L'Alta Cerdanya vota el president de la República

Aquest proper diumenge, mentre Andorra estarà mirant cap al Nord, pendent de saber qui serà el copríncep francès durant els propers 5 anys, a Cerdanya, mitja comarca, la que va quedar sota administració francesa després del Tractat dels Pirineus, votarà el president de la República en un ambient una mica enrarit. Ja fa temps que a l'Alta Cerdanya s'hi cou un sentiment de desafecció cap a l'Estat. Els cerdans del Nord es queixen que el govern francès els està abandonant. Consideren que l'estat està desmantellant bona part dels serveis públics als territoris de muntanya, i asseguren que això acabarà matant comarques com l'Alta Cerdanya, el Capcir o el Conflent. 

Fa prop de mig any, el govern francès va anunciar la supressió d'una desena de places de mestre a diferents escoles de la comarca i anteriorment, ja s'havien suprimit altres places en serveis públics bàsics. En resposta a aquests darrers fets, alcaldes, mestes i pares de l'Alta Cerdanya van organitzar un viatge a Perpinyà per manifestar-se i alertar que la comarca s'estava morint. Aquesta, però, no va ser l'única resposta. N'hi ha hagut dos més que han estat força més sorolloses a nivell mediàtic, sobretot a la Catalunya del Sud. Una d'elles va ser la decisió de l'ajuntament de Font Romeu d'incorporar-se al municipi de Llívia i, per tant, abandonar l'Estat francès. L'altra, és la decisió d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya, d'adherir-se a l'Associació de Municipis per la Independència, l'entitat creada per l'alcalde de Vic amb l'objectiu de treballar per la secessió de Catalunya des dels ajuntaments. 

Aquestes dues mesures han estat purament simbòliques, ja que cap dels municipis de l'Alta Cerdanya té una intenció real de marxar de França. De fet, per posar-vos un exemple, l'alcalde de Font Romeu, el mateix que deia que volia incorporar-se a la Catalunya del Sud no parla el català i amb prou feines l'entén. Tot i això, l'amenaça d'abandonar l'Estat i incorporar-se a la Catalunya del Sud és ja una maniobra recurrent quan es vol cridar l'atenció al govern de París. Sense anar més lluny, fa prop de 15 anys, el municipi d'Eina, també a l'Alta Cerdanya, i el dels Angles, al Capcir, ja van fer el mateix, però, evidentment, la cosa no va anar més enllà. 

Alguns cerdans del Nord tenen un cert sentiment catalanista, però la gran majoria se sent inmensament orgullós de ser francès. És per això que es fa difícil creure que aquest sentiment de desafecció cap al govern de París per l'abandó a que els té sotmesos pugui anar més enllà. Cap municipi de l'Alta Cerdanya vol deixar de ser francès, però recentment, George Armengol, alcalde de Sallagosa i president de la Comunitat de Comunes -el que vindria a ser el Consell Comarcal de l'Alta Cerdanya- assegurava als mitjans de comunicació que les accions de protesta seguirien i ho exemplificava amb un frase força reivindcativa: “l'estat és l'estat, però nosaltres som Cerdanya”. Molt probablement, la situació a l'Alta Cerdanya no canviarà massa si diumenge guanya Hollande o Sarkozy, i el sentiment d'abandó seguirà sent el mateix. Malgrat tot, posaria la mà al foc que les amenaces d'alguns municipis de l'Alta Cerdanya d'abandonar França s'oblidaran ben aviat i es desaran per quan, d'aquí uns quants anys, calgui tornar a cridar l'atenció de París.  

Article d'opinió emès al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, el dimecres 02/05/2012

Nou impuls

Des d'avui, aquest blog pren un nou impuls. Intentaré anar-hi penjant aquelles reflexions, ja sigui en forma d'opinió o en forma d'anàlisi, que publico setmanalment al programa "Ningú és perfecte" de Ràdio Valira, i de forma bimnesual a la revista Querol. 

El difícil encaix de la Baixa Cerdanya en la futura distribució territorial en vegueries

S’ha parlat molt de l’oposició de la Val d’Aran a formar part de la futura vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran, però a l’altre extrem del territori, a la Cerdanya, també s’hi ha gestat un corrent d’oposició. La majoria d’alcaldes de la part gironina de la comarca no veuen amb bons ulls la seva inclusió dins aquesta vegueria, i preferirien passar a formar part de la Catalunya Central, o bé continuar lligats a Girona.

