L'huracà de paraules

El difícil encaix de la Baixa Cerdanya en la futura distribució territorial en vegueries

2010-01-14T19:41:00.002Z

S’ha parlat molt de l’oposició de la Val d’Aran a formar part de la futura vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran, però a l’altre extrem del territori, a la Cerdanya, també s’hi ha gestat un corrent d’oposició. La majoria d’alcaldes de la part gironina de la comarca no veuen amb bons ulls la seva inclusió dins aquesta vegueria, i preferirien passar a formar part de la Catalunya Central, o bé continuar lligats a Girona.

Els principals arguments per oposar-se, o si més no per no veure amb bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran són el finançament i les comunicacions. Per una banda, alguns responsables polítics de la comarca tenen por que l’Alt Pirineu i l’Aran, pel fet de representar únicament l’1% de la població total de Catalunya, rebin una quantitat ínfima del pressupost. Una de les veus més insistents en aquest sentit ha estat la de l’actual vicepresident del Consell Comarcal de Cerdanya, i durant molts anys el seu president, Joan Pous, que creu que la vegueria de l'Alt Pirineu i l'Aran "està condemnada a ser eternament una pobra desgraciada, ja que rebrà els diners que corresponen a l'1% de la població, tot i ocupar el 20% del territori català".

L’altre motiu de rebuig és el de les comunicacions i la poca relació que hi ha entre la Cerdanya, sobretot la part gironina, i la resta de Pirineu que s’ha d’incloure en la Vegueria. Per l’alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, els habitants de la Cerdanya tenen més tendència a anar cap a Barcelona i Manresa, que no pas cap a Tremp, Sort o La Seu d’Urgell. És per això que veuria amb més bons ulls la inclusió de la Cerdanya a la vegueria Central.

Coincidint amb el debat de les vegueries, ha entrat en joc un altre element: la proposició de Llei de Cerdanya. Fa anys que els representants polítics de la comarca treballen per aconseguir un estatus similar al que ja té la Val d’Aran, i ho han demanat diverses vegades al Parlament. L’última va ser el 12 de novembre i, un cop més, la cambra catalana ho va rebutjar.

La llei remarca la necessitat de reunificar la Baixa Cerdanya en un mateix territori, per acabar amb la divisió provincial, i demana que el Consell Comarcal pugui gestionar els màxims serveis possibles. Els alcaldes de tots els municipis de la comarca hi estan d’acord. Tot i això, la unanimitat es trenca precisament quan es parla de la inclusió de la comarca en una vegueria o una altra. El corrent majoritari a la part gironina és de rebuig a l’Alt Pirineu i l’Aran, tot i que ja han aparegut alguns ajuntaments, com el d’Alp o el d’Urús, que no veuen amb mals ulls formar-ne part.

Ara bé, a la part lleidatana, la discrepància és major, amb municipis com Montellà i Martinet o Lles de Cerdanya que volen formar part de la vegueria pirinenca sigui com sigui. Els seus alcaldes, fins i tot, han amenaçat amb demanar la segregació de la comarca, si aquesta no s’incorpora a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Anar aguantant mentres es pugui

2009-09-27T19:24:00.008+01:00

Alguns petits pobles del Baridà i la Batllia mantenen oberta una botiga de queviures, tot i la competència dels grans supermercats de la zona.

Sobreviure als grans supermercats de La Seu, Puigcerdà o Alp, i a les botigues de Bellver o Martinet. Aquesta és la principal lluita que mantenen les petites botigues de comestibles que encara es mantenen obertes en pobles del Baridà i la Batllia com Montellà, Prullans, Lles o Bor. En general, són establiments familiars on s’hi ven gairebé de tot, des d’embotits i formatges fins a records de la zona, productes de neteja o alimentació en general. Solen ser botigues amb una llarga trajectòria que han anat veient com poc a poc, la clientel•la de tota la vida ha anat desapareixent, ja sigui perquè la gent ha marxat a viure a d’altres llocs, o bé perquè els que s’hi han quedat han optat per anar a comprar als supermercats de les poblacions més grans.

