què vivia El Pas, a l'hivern, quan la neu obligava a tallar el port). Pel que fa a França, tot i que tot el comerç està enfocat cap al turisme d'aquest país, tampoc podríem dir que la comunicació sigui massa bona. A l'hivern, és freqüent veure la frontera tancada, per culpa de la neu i, igualment, el poble més proper -l'Hospitalet pres l'Andorre- és gairebé insignificant i està a uns quants quilòmetres. </div><br /><div>Tot plegat fa que al Pas hi hagi un microclima molt especial. Grans centres comercials, botigues que omplen tots i cada un dels pocs carrers del "poble", cartells en francès per tot arreu, dependents que directament t'atenen en francès... L'únic que et fa saber que no ets a França són les cabines del Servei de Telecomunicacions d'Andorra, els cotxes de policia andorrana i els cartells dels carrers en català. Tot i aquest abocament complet cap a França, com ja he dit, la "civilització francesa" també els queda molt lluny i, molts cops durant l'hivern, completament inaccessible. Abans que s'obrís el Túnel d'Envalira, deuria ser molt curiós veure un "poble", amb el seu McDonalds, el seu Pyréenes i les seves desenes de botigues d'electrònica, roba d'esquí, tabac i alcohol, completament aïllat del mon, entre muntanyes de més de 2.000 metres. </div><br /><div>Ni del tot andorrà, i per tant, d'influència catalano-espanyola (tot i que la majoria de botigues escolten FlaixBac, Flaix FM, Los 40...), ni del tot francès, tot i semblar-ho, perquè França els queda molt lluny. I al mig d'aquest no-res, centenars de botiguers francesos, portuguesos i sud-americans, i de <em>pisters</em> de l'estació d'esquí de Grand Valira, com a únics habitants, perduts entre muntanyes i lluny de qualsevol civilització. Això si, tot i que la neu els deixi incomunicats amb la resta del mon, sempre podran anar a menjar-se un Big Mac al Mcdonalds i mirar una mica de roba al Pyréenes... Realment pintoresc. </div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-84416021569348059722009-04-26T18:02:00.019+01:002009-04-26T19:11:56.915+01:00Andorra vota<a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSgXDRel1I/AAAAAAAAALA/le06EmyZjTI/s1600-h/Molt+bona+10.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329060576962189138" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 240px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSgXDRel1I/AAAAAAAAALA/le06EmyZjTI/s320/Molt+bona+10.JPG" border="0" /></a> És diumenge i està diluviant. Encaro la carretera d'Andorra des de La Seu (en un estat lamentable, per cert). Passo l'aduana espanyola i un policia duaner andorrà m'atura. Em mira i em diu que continui. Em pregunto si serà un dels 22.000 andorrans que avui podran votar. El seu accent argentí, però, em fa pensar ràpidament que no. Arribo a les Escaldes i els carrers estan pràcticament buits. M'acosto al Comú (Ajuntament) per veure quin ambient hi ha, però em diuen que el col·legi electoral s'ha instal·lat a la Sala del Prat del Roure, molt més àmplia i amb capacitat per acollir més gent.<br /><br /><div>Decideixo, però, baixar cap al col·legi electoral de la capital. L'avinguda de Meritxell està força buida. Es veu algun turista espanyol o francès desafiant la pluja, però poc més. Em pregunto si algun d'aquests visitants s'haurà adonat que al Principat és dia d'eleccions. Segurament, no. A part dels cartells de propaganda electoral, l'únic element que fa pensar en unes eleccions, i tampoc gaire, és la llarga cua de gent que hi ha a l'entrada del Palau de Congressos, a la Plaça del Poble (coneguda també entre els visitants, com la plaça dels ascensors). Efectivament, la seu electoral d'Andorra la Vella s'ha ubicat en aquest espai, per evitar les aglomeracions que hi va haver en els últims comicis, que es van fer a l'edifici del Comú de la capital. </div><br /><div>Entro al Palau de Congressos i em trobo una parella de guàrdies uniformats, amb un vestit que només es deuen posar en les grans ocasions. Baixo les escales i ja em trobo mig centenar d'electors fent cua per votar. Segueixo baixant i em topo de cara amb representans dels diferents -i abundants- mitjans del país: càmeres de televisió, fotògrafs, ràdios, mitjans <a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSgor0YEyI/AAAAAAAAALI/AFqMeugYhA4/s1600-h/Molt+bona3.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329060879903757090" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 324px; CURSOR: hand; HEIGHT: 247px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSgor0YEyI/AAAAAAAAALI/AFqMeugYhA4/s320/Molt+bona3.JPG" border="0" /></a>escrits... Els esquivo i segueixo el recorregut de la cua, que s'endinsa dins una sala. Allà, els votans són dividits en dues fileres. De la A a la L han de votar en una mesa, i de la M a la Z en una altra. Torno a sortir al vestíbul i faig una volta. Hi ha instal·lada una pantalla on s'hi pot seguir el grau de participació a mesura que van avançant les hores. També s'hi pot veure una exposició del fotògraf que millor ha plasmat la història d'Andorra, Valentí Claverol; i l'urna amb què es va votar l'any 1933, quan es va instaurar al Principat el sufragi universal masculí. Tot i això, el que atreu més l'atenció d'aqulles que ja han votat és el pica-pica que ofereix el Comú, a base de pà amb tomàquet, embutit i patates fregides.</div><div> </div><div></div><div></div><div></div><div></div><div>Decideixo tornar a pujar, i quan ja soc a dalt veig que els periodistes gràfics es comencen a tornar bojos. Està a punt d'entrar a votar Jau<a href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfShfXdb3gI/AAAAAAAAALY/SaukyGIkG5U/s1600-h/Molt+bona+5.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329061819331632642" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfShfXdb3gI/AAAAAAAAALY/SaukyGIkG5U/s320/Molt+bona+5.JPG" border="0" /></a>me Bartumeu, candidat a Cap de Govern pel Partit Socialdemòcrata, molt ben situat, per cert, segons els sondejos. Aprofito que el tinc a poc més d'un metre per acribillar-lo a fotografies. Em veu i em saluda, pensant-se que soc un periodista més dels mitjans que cobreixen les eleccions. Baixa les escales, acompanyat de la dona. Els càmeres i fotògrafs el precedeixen, però marxa enrere, vigilant de no entrabancar-se. El senyor Bartumeu es perd entre els votants, i jo me'n vaig.</div><br /><div>Ja al cotxe, poso la ràdio. Andorra 7 Ràdio fa un programa especial, amb connexions des de les diferents parròquies que, la majoria de les vegades, només serveixen per recalcar que la jornada electoral està transcorrent amb total normalitat. Els enviats especials entrevisten els polítics que ja han anat a votar, i gairebé tots diuen el mateix. En una de les rondes de contacte salta la notícia, tot i que no té res a veure amb la jornada electoral. A les parròquies de Canillo i Encamp, l'aigua s'ha convertit en neu. I fins aquí el mes destacat de la connexió. Vist l'èxit, canvio <a href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfShHJ1kfEI/AAAAAAAAALQ/DsGm_gIGxUs/s1600-h/Molt+bona+8.