Els principals arguments per oposar-se, o si més no per no veure amb bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran són el finançament i les comunicacions. Per una banda, alguns responsables polítics de la comarca tenen por que l’Alt Pirineu i l’Aran, pel fet de representar únicament l’1% de la població total de Catalunya, rebin una quantitat ínfima del pressupost. Una de les veus més insistents en aquest sentit ha estat la de l’actual vicepresident del Consell Comarcal de Cerdanya, i durant molts anys el seu president, Joan Pous, que creu que la vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran "està condemnada a ser eternament una pobra desgraciada, ja que rebrà els diners que corresponen a l'1% de la població, tot i ocupar el 20% del territori català".

L’altre motiu de rebuig és el de les comunicacions i la poca relació que hi ha entre la Cerdanya, sobretot la part gironina, i la resta de Pirineu que s’ha d’incloure en la Vegueria. Per l’alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, els habitants de la Cerdanya tenen més tendència a anar cap a Barcelona i Manresa, que no pas cap a Tremp, Sort o La Seu d’Urgell. És per això que veuria amb més bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria Central.

Coincidint amb el debat de les vegueries, ha entrat en joc un altre element: la proposició de Llei de Cerdanya. Fa anys que els representants polítics de la comarca treballen per aconseguir un estatus similar al que ja té la Val d’Aran, i ho han demanat diverses vegades al Parlament. L’última va ser el 12 de novembre i, un cop més, la cambra catalana ho va rebutjar.

La llei remarca la necessitat de reunificar la Baixa Cerdanya en un mateix territori, per acabar amb la divisió provincial, i demana que el Consell Comarcal pugui gestionar els màxims serveis possibles. Els alcaldes de tots els municipis de la comarca hi estan d’acord. Tot i això, la unanimitat es trenca precisament quan es parla de la inclusió de la comarca en una vegueria o una altra. El corrent majoritari a la part gironina és de rebuig a l’Alt Pirineu i l’Aran, tot i que ja han aparegut alguns ajuntaments, com el d’Alp o el d’Urús, que no veuen amb mals ulls formar-ne part.

Ara bé, a la part lleidatana, la discrepància és major, amb municipis com Montellà i Martinet o Lles de Cerdanya que volen formar part de la vegueria pirinenca sigui com sigui. Els seus alcaldes, fins i tot, han amenaçat amb demanar la segregació de la comarca, si aquesta no s’incorpora a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Anar aguantant mentres es pugui

Alguns petits pobles del Baridà i la Batllia mantenen oberta una botiga de queviures, tot i la competència dels grans supermercats de la zona.

Sobreviure als grans supermercats de La Seu, Puigcerdà o Alp, i a les botigues de Bellver o Martinet. Aquesta és la principal lluita que mantenen les petites botigues de comestibles que encara es mantenen obertes en pobles del Baridà i la Batllia com Montellà, Prullans, Lles o Bor. En general, són establiments familiars on s’hi ven gairebé de tot, des d’embotits i formatges fins a records de la zona, productes de neteja o alimentació en general. Solen ser botigues amb una llarga trajectòria que han anat veient com poc a poc, la clientel•la de tota la vida ha anat desapareixent, ja sigui perquè la gent ha marxat a viure a d’altres llocs, o bé perquè els que s’hi han quedat han optat per anar a comprar als supermercats de les poblacions més grans.

Tal i com explica la Conxita Ribot, mestressa durant molts anys del Colmado Matia, de Bor, “abans ningú tenia cotxe, i la gent del poble venia a comprar molt més”. Ara, en canvi, “la gent se’n va a carregar als supermercats grans, i això està matant les botigues petites”. A Queviures Martí, a Prullans, els passa el mateix i el seu propietari, Josep Martí, es lamenta que molts cops, la gent no té en compte la qualitat dels productes que tenen a casa. “Sembla que allò de fora s’aprecia més que el que és de casa, perquè la gent que va a comprar a Bellver o a Puigcerdà, tampoc hi troba res de barat”, assegura. El problema, continua, és que la gent del poble molts cops no sap apreciar que els primers serveis els té a casa i que no li caldria marxar a fora per comprar.