Tal i com explica la Conxita Ribot, mestressa durant molts anys del Colmado Matia, de Bor, “abans ningú tenia cotxe, i la gent del poble venia a comprar molt més”. Ara, en canvi, “la gent se’n va a carregar als supermercats grans, i això està matant les botigues petites”. A Queviures Martí, a Prullans, els passa el mateix i el seu propietari, Josep Martí, es lamenta que molts cops, la gent no té en compte la qualitat dels productes que tenen a casa. “Sembla que allò de fora s’aprecia més que el que és de casa, perquè la gent que va a comprar a Bellver o a Puigcerdà, tampoc hi troba res de barat”, assegura. El problema, continua, és que la gent del poble molts cops no sap apreciar que els primers serveis els té a casa i que no li caldria marxar a fora per comprar.

Tant el Colmado Matia com Queviures Martí viuen en gran part, gràcies a la gran afluència de gent de fora que omple el poble els caps de setmana i durant les vacances. La Conxita Ribot explica que bàsicament hi compren els estiuejants que tenen cases llogades tant a Bor, com als pobles dels voltants, com Riu o Pedra, on no hi ha cap altra botiga. A Prullans, el Josep Martí assegura que sort en tenen del càmping, de l’hotel i dels apartaments que hi ha, perquè sinó no podrien continuar. També assegura que les administracions haurien de recolzar més aquests tipus d’establiments, en comptes de donar suport només a les grans superfícies. “No s’adonen que a muntanya hi ha gent que està fent un esforç perquè els pobles tinguin uns serveis, i que si aquests desparaeixen, la zona encara es despoblarà més”, afegeix.

En aquest sentit, la Maria Antonia Munt, de Queviures Maria Antonia, de Montellà, assegura que la gent del poble pràcticament només hi va a comprar aquelles coses que s’ha oblidat de comprar al supermercat. “S’hauria de donar una mica més de vida a les coses pròpies del poble”, assegura, i adverteix que “quan la botiga ja no hi sigui, la gent la trobarà a faltar perquè fins i tot per comprar una caixa de llumins hauran d’agafar el cotxe i anar a Martinet o a Bellver”.

De cara al futur, tant a Colmado Matia com a Queviures Martí, asseguren que aniran aguantant mentres puguin. Tant la Conxita Ribot com el Josep Martí coincideixen que si han anat tirant és perquè la casa on hi ha la botiga és seva, i no han de pagar lloguer ni pràcticament sous a gent de fora de la família. A Montellà, però, la Maria Antònia Munt té clar que la botiga no viurà gaires anys, perquè aviat s’haurà de jubilar i ningú voldrà seguir amb el negoci, perquè senzillament no donarà per viure.

Reportatge publicat al número de setembre de 2009 de la revista Viure als Pirineus

Primera excursió al Cadí

2009-08-14T11:52:00.010+01:00

Tot i ser de Montellà de Cadí, no havia estat mai a la vida a dalt de Cadí. Com que això ja començava a ser pràcticament delictiu, dimarts passat hi vaig pujar. Penjo les fotos de l'excursió al Pas dels gosolans i el Comabona.

Formatgeres, de tota la vida

2009-07-31T14:45:00.002+01:00

Les dones del Pirineu sempre han tingut un paper molt destacat en l’elaboració del formatge i, en general, dels productes derivats de la llet. De fet, aquest paper s’ha mantingut fins a dia d’avui, fins el punt que dues de les empreses formatgeres més importants que hi ha i que hi ha hagut al Baridà i la Batllia han nascut gràcies a l’empenta d’una dona. Es tracta de Làctics Ermengol, a Prullans, i de la Formatgeria l’Orri, a Mussa, que va tancar fa poc més d’un any. Les seves protagonistes, Pilar Pont en el primer cas, i Cesca Olm, en el segon, expliquen com han canviat les coses amb el pas dels anys.

La Cesca Olm, filla de Cal Josep Bertran de Mussa, es va decidir a fer formatges després d’uns anys de viure a Barcelona. Feia temps que amb el seu marit, en Josep Lizandra, tenien la dèria de pujar a viure a Cerdanya, però no sabien com fer-ho. Un dia, un germà els va proposar un tracte: ell posaria les cabres, i ells farien formatges. Després de fer uns quants cursets i provar com s’hi sentien, van decidir llançar-se a la piscina. En començar, van fixar-se en com ho havia fet la gent del poble durant tota la vida. “Ho feien de forma molt calmada”, explica la Cesca. “Quan tenien la quallada, l’apretaven amb les mans, i la deixaven reposar molta estona. De fet es diu que perquè el formatge sortís bo s’hi havia de fer “un son” al damunt”, afegeix. Tot plegat feia que el procés fos molt llarg. Al començament, ells van optar per fer una mica de tot, però després es van decantar per fer únicament quallada àcida, ja que només calia deixar la llet entre 20 i 24 hores quallant-se i després aguantava molt més, i per tant no havien de repartir tant sovint.