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329061403357903938" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfShHJ1kfEI/AAAAAAAAALQ/DsGm_gIGxUs/s320/Molt+bona+8.JPG" border="0" /></a>de dial. Ràdio Nacional d'Andorra -la pública- emet una magnífica radiofórmula. Decebut, estic a punt d'apagar la ràdio, però aleshores sonen els senyals horaris de la una del migdia, i apareix l'inforamtiu. L'estructura és la mateixa: recorregut per les 7 parròquies del país, amb les mateixes declaracions i les mateixes no-incidències. </div><br /><div></div><div>Abandono el Principat, i la senyal de les ràdios andorranes es va perdent, quan encara falten més de 5 hores perquè tanquin les urnes. En total, els poc més de 22.000 andorrans de pura raça decidiran el futur de les 83.000 person<a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSiCfJFcqI/AAAAAAAAALg/t_6V4XssIyg/s1600-h/Molt+bona+9.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329062422689182370" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SfSiCfJFcqI/AAAAAAAAALg/t_6V4XssIyg/s320/Molt+bona+9.JPG" border="0" /></a>es que habiten el país. Curiositats d'un micro-estat. Mig centenar de periodistes (del país i de fora) donant cobertura a unes eleccions on hi vota una població equivalent a la de Manlleu. </div><br /><br /><br /><br /><br /><div></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-67443825855314760312009-01-19T19:41:00.004+00:002009-01-19T19:46:24.272+00:00"Segueix venint gent, però gasta menys"<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SXTYd3Xdq9I/AAAAAAAAAKo/qB9LCqSk1P8/s1600-h/rosaleda.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SXTYd3Xdq9I/AAAAAAAAAKo/qB9LCqSk1P8/s320/rosaleda.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5293093469657344978" border="0" /></a><br /> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;">La crisi econòmica no ha passat de llarg dels establiments del Baridà i la Batllia. Tant el turisme, com la gent del territori ha vist disminuïts els seus recuros econòmics, i això, inevitablement, ha afectat el comerç i la restauració de la zona. La majoria de restaurants han notat una disminució dels ingressos, i això es deu sobretot a que la gent gasta menys. Segons Núria López, propietària del Restaurant el Picot Negre, de Bellever de Cerdanya, “la gent segueix venint, perquè a tothom li agrada sortir de tant en tant, però gasta menys, en comptes de demanar un bon vi, demana vi de la casa…”. Compartir plats és una altra tècnica força utilitzada per evitar que el compte pugi massa. La mateixa Núria López explica que, un cop es va trobar el cas que una parella amb dos fills va arribar a compartir un sòl menú. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"><o:p></o:p>La situació és similar al Bar Restaurant Rosaleda, a Martinet, on el seu propietari, Enrique Gómez, explica que des de setembre la gent segueix anant-hi, però gasta menys. On si que han afluixat bastant és amb els menús dels treballadors, i és que tal i com explica ell mateix, “si abans teniem grups de 14 treballadors a dinar, ara només en venen 3 o 4, perquè han fet fora a molta gent de l’obra”. Tot i això, l’Enrique dóna gràcies a la neu, que va fer que per la Puríssima es treballés i que sembla que per Nadal també farà pujar gent. A prop del Rosaleda hi ha l’Hostal Martinet, on la cosa no va gaire millor. El Consuelo Piñar explica que el bar va fent, però el restaurant i les habitacions estan molt parades. “De tant en tant es queda a dormir algú, però no consumeix res de res: es compren quatre llaunes i s’ho mengen a l’habitació”. Molt cops, continua, “no em surt ni a compte obrir el bar i el restaurant, perquè estic gastant en llum i calefacció, i no ingresso res”. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"><o:p></o:p>La situació és una mica difrent als pobles més allunyats. A Cal Basté d’Estana, la Roser Macho explica que la gent no ha deixat de pujar, perquè “és una clientel·la molt específica, que puja expressament”. “Nosaltres no depenem tant de la gent de pas que entra a fer un entrepà o un tallat, sinó que vivim dels escaladors, excursionistes i gent amb segona residència per la zona, i de moment aquest públic segueix venint”, afegeix. Macho destaca que el bar sempre ha donat per “anar tirant, i poca cosa més”, i afegeix que, “quan no hi havia crisi, tampoc anàvem molt millor, i ara que n’hi ha, tampoc no anem molt pitjor”. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"><o:p></o:p>Al Restaurant Cal Tià de Viliella també viuen d’excursionistes i d’estiuejants que tenen casa a la muntanya de Lles, i tampoc han notat una disminució de clientel·la. La Marta Pomarol explica que la gent segueix fent excurions i anant a la muntanya, i per tant segueix pujant, “però consumeix menys, comparteix més plats, fa menys vermuts i deixa menys propines”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"><o:p></o:p></span><span style="font-size:100%;">I si la gent segueix pujant, però va menys de restaurant, qui en surt beneficiat és el comerç d’alimentació. El Francisco Turet, de Comestibles Turet, a Martinet, assegura que com que la gent ha de seguir menjant, ells van treballant. “Si abans, la gent pujava una setmana i 3 dies anava de restarurant, ara només hi van un dia, i la resta han de comprar el menjar a la botiga”, destaca. La diferència, però, “està en que la gent prescindeix dels productes de luxe i compra el més bàsic: en comptes de pernil de jabugo, compra pernil serrà, o en comptes de comprar vi de marca, el compra a granel”.</span></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"> Reportatge publicat al número de gener de la revista Viure als Pirineus<br /></span></p><span style=";font-family:";font-size:12;" > </span>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-38531721287524910312008-12-14T00:04:00.003+00:002008-12-14T00:07:11.426+00:00"L'objectiu de l'Ordiguer és unir el jovent del municipi"<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SUROJKSh15I/AAAAAAAAAJ8/ii_hbj2KUM8/s1600-h/Lourdes.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SUROJKSh15I/AAAAAAAAAJ8/ii_hbj2KUM8/s320/Lourdes.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5279430582472923026" border="0" /></a><br /> <p><strong>Lourdes Capdevila és presidenta del Grup de Joves l’Ordiguer, una associació creada el novembre de 2006 al municipi de Montellà i Martinet. Com va sorgir la idea de muntar aquest grup?</strong><b><o:p></o:p></b></p> <p>El Consell Comarcal i l’ajuntament van fer la proposta de redactar un pla local de joventut. Dins d’aquest pla, entre d’altres coses s’hi preveia la creació d’un grup de joves. Vam néixer amb la intenció d’unir el jovent del municipi, perquè és una pena que siguem quatre gats i cadascú vagi a la seva. Un altre objectiu era el d’organitzar activitats interessants per als joves, perquè crèiem que no es feia res.<o:p></o:p></p> <p><strong>Quines activitats fa el grup al llarg de l’any?</strong><o:p></o:p></p> <p>El mes de febrer organitzem una calçotada popular, després per Setmana Santa fem la cantada de caramelles, una activitat que s’havia perdut fa anys al municipi. De cara a l’estiu, organitzem la festa jove de Montellà, per complementar la festa major tradicional i oferir activitats més interessants per als joves (concerts, cercavila, sopar popular, etc.); i la festa major de Víllec, una festivitat que es va perdre fa 30 anys i que vem recuperar nosaltres. Finalment, quan arriba el Nadal, organitzem un quinto i la cavalcada de Reis, que la comencem a Montellà i després baixem a peu fins a Martinet pel camí antic, amb antorxes.