"L'objectiu de l'Ordiguer és unir el jovent del municipi"

Lourdes Capdevila és presidenta del Grup de Joves l’Ordiguer, una associació creada el novembre de 2006 al municipi de Montellà i Martinet. Com va sorgir la idea de muntar aquest grup?

El Consell Comarcal i l’ajuntament van fer la proposta de redactar un pla local de joventut. Dins d’aquest pla, entre d’altres coses s’hi preveia la creació d’un grup de joves. Vam néixer amb la intenció d’unir el jovent del municipi, perquè és una pena que siguem quatre gats i cadascú vagi a la seva. Un altre objectiu era el d’organitzar activitats interessants per als joves, perquè crèiem que no es feia res.

Quines activitats fa el grup al llarg de l’any?

El mes de febrer organitzem una calçotada popular, després per Setmana Santa fem la cantada de caramelles, una activitat que s’havia perdut fa anys al municipi. De cara a l’estiu, organitzem la festa jove de Montellà, per complementar la festa major tradicional i oferir activitats més interessants per als joves (concerts, cercavila, sopar popular, etc.); i la festa major de Víllec, una festivitat que es va perdre fa 30 anys i que vem recuperar nosaltres. Finalment, quan arriba el Nadal, organitzem un quinto i la cavalcada de Reis, que la comencem a Montellà i després baixem a peu fins a Martinet pel camí antic, amb antorxes.

Quanta gent formeu el grup?

Ara mateix som una trentena de persones, joves i no tant joves. També tenim nens de 8 o 9 anys, i això és important perquè seran ells els que hauran de tirar endavant l’organització en el futur. El formem joves que hem decidit quedar-nos a viure al municipi, i que volem fer activitats per donar vida al poble.

Com ha reaccionat la gent del poble?

En general molt bé. Hi ha de tot, però la majoria de la gent s’interessa per les activitats que fem i s’ofereix a col•laborar, i això és d’agraïr.

Com van les relacions amb les institucions?

No ens donen gaires ajudes. Aquest any només hem rebut ajuda del Lluís Pagès, l’alcalde pedani d’Estana i Víllec. La resta d’institucions no ens han ajudat. Fins l’any passat, el Consell Comarcal si que ens donava una subvenció, però aquest any ja l’ha suprimit. Pel que fa a l’ajuntament, passa el mateix. L’any passat ens va ajudar per muntar la festa jove de Montellà, però aquest any no ens ha donat ni cinc, i a més, ha muntat un grup de joves alternatiu. Això és una pena, perquè l’únic que fa és desunir el jovent, i per quatre gats que som... Ara estem esperant a veure si ens ajuden amb la cavalcada de Reis, però tenim bastant clar que no ho faran.

Teniu pensades noves activitats per al 2009?

Sí, a part de tot el que ja fem, de cara al juny ens agradaria fer pujar la flama del Canigó a Montellà i allà fer-hi una foguera. Actualment, això ja es fa a Martinet i a Estana, i ens agradaria portar-ho també a Montellà. També havíem pensat de muntar una revetlla per Sant Joan, però és complicat perquè la majoria de gent marxa de pont. El juliol organitzarem unes conferències sobre els llacs del Pirineu. Ja és segur que ho farem, però encara ho hem d’acabar de lligar. I de cara a Nadal, també ens agradaria muntar un cagatió popular. Aquest any no sé si hi serem a temps, però l’any que ve segur que ho farem.

Entrevista publicada al número de desembre de la revista Viure als Pirineus.

"Quan no falla una cosa, falla l'altra"

Últim dimarts del mes de novembre. 09.17 hores, Estació de Sants. Un tren procedent de l’Hospitalet de Llobregat amb destinació la Tor de Querol entra puntualment a l’estació. Fa pocs dies que s’ha reestablert el servei ferroviari entre les estacions de Ribes de Freser i la Tor de Querol, i els passatgers ja no hauran de canviar de tren per arribar a la Cerdanya. El comboi està format per tres vagons de tipus rodalies, amb seients durs, agrupats de quatre en quatre. El viatge transcorre sense problemes fins a Montcada. Allà el tren s’atura enmig del no res durant una bona estona i, després, va fent parades força llargues a les estacions de Montcada-Ripollet, Mollet i Parets.