La principal diferència amb la forma de fer d’abans és que, en general, es feia els formatges a nivell de casa, de forma poc precisa, i per tant, si quedava més o menys bo era relatiu, perquè qui s’ho menjava era la gent de casa. Tal i com explica la Cesca, a Mussa més o menys cada casa en feia, perquè tothom tenia ramat. L’encarregada de fer-ho, generalment, era la dona, “perquè no deixava de ser una feina més de la llar, una tasca més de la cuina”. Tot va canviar els anys 20, amb l’aparició de la Cooperativa de La Seu d’Urgell, quan la gent va deixar de fer servir la llet per a ús personal, i la va començar a vendre.

La Pilar Pont, de Làctics Ermengol, és una mica més crítica amb els canvis que ha viscut el mon del formatge. Ella assegura que la forma de fer no ha canviat, ni hauria de canviar, “perquè els nostres avis ho feien molt bé, i s’ha de mantenir”. Si que es cert, matisa, que “abans els formatges s’emmotllaven a mà, es premsaven amb una pedra i es deixaven reposar al celler”. Avui, evidentment, ja no es fan així, perquè el procés s’ha maquinitzat. I per la Pilar, en part, el principal problema ha estat aquest. “S’ha augmentat molt la paperassa, s’ha maquinitzat tot, s’ha de vigilar i posar moltes més mesures de seguretat que compliquen molt les coses”, assegura. Un exemple és la llet crua: “ara no deixen vendre llet crua, ni fer formatges amb llet crua. Això s’havia fet tota la vida, i mai es va morir ningú...”, lamenta. En general, el problema segons la Pilar, és que els polítics han tractat i tracten els artesans del formatge com si fossin una indústria més, i això els ha comportat molts problemes i maldecaps.

La Pilar és filla de Das, però es va criar a Mussa. Allà, uns cosins seus hi tenien cabres, i des de petita li va agafar la dèria que volia fer formatges. Quan va ser una mica més gran, va fer un curset a l’escola agrària de Bellestar per dedicar-se al que sempre havia volgut fer. Curiosament, de la vintena de dones que van fer el curset, ella va ser l’única que es va acabar llançant i obrint una formatgeria. En termes generals, totes dues asseguren que la decisió de dedicar-se al mon del formatge els ha donat bons resultats. La Cesca, però, destaca que en el seu cas, un dels motius de l’èxit va ser que van agafar molt bon moment, ja que van començar en una època en que el formatge artesà tenia molta sortida.

Article publicat al darrer número de la revista "Cadí Pedraforca".

“La Cerdanya és un molt bon lloc per a viure i entrenar”

2009-07-24T07:52:00.002+01:00

Kílian Jornet és de ben segur un dels esportistes ceretans més reconeguts a nivell estatal i internacional, que en els últims anys ha aconseguit alçar-se amb una gran quantitat de títols, en les categories de cursa i esquí de muntanya. Actualment, viu, estudia i entrena al Centre d’Alt Rendiment de Font Romeu, tot i que la competició l’obliga a estar en constant moviment, i ha visitat pràcticament tots els continents. Per als no iniciats, en què consisteixen aquests dos esports que practiques?

Tots dos tenen com a punt comú la muntanya. La idea de tots dos esports és aprofitar el medi que hi ha, és a dir, a l’hivern com que hi ha neu, doncs hi vas amb esquís, i a l’estiu com que no n’hi ha, doncs hi vas corrent. Les curses de muntanya, és a dir, a les que vas corrent, són més musculars, i exigeixen uns esforços més llargs, ja que poden arribar a durar unes 3 o 4 hores. Les curses d’esquí de muntanya, en canvi, són més curtes, perquè duren aproximadament una hora i mitja, però són més intenses.

Com ha influït el fet de criar-te entre el refugi de Cap de Reg i el poble de Montellà, perquè tinguis aquesta passió per la muntanya?

És molt important el fet d’estar cada dia en un entorn de muntanya, perquè fa que t’hi acostumis. Així, quan acaba l’escola i surts a jugar o a córrer, el que et trobes és la muntanya, i es converteix en el teu àmbit natural.

En què consisteixen els entrenaments que fas?