<o:p></o:p></p> <p><strong>Quanta gent formeu el grup?</strong><o:p></o:p></p> <p>Ara mateix som una trentena de persones, joves i no tant joves. També tenim nens de 8 o 9 anys, i això és important perquè seran ells els que hauran de tirar endavant l’organització en el futur. El formem joves que hem decidit quedar-nos a viure al municipi, i que volem fer activitats per donar vida al poble.<o:p></o:p></p> <p><strong>Com ha reaccionat la gent del poble?</strong><o:p></o:p></p> <p>En general molt bé. Hi ha de tot, però la majoria de la gent s’interessa per les activitats que fem i s’ofereix a col•laborar, i això és d’agraïr.<o:p></o:p></p> <p><strong>Com van les relacions amb les institucions?</strong><o:p></o:p></p> <p>No ens donen gaires ajudes. Aquest any només hem rebut ajuda del Lluís Pagès, l’alcalde pedani d’Estana i Víllec. La resta d’institucions no ens han ajudat. Fins l’any passat, el Consell Comarcal si que ens donava una subvenció, però aquest any ja l’ha suprimit. Pel que fa a l’ajuntament, passa el mateix. L’any passat ens va ajudar per muntar la festa jove de Montellà, però aquest any no ens ha donat ni cinc, i a més, ha muntat un grup de joves alternatiu. Això és una pena, perquè l’únic que fa és desunir el jovent, i per quatre gats que som... Ara estem esperant a veure si ens ajuden amb la cavalcada de Reis, però tenim bastant clar que no ho faran.<o:p></o:p></p> <p><strong>Teniu pensades noves activitats per al 2009?</strong><o:p></o:p></p> <p>Sí, a part de tot el que ja fem, de cara al juny ens agradaria fer pujar la flama del Canigó a Montellà i allà fer-hi una foguera. Actualment, això ja es fa a Martinet i a Estana, i ens agradaria portar-ho també a Montellà. També havíem pensat de muntar una revetlla per Sant Joan, però és complicat perquè la majoria de gent marxa de pont. El juliol organitzarem unes conferències sobre els llacs del Pirineu. Ja és segur que ho farem, però encara ho hem d’acabar de lligar. I de cara a Nadal, també ens agradaria muntar un cagatió popular. Aquest any no sé si hi serem a temps, però l’any que ve segur que ho farem.</p><br /><p></p> <span style="font-weight: bold;"> </span> Entrevista publicada al número de desembre de la revista<span style="font-weight: bold;"> Viure als Pirineus. </span>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-71223123753076274552008-12-08T13:14:00.002+00:002008-12-08T13:24:42.835+00:00"Quan no falla una cosa, falla l'altra"<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gDmK5lKI/AAAAAAAAAJ0/muKa-_-6uLA/s1600-h/Puigcerda2.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gDmK5lKI/AAAAAAAAAJ0/muKa-_-6uLA/s320/Puigcerda2.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5277409584506049698" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gC7A4QiI/AAAAAAAAAJs/3Kt5zfhQRGU/s1600-h/Puigcerda1.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gC7A4QiI/AAAAAAAAAJs/3Kt5zfhQRGU/s320/Puigcerda1.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5277409572921295394" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gCi5M6AI/AAAAAAAAAJk/8YdBU19g0Nk/s1600-h/Arribant+a+Puigcerda.JPG"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 320px; height: 240px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/ST0gCi5M6AI/AAAAAAAAAJk/8YdBU19g0Nk/s320/Arribant+a+Puigcerda.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5277409566446643202" border="0" /></a><br /><p class="MsoNormal" style="font-family:times new roman;"><span style="font-size:100%;"><span lang="ES">Últim dimarts del mes de novembre. 09.17 hores, Estació de Sants. Un tren procedent de l’Hospitalet de Llobregat amb destinació la Tor de Querol entra puntualment a l’estació. Fa pocs dies que s’ha reestablert el servei ferroviari entre les estacions de Ribes de Freser i la Tor de Querol, i els passatgers ja no hauran de canviar de tren per arribar a la Cerdanya. El comboi està format per tres vagons de tipus rodalies, amb seients durs, agrupats de quatre en quatre. El viatge transcorre sense problemes fins a Montcada. Allà el tren s’atura enmig del no res durant una bona estona i, després, va fent parades força llargues a les estacions de Montcada-Ripollet, Mollet i Parets. </span></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:times new roman;"><span style="font-size:100%;"><span lang="ES"><o:p></o:p>Aquestes aturades fan que el tren comenci a anar amb retard. A Manlleu apareix el revisor i ofereix una explicació: hi ha hagut un acte vandàlic a primera hora del matí i la línia s’ha vist greument afectada. El retard encara es fa més gran en arribar a Ripoll. El tren s’estaciona a l’andana i una veu anuncia per megafonia que caldrà esperar deu minuts a que arribi el tren procedent de Ribes. El comboi arrenca de Ripoll a les 12:02, amb 50 minuts de retard, mentre els pocs passatgers que queden al tren miren el rellotge preocupats. Una noia truca a la seva mare per avisar que no tindrà temps de dinar, per culpa del retard. “No és el primer cop que pateixo retards des que han reobert el tram entre Ribes i Puigcerdà. Diumenge passat el vaig agafar de baixada i també vaig arribar tardíssim”, assegura indignada. Aquesta passatgera tampoc està contenta amb els vagons que cobreixen la línia. “Els vagons d’abans eren més vells, però almenys tenien seients tous i eren més còmodes. Els d’ara són massa durs com per esatr-t’hi tres hores”, afegeix. </span></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:times new roman;"><span style="font-size:100%;"><span lang="ES"><o:p></o:p>El tren enfila la pujada entre Ribes i Toses, i el revisor torna a aparèixer. En ser preguntat sobre el canvi de vagons assegura que els d’ara són més moderns, però que tindran els mateixos problemes quan hi hagi neu i gel. “El problema d’aquesta línia és que hi ha trams on la via es gela, i els trens patinen, però contra això no s’hi pot fer res”, assegura.<span style=""> </span>El que si que és greu, continua, és que “quan no falla una cosa falla l’altra. Avui anem tard per culpa d’un acte vandàlic, un altre dia perquè s’espatlla el tren, un altre dia per la catenària…”. Segons el revisor, el problema és que el personal i els trens són de Renfe, però les vies i les infraestructures són d’Adif, “i així, la coordinació és molt difícil”. </span></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:times new roman;"><span style="font-size:100%;"><span lang="ES"><o:p></o:p>Pel que fa a les obres de millora, el revisor assegura que només s’han canviat la via i la catenària del túnel de Toses en avall. “A partir del túnel en amunt només han canviat la catenària, perquè no els ha donat temps de fer res més, i les vies continuen sent les mateixes”, assegura. El tren ja ha creuat el túnel de Toses i arriba a la Molina. Un noi francès assegut a l’últim seient del vagó treu uns horaris. “Havia d’agafar un tren des de la Tor de Querol cap a Toulousse que sortia a la una i mitja, però ara m’hauré d’esperar una bona estona a l’estació per culpa del retard”, es queixa. </span></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size:100%;"><span lang="ES" style="font-family:times new roman;"><o:p></o:p></span></span><span style=";font-family:";font-size:12;" lang="ES" ><span style="font-size:100%;"><span style="font-family:times new roman;">El tren arriba a l’estació de Puigcerdà amb tres quarts d’hora de retard, després de gairebé quatre hores de viatge. La majoria de passagers baixen i el comboi reprèn la marxa cap a l’última estació del recorregut, La Tor de Querol-Enveig. Allà no tindrà temps de descansar, perquè ja és hora de tornar a baixar cap a Barcelona. Amb deu minuts de retard, el tren torna a entrar a l’estació de Puigcerdà, recull els passatgers i enfila el camí de tornada cap a la capital.