Tant el Colmado Matia com Queviures Martí viuen en gran part, gràcies a la gran afluència de gent de fora que omple el poble els caps de setmana i durant les vacances. La Conxita Ribot explica que bàsicament hi compren els estiuejants que tenen cases llogades tant a Bor, com als pobles dels voltants, com Riu o Pedra, on no hi ha cap altra botiga. A Prullans, el Josep Martí assegura que sort en tenen del càmping, de l’hotel i dels apartaments que hi ha, perquè sinó no podrien continuar. També assegura que les administracions haurien de recolzar més aquests tipus d’establiments, en comptes de donar suport només a les grans superfícies. “No s’adonen que a muntanya hi ha gent que està fent un esforç perquè els pobles tinguin uns serveis, i que si aquests desparaeixen, la zona encara es despoblarà més”, afegeix.

En aquest sentit, la Maria Antonia Munt, de Queviures Maria Antonia, de Montellà, assegura que la gent del poble pràcticament només hi va a comprar aquelles coses que s’ha oblidat de comprar al supermercat. “S’hauria de donar una mica més de vida a les coses pròpies del poble”, assegura, i adverteix que “quan la botiga ja no hi sigui, la gent la trobarà a faltar perquè fins i tot per comprar una caixa de llumins hauran d’agafar el cotxe i anar a Martinet o a Bellver”.

De cara al futur, tant a Colmado Matia com a Queviures Martí, asseguren que aniran aguantant mentres puguin. Tant la Conxita Ribot com el Josep Martí coincideixen que si han anat tirant és perquè la casa on hi ha la botiga és seva, i no han de pagar lloguer ni pràcticament sous a gent de fora de la família. A Montellà, però, la Maria Antònia Munt té clar que la botiga no viurà gaires anys, perquè aviat s’haurà de jubilar i ningú voldrà seguir amb el negoci, perquè senzillament no donarà per viure.

Reportatge publicat al número de setembre de 2009 de la revista Viure als Pirineus

Formatgeres, de tota la vida

Les dones del Pirineu sempre han tingut un paper molt destacat en l’elaboració del formatge i, en general, dels productes derivats de la llet. De fet, aquest paper s’ha mantingut fins a dia d’avui, fins el punt que dues de les empreses formatgeres més importants que hi ha i que hi ha hagut al Baridà i la Batllia han nascut gràcies a l’empenta d’una dona. Es tracta de Làctics Ermengol, a Prullans, i de la Formatgeria l’Orri, a Mussa, que va tancar fa poc més d’un any. Les seves protagonistes, Pilar Pont en el primer cas, i Cesca Olm, en el segon, expliquen com han canviat les coses amb el pas dels anys.

La Cesca Olm, filla de Cal Josep Bertran de Mussa, es va decidir a fer formatges després d’uns anys de viure a Barcelona. Feia temps que amb el seu marit, en Josep Lizandra, tenien la dèria de pujar a viure a Cerdanya, però no sabien com fer-ho. Un dia, un germà els va proposar un tracte: ell posaria les cabres, i ells farien formatges. Després de fer uns quants cursets i provar com s’hi sentien, van decidir llançar-se a la piscina. En començar, van fixar-se en com ho havia fet la gent del poble durant tota la vida. “Ho feien de forma molt calmada”, explica la Cesca. “Quan tenien la quallada, l’apretaven amb les mans, i la deixaven reposar molta estona. De fet es diu que perquè el formatge sortís bo s’hi havia de fer “un son” al damunt”, afegeix. Tot plegat feia que el procés fos molt llarg. Al començament, ells van optar per fer una mica de tot, però després es van decantar per fer únicament quallada àcida, ja que només calia deixar la llet entre 20 i 24 hores quallant-se i després aguantava molt més, i per tant no havien de repartir tant sovint.

La principal diferència amb la forma de fer d’abans és que, en general, es feia els formatges a nivell de casa, de forma poc precisa, i per tant, si quedava més o menys bo era relatiu, perquè qui s’ho menjava era la gent de casa. Tal i com explica la Cesca, a Mussa més o menys cada casa en feia, perquè tothom tenia ramat. L’encarregada de fer-ho, generalment, era la dona, “perquè no deixava de ser una feina més de la llar, una tasca més de la cuina”. Tot va canviar els anys 20, amb l’aparició de la Cooperativa de La Seu d’Urgell, quan la gent va deixar de fer servir la llet per a ús personal, i la va començar a vendre.

