De visita a la capital

Samarretes en suport a Obama-Biden i McCain-Palin; Jo davant de la Casa Blanca; Contemplant, atònit, una festa de l'exèrcit naval dels EUA; Jo davant del Pentàgon; Davant del Pirulí en honor a George Washington; Els sets des d'on connecten en directe els periodistes des de Washington, just davant de la Casa Blanca; La dona de Vigo de la que parlo al text; Una foto del Capitoli amb un exemplar d'autèntic americà passejant-hi per davant; I una estació de Bicington.

2.- Els autobusos de baix cost xinesos: els xinesos que viuen als Estats Units ho tenen tot súper ben muntat: s’han instal·lat al centre de les grans ciutats, han aconseguit que tots els americans coneguin el Jacki Chan i sàpiguen utilitzar els palillos per menjar i, el més important de tot: han muntat unes línies d’autobús de baix cost que uneixen els “Chinatown” de les principals ciutats del país. Jo volia anar a Washington D.C., i vaig estar mirant preus de trens i autobusos per anar-hi. El tren és caríssim, i les línies regulars d’autobusos et cobren uns 36 dòlars per trajecte. Quan ja estava desesperat i disposat a pagar aquests 36 dòlars, em vaig enterar que des del Chinatown de NY surten cada dia la tira d’autobusos cap a Boston i Washington. Pel primer trajecte et cobren 15 dòlars, i pel segon 20 (comprant anada i tornada i fent-ho per internet et pot sortir a 17 dòlars el trajecte). L’únic problema que hi ha és que tenir bitllet no t’assegura la plaça, i això és el que em va passar ahir. A l’anar no hi va haver cap problema. Bé, casi perdo el bus perquè vaig calcular malament el temps que trigava en metro des de casa fins el Chinatown, però en general va anar bé. El problema va ser quan ja estàvem a Washington i els de la companyia de bus van trucar a la Nere per preguntar-li si, en comptes de marxar amb l’últim bus del dia, que era a les 19:45, podíem marxar amb el de les 18:00, perquè l’últim estava ple. Els vem dir que no, que nosaltres teníem bitllet per l’últim, i que el volíem agafar. Vem anar a l’oficina (oficina és per dir-li d’alguna manera) de l’empresa a Washington i ho vem mig arreglar amb l’encarregat. La sorpresa va ser quan ens vem presentar al suposat lloc de parada (que mai saps on és, perquè paren on volen o on poden) i no es va presentar el bus. L’oficina ja estava tancada i l’únic que podíem fer era trucar a un número de telèfon que hi havia als cartells de fora. Quan ja ens veiem passant la nit a Washington, demanant un lloc per dormir a l’ambaixada espanyola, al Rincón español de Washington, a l’Albert Elfa o a qui fos, va aparèixer el nostre àngel de la guarda. Just davant de l’oficina del nostre autobús hi havia un grup de nois esperant i els hi vaig preguntar si també estaven esperant per anar a Nova York. Em van dir que no i ens vem presentar. Eren un francès, un alemany, una xinesa i una de Washington D.C. Els vaig preguntar si eren una delegació de la ONU i em van dir que tampoc. Potser per pal·liar la frustració d’aquestes dues negatives, la noia de Washington (a la que a partir d’ara anomenarem A.G -Àngel de la Guarda-), es va decidir a ajudar-nos, trucant al número de la companyia i preguntant què passava. Li van explicar que l’autobús ja estava venint. Mentrestant, la Nere va trucar al número de la mateixa companyia, però a Nova York (que és amb qui havíem parlat nosaltres des del començament). Ens van repetir que l’autobús estava ple i que no passaria pel Chinatown de Washington. Estava clar que havíem perdut el nostre bus, però quedava l’opció de marxar amb una altra companyia que sortia a les 8, però pagant els 20 dòlars del bitllet. A.G. ens va acompanyar fins la cantonada on hi havia parat l’altre autobús. Ens vem despedir d’ell, vam pujar i, quan ja anàvem a pagar els 20 dòlars, va aparèixer, no sabem d’on, l’home de l’oficina de Washington amb el que hores abans havíem parlat i acordat que finalment si que tornaríem amb l’últim bus. L’home va discutir amb la que venia els tiquets de l’altra companyia, i finalment ens van deixar entrar sense pagar de nou. Incomprensiblement, l’aventura per Washington va acabar bé. La ciutat, per cert, no té gaire cosa. És molt molt tranquil·la, gairebé avorrida: grans avingudes sense soroll ni pràcticament gent; conductors conduint tranquils, sense pitar-se ni insultar-se... venint de Nova York, sembla impossible que als EUA hi hagi una ciutat així. Vem passejar pel davant de la Casa Blanca, per l’enorme parc que uneix l’actual residència (per poc temps, afortunadament) d’en W. amb el pirulí anomenat Monument a George Washington, però que tothom coneix com a Pirulí, vem conèixer una dona de Vigo que porta 28 anys vivint i protestant les 24 hores davant la porta de la casa Blanca (i sobre la que ja escriuré un altre dia, perquè donaria per fer un llibre sencer), vem apropar-nos al Capitol, vem veure el poc interessant que té el centre de la ciutat i vem anar fins al Pentàgon amb el lamentable sistema de metro de la ciutat, que té una freqüència de pas d’un quart d’hora. La tornada amb els bus xino va ser llarguíssima i molt pesada. A l’altura de Philadelphia vem trobar moltíssima caravana. Hi havia hagut un accident, i encara vaig poder veure com l’ambulància s’enduia els ferits. Uns ferits que, lògicament, van ser atesos per les Doctores de Philadelphia.