</span></span><span style=""> </span><span style=""><br /></span></span></p><p class="MsoNormal"><span style=";font-family:";font-size:12;" lang="ES" ><span style=""> Reportatge publicat al número de desembre de la revista <span style="font-weight: bold;">Viure als Pirineus.</span><br /></span></span></p>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-51008794704155636462008-10-21T02:49:00.004+01:002008-10-21T02:54:13.779+01:00Tres dies per terres canadenques<a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP02Oz5GFqI/AAAAAAAAAHY/oy_SiYQ0T6g/s1600-h/Copia+de+IMG_9091.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419567914358434" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP02Oz5GFqI/AAAAAAAAAHY/oy_SiYQ0T6g/s320/Copia+de+IMG_9091.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP02PTTdRpI/AAAAAAAAAHg/ivyf5L1fUro/s1600-h/Copia+de+IMG_9067.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419576346429074" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP02PTTdRpI/AAAAAAAAAHg/ivyf5L1fUro/s320/Copia+de+IMG_9067.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01xZE8SUI/AAAAAAAAAGw/ZM82-W-ZJw4/s1600-h/Copia+(2)+de+IMG_8793.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419062500084034" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01xZE8SUI/AAAAAAAAAGw/ZM82-W-ZJw4/s320/Copia+(2)+de+IMG_8793.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01xjC3w2I/AAAAAAAAAG4/MkCpqAP7748/s1600-h/Copia+de+IMG_9136.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419065175753570" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01xjC3w2I/AAAAAAAAAG4/MkCpqAP7748/s320/Copia+de+IMG_9136.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01yBR6fWI/AAAAAAAAAHA/RObGqShbWsY/s1600-h/Copia+de+IMG_8938.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419073291910498" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01yBR6fWI/AAAAAAAAAHA/RObGqShbWsY/s320/Copia+de+IMG_8938.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01ySr_c9I/AAAAAAAAAHI/7IRD4-GbInA/s1600-h/IMG_8863.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419077964690386" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP01ySr_c9I/AAAAAAAAAHI/7IRD4-GbInA/s320/IMG_8863.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP010g8ewfI/AAAAAAAAAHQ/lozGNdUniKQ/s1600-h/IMG_9162.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5259419116151685618" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SP010g8ewfI/AAAAAAAAAHQ/lozGNdUniKQ/s320/IMG_9162.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div>Aquest cap de setmana hem fet la segona excursió fora de Nova York. La Nere i jo volíem anar a les Catarates del Niàgara i Toronto, però anar-hi amb autobús de línia era caríssim, aíxí que vem agafar una mena de Tour d'una companyia d'autobusos xina, de tres dies amb dues nit d'hotel per 190 dòlars, és a dir tiradíssim de preu. Les catarates són una passada, molt més espectaculars del que m'imagnava (a la foto estic al vaixell que et porta just a sota de les cascades, on per cert acabes més mullat que al Tutuki Splash). Al voltant de les catarates hi han crescut dues ciutats (una al costat estadounidenc i l'altra al canadenc) a l'estil Las Vegas, amb casinos, hotels, Hard Rock Cafe, Starbucks per tot arreu... completament surrealista. Vem dormir al costat canadenc i després vem marxar cap a Toronto, on hi vem estar poc temps, però vem veure el centre i vem pujar a la CN Tower, la torre més alta de la ciutat, des d'on, lògicament, es veu Torontontero. L'últim dia del Tour vem fer un creuer per una zona espectauclar del llac Ontario, en un altre punt de la frontera entre Canadà i els EUA, on hi ha més de 1000 petites illes amb unes super cases de super luxe perquè els rics de la zona hi vagin a passar les vacances. </div><br /><div></div><br /><div>L'únic dolent del Tour va ser el que ja m'esperava, que "lo barato sale caro" i els xinos ens van intentar timar per tot arreu. A nosaltres no ens va afectar molt, però hi va haver gent de l'expedició que va acabar molt farta. L'últim tram del viatge va ser especialment conflictiu, quan la guia xina va voler que li donéssim propina, després de tractar-nos fatal tot el Tour. Tot i això, va valer molt la pena.<br /></div><br /><div>A les fotos es poden veure diferents punts del viatge (les Catarates, Toronto, i una de les 1000 illes), i també a mi amb tres companys dominicans residents al Bronx, que també veinen a l'expedició (a la foto semblem un grup de Hip Hop, és molt bo)</div></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-30883396028163622452008-10-13T02:32:00.006+01:002008-10-13T02:44:07.502+01:00De visita a la capital<a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl-3La4QI/AAAAAAAAAGQ/S9NuudwEiZo/s1600-h/DSCN3832.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256446214477111554" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl-3La4QI/AAAAAAAAAGQ/S9NuudwEiZo/s320/DSCN3832.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl-wwkBHI/AAAAAAAAAGY/8_5gKr2812g/s1600-h/IMG_8354.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256446212753851506" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl-wwkBHI/AAAAAAAAAGY/8_5gKr2812g/s320/IMG_8354.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /> <a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl_fCuOMI/AAAAAAAAAGg/CrYoSRh7tNU/s1600-h/IMG_8448.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256446225178048706" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl_fCuOMI/AAAAAAAAAGg/CrYoSRh7tNU/s320/IMG_8448.JPG" border="0" /></a> <br /> Samarretes en suport a Obama-Biden i McCain-Palin; Jo davant de la Casa Blanca; Contemplant, atònit, una festa de l'exèrcit naval dels EUA; Jo davant del Pentàgon; Davant del Pirulí en honor a George Washington; Els sets des d'on connecten en directe els periodistes des de Washington, just davant de la Casa Blanca; La dona de Vigo de la que parlo al text; Una foto del Capitoli amb un exemplar d'autèntic americà passejant-hi per davant; I una estació de Bicington.<br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl_lizZLI/AAAAAAAAAGo/F9IMh5eGNUk/s1600-h/IMG_8452.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256446226923218098" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKl_lizZLI/AAAAAAAAAGo/F9IMh5eGNUk/s320/IMG_8452.JPG" border="0" /></a><br /><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKllFD6jdI/AAAAAAAAAFo/uQQodnUBZ_4/s1600-h/IMG_8394.