La Pilar Pont, de Làctics Ermengol, és una mica més crítica amb els canvis que ha viscut el mon del formatge. Ella assegura que la forma de fer no ha canviat, ni hauria de canviar, “perquè els nostres avis ho feien molt bé, i s’ha de mantenir”. Si que es cert, matisa, que “abans els formatges s’emmotllaven a mà, es premsaven amb una pedra i es deixaven reposar al celler”. Avui, evidentment, ja no es fan així, perquè el procés s’ha maquinitzat. I per la Pilar, en part, el principal problema ha estat aquest. “S’ha augmentat molt la paperassa, s’ha maquinitzat tot, s’ha de vigilar i posar moltes més mesures de seguretat que compliquen molt les coses”, assegura. Un exemple és la llet crua: “ara no deixen vendre llet crua, ni fer formatges amb llet crua. Això s’havia fet tota la vida, i mai es va morir ningú...”, lamenta. En general, el problema segons la Pilar, és que els polítics han tractat i tracten els artesans del formatge com si fossin una indústria més, i això els ha comportat molts problemes i maldecaps.

La Pilar és filla de Das, però es va criar a Mussa. Allà, uns cosins seus hi tenien cabres, i des de petita li va agafar la dèria que volia fer formatges. Quan va ser una mica més gran, va fer un curset a l’escola agrària de Bellestar per dedicar-se al que sempre havia volgut fer. Curiosament, de la vintena de dones que van fer el curset, ella va ser l’única que es va acabar llançant i obrint una formatgeria. En termes generals, totes dues asseguren que la decisió de dedicar-se al mon del formatge els ha donat bons resultats. La Cesca, però, destaca que en el seu cas, un dels motius de l’èxit va ser que van agafar molt bon moment, ja que van començar en una època en que el formatge artesà tenia molta sortida.

Article publicat al darrer número de la revista "Cadí Pedraforca".

“La Cerdanya és un molt bon lloc per a viure i entrenar”

Kílian Jornet és de ben segur un dels esportistes ceretans més reconeguts a nivell estatal i internacional, que en els últims anys ha aconseguit alçar-se amb una gran quantitat de títols, en les categories de cursa i esquí de muntanya. Actualment, viu, estudia i entrena al Centre d’Alt Rendiment de Font Romeu, tot i que la competició l’obliga a estar en constant moviment, i ha visitat pràcticament tots els continents. Per als no iniciats, en què consisteixen aquests dos esports que practiques?

Tots dos tenen com a punt comú la muntanya. La idea de tots dos esports és aprofitar el medi que hi ha, és a dir, a l’hivern com que hi ha neu, doncs hi vas amb esquís, i a l’estiu com que no n’hi ha, doncs hi vas corrent. Les curses de muntanya, és a dir, a les que vas corrent, són més musculars, i exigeixen uns esforços més llargs, ja que poden arribar a durar unes 3 o 4 hores. Les curses d’esquí de muntanya, en canvi, són més curtes, perquè duren aproximadament una hora i mitja, però són més intenses.

Com ha influït el fet de criar-te entre el refugi de Cap de Reg i el poble de Montellà, perquè tinguis aquesta passió per la muntanya?

És molt important el fet d’estar cada dia en un entorn de muntanya, perquè fa que t’hi acostumis. Així, quan acaba l’escola i surts a jugar o a córrer, el que et trobes és la muntanya, i es converteix en el teu àmbit natural.

En què consisteixen els entrenaments que fas?

De novembre a abril entreno l’esquí 7 dies a la setmana, un total de 25-30 hores. Quan marxa la neu, els entrenaments són més llargs, i poden arribar a durar entre 4 i 8 hores diàries. Un recorregut normal d’un dia d’entrenament és sortir de Font Romeu, pujar al Carlit, baixar cap a Porté-Puymorens i tornar.

Com està el recolzament institucional a aquests esports?