De novembre a abril entreno l’esquí 7 dies a la setmana, un total de 25-30 hores. Quan marxa la neu, els entrenaments són més llargs, i poden arribar a durar entre 4 i 8 hores diàries. Un recorregut normal d’un dia d’entrenament és sortir de Font Romeu, pujar al Carlit, baixar cap a Porté-Puymorens i tornar.

Com està el recolzament institucional a aquests esports?

Tant a nivell català com espanyol, tenim un problema, respecte altres països, com Itàlia, França o Suïssa. Allà, els corredors són professionals, perquè hi ha molt suport institucional al darrere. Aquí, no hi és, i som pocs els professionals que podem viure exclusivament d’això. És un problema polític, perquè la Federació té pocs recursos. Ara, però, el Consell Català de l’Esport s’hi està posant bastant i està començant a donar beques.

En els últims temps, les teves curses han tingut un ressò considerable, i has sortit en força mitjans generalistes. T’ha sorprès aquest “boom”?

Home, jo mai he corregut per sortir als mitjans, sinó perquè gaudeixo fent aquest esforç, i entrenant cada dia enmig de la naturalesa. Tot i això, està molt bé que aquest esport hagi començat a atreure tanta gent. Vivim en un medi molt urbà i la gent necessita sortir el cap de setmana i viure la naturalesa. Els mitjans generalistes també s’hi han començat a fixar força, però encara estem lluny dels països alpins, els Estats Units o Àsia, on té molt més seguiment.

Et veus vivint fora dels Pirineus?

Evidentment, per la meva feina, he de viure i entrenar en una zona de muntanya. Si no visqués als Pirineus, seria als Alps. Tot i això, no seria el mateix, perquè el clima i la situació de la Cerdanya és molt bona. Aquí tens pla, muntanya, bon clima... i això als Alps no hi és.

Entrevista publicada al número de juliol de la revista "Viure als Pirineus"

Catorze anys de la matança d'Srebrenica

2009-07-11T17:45:00.006+01:00

Avui fa 14 anys que va començar la matança d'Srebrenica, a l'est de Bòsnia-Hercegovina. En tres dies van morir més de 8.000 musulmans a mans dels radicals serbo-bosnis, encapçalats pel general Ratko Mladic, que a dia d'avui encara segueix en cerca i captura per les autoritats internaiconals. En aquest memorial del poble de Potocari (al costat d'Srebrenica, on hi havia la seu de les Nacions Unides), s'hi celebra cada any una ceremònia en record de les víctimes. La imatge és de quan hi vaig ser el mes de març de l'any passat. Caminar entre els centenars de tombes perfectament aliniades, i pensar en el que va passar al costat d'aquest descampat fa catorza anys és una experiència de les que no s'obliden.

Per fi ha acabat la campanya més lamentable de la història

2009-06-06T10:54:00.008+01:00

Felicitats, senyors polítics catalans. Si el que volien era desmotivar encara més l'electorat davant les eleccions europees, ho han aconseguit. Crec que no exagero massa si dic que la campanya d'aquestes eleccions europees ha estat la més trista, infantiloide i lamentable de la història (almenys, des de que jo tinc coneixement). Tot i que el nivell general ha estat molt i molt baix, hi ha dos casos concrets que em semblen especialment denigrants: el del PSC i el d'Iniciativa-Esquerra Unida. Com poden tractar a la gent de tonta d'aquesta manera? Ja sé que s'ha dit molt aquests últims dies, però crec que és molt fort fer una campanya sense una sola proposta, simplement apel·lant a la por de l'elector, dient-li que, si no vota, vindrà el llop i se'l menjarà. Però això que és? I Iniciativa tampoc se'n salva gaire, amb un eslògan que és demagògia pura: "Crisi de dretes, solucions d'esquerres". Brillant, llàstima que els electors no siguem nens de P3.

Deixant de banda l'infantilitat dels cartells, un altre tema que fa riure és l'absoluta falta d'interès de la majoria de candidats cap a Europa. Cadascú tindrà la seva opinió sobre la importància o no importància de les institucions europees, però per favor, senyors candidats al Parlament Europeu i senyors dirigennts dels partits polítics, com a mínim dissimulin una mica. És inevitable que les eleccions europees sempre s'enfoquin i es llegeixin en clau estatal, i que serveixin per provar "joves" promeses o per retirar-hi vells dinosaures, però és que aquest cop directament s'han preparat ignorant completament Europa. El que importaven eren les trifulques d'aquí, airejar els draps bruts del govern, o, pel contrari, defensar la tasca feta, per tal de quedar ben col·locats de cara a les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals.