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256445771527130578" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKllFD6jdI/AAAAAAAAAFo/uQQodnUBZ_4/s320/IMG_8394.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKll4PiQrI/AAAAAAAAAFw/5iSf8uMApNw/s1600-h/IMG_8329.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256445785266078386" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKll4PiQrI/AAAAAAAAAFw/5iSf8uMApNw/s320/IMG_8329.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmPX97tI/AAAAAAAAAF4/TaeAqfgc2dg/s1600-h/IMG_8350.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256445791475461842" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmPX97tI/AAAAAAAAAF4/TaeAqfgc2dg/s320/IMG_8350.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmFwLDHI/AAAAAAAAAGA/nQcHZ-6fd0U/s1600-h/IMG_8427.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256445788892630130" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmFwLDHI/AAAAAAAAAGA/nQcHZ-6fd0U/s320/IMG_8427.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmXBC67I/AAAAAAAAAGI/llKjQcL2Jrw/s1600-h/DSCN3828.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5256445793526803378" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SPKlmXBC67I/AAAAAAAAAGI/llKjQcL2Jrw/s320/DSCN3828.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div>2.- Els autobusos de baix cost xinesos: els xinesos que viuen als Estats Units ho tenen tot súper ben muntat: s’han instal·lat al centre de les grans ciutats, han aconseguit que tots els americans coneguin el Jacki Chan i sàpiguen utilitzar els palillos per menjar i, el més important de tot: han muntat unes línies d’autobús de baix cost que uneixen els “Chinatown” de les principals ciutats del país. Jo volia anar a Washington D.C., i vaig estar mirant preus de trens i autobusos per anar-hi. El tren és caríssim, i les línies regulars d’autobusos et cobren uns 36 dòlars per trajecte. Quan ja estava desesperat i disposat a pagar aquests 36 dòlars, em vaig enterar que des del Chinatown de NY surten cada dia la tira d’autobusos cap a Boston i Washington. Pel primer trajecte et cobren 15 dòlars, i pel segon 20 (comprant anada i tornada i fent-ho per internet et pot sortir a 17 dòlars el trajecte). L’únic problema que hi ha és que tenir bitllet no t’assegura la plaça, i això és el que em va passar ahir. A l’anar no hi va haver cap problema. Bé, casi perdo el bus perquè vaig calcular malament el temps que trigava en metro des de casa fins el Chinatown, però en general va anar bé. El problema va ser quan ja estàvem a Washington i els de la companyia de bus van trucar a la Nere per preguntar-li si, en comptes de marxar amb l’últim bus del dia, que era a les 19:45, podíem marxar amb el de les 18:00, perquè l’últim estava ple. Els vem dir que no, que nosaltres teníem bitllet per l’últim, i que el volíem agafar. Vem anar a l’oficina (oficina és per dir-li d’alguna manera) de l’empresa a Washington i ho vem mig arreglar amb l’encarregat. La sorpresa va ser quan ens vem presentar al suposat lloc de parada (que mai saps on és, perquè paren on volen o on poden) i no es va presentar el bus. L’oficina ja estava tancada i l’únic que podíem fer era trucar a un número de telèfon que hi havia als cartells de fora. Quan ja ens veiem passant la nit a Washington, demanant un lloc per dormir a l’ambaixada espanyola, al Rincón español de Washington, a l’Albert Elfa o a qui fos, va aparèixer el nostre àngel de la guarda. Just davant de l’oficina del nostre autobús hi havia un grup de nois esperant i els hi vaig preguntar si també estaven esperant per anar a Nova York. Em van dir que no i ens vem presentar. Eren un francès, un alemany, una xinesa i una de Washington D.C. Els vaig preguntar si eren una delegació de la ONU i em van dir que tampoc. Potser per pal·liar la frustració d’aquestes dues negatives, la noia de Washington (a la que a partir d’ara anomenarem A.G -Àngel de la Guarda-), es va decidir a ajudar-nos, trucant al número de la companyia i preguntant què passava. Li van explicar que l’autobús ja estava venint. Mentrestant, la Nere va trucar al número de la mateixa companyia, però a Nova York (que és amb qui havíem parlat nosaltres des del començament). Ens van repetir que l’autobús estava ple i que no passaria pel Chinatown de Washington. Estava clar que havíem perdut el nostre bus, però quedava l’opció de marxar amb una altra companyia que sortia a les 8, però pagant els 20 dòlars del bitllet. A.G. ens va acompanyar fins la cantonada on hi havia parat l’altre autobús. Ens vem despedir d’ell, vam pujar i, quan ja anàvem a pagar els 20 dòlars, va aparèixer, no sabem d’on, l’home de l’oficina de Washington amb el que hores abans havíem parlat i acordat que finalment si que tornaríem amb l’últim bus. L’home va discutir amb la que venia els tiquets de l’altra companyia, i finalment ens van deixar entrar sense pagar de nou. Incomprensiblement, l’aventura per Washington va acabar bé. La ciutat, per cert, no té gaire cosa. És molt molt tranquil·la, gairebé avorrida: grans avingudes sense soroll ni pràcticament gent; conductors conduint tranquils, sense pitar-se ni insultar-se... venint de Nova York, sembla impossible que als EUA hi hagi una ciutat així. Vem passejar pel davant de la Casa Blanca, per l’enorme parc que uneix l’actual residència (per poc temps, afortunadament) d’en W. amb el pirulí anomenat Monument a George Washington, però que tothom coneix com a Pirulí, vem conèixer una dona de Vigo que porta 28 anys vivint i protestant les 24 hores davant la porta de la casa Blanca (i sobre la que ja escriuré un altre dia, perquè donaria per fer un llibre sencer), vem apropar-nos al Capitol, vem veure el poc interessant que té el centre de la ciutat i vem anar fins al Pentàgon amb el lamentable sistema de metro de la ciutat, que té una freqüència de pas d’un quart d’hora. La tornada amb els bus xino va ser llarguíssima i molt pesada. A l’altura de Philadelphia vem trobar moltíssima caravana. Hi havia hagut un accident, i encara vaig poder veure com l’ambulància s’enduia els ferits. Uns ferits que, lògicament, van ser atesos per les Doctores de Philadelphia. </div><br /><br /><div></div><br /><br /><div></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-82784901363972814222008-10-04T01:35:00.002+01:002008-10-04T01:39:43.352+01:00Primeres fotos de Nova York<a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa66_JBRsI/AAAAAAAAAFA/QkihGabtMAo/s1600-h/DSCN3398.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5253091537918707394" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa66_JBRsI/AAAAAAAAAFA/QkihGabtMAo/s320/DSCN3398.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa67mCKFAI/AAAAAAAAAFI/wE3v3V2e7l8/s1600-h/DSCN3418.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5253091548358906882" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa67mCKFAI/AAAAAAAAAFI/wE3v3V2e7l8/s320/DSCN3418.JPG" border="0" /></a><br />Estampes tipiques de Manhattan, l'enormitat de Central Park, la zona zero, i la cantonada mes cara del mon. <a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68EJ4edI/AAAAAAAAAFQ/VxRGNkpAL7w/s1600-h/DSCN3475.