El Túnel de la Menera

L'altre dia vaig pujar a Meranges i vaig estar parlant amb alguns veïns sobre la possibilitat que mai es faci el Túnel de la Menera, la carretera que comunincaria Andorra amb Cerdanya a través de Grau Roig i la vall del Duran. Alguns, entre ells l'alcalde, s'hi mostraven a favor, ja que ho veien com una oportunitat econòmica per la vall. D'altres, ho veien com una autèntica salvatjada que destrossaria no tant sòls la vall del Duran, sinó mitja Cerdanya.

Pel que em va explicar un dels veïns, que fa anys va ser a l'ajuntament i va tenir accés als mapes que es van elaborar, el projecte preveia salvar la distància i l'alçada que hi ha entre la boca sud, prop de la zona de Malniu, i la vall de Cerdanya a través d'enormes viaductes. Un d'ells, sense anar més lluny, passaria just per sobre del poble d'Éller, destrossant-ne així tot l'encant. La carretera arribaria, també a través de viaductes que creuarien pel mig de la gran vall de Cerdanya fins la zona entre Prats i Baltarga, on ja enllaçaria amb el Túnel del Cadí.

Des que jo era petit que a Cerdanya se sent a parlar de la possibilitat que es faci un túnel cap a Andorra. Inicialment, s'havia dit que es faria per la vall de la Llosa, des de Prullans cap a Viliella. Ara, sembla que l'opció preferida és la que va per Meranges i la vall del Duran. Afortunadament, amb la mala situació econòmica que travessen Catalunya i Espanya els cerdans que creiem que això seria una salvatjada a nivell mediambiental i paissatgístic podem estar tranquils, perquè difícilment es farà. El Ministeri d'Ordenament Territorial d'Andorra preveu la construcció del túnel de la Menera pel període que va de l'any 2025 al 2043. Les obres a la part andorrana serien força menys complicades que a la part catalana, ja que l'accés des de Grau Roig és relativament senzill i no cal salvar grans desnivells. La part catalana, però, on l'accés és molt més complicat, no crec que estigui disposada a fer una inversió titànica com la que seria necessària per comunicar la boca sud amb la vall de Cerdanya. Fer un túnel entre dos estats és, lògicament, cosa de dos, i un ja hi pot posar tot l'interès del mon, que si l'altre no vol foradar, no hi ha túnel.

Certament, per Andorra aquest túnel representaria un enllaç força ràpid amb l'E9 i amb el Túnel del Cadí. Un enllaç que permetria evitar els embussos de Sant Julià i la Nacional 145, i el tancament habitual de la frontera francesa quan fa mal temps. També cal dir que el túnel es construiria a força alçada, de manera que més d'un cop la neu en faria difícil la circulació, ja que tant a Grau Roig com a la part alta de la vall de Meranges, els temporals són forts. 

Sigui com sigui, per Andorra el túnel de la Menera només aporta que avantatges. Per Cerdanya, en canvi, representaria una destrucció brutal del territori, començant per la tranquila vall del Duran i acabant per la gran vall de Cerdanya, que es veuria atravessada i enlletjida per un enorme viaducte. Més que beneficis econòmics, ens aportaria tot el contrari ja que perdríem un dels nostres principals valors, el paissatge. Al final, els que parlaran seran els diners i els interessos econòmics d'una i altra banda de la frontera, i mentre a la part sud no hi siguin, el túnel de la Menera seguirà estant només al mapa dels projectes futurs del Ministeri d'Ordenament Territorial andorrà. 

Article emès al programa "Ningú és perfecte", de Ràdio Valira, el dimecres 16 de maig de 2012 

Cerdanya i els museus

Dissabte passat vaig assistir a la reobertura del Museu de la Farmàcia de Llívia i vaig quedar gratament sorprès. A Llívia s’hi conserva una de les farmàcies més antigues d’Europa, amb pots i objectes dels segles XVI i XVII, però malauradament feia 6 anys que no es podien veure, ja que el museu estava tancat. A Cerdanya tenim un problema amb el tema dels museus. En tenim pocs i els que tenim no ens els creiem i els potenciem poc.