Aquestes aturades fan que el tren comenci a anar amb retard. A Manlleu apareix el revisor i ofereix una explicació: hi ha hagut un acte vandàlic a primera hora del matí i la línia s’ha vist greument afectada. El retard encara es fa més gran en arribar a Ripoll. El tren s’estaciona a l’andana i una veu anuncia per megafonia que caldrà esperar deu minuts a que arribi el tren procedent de Ribes. El comboi arrenca de Ripoll a les 12:02, amb 50 minuts de retard, mentre els pocs passatgers que queden al tren miren el rellotge preocupats. Una noia truca a la seva mare per avisar que no tindrà temps de dinar, per culpa del retard. “No és el primer cop que pateixo retards des que han reobert el tram entre Ribes i Puigcerdà. Diumenge passat el vaig agafar de baixada i també vaig arribar tardíssim”, assegura indignada. Aquesta passatgera tampoc està contenta amb els vagons que cobreixen la línia. “Els vagons d’abans eren més vells, però almenys tenien seients tous i eren més còmodes. Els d’ara són massa durs com per esatr-t’hi tres hores”, afegeix.

El tren enfila la pujada entre Ribes i Toses, i el revisor torna a aparèixer. En ser preguntat sobre el canvi de vagons assegura que els d’ara són més moderns, però que tindran els mateixos problemes quan hi hagi neu i gel. “El problema d’aquesta línia és que hi ha trams on la via es gela, i els trens patinen, però contra això no s’hi pot fer res”, assegura. El que si que és greu, continua, és que “quan no falla una cosa falla l’altra. Avui anem tard per culpa d’un acte vandàlic, un altre dia perquè s’espatlla el tren, un altre dia per la catenària…”. Segons el revisor, el problema és que el personal i els trens són de Renfe, però les vies i les infraestructures són d’Adif, “i així, la coordinació és molt difícil”.

Pel que fa a les obres de millora, el revisor assegura que només s’han canviat la via i la catenària del túnel de Toses en avall. “A partir del túnel en amunt només han canviat la catenària, perquè no els ha donat temps de fer res més, i les vies continuen sent les mateixes”, assegura. El tren ja ha creuat el túnel de Toses i arriba a la Molina. Un noi francès assegut a l’últim seient del vagó treu uns horaris. “Havia d’agafar un tren des de la Tor de Querol cap a Toulousse que sortia a la una i mitja, però ara m’hauré d’esperar una bona estona a l’estació per culpa del retard”, es queixa.

El tren arriba a l’estació de Puigcerdà amb tres quarts d’hora de retard, després de gairebé quatre hores de viatge. La majoria de passagers baixen i el comboi reprèn la marxa cap a l’última estació del recorregut, La Tor de Querol-Enveig. Allà no tindrà temps de descansar, perquè ja és hora de tornar a baixar cap a Barcelona. Amb deu minuts de retard, el tren torna a entrar a l’estació de Puigcerdà, recull els passatgers i enfila el camí de tornada cap a la capital.

Reportatge publicat al número de desembre de la revista Viure als Pirineus.

Tres dies per terres canadenques

Aquest cap de setmana hem fet la segona excursió fora de Nova York. La Nere i jo volíem anar a les Catarates del Niàgara i Toronto, però anar-hi amb autobús de línia era caríssim, aíxí que vem agafar una mena de Tour d'una companyia d'autobusos xina, de tres dies amb dues nit d'hotel per 190 dòlars, és a dir tiradíssim de preu. Les catarates són una passada, molt més espectaculars del que m'imagnava (a la foto estic al vaixell que et porta just a sota de les cascades, on per cert acabes més mullat que al Tutuki Splash). Al voltant de les catarates hi han crescut dues ciutats (una al costat estadounidenc i l'altra al canadenc) a l'estil Las Vegas, amb casinos, hotels, Hard Rock Cafe, Starbucks per tot arreu... completament surrealista. Vem dormir al costat canadenc i després vem marxar cap a Toronto, on hi vem estar poc temps, però vem veure el centre i vem pujar a la CN Tower, la torre més alta de la ciutat, des d'on, lògicament, es veu Torontontero. L'últim dia del Tour vem fer un creuer per una zona espectauclar del llac Ontario, en un altre punt de la frontera entre Canadà i els EUA, on hi ha més de 1000 petites illes amb unes super cases de super luxe perquè els rics de la zona hi vagin a passar les vacances.