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5253091556444371410" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68EJ4edI/AAAAAAAAAFQ/VxRGNkpAL7w/s320/DSCN3475.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68mUqwVI/AAAAAAAAAFY/RXhKlMZYJ4M/s1600-h/DSCN3544.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5253091565616415058" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68mUqwVI/AAAAAAAAAFY/RXhKlMZYJ4M/s320/DSCN3544.JPG" border="0" /></a><br /><a href="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68z__faI/AAAAAAAAAFg/irbhJdxb_2Y/s1600-h/DSCN3548.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5253091569287789986" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SOa68z__faI/AAAAAAAAAFg/irbhJdxb_2Y/s320/DSCN3548.JPG" border="0" /></a><br /><div></div>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-37425335438051280372008-10-02T18:21:00.002+01:002008-10-02T18:27:17.348+01:00Primeres hores a Nova YorkJa fa gairebe un dia que soc a Nova York (avis: el teclat america crec que no te accents, o si mes no, jo no els trobo). Vaig arribar ahir al migdia hora americana, tot i que pel meu cos eren les 10 de la nit. Des d'aleshores no deixo de tenir la sensacio que estic en una pelicula: els taxis, la gent caminant a la seva bola amb el cafe a la ma, les paradetes de hot dogs a la cantonada, els gratacels enormes, impossibles de mirar sense que t-agafi torticulis... em sento com un marciano. Nomes arribar, vaig anar a Times Square i vaig alucinar mes del que m'havia imaginat amb la quantitat de llums, botigues, gent i edificis enormes que hi ha. I avui, amb una mica de mandra, cap a l'academia, a fer el primer dia de classes. Estan passant tantes coses diferents i tant rapid que son impossibles de digerir. Aviam si en el seguent post soc capas (la ce trencada tampoc la trobo) d'explicar alguna cosa amb mes detall i coherencia.Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-40683281456494376362008-06-19T16:13:00.001+01:002008-06-19T16:14:39.773+01:00La meva "trampa balcànica" particular<p class="MsoNormal">El conflicte de Bòsnia, i dels Balcans en general, té un alicient que fa que, quan un s’hi apropa, el deixi veritablement trastocat. Aquest no és altre que la seva proximitat, tant a nivell socio-cultural, tamporal, com físico-territorial de l’escenari on es va produir. </p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>Els països balcànics comparteixen amb nosaltres (i quan dic nosaltres, que cadascú entengui el que vulgui: Espanya, Catalunya, Europa…) uns valors socio-culturals similars. És evident que els espanyols, els catalans, els francesos, els portuguesos, els italians, el alemanys o els anglesos tenen formes de ser i de fer diferents, però comparteixen uns valors i una forma de veure el mon similar. Un català va a Anglaterra i no li sobta ni li trenca els esquemes la seva forma de viure. I el mateix passa si aquest català se’n va a Bòsnia, a Croàcia o a Sèrbia. Es passejarà pels carrers dels seus pobles i ciutats i es creuarà amb gent que vesteix com ell, que condueix el mateix cotxe que ell, que té un aspecte físic igual al seu, que té unes aficions similars... Això és el que fa que, en pensar que aquesta gent (en el cas de Bòsnia, sobretot), va experimentar el que és la màxima expresió de la barbàrie humana fa tants sols 13 anys, se’t posin els pèls de punta. I això passa, sobretot, per aquests tres punts: són gent com tu (tant en aspecte físic, com per tradició socio-cultural), ho han viscut fa tant sols 13 anys, i tot plegat ha passat a tres hores d’avió de casa teva.<span style=""> </span></p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>Actualment i, segurament per la influència de les pel·lícules, les sèries i l’agenda informativa que ens arriba d’Estats Units, tendim a associar tot allò relacionat amb els conflictes bèl·lics amb zones o èpoques llunyanes. Tots sabem que Espanya va patir una Guerra Civil, però això va ser fa molt i l’únic testimoni que ens queda és el dels nostres avis. El mateix passa amb Europa i la Segona Guerra Mundial. I és que a dia d’avui, sembla que els conflictes ens cauen molt lluny: Iraq, Afganistan, Txetxània, anys enrere Vietnam i Corea. Tot plegat són indrets molt llunyans, tant físicament, com culturalment. Són territoris que ens resulten estranys a nivell de valors, de formes d’entendre el món. Si bé és cert, o així ho vull creure, que per a la majoria dels que ens autodenominem “occidentals”, tots els sers humans són iguals, mai ens serà igual de fàcil posar-nos en la pell d’una persona que compareteix tantes coses amb nosaltres, com són els balcànics, que posar-nos en la d’un ciutadà de l’Iraq o de Corea del Nord. </p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>Així doncs, per a les generacions que estem pujant avui en dia, la guerra és quelcom molt llunyà, és una cosa que es troba en ells llibres d’història en la memòria dels nostres avis, o a les pantalles de la CNN. Molts no som conscients que fa tant sols 13 anys, a un tir de pedra de casa nostra, pràcticament al cor d’Europa, hi va haver una guerra brutal, on s’hi va matar, violar, exterminar. Aquestes, són paraules que coneixem de sobra, però que realment ens són molt llunyanes, no en coneixem el seu significat real perquè no les hem experimentat. Si que ho han fet, en canvi, aquelles persones que tant s’assemblen a nosaltres i que ens hem creuat passejant pels carrers de Móstar, de Sarajevo o de Dubrovnik. </p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>I és que fer una volta per Móstar, observant l’estat de ruina en la que es troben gran part dels seus edificis i veient com gent com tu intenta fer-hi vida normal després de viure el que ha viscut i de conviure encara amb la majoria de les seves seqüeles (des dels mateixos edificis en runa, fins l’enfrontament i la manca de convivència entre les dues grans comunitats que formen la ciutat –croates i musulmans- que, tot i estar separats simplement per una avinguda i un riu, no volen tenir cap relació entre ells, i fan vides completament separades dins una mateixa ciutat), provoca un enorme estat de tristesa, de por, fins i tot d’angúnia, i d’altres sensacions per a les quals no se m’acut cap adjectiu o catalogació. El mateix passa quan passejes pels carrers d’Srebrenica i t’intenes imaginar el pànic que van acumular aquells carrers un juliol de fa 13 anys, quan l’exèrcit serbi va envaïr el poble i va provocar el genocidi més gran d’Europa després de la Segona Gurera Mundial.