Tant a nivell català com espanyol, tenim un problema, respecte altres països, com Itàlia, França o Suïssa. Allà, els corredors són professionals, perquè hi ha molt suport institucional al darrere. Aquí, no hi és, i som pocs els professionals que podem viure exclusivament d’això. És un problema polític, perquè la Federació té pocs recursos. Ara, però, el Consell Català de l’Esport s’hi està posant bastant i està començant a donar beques.

En els últims temps, les teves curses han tingut un ressò considerable, i has sortit en força mitjans generalistes. T’ha sorprès aquest “boom”?

Home, jo mai he corregut per sortir als mitjans, sinó perquè gaudeixo fent aquest esforç, i entrenant cada dia enmig de la naturalesa. Tot i això, està molt bé que aquest esport hagi començat a atreure tanta gent. Vivim en un medi molt urbà i la gent necessita sortir el cap de setmana i viure la naturalesa. Els mitjans generalistes també s’hi han començat a fixar força, però encara estem lluny dels països alpins, els Estats Units o Àsia, on té molt més seguiment.

Et veus vivint fora dels Pirineus?

Evidentment, per la meva feina, he de viure i entrenar en una zona de muntanya. Si no visqués als Pirineus, seria als Alps. Tot i això, no seria el mateix, perquè el clima i la situació de la Cerdanya és molt bona. Aquí tens pla, muntanya, bon clima... i això als Alps no hi és.

Entrevista publicada al número de juliol de la revista "Viure als Pirineus"

El Pas de la Casa, territori de ningú

Sempre que vaig al Pas de la Casa tinc la sensació de ser en terra de ningú. Els pobles de frontera sempre m'han despertat molt d'interès, tot i que no sabria explicar perquè. També és cert que els pobles de frontera sempre ho són una mica, de terra de ningú. El cas del Pas de la Casa, però, encara ho és més. Perdut enmig del no-res, a 2050 metres d'alçada, és simplement un punt de pas entre Andorra i França, construït on abans només hi havia una cabana de pastors que servia de refugi a aquells que anaven d'Andorra cap a França, o a la inversa. Tot i ser Andorra, la "civilització andorrana" li queda molt lluny, tenint en compte que el port de muntanya més alt dels Pirineus el separa del nucli de població més proper (és cert que la recent construcció del Túnel d'Envalira ha ajudat moltíssim a retallar distàncies, i ha trencat el gran aïllament en què vivia El Pas, a l'hivern, quan la neu obligava a tallar el port). Pel que fa a França, tot i que tot el comerç està enfocat cap al turisme d'aquest país, tampoc podríem dir que la comunicació sigui massa bona. A l'hivern, és freqüent veure la frontera tancada, per culpa de la neu i, igualment, el poble més proper -l'Hospitalet pres l'Andorre- és gairebé insignificant i està a uns quants quilòmetres.

Tot plegat fa que al Pas hi hagi un microclima molt especial. Grans centres comercials, botigues que omplen tots i cada un dels pocs carrers del "poble", cartells en francès per tot arreu, dependents que directament t'atenen en francès... L'únic que et fa saber que no ets a França són les cabines del Servei de Telecomunicacions d'Andorra, els cotxes de policia andorrana i els cartells dels carrers en català. Tot i aquest abocament complet cap a França, com ja he dit, la "civilització francesa" també els queda molt lluny i, molts cops durant l'hivern, completament inaccessible. Abans que s'obrís el Túnel d'Envalira, deuria ser molt curiós veure un "poble", amb el seu McDonalds, el seu Pyréenes i les seves desenes de botigues d'electrònica, roba d'esquí, tabac i alcohol, completament aïllat del mon, entre muntanyes de més de 2.000 metres.

Ni del tot andorrà, i per tant, d'influència catalano-espanyola (tot i que la majoria de botigues escolten FlaixBac, Flaix FM, Los 40...), ni del tot francès, tot i semblar-ho, perquè França els queda molt lluny. I al mig d'aquest no-res, centenars de botiguers francesos, portuguesos i sud-americans, i de pisters de l'estació d'esquí de Grand Valira, com a únics habitants, perduts entre muntanyes i lluny de qualsevol civilització. Això si, tot i que la neu els deixi incomunicats amb la resta del mon, sempre podran anar a menjar-se un Big Mac al Mcdonalds i mirar una mica de roba al Pyréenes... Realment pintoresc.