Doncs felicitats senyors ideòlegs de les campanyes, perquè gràcies a això no serà extrany que demà vagi a votar menys del 30 per cent de l'electorat. Potser si durant la campanya no s'hagués tractat amb aquesta indiferència insultant les eleccions europees, ni s'hagués enfocat la campanya a una classe de parvulari, la xifra de participació seria una mica major, però total, tampoc passa res, perquè dilluns només caldrà sortir a analitzar els bons resultats i dir que l'assignatura pendent de cara a les properes eleccions és engrescar més la població. I ja s'haurà salvat la "papeleta" de les europees sense despentinar-se. És molt trist que si ni als partits polítics els interessa Europa, ens venguin la moto d'aquesta manera.

La rebuda dels campions

2009-05-14T13:47:00.009+01:00

A les 14:15, l'autocar del Barça (que de descobert res, si no tot el contrari) enfilava el carrer Entença. Aquestes són algunes de les imatges de la rebuda al campió a la cruïlla d'Entença amb Avinguda de Roma. Jo no he vist cap jugador perquè, a sobre, els vidres de l'autocar eren mig tintats...

El Pas de la Casa, territori de ningú

2009-05-09T16:22:00.003+01:00

Sempre que vaig al Pas de la Casa tinc la sensació de ser en terra de ningú. Els pobles de frontera sempre m'han despertat molt d'interès, tot i que no sabria explicar perquè. També és cert que els pobles de frontera sempre ho són una mica, de terra de ningú. El cas del Pas de la Casa, però, encara ho és més. Perdut enmig del no-res, a 2050 metres d'alçada, és simplement un punt de pas entre Andorra i França, construït on abans només hi havia una cabana de pastors que servia de refugi a aquells que anaven d'Andorra cap a França, o a la inversa. Tot i ser Andorra, la "civilització andorrana" li queda molt lluny, tenint en compte que el port de muntanya més alt dels Pirineus el separa del nucli de població més proper (és cert que la recent construcció del Túnel d'Envalira ha ajudat moltíssim a retallar distàncies, i ha trencat el gran aïllament en què vivia El Pas, a l'hivern, quan la neu obligava a tallar el port). Pel que fa a França, tot i que tot el comerç està enfocat cap al turisme d'aquest país, tampoc podríem dir que la comunicació sigui massa bona. A l'hivern, és freqüent veure la frontera tancada, per culpa de la neu i, igualment, el poble més proper -l'Hospitalet pres l'Andorre- és gairebé insignificant i està a uns quants quilòmetres.

Tot plegat fa que al Pas hi hagi un microclima molt especial. Grans centres comercials, botigues que omplen tots i cada un dels pocs carrers del "poble", cartells en francès per tot arreu, dependents que directament t'atenen en francès... L'únic que et fa saber que no ets a França són les cabines del Servei de Telecomunicacions d'Andorra, els cotxes de policia andorrana i els cartells dels carrers en català. Tot i aquest abocament complet cap a França, com ja he dit, la "civilització francesa" també els queda molt lluny i, molts cops durant l'hivern, completament inaccessible. Abans que s'obrís el Túnel d'Envalira, deuria ser molt curiós veure un "poble", amb el seu McDonalds, el seu Pyréenes i les seves desenes de botigues d'electrònica, roba d'esquí, tabac i alcohol, completament aïllat del mon, entre muntanyes de més de 2.000 metres.

Ni del tot andorrà, i per tant, d'influència catalano-espanyola (tot i que la majoria de botigues escolten FlaixBac, Flaix FM, Los 40...), ni del tot francès, tot i semblar-ho, perquè França els queda molt lluny. I al mig d'aquest no-res, centenars de botiguers francesos, portuguesos i sud-americans, i de pisters de l'estació d'esquí de Grand Valira, com a únics habitants, perduts entre muntanyes i lluny de qualsevol civilització. Això si, tot i que la neu els deixi incomunicats amb la resta del mon, sempre podran anar a menjar-se un Big Mac al Mcdonalds i mirar una mica de roba al Pyréenes... Realment pintoresc.

