El Síndrome Bòsnia (IV)

Dimecres 19: No cal ni explicar la impressió que genera veure una superfície com la plaça de Catalunya (més o menys) plena de tombes. Les que tenen més antiguitat són de marbre de color blanc, i les menys antigues, són de color verd. Coincidint amb els dies en que es va produir el genocidi, cada 11 de juliol (diria que és l’11, però no n’estic segur), les famílies de les persones mortes tornen a Srebrenica per recordar-los (la majoria de gent ha marxat de la zona, i fins i tot del país, i només torna en aquesta data). Els familiars d’aquelles persones, el cos de les quals s’ha trobat al llarg de l’any en alguna de les múltiples fosses comuns, també hi assisteixen per enterrar-lo. Un dels principals motius pels quals no tots els morts del genocidi d’Srebrenica encara no estan enterrats, és perquè els militars serbo-bosníacs, per tal de d’amagar els fets, va trossejar els cossos de les víctimes, i els va repartir per diferents fosses comunes. Això dificulta molt la feina, ja que fins que no hi ha un 75% del cos reconegut, no es pot donar per trobada una persona.

Després de la visita al cementiri arriba la visita a les fàbriques on l’ONU va tenir “protegida” durant un parell de dies una part de la població d’Srebrenica, just abans que l’exèrcit serbo-bosníac prenés la zona i dués a terme la matança. Dins de la fàbrica es pot veure un vídeo que relata aquests dies, i la reacció que provoca és inexplicable. Tristesa, ràbia, por… cap adjectiu és capaç de definir-ho. En acabar la visita, una dona se’ns apropa i ens comenta si ens ve de gust parlar una estona amb una associació de dones, víctimes del genocidi d’Srebrenica, que té seu al mateix recinte. La xerrada és molt interessant, però a la Maya, la nostra intèrpret (sèrbia), se li fa força complicat haver de traduir-nos totes les “pestes” que arriben a dir sobre els serbis (no cal dir que en presentar-la, la fem passar per musulmana). Les dones amb les que parlem tenen molt clar que Kósovo té tot el dret de ser independent. Ara bé, quan se’ls pregunta què en pensen de la possibilitat que la República Srpska aprofiti per independitzar-se de Bòsnia, no dubten en assegurar que ells (els musulmans), no ho permetran.

Acabem la xerrada i ja és hora d’anar a dinar. Cada àpat que fem a Srebrenica és un espectacle. Els “restaurants” són una petita sala més de la casa, i per encabir-nos-hi a tots, calen veritables esforços. El dinar d’avui no és una excepció i, per variar, omplim nosaltres sols el local. El menjar, això si, boníssim i impossible d’acabar. Després de dinar toca visita al mític Davidof (cafeteria, pub, i seu social de la nostra expedició), per fer un cafè i decidir el que farem a la tarda. Un grup es quedarà fent fotos per Srebrenica, i un altre anirà a la ciutat del costat, Bratunac, a intentar parlar amb algú de la situació de Kósovo i la República Srpska. Jo m’apunto a la segona opció.

Després de passejar una estona per Bratunac, ens trobem amb l’Spasoje Mihailovic, un home jubilat que resulta ser periodista i politòleg. Ens n’anem a prendre algo amb ell, i ens explica que durant la guerra escribia per diversos mitjans de Belgrad. L’Spasoje és conscient de que l’única manera de fer tirar endavant el país és mirant endavant, sense reobrir les ferides del passat. En aquest sentit, assegura que on millor poden estar els serbis de Bòsnia, és a Bòsnia, i no en una república independent, o unint-se a Sèrbia. Tot i assegurar que abans de la guerra tenia amics musulmans, i que li va saber molt de greu que haguessin de marxar del poble, confessa que no li faria cap gràcia que la seva filla es casés amb algú d’aquesta ètnia. La conversa dura gairebé dues hores, i quan sortim ja és hora de sopar. Els altres membres del grup han decidit baixar també a Bratunac, i anem a sopar a una pizzeria, on aprofitem per celebrar l’aniversari del Juvenal.

Imatges: memorial de Potocari (les dues primeres), i Spasoje Mihailovic.