L'únic dolent del Tour va ser el que ja m'esperava, que "lo barato sale caro" i els xinos ens van intentar timar per tot arreu. A nosaltres no ens va afectar molt, però hi va haver gent de l'expedició que va acabar molt farta. L'últim tram del viatge va ser especialment conflictiu, quan la guia xina va voler que li donéssim propina, després de tractar-nos fatal tot el Tour. Tot i això, va valer molt la pena.

A les fotos es poden veure diferents punts del viatge (les Catarates, Toronto, i una de les 1000 illes), i també a mi amb tres companys dominicans residents al Bronx, que també veinen a l'expedició (a la foto semblem un grup de Hip Hop, és molt bo)

De visita a la capital

Samarretes en suport a Obama-Biden i McCain-Palin; Jo davant de la Casa Blanca; Contemplant, atònit, una festa de l'exèrcit naval dels EUA; Jo davant del Pentàgon; Davant del Pirulí en honor a George Washington; Els sets des d'on connecten en directe els periodistes des de Washington, just davant de la Casa Blanca; La dona de Vigo de la que parlo al text; Una foto del Capitoli amb un exemplar d'autèntic americà passejant-hi per davant; I una estació de Bicington.

2.- Els autobusos de baix cost xinesos: els xinesos que viuen als Estats Units ho tenen tot súper ben muntat: s’han instal·lat al centre de les grans ciutats, han aconseguit que tots els americans coneguin el Jacki Chan i sàpiguen utilitzar els palillos per menjar i, el més important de tot: han muntat unes línies d’autobús de baix cost que uneixen els “Chinatown” de les principals ciutats del país. Jo volia anar a Washington D.C., i vaig estar mirant preus de trens i autobusos per anar-hi. El tren és caríssim, i les línies regulars d’autobusos et cobren uns 36 dòlars per trajecte. Quan ja estava desesperat i disposat a pagar aquests 36 dòlars, em vaig enterar que des del Chinatown de NY surten cada dia la tira d’autobusos cap a Boston i Washington. Pel primer trajecte et cobren 15 dòlars, i pel segon 20 (comprant anada i tornada i fent-ho per internet et pot sortir a 17 dòlars el trajecte). L’únic problema que hi ha és que tenir bitllet no t’assegura la plaça, i això és el que em va passar ahir. A l’anar no hi va haver cap problema. Bé, casi perdo el bus perquè vaig calcular malament el temps que trigava en metro des de casa fins el Chinatown, però en general va anar bé. El problema va ser quan ja estàvem a Washington i els de la companyia de bus van trucar a la Nere per preguntar-li si, en comptes de marxar amb l’últim bus del dia, que era a les 19:45, podíem marxar amb el de les 18:00, perquè l’últim estava ple. Els vem dir que no, que nosaltres teníem bitllet per l’últim, i que el volíem agafar. Vem anar a l’oficina (oficina és per dir-li d’alguna manera) de l’empresa a Washington i ho vem mig arreglar amb l’encarregat. La sorpresa va ser quan ens vem presentar al suposat lloc de parada (que mai saps on és, perquè paren on volen o on poden) i no es va presentar el bus. L’oficina ja estava tancada i l’únic que podíem fer era trucar a un número de telèfon que hi havia als cartells de fora. Quan ja ens veiem passant la nit a Washington, demanant un lloc per dormir a l’ambaixada espanyola, al Rincón español de Washington, a l’Albert Elfa o a qui fos, va aparèixer el nostre àngel de la guarda. Just davant de l’oficina del nostre autobús hi havia un grup de nois esperant i els hi vaig preguntar si també estaven esperant per anar a Nova York. Em van dir que no i ens vem presentar. Eren un francès, un alemany, una xinesa i una de Washington D.C. Els vaig preguntar si eren una delegació de la ONU i em van dir que tampoc. Potser per pal·liar la frustració d’aquestes dues negatives, la noia de Washington (a la que a partir d’ara anomenarem A.G -Àngel de la Guarda-), es va decidir a ajudar-nos, trucant al número de la companyia i preguntant què passava. Li van explicar que l’autobús ja estava venint. Mentrestant, la Nere va trucar al número de la mateixa companyia, però a Nova York (que és amb qui havíem parlat nosaltres des del començament). Ens van repetir que l’autobús estava ple i que no passaria pel Chinatown de Washington. Estava clar que havíem perdut el nostre bus, però quedava l’opció de marxar amb una altra companyia que sortia a les 8, però pagant els 20 dòlars del bitllet. A.G. ens va acompanyar fins la cantonada on hi havia parat l’altre autobús. Ens vem despedir d’ell, vam pujar i, quan ja anàvem a pagar els 20 dòlars, va aparèixer, no sabem d’on, l’home de l’oficina de Washington amb el que hores abans havíem parlat i acordat que finalment si que tornaríem amb l’últim bus. L’home va discutir amb la que venia els tiquets de l’altra companyia, i finalment ens van deixar entrar sense pagar de nou. Incomprensiblement, l’aventura per Washington va acabar bé. La ciutat, per cert, no té gaire cosa. És molt molt tranquil·la, gairebé avorrida: grans avingudes sense soroll ni pràcticament gent; conductors conduint tranquils, sense pitar-se ni insultar-se... venint de Nova York, sembla impossible que als EUA hi hagi una ciutat així. Vem passejar pel davant de la Casa Blanca, per l’enorme parc que uneix l’actual residència (per poc temps, afortunadament) d’en W. amb el pirulí anomenat Monument a George Washington, però que tothom coneix com a Pirulí, vem conèixer una dona de Vigo que porta 28 anys vivint i protestant les 24 hores davant la porta de la casa Blanca (i sobre la que ja escriuré un altre dia, perquè donaria per fer un llibre sencer), vem apropar-nos al Capitol, vem veure el poc interessant que té el centre de la ciutat i vem anar fins al Pentàgon amb el lamentable sistema de metro de la ciutat, que té una freqüència de pas d’un quart d’hora. La tornada amb els bus xino va ser llarguíssima i molt pesada. A l’altura de Philadelphia vem trobar moltíssima caravana. Hi havia hagut un accident, i encara vaig poder veure com l’ambulància s’enduia els ferits. Uns ferits que, lògicament, van ser atesos per les Doctores de Philadelphia.