Andorra vota

2009-04-26T18:02:00.019+01:00

És diumenge i està diluviant. Encaro la carretera d'Andorra des de La Seu (en un estat lamentable, per cert). Passo l'aduana espanyola i un policia duaner andorrà m'atura. Em mira i em diu que continui. Em pregunto si serà un dels 22.000 andorrans que avui podran votar. El seu accent argentí, però, em fa pensar ràpidament que no. Arribo a les Escaldes i els carrers estan pràcticament buits. M'acosto al Comú (Ajuntament) per veure quin ambient hi ha, però em diuen que el col·legi electoral s'ha instal·lat a la Sala del Prat del Roure, molt més àmplia i amb capacitat per acollir més gent.

Decideixo, però, baixar cap al col·legi electoral de la capital. L'avinguda de Meritxell està força buida. Es veu algun turista espanyol o francès desafiant la pluja, però poc més. Em pregunto si algun d'aquests visitants s'haurà adonat que al Principat és dia d'eleccions. Segurament, no. A part dels cartells de propaganda electoral, l'únic element que fa pensar en unes eleccions, i tampoc gaire, és la llarga cua de gent que hi ha a l'entrada del Palau de Congressos, a la Plaça del Poble (coneguda també entre els visitants, com la plaça dels ascensors). Efectivament, la seu electoral d'Andorra la Vella s'ha ubicat en aquest espai, per evitar les aglomeracions que hi va haver en els últims comicis, que es van fer a l'edifici del Comú de la capital.

Entro al Palau de Congressos i em trobo una parella de guàrdies uniformats, amb un vestit que només es deuen posar en les grans ocasions. Baixo les escales i ja em trobo mig centenar d'electors fent cua per votar. Segueixo baixant i em topo de cara amb representans dels diferents -i abundants- mitjans del país: càmeres de televisió, fotògrafs, ràdios, mitjans escrits... Els esquivo i segueixo el recorregut de la cua, que s'endinsa dins una sala. Allà, els votans són dividits en dues fileres. De la A a la L han de votar en una mesa, i de la M a la Z en una altra. Torno a sortir al vestíbul i faig una volta. Hi ha instal·lada una pantalla on s'hi pot seguir el grau de participació a mesura que van avançant les hores. També s'hi pot veure una exposició del fotògraf que millor ha plasmat la història d'Andorra, Valentí Claverol; i l'urna amb què es va votar l'any 1933, quan es va instaurar al Principat el sufragi universal masculí. Tot i això, el que atreu més l'atenció d'aqulles que ja han votat és el pica-pica que ofereix el Comú, a base de pà amb tomàquet, embutit i patates fregides.

Decideixo tornar a pujar, i quan ja soc a dalt veig que els periodistes gràfics es comencen a tornar bojos. Està a punt d'entrar a votar Jaume Bartumeu, candidat a Cap de Govern pel Partit Socialdemòcrata, molt ben situat, per cert, segons els sondejos. Aprofito que el tinc a poc més d'un metre per acribillar-lo a fotografies. Em veu i em saluda, pensant-se que soc un periodista més dels mitjans que cobreixen les eleccions. Baixa les escales, acompanyat de la dona. Els càmeres i fotògrafs el precedeixen, però marxa enrere, vigilant de no entrabancar-se. El senyor Bartumeu es perd entre els votants, i jo me'n vaig.

Ja al cotxe, poso la ràdio. Andorra 7 Ràdio fa un programa especial, amb connexions des de les diferents parròquies que, la majoria de les vegades, només serveixen per recalcar que la jornada electoral està transcorrent amb total normalitat. Els enviats especials entrevisten els polítics que ja han anat a votar, i gairebé tots diuen el mateix. En una de les rondes de contacte salta la notícia, tot i que no té res a veure amb la jornada electoral. A les parròquies de Canillo i Encamp, l'aigua s'ha convertit en neu. I fins aquí el mes destacat de la connexió. Vist l'èxit, canvio de dial. Ràdio Nacional d'Andorra -la pública- emet una magnífica radiofórmula. Decebut, estic a punt d'apagar la ràdio, però aleshores sonen els senyals horaris de la una del migdia, i apareix l'inforamtiu. L'estructura és la mateixa: recorregut per les 7 parròquies del país, amb les mateixes declaracions i les mateixes no-incidències.

Abandono el Principat, i la senyal de les ràdios andorranes es va perdent, quan encara falten més de 5 hores perquè tanquin les urnes. En total, els poc més de 22.000 andorrans de pura raça decidiran el futur de les 83.000 persones que habiten el país. Curiositats d'un micro-estat. Mig centenar de periodistes (del país i de fora) donant cobertura a unes eleccions on hi vota una població equivalent a la de Manlleu.