Un dels casos més flagrants és el del Museu Cerdà de Puigcerdà. Fa molts anys que l’equipament està preparat i que duu el nom de museu, però a la pràctica només serveix per fer-hi actes socials i algunes exposicions temporals. Fa molt de temps que hi ha un projecte potent per convertir-lo en un museu on s’hi expliqui la vida a Cerdanya, amb sales dedicades al típic tipus de casa cerdana, els elements del camp que més s’utilitzaven fa temps... Tot i això, prop de dues dècades no han estat suficients per posar-lo en marxa i Puigcerdà continua sent una de les poques capitals de comarca de Catalunya que no disposa d’un museu amb cara i ulls.

És cert que en els darrers anys s’han dut a terme alguns projectes museogràfics interessants, com és el cas del Parc dels Búnquers de Montellà i Martinet, i més recentment el Museu de la Pagesia de Llívia. Tot i això, sembla que a Cerdanya no ens acaba d’interessar massa això dels museus. És ben cert que el turisme de museus no és un turisme de masses. Tot i això, en un moment en que es parla més que mai de la desestacionalització de territoris com els nostres, molt centrats en l’esquí, una oferta museogràfica potent pot ser un granet de sorra més per ajudar-nos a tirar endavant.

A Andorra, cada parròquia té el seu museu: a Sant Julià el Museu del Tabac, a Ordino el Museu Postal o el de la Casa d’Areny Plandolit, a Escaldes el Centre d’Interpretació de l’Aigua o a Encamp el Museu de l’Automòbil o Casa Cristo. De ben segur que l’afluència de turistes no és desbordant, però si més no es posa a disposició del visitant una oferta museogràfica variada que pot ser complementària a l’esquí i a les compres.

A Cerdanya, tenim patrimoni històric i cultural de sobres per ensenyar a aquelles persones que ens visiten i que potser busquen una manera de distreure’s quan ja han esquiat, han passejat per les botigues de Puigcerdà o han fet alguna excursió pels nostres senders. En aquest sentit, el Museu de Llívia, que combina de forma amena i interactiva els objectes de l’antiga farmàcia amb els elements més destacats de la història de la localitat, es convertirà, de ben segur, en un dels atractius turístics més potents de l’enclau. A finals dels anys 80 va arribar a ser el segon museu més visitat de la Demarcació de Girona i estic segur que ara es pot tornar a convertir en un important pol d’atracció. Aquest pot ser un bon exemple perquè la comarca se n’adoni de la importància de potenciar i cuidar el patrimoni cultural que tenim. 


 Article d'opinió emès al programa Ningú és perfecte, de Ràdio Valira, el dimecres 9 de maig de 2012.

Potenciar els espais de memòria

Recentment, s’ha presentat a Martinet el mapa-guia “Pirineus, territori de memòria”. Es tracta d’un document que agrupa la vintena d’espais de memòria democràtica que s’han recuperat a les comarques de l’Alt Pirineu i l'Aran. Així doncs, el mapa-guia recull informació sobre tots aquells centres d’interpretació, itineraris i elements del patrimoni històric repartits al llarg de les 5 comarques pirinenques i l’Aran. Precisament un dels puntals d’aquesta xarxa de centres de memòria el tenim a Cerdanya: el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà.