Primeres fotos de Nova York

Estampes tipiques de Manhattan, l'enormitat de Central Park, la zona zero, i la cantonada mes cara del mon.

Primeres hores a Nova York

Ja fa gairebe un dia que soc a Nova York (avis: el teclat america crec que no te accents, o si mes no, jo no els trobo). Vaig arribar ahir al migdia hora americana, tot i que pel meu cos eren les 10 de la nit. Des d'aleshores no deixo de tenir la sensacio que estic en una pelicula: els taxis, la gent caminant a la seva bola amb el cafe a la ma, les paradetes de hot dogs a la cantonada, els gratacels enormes, impossibles de mirar sense que t-agafi torticulis... em sento com un marciano. Nomes arribar, vaig anar a Times Square i vaig alucinar mes del que m'havia imaginat amb la quantitat de llums, botigues, gent i edificis enormes que hi ha. I avui, amb una mica de mandra, cap a l'academia, a fer el primer dia de classes. Estan passant tantes coses diferents i tant rapid que son impossibles de digerir. Aviam si en el seguent post soc capas (la ce trencada tampoc la trobo) d'explicar alguna cosa amb mes detall i coherencia.

La meva "trampa balcànica" particular

El conflicte de Bòsnia, i dels Balcans en general, té un alicient que fa que, quan un s’hi apropa, el deixi veritablement trastocat. Aquest no és altre que la seva proximitat, tant a nivell socio-cultural, tamporal, com físico-territorial de l’escenari on es va produir.

Els països balcànics comparteixen amb nosaltres (i quan dic nosaltres, que cadascú entengui el que vulgui: Espanya, Catalunya, Europa…) uns valors socio-culturals similars. És evident que els espanyols, els catalans, els francesos, els portuguesos, els italians, el alemanys o els anglesos tenen formes de ser i de fer diferents, però comparteixen uns valors i una forma de veure el mon similar. Un català va a Anglaterra i no li sobta ni li trenca els esquemes la seva forma de viure. I el mateix passa si aquest català se’n va a Bòsnia, a Croàcia o a Sèrbia. Es passejarà pels carrers dels seus pobles i ciutats i es creuarà amb gent que vesteix com ell, que condueix el mateix cotxe que ell, que té un aspecte físic igual al seu, que té unes aficions similars... Això és el que fa que, en pensar que aquesta gent (en el cas de Bòsnia, sobretot), va experimentar el que és la màxima expresió de la barbàrie humana fa tants sols 13 anys, se’t posin els pèls de punta. I això passa, sobretot, per aquests tres punts: són gent com tu (tant en aspecte físic, com per tradició socio-cultural), ho han viscut fa tant sols 13 anys, i tot plegat ha passat a tres hores d’avió de casa teva.