Es lamentable y es.... lamentable

2009-03-20T09:33:00.002Z

Si no fos perquè és inacceptable, aquest titular Made in APM? seria un bona manera de descriure-ho. Les càrregues indiscriminades dels Mossos d'abans d'ahir a la nit són més que intolerables. Es pot entendre que, enmig d'una "batalla campal" o d'una càrrega enmig d'un carrer molt transitat, algun vianant innocent que es troba en el lloc equivocat en el moment equivocat, acabi rebent per error. També es pot entendre que un periodista que cobreix els aldarulls acabi rebent per error, en trobar-se molt enmig del cacau. Però el que no és tolerable és que 20 periodistes, perfectament identificats (no ja pel braçalet vermell on hi posa premsa, sinó simplement perquè van carregats amb càmeres de foto i vídeo que es veuen de dues hores lluny), siguin agredits brutalment per uns orangutans que es fan dir forces de l'ordre.

Les imatges són tremendes, i no n'hi ha prou que el cap dels Mossos surti dient que li sap molt de greu el que ha passat, i que no es tornarà a repetir. Aquí, algú ha de depurar responsabilitats, perquè no és tolerable que en una societat democràtica, un exèrcit d'orangutans es pugui permetre el luxe de carregar contra el primer que es troba per davant, ja siguin vianants innocents, nens de 10 anys (com va passar) ni evidentment periodistes que estan fent la seva feina i informant dels excessos que puguin cometre un i altre bàndol. Per cert, que aquest migdia a les 12, hi ha una convocatòria del col·legi de periodistes a la Plaça Sant Jaume per denunciar aquests atacs intolerables.

Una gran descoberta

2009-03-14T17:50:00.002Z

www.balkaninsight.com. Aquesta és la descoberta que acabo de fer, i em temo que em tindrà enganxat hores i hores (per sort, encara no tinc internet a casa). Es tracta d'un portal web de notícies, anàlis, entrevistes i investigació periodística sobre els 9 països balcànics. L'objectiu és enllaçar i unir els treballs de diversos periodistes d'aquests 9 països, per oferir una visió global de les diferents realitats socio-econòmiques de països tant diferents com Eslovènia, Bòsnia, Kosovo o Romania.

El portal ens permet estar informat (en anglès, detall important) de les últimes notícies, però també ens ofereix anàlisi i opinió, per saber què és el que està passant en aquest racó de món, abandonat pels mitjans de comunicació des que van callar les armes, ara fa una dècada. Economia, política, cultura... en definitiva, claus per entendre què és el què està passant i cap on poden anar els Balcans, gràcies als esforços comuns de diferents periodistes, treballant en realitats molt diferents.

"Segueix venint gent, però gasta menys"

2009-01-19T19:41:00.004Z

La crisi econòmica no ha passat de llarg dels establiments del Baridà i la Batllia. Tant el turisme, com la gent del territori ha vist disminuïts els seus recuros econòmics, i això, inevitablement, ha afectat el comerç i la restauració de la zona. La majoria de restaurants han notat una disminució dels ingressos, i això es deu sobretot a que la gent gasta menys. Segons Núria López, propietària del Restaurant el Picot Negre, de Bellever de Cerdanya, “la gent segueix venint, perquè a tothom li agrada sortir de tant en tant, però gasta menys, en comptes de demanar un bon vi, demana vi de la casa…”. Compartir plats és una altra tècnica força utilitzada per evitar que el compte pugi massa. La mateixa Núria López explica que, un cop es va trobar el cas que una parella amb dos fills va arribar a compartir un sòl menú.

La situació és similar al Bar Restaurant Rosaleda, a Martinet, on el seu propietari, Enrique Gómez, explica que des de setembre la gent segueix anant-hi, però gasta menys. On si que han afluixat bastant és amb els menús dels treballadors, i és que tal i com explica ell mateix, “si abans teniem grups de 14 treballadors a dinar, ara només en venen 3 o 4, perquè han fet fora a molta gent de l’obra”. Tot i això, l’Enrique dóna gràcies a la neu, que va fer que per la Puríssima es treballés i que sembla que per Nadal també farà pujar gent. A prop del Rosaleda hi ha l’Hostal Martinet, on la cosa no va gaire millor. El Consuelo Piñar explica que el bar va fent, però el restaurant i les habitacions estan molt parades. “De tant en tant es queda a dormir algú, però no consumeix res de res: es compren quatre llaunes i s’ho mengen a l’habitació”. Molt cops, continua, “no em surt ni a compte obrir el bar i el restaurant, perquè estic gastant en llum i calefacció, i no ingresso res”.