És ben cert que en els últims anys s’han potenciat força aquests espais de memòria democràtica, relacionats sobretot amb la Guerra Civil, però també amb la Segona Guerra Mundial, la lluita dels maquis i els primers anys del franquisme. Tot i això, el que cal ara és dinamitzar-los i donar-los a conèixer al màxim entre la població, ja que és vital que es difongui el missatge que s’hi transmet -conèixer la història per no repetir-la, diuen-. És en aquesta línia, que aquest mapa-guia pot ser una bona eina per ajudar a difondre tots aquests

espais repartits pel Pirineu català. Així doncs, tots els usuaris que es dirigeixin a una oficina de turisme o a un centre d’interpretació podran agafar aquest mapa. Allà trobarà ubicats tots els centres d’interpretació d’aquesta xarxa de memòria històrica, així com una explicació de què es pot trobar en cada espai.

De ben segur que la majoria de cerdans coneixen l’existència del Parc dels Búnquers i, amb una mica de sort, uns quants fins i tot en saben una mica de la seva història. El que potser ja no es coneix tant és l’existència d’un altre sector de búnquers visitables a Arsèguel, per no parlar de la Presó-Museu “Camí de la Llibertat” de Sort, o la reconstrucció d’un poble entre dos fronts, a Isona. Tant de bo aquest mapa-guia ajudi a contribuir, encara que sigui en forma de petit gra de sorra, a que coneguem millor els espais de memòria que tenim ben a prop de casa i no oblidem el patiment que es va viure en aquestes muntanyes durant molts i molts anys.

                                                                          

                                                                  Article publicat al número 9 de la revista "Querol"

L'Alta Cerdanya vota el president de la República

Aquest proper diumenge, mentre Andorra estarà mirant cap al Nord, pendent de saber qui serà el copríncep francès durant els propers 5 anys, a Cerdanya, mitja comarca, la que va quedar sota administració francesa després del Tractat dels Pirineus, votarà el president de la República en un ambient una mica enrarit. Ja fa temps que a l'Alta Cerdanya s'hi cou un sentiment de desafecció cap a l'Estat. Els cerdans del Nord es queixen que el govern francès els està abandonant. Consideren que l'estat està desmantellant bona part dels serveis públics als territoris de muntanya, i asseguren que això acabarà matant comarques com l'Alta Cerdanya, el Capcir o el Conflent. 

Fa prop de mig any, el govern francès va anunciar la supressió d'una desena de places de mestre a diferents escoles de la comarca i anteriorment, ja s'havien suprimit altres places en serveis públics bàsics. En resposta a aquests darrers fets, alcaldes, mestes i pares de l'Alta Cerdanya van organitzar un viatge a Perpinyà per manifestar-se i alertar que la comarca s'estava morint. Aquesta, però, no va ser l'única resposta. N'hi ha hagut dos més que han estat força més sorolloses a nivell mediàtic, sobretot a la Catalunya del Sud. Una d'elles va ser la decisió de l'ajuntament de Font Romeu d'incorporar-se al municipi de Llívia i, per tant, abandonar l'Estat francès. L'altra, és la decisió d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya, d'adherir-se a l'Associació de Municipis per la Independència, l'entitat creada per l'alcalde de Vic amb l'objectiu de treballar per la secessió de Catalunya des dels ajuntaments. 

Aquestes dues mesures han estat purament simbòliques, ja que cap dels municipis de l'Alta Cerdanya té una intenció real de marxar de França. De fet, per posar-vos un exemple, l'alcalde de Font Romeu, el mateix que deia que volia incorporar-se a la Catalunya del Sud no parla el català i amb prou feines l'entén. Tot i això, l'amenaça d'abandonar l'Estat i incorporar-se a la Catalunya del Sud és ja una maniobra recurrent quan es vol cridar l'atenció al govern de París. Sense anar més lluny, fa prop de 15 anys, el municipi d'Eina, també a l'Alta Cerdanya, i el dels Angles, al Capcir, ja van fer el mateix, però, evidentment, la cosa no va anar més enllà. 