Actualment i, segurament per la influència de les pel·lícules, les sèries i l’agenda informativa que ens arriba d’Estats Units, tendim a associar tot allò relacionat amb els conflictes bèl·lics amb zones o èpoques llunyanes. Tots sabem que Espanya va patir una Guerra Civil, però això va ser fa molt i l’únic testimoni que ens queda és el dels nostres avis. El mateix passa amb Europa i la Segona Guerra Mundial. I és que a dia d’avui, sembla que els conflictes ens cauen molt lluny: Iraq, Afganistan, Txetxània, anys enrere Vietnam i Corea. Tot plegat són indrets molt llunyans, tant físicament, com culturalment. Són territoris que ens resulten estranys a nivell de valors, de formes d’entendre el món. Si bé és cert, o així ho vull creure, que per a la majoria dels que ens autodenominem “occidentals”, tots els sers humans són iguals, mai ens serà igual de fàcil posar-nos en la pell d’una persona que compareteix tantes coses amb nosaltres, com són els balcànics, que posar-nos en la d’un ciutadà de l’Iraq o de Corea del Nord.

Així doncs, per a les generacions que estem pujant avui en dia, la guerra és quelcom molt llunyà, és una cosa que es troba en ells llibres d’història en la memòria dels nostres avis, o a les pantalles de la CNN. Molts no som conscients que fa tant sols 13 anys, a un tir de pedra de casa nostra, pràcticament al cor d’Europa, hi va haver una guerra brutal, on s’hi va matar, violar, exterminar. Aquestes, són paraules que coneixem de sobra, però que realment ens són molt llunyanes, no en coneixem el seu significat real perquè no les hem experimentat. Si que ho han fet, en canvi, aquelles persones que tant s’assemblen a nosaltres i que ens hem creuat passejant pels carrers de Móstar, de Sarajevo o de Dubrovnik.

I és que fer una volta per Móstar, observant l’estat de ruina en la que es troben gran part dels seus edificis i veient com gent com tu intenta fer-hi vida normal després de viure el que ha viscut i de conviure encara amb la majoria de les seves seqüeles (des dels mateixos edificis en runa, fins l’enfrontament i la manca de convivència entre les dues grans comunitats que formen la ciutat –croates i musulmans- que, tot i estar separats simplement per una avinguda i un riu, no volen tenir cap relació entre ells, i fan vides completament separades dins una mateixa ciutat), provoca un enorme estat de tristesa, de por, fins i tot d’angúnia, i d’altres sensacions per a les quals no se m’acut cap adjectiu o catalogació. El mateix passa quan passejes pels carrers d’Srebrenica i t’intenes imaginar el pànic que van acumular aquells carrers un juliol de fa 13 anys, quan l’exèrcit serbi va envaïr el poble i va provocar el genocidi més gran d’Europa després de la Segona Gurera Mundial.

“El Genocidi més gran de la Segona Guerra Mundial”: això va passar sobre l’asfalt que tu ara estàs trepitjant, davant els ulls de la gent amb la que estàs parlant o que t’està acollint a casa seva. Passejant pels Balcans (i per Bòsnia especialment), et vas topant de cara amb la materialització d’aquestes paraules tant conegudes i desconegudes a la vegada, com violació, assassinat o genocidi. T’adones que aquestes coses passen, i que no passen tant lluny o fa tant de temps com creus, sinó que gent com tu també les fa i les pateix.

Però Bòsnia i els Balcans no són només això. Són un caràcter obert, acollidor, generós, molts cops surrealista, graciós. Són uns paissatges canviants i preciosos. Són una barreja de tradicions culturals, d’històries i, evidentment de religions (que es d’on, al cap i a la fi, ve tot el conflicte). Tot plegat fa que ens hi enganxem, ens hi quedem atrapats. Una frase que clava aquest fenomen és una de l’historiador Francisco Veiga, que diu: "Ellos (els balcànics) solo desean salir de allí. Nosotros queremos volver. No ha sucedido nada extraordinario, no hay nada especialmente atractivo en aquel lugar o en esas gentes. Y sin embargo hay una magia que nos atrapa para siempre".