<o:p></o:p></p><p class="MsoNormal"><o:p></o:p>“El Genocidi més gran de la Segona Guerra Mundial”: això va passar sobre l’asfalt que tu ara estàs trepitjant, davant els ulls de la gent amb la que estàs parlant o que t’està acollint a casa seva. Passejant pels Balcans (i per Bòsnia especialment), et vas topant de cara amb la materialització d’aquestes paraules tant conegudes i desconegudes a la vegada, com violació, assassinat o genocidi. T’adones que aquestes coses passen, i que no passen tant lluny o fa tant de temps com creus, sinó que gent com tu també les fa i les pateix. </p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>Però Bòsnia i els Balcans no són només això. Són un caràcter obert, acollidor, generós, molts cops surrealista, graciós. Són uns paissatges canviants i preciosos. Són una barreja de tradicions culturals, d’històries i, evidentment de religions (que es d’on, al cap i a la fi, ve tot el conflicte). Tot plegat fa que ens hi enganxem, ens hi quedem atrapats. Una frase que clava aquest fenomen és una de l’historiador Francisco Veiga, que diu:<span style=""> </span><span style=""> </span>"Ellos (els balcànics) solo desean salir de allí. Nosotros queremos volver. No ha sucedido nada extraordinario, no hay nada especialmente atractivo en aquel lugar o en esas gentes. Y sin embargo hay una magia que nos atrapa para siempre".<o:p></o:p></p>Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-15046710007361567462008-05-28T19:45:00.004+01:002008-05-28T20:02:41.368+01:00El Síndrome Bòsnia (IV)<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qFxpyn3I/AAAAAAAAAEo/xeBZ26tJdNo/s1600-h/B%C3%B2snia08+336.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qFxpyn3I/AAAAAAAAAEo/xeBZ26tJdNo/s320/B%C3%B2snia08+336.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5205503760514850674" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qGhpyn4I/AAAAAAAAAEw/psqWXgt3yT4/s1600-h/B%C3%B2snia08+347.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qGhpyn4I/AAAAAAAAAEw/psqWXgt3yT4/s320/B%C3%B2snia08+347.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5205503773399752578" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qGxpyn5I/AAAAAAAAAE4/NnR1F5gQV7k/s1600-h/B%C3%B2snia08+254.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SD2qGxpyn5I/AAAAAAAAAE4/NnR1F5gQV7k/s320/B%C3%B2snia08+254.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5205503777694719890" border="0" /></a><br /><p class="MsoNormal"><b style="">Dimecres 19: </b>No cal ni explicar la impressió que genera veure una superfície com la plaça de Catalunya (més o menys) plena de tombes. Les que tenen més antiguitat són de marbre de color blanc, i les menys antigues, són de color verd. Coincidint amb els dies en que es va produir el genocidi, cada 11 de juliol (diria que és l’11, però no n’estic segur), les famílies de les persones mortes tornen a Srebrenica per recordar-los (la majoria de gent ha marxat de la zona, i fins i tot del país, i només torna en aquesta data). Els familiars d’aquelles persones, el cos de les quals s’ha trobat al llarg de l’any en alguna de les múltiples fosses comuns, també hi assisteixen per enterrar-lo. Un dels principals motius pels quals no tots els morts del genocidi d’Srebrenica encara no estan enterrats, és perquè els militars serbo-bosníacs, per tal de d’amagar els fets, va trossejar els cossos de les víctimes, i els va repartir per diferents fosses comunes. Això dificulta molt la feina, ja que fins que no hi ha un 75% del cos reconegut, no es pot donar per trobada una persona. </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p>Després de la visita al cementiri arriba la visita a les fàbriques on l’ONU va tenir “protegida” durant un parell de dies una part de la població d’Srebrenica, just abans que l’exèrcit serbo-bosníac prenés la zona i dués a terme la matança. Dins de la fàbrica es pot veure un vídeo que relata aquests dies, i la reacció que provoca és inexplicable. Tristesa, ràbia, por… cap adjectiu és capaç de definir-ho. En acabar la visita, una dona se’ns apropa i ens comenta si ens ve de gust parlar una estona amb una associació de dones, víctimes del genocidi d’Srebrenica, que té seu al mateix recinte. La xerrada és molt interessant, però a la Maya, la nostra intèrpret (sèrbia), se li fa força complicat haver de traduir-nos totes les “pestes” que arriben a dir sobre els serbis (no cal dir que en presentar-la, la fem passar per musulmana). Les dones amb les que parlem tenen molt clar que Kósovo té tot el dret de ser independent. Ara bé, quan se’ls pregunta què en pensen de la possibilitat que la República Srpska aprofiti per independitzar-se de Bòsnia, no dubten en assegurar que ells (els musulmans), no ho permetran.</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p>Acabem la xerrada i ja és hora d’anar a dinar. Cada àpat que fem a Srebrenica és un espectacle. Els “restaurants” són una petita sala més de la casa, i per encabir-nos-hi a tots, calen veritables esforços. El dinar d’avui no és una excepció i, per variar, omplim nosaltres sols el local. El menjar, això si, boníssim i impossible d’acabar. Després de dinar toca visita al mític Davidof (cafeteria, pub, i seu social de la nostra expedició), per fer un cafè <span style=""> </span>i decidir el que farem a la tarda. Un grup es quedarà fent fotos per Srebrenica, i un altre anirà a la ciutat del costat, Bratunac, a intentar parlar amb algú de la situació de Kósovo i la República Srpska. Jo m’apunto a la segona opció.</p> <p class="MsoNormal"><o:p></o:p>Després de passejar una estona per Bratunac, ens trobem amb l’Spasoje Mihailovic, un home jubilat que resulta ser periodista i politòleg. Ens n’anem a prendre algo amb ell, i ens explica que durant la guerra escribia per diversos mitjans de Belgrad. L’Spasoje és conscient de que l’única manera de fer tirar endavant el país és mirant endavant, sense reobrir les ferides del passat. En aquest sentit, assegura que on millor poden estar els serbis de Bòsnia, és a Bòsnia, i no en una república independent, o unint-se a Sèrbia. Tot i assegurar que abans de la guerra tenia amics musulmans, i que li va saber molt de greu que haguessin de marxar del poble, confessa que no li faria cap gràcia que la seva filla es casés amb algú d’aquesta ètnia. La conversa dura gairebé dues hores, i quan sortim ja és hora de sopar. Els altres membres del grup han decidit baixar també a Bratunac, i anem a sopar a una pizzeria, on aprofitem per celebrar l’aniversari del Juvenal.</p><br />Imatges: memorial de Potocari (les dues primeres), i Spasoje Mihailovic.Llibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6954503316383349277.post-79559776578559873012008-05-01T16:33:00.003+01:002008-05-01T16:44:37.025+01:00El Síndrome Bòsnia (II).<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnlQMKcaHI/AAAAAAAAAEY/CtCT8SN_mYc/s1600-h/B%C3%B2snia08+252.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnlQMKcaHI/AAAAAAAAAEY/CtCT8SN_mYc/s320/B%C3%B2snia08+252.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5195435711454275698" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnlRcKcaII/AAAAAAAAAEg/yRS7iuaOo3o/s1600-h/B%C3%B2snia08+301.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://1.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnlRcKcaII/AAAAAAAAAEg/yRS7iuaOo3o/s320/B%C3%B2snia08+301.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5195435732929112194" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnjTMKcaGI/AAAAAAAAAEQ/R2aTxneqOko/s1600-h/B%C3%B2snia08+218.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="http://4.bp.blogspot.com/_pD1tLyWmGT4/SBnjTMKcaGI/AAAAAAAAAEQ/R2aTxneqOko/s320/B%C3%B2snia08+218.