Alguns cerdans del Nord tenen un cert sentiment catalanista, però la gran majoria se sent inmensament orgullós de ser francès. És per això que es fa difícil creure que aquest sentiment de desafecció cap al govern de París per l'abandó a que els té sotmesos pugui anar més enllà. Cap municipi de l'Alta Cerdanya vol deixar de ser francès, però recentment, George Armengol, alcalde de Sallagosa i president de la Comunitat de Comunes -el que vindria a ser el Consell Comarcal de l'Alta Cerdanya- assegurava als mitjans de comunicació que les accions de protesta seguirien i ho exemplificava amb un frase força reivindcativa: “l'estat és l'estat, però nosaltres som Cerdanya”. Molt probablement, la situació a l'Alta Cerdanya no canviarà massa si diumenge guanya Hollande o Sarkozy, i el sentiment d'abandó seguirà sent el mateix. Malgrat tot, posaria la mà al foc que les amenaces d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya d'abandonar França s'oblidaran ben aviat i es desaran per quan, d'aquí uns quants anys, calgui tornar a cridar l'atenció de París.  

Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el dimecres 02/05/2012

Nou impuls

Des d'avui, aquest blog pren un nou impuls. Intentaré anar-hi penjant aquelles reflexions, ja sigui en forma d'opinió o en forma d'anàlisi, que publico setmanalment al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, i de forma bimnesual a la revista Querol. 

El difícil encaix de la Baixa Cerdanya en la futura distribució territorial en vegueries

S’ha parlat molt de l’oposició de la Val d’Aran a formar part de la futura vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran, però a l’altre extrem del territori, a la Cerdanya, també s’hi ha gestat un corrent d’oposició. La majoria d’alcaldes de la part gironina de la comarca no veuen amb bons ulls la seva inclusió dins aquesta vegueria, i preferirien passar a formar part de la Catalunya Central, o bé continuar lligats a Girona.

Els principals arguments per oposar-se, o si més no per no veure amb bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran són el finançament i les comunicacions. Per una banda, alguns responsables polítics de la comarca tenen por que l’Alt Pirineu i l’Aran, pel fet de representar únicament l’1% de la població total de Catalunya, rebin una quantitat ínfima del pressupost. Una de les veus més insistents en aquest sentit ha estat la de l’actual vicepresident del Consell Comarcal de Cerdanya, i durant molts anys el seu president, Joan Pous, que creu que la vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran "està condemnada a ser eternament una pobra desgraciada, ja que rebrà els diners que corresponen a l'1% de la població, tot i ocupar el 20% del territori català".

L’altre motiu de rebuig és el de les comunicacions i la poca relació que hi ha entre la Cerdanya, sobretot la part gironina, i la resta de Pirineu que s’ha d’incloure en la Vegueria. Per l’alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, els habitants de la Cerdanya tenen més tendència a anar cap a Barcelona i Manresa, que no pas cap a Tremp, Sort o La Seu d’Urgell. És per això que veuria amb més bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria Central.

Coincidint amb el debat de les vegueries, ha entrat en joc un altre element: la proposició de Llei de Cerdanya. Fa anys que els representants polítics de la comarca treballen per aconseguir un estatus similar al que ja té la Val d’Aran, i ho han demanat diverses vegades al Parlament. L’última va ser el 12 de novembre i, un cop més, la cambra catalana ho va rebutjar.

La llei remarca la necessitat de reunificar la Baixa Cerdanya en un mateix territori, per acabar amb la divisió provincial, i demana que el Consell Comarcal pugui gestionar els màxims serveis possibles. Els alcaldes de tots els municipis de la comarca hi estan d’acord. Tot i això, la unanimitat es trenca precisament quan es parla de la inclusió de la comarca en una vegueria o una altra. El corrent majoritari a la part gironina és de rebuig a l’Alt Pirineu i l’Aran, tot i que ja han aparegut alguns ajuntaments, com el d’Alp o el d’Urús, que no veuen amb mals ulls formar-ne part.

Ara bé, a la part lleidatana, la discrepància és major, amb municipis com Montellà i Martinet o Lles de Cerdanya que volen formar part de la vegueria pirinenca sigui com sigui. Els seus alcaldes, fins i tot, han amenaçat amb demanar la segregació de la comarca, si aquesta no s’incorpora a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Anar aguantant mentres es pugui

Alguns petits pobles del Baridà i la Batllia mantenen oberta una botiga de queviures, tot i la competència dels grans supermercats de la zona.

Sobreviure als grans supermercats de La Seu, Puigcerdà o Alp, i a les botigues de Bellver o Martinet. Aquesta és la principal lluita que mantenen les petites botigues de comestibles que encara es mantenen obertes en pobles del Baridà i la Batllia com Montellà, Prullans, Lles o Bor. En general, són establiments familiars on s’hi ven gairebé de tot, des d’embotits i formatges fins a records de la zona, productes de neteja o alimentació en general. Solen ser botigues amb una llarga trajectòria que han anat veient com poc a poc, la clientel•la de tota la vida ha anat desapareixent, ja sigui perquè la gent ha marxat a viure a d’altres llocs, o bé perquè els que s’hi han quedat han optat per anar a comprar als supermercats de les poblacions més grans.

Tal i com explica la Conxita Ribot, mestressa durant molts anys del Colmado Matia, de Bor, “abans ningú tenia cotxe, i la gent del poble venia a comprar molt més”. Ara, en canvi, “la gent se’n va a carregar als supermercats grans, i això està matant les botigues petites”. A Queviures Martí, a Prullans, els passa el mateix i el seu propietari, Josep Martí, es lamenta que molts cops, la gent no té en compte la qualitat dels productes que tenen a casa. “Sembla que allò de fora s’aprecia més que el que és de casa, perquè la gent que va a comprar a Bellver o a Puigcerdà, tampoc hi troba res de barat”, assegura. El problema, continua, és que la gent del poble molts cops no sap apreciar que els primers serveis els té a casa i que no li caldria marxar a fora per comprar.

Tant el Colmado Matia com Queviures Martí viuen en gran part, gràcies a la gran afluència de gent de fora que omple el poble els caps de setmana i durant les vacances. La Conxita Ribot explica que bàsicament hi compren els estiuejants que tenen cases llogades tant a Bor, com als pobles dels voltants, com Riu o Pedra, on no hi ha cap altra botiga. A Prullans, el Josep Martí assegura que sort en tenen del càmping, de l’hotel i dels apartaments que hi ha, perquè sinó no podrien continuar. També assegura que les administracions haurien de recolzar més aquests tipus d’establiments, en comptes de donar suport només a les grans superfícies. “No s’adonen que a muntanya hi ha gent que està fent un esforç perquè els pobles tinguin uns serveis, i que si aquests desparaeixen, la zona encara es despoblarà més”, afegeix.

En aquest sentit, la Maria Antonia Munt, de Queviures Maria Antonia, de Montellà, assegura que la gent del poble pràcticament només hi va a comprar aquelles coses que s’ha oblidat de comprar al supermercat. “S’hauria de donar una mica més de vida a les coses pròpies del poble”, assegura, i adverteix que “quan la botiga ja no hi sigui, la gent la trobarà a faltar perquè fins i tot per comprar una caixa de llumins hauran d’agafar el cotxe i anar a Martinet o a Bellver”.

De cara al futur, tant a Colmado Matia com a Queviures Martí, asseguren que aniran aguantant mentres puguin. Tant la Conxita Ribot com el Josep Martí coincideixen que si han anat tirant és perquè la casa on hi ha la botiga és seva, i no han de pagar lloguer ni pràcticament sous a gent de fora de la família. A Montellà, però, la Maria Antònia Munt té clar que la botiga no viurà gaires anys, perquè aviat s’haurà de jubilar i ningú voldrà seguir amb el negoci, perquè senzillament no donarà per viure.

Reportatge publicat al número de setembre de 2009 de la revista Viure als Pirineus