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5195433563970627682" border="0" /></a><br /><p class="MsoNormal"><b style="">Dimarts 18: </b>Amb una ressaca considerable marxem cap a Sarajevo. Després de dues hores de viatge per carretera, entrem a la capital per l’avinguda dels franctiradors. Com el seu nom indica, aquest carrer era conegut perquè a banda i banda hi havia franctiradors i era molt perillós circular-hi. Sarajevo va estar assetjada durant els quatre anys de la guerra per l’exèrcit serbi, que l’envoltava des de les muntanyes. </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">La visita a la capital és passada per aigua, ja que en les quatre hores que hi estem no para de ploure. Després de canviar euros per maraques, visitem el mercat central de la ciutat. Aquí hi van morir 60 persones per culpa d’una granada. Aquesta matança va ser la que va fer reaccionar la comunitat internacional i la va fer intervenir per acabar amb el conflicte. Seguim visitant Sarajevo, i entrem a l’església ortodoxa, seguim caminant i al cap de quatre passos ens trobem amb l’església catòlica. Quatre passos més enllà hi trobem la mesquita, amb un parell de fidels resant-hi a fora. Totes tres esglésies estan a un tocar entre elles, i no hi ha cap problema. Sarajevo, sens dubte, és la ciutat més cosmopolita, i on la relació entre les tres comunitats genera menys problemes. La mesquita està situada ja a la zona més antiga de Sarajevo, una part que, per les característiques dels seus edificis, i sobretot pels seus teulats, recorda més aviat una ciutat medieval japonesa, que no pas la capital de Bòsnia i Hercegovina. La visita segueix cap a la Biblioteca Nacional, un impresionant edifici que contenia més de dos milions de llibres, documents i diaris, i que va ser completament destruida per dins, per culpa d’un obús serbi. Avui només se’n conserva la façana. </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">Seguim cap a un dels cementiris més importants de Sarajevo. Està sobre un turó, des del qual es pot observar una gran panoràmica de la ciutat. Malauradament, la boira es comença a fer espessa i amb prou feina es veuen els edificis més alts dels barris més degradats del Sud. Comença a caure aiguaneu i decidim baixar a buscar algun lloc per dinar. Després d’una estona, decidim entrar en el que sembla un restaurant de menús destinat als treballadors i a la gent de la zona. Quan entrem, descobrim que es tracta del que aquí diríem un bar-comidas. La veritat és que mengem molt bé. Després d’això, ja és hora de marxar cap al nostre seguent destí, un dels pobles que es va fer més tristament famós durant la guerra: Srebrenica. <span style=""> </span></p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">La presa d’Srebrenica és complicada. Només sortir de Sarajevo, un cartell ens indica que hem entrat a la República Srpska (el territori on viuen els serbis de Bòsnia). El fet que després de la guerra, la comunitat internacional es posicionés al costat dels musulmans i els croates, i deixés els serbis com els dolents de la película, ha fet que la República Srpska estigui molt més atraçada, ja que no ha rebut cap mena d’ajuda econòmica, ni a nivell internacional, ni procedent de Sèrbia (ja que el país estava embargat, i no es podia permetre donar cap mena d’ajuda). A més, hi ha molt poques, ONG que hi treballin, amb la qual cosa, entrar a la República Srpska és com fer un salt en el temps (cotxes d’abans de la guerra, cases més fetes caldo que l’habitual, economia molt bàsica –agrària, principalment-, etc.). </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">La nevada que cau es comença a fer espessa, però nosaltres seguim pujant cap al port de muntanya que ens ha de portar a Srebrenica. A mesura que anem pujant, ens anem trobant camions parats a la carretera, que no poden seguir. La llevaneus pràcticament està desapareguda, o intentant ajudar algun camió, amb la qual cosa, la carretera cada cop està pitjor. Som concients que si ens aturem, després no podrem tornar a engegar, així que el Juvenal continua conduint com pot. És impresionant veure com, tot i que la carretera (una carretera estreta i plena de corbes) està completament envaida per la neu, ens anem creuant camions enormes que pretenen passar el port com si no passés res. Els que anem a la furgoneta del Juvenal tenim sort i, a part d’un parell de relliscades, no tenim cap incident. Els de la furgo del darrere han de parar a posar cadenes, empènyer el cotxe… Ara bé, els que pitjor ho passen son els de les dues altres furgonetes, que tot i haver anat en una altra direcció, es troben la mateixa nevada en un port similar. Una d’elles està a punt de desplomar-se per un barranc ple de mines, i l’altra es queda entravessada al mig de la carretera i no pot continuar. </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">Arribar a Srebrenica impresiona, i molt. És complicat descriure amb paraules el que se sent quan poses els peus en un poble on saps que hi ha passat una barbàrie d’aquestes característiques. Saber que fa 12 anys, al lloc per on estàs passejant, hi van morir més de 8.000 persones. Saber que abans de produir-se aquesta matança, durant un any, van viure en un poble de poc més de 10.000 habitants, més de 35.000 persones en condicions infrahumanes. Imaginar que els carrers per on passes, les muntanyes que et rodejen van ser escenari de tant de pànic i de tanta mort. Mirar a la gent a la cara i saber que no fa ni 15 anys que han viscut en persona aquest terror. Pell de gallina.</p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">Després de sopar en el restaurant més gran del poble (on amb prou feines hi cabem tots), ens n’anem a dormir a casa l’Amra, que viu amb la seva mare i la seva filla. Són una família musulmana (dels pocs que han tornat a Srebrenica), i van patir la matança en primera persona. L’Amra treballa al memorial de Potocari, un poble molt proper a Srebrenica, on l’ONU hi tenia el quarter general i on, quan els serbis van prendre el poble, van començar a separar els nens, homes i avis musulmans, de les dones. Tots aquells que tenien entre 14 i 75 anys van morir afusellats entre el dies 11 i 14 de juliol. No cal entrar en detalls, però molts cops la forma en que els mataven eren del més cíniques i exacrables. Ara a Potocari hi ha les tombes de totes les persones que s’han anat trobant repartides en foses comuns (després de matar-los, els serbis trossejaen els cossos i els repartien en diferents fosses comuns, per tal de dificultar-ne el reconeixement). </p> <p class="MsoNormal"><o:p> </o:p></p> <p class="MsoNormal">El dia seguent, tindrem l’oportunitat de veure aquest cementiri gegant, i d’entrar a les naus industrials on l’ONU va “protegir” part de la població durant la presa d’Srebrenica per part dels serbis. Allà hi veurem un vídeo que fa posar els pèls de punta, sobre com va passar tot. La visita ens la farà l’Amra, i coincidirem amb un grup d’estudiants de Sarajevo, que s’han desplaçat fins el memorial. Però tot això passarà demà. Ara toca dormir, i per primer cop des que estem a Bòsnia, podrem fer-ho sobre un matalàs en condicions.</p><br /><p class="MsoNormal"></p>FOTOS: Centre de Sarajevo; Mercat de Sarajevo; Carrer d'SrebrenicaLlibreria El Tinterhttp://www.blogger.com/profile/11848143412253908272noreply@blogger.com0