La situació és una mica difrent als pobles més allunyats. A Cal Basté d’Estana, la Roser Macho explica que la gent no ha deixat de pujar, perquè “és una clientel·la molt específica, que puja expressament”. “Nosaltres no depenem tant de la gent de pas que entra a fer un entrepà o un tallat, sinó que vivim dels escaladors, excursionistes i gent amb segona residència per la zona, i de moment aquest públic segueix venint”, afegeix. Macho destaca que el bar sempre ha donat per “anar tirant, i poca cosa més”, i afegeix que, “quan no hi havia crisi, tampoc anàvem molt millor, i ara que n’hi ha, tampoc no anem molt pitjor”.

Al Restaurant Cal Tià de Viliella també viuen d’excursionistes i d’estiuejants que tenen casa a la muntanya de Lles, i tampoc han notat una disminució de clientel·la. La Marta Pomarol explica que la gent segueix fent excurions i anant a la muntanya, i per tant segueix pujant, “però consumeix menys, comparteix més plats, fa menys vermuts i deixa menys propines”.

I si la gent segueix pujant, però va menys de restaurant, qui en surt beneficiat és el comerç d’alimentació. El Francisco Turet, de Comestibles Turet, a Martinet, assegura que com que la gent ha de seguir menjant, ells van treballant. “Si abans, la gent pujava una setmana i 3 dies anava de restarurant, ara només hi van un dia, i la resta han de comprar el menjar a la botiga”, destaca. La diferència, però, “està en que la gent prescindeix dels productes de luxe i compra el més bàsic: en comptes de pernil de jabugo, compra pernil serrà, o en comptes de comprar vi de marca, el compra a granel”.

Reportatge publicat al número de gener de la revista Viure als Pirineus

Solidaritat amb Gaza als carrers de Barcelona

2009-01-10T22:44:00.008Z

2008, un any de viatges molt especials

2009-01-10T22:10:00.003Z

Ja fa deu dies que som al 2009, i per tant arribo una mica tard a fer balanç del 2008, però el blog és meu i puc fer el que em doni la gana. El 2008 ha estat l'any dels viatges que més m'han marcat (de moment, és clar). Dues de les assignatures que tenia pendents (tornar als Balcans i endinsar-m'hi; i creuar l'Atlàntic i plantar-me en qualsevol punt d'Amèrica), s'han complert.

Per Setmana Santa va ser el torn de Bòsnia. Els Balcans sempre m'han atret moltissim, i el 2001 ja havia estat a Eslovènia, però tenia la necessitat d'endinsar-mi molt més, d'anar fins el seu cor. Quan vaig conèixer la possibilitat de fer un curs de fotoperiodisme a Bòsnia, no m'ho vaig pensar dos cops i m'hi vaig apuntar. Van ser 8 dies indefinibles i que em van marcar moltíssim (no entraré en detalls, perquè he dedicat molts i molts "posts" a aquesta experiència).

El següent gran viatge va arribar el mes d'octubre. Va durar tot un mes i va ser una experiència de la que encara no m'he recuperat. Vaig estar vivint i estudiant anglès a Nova York, gràcies a una beca del MEC. Si anar a Nova York ja és una experiència brutal, encara que només sigui per 5 dies, fer-ho per un mes no té nom. Amb aquest periode vaig arribar a adaptar-me a la vida de la ciutat, fins el punt de sentir-m'hi com a casa. La tornada a la realitat, lògicament, va ser molt dura. Nova York va ser l'eix central del viatge, però vaig moure'm bastant pel país, i també per Canadà: Washington, Boston, Philadelphia, les Catarates del Niàgara, Toronto...

No tinc ni idea de com serà el 2009 "viatjísticament" parlant, però no crec que iguali el 2008. La situació econòmica no sembla ajudar molt, però mai se sap... un "tour" d'unes quantes setmanes pels Balcans no estaria gens malament... Si no, sempre queda fer escapades per Europa. Londres, Berlín, Praga, Estambul...

"L'objectiu de l'Ordiguer és unir el jovent del municipi"

2008-12-14T00:04:00.003Z

Lourdes Capdevila és presidenta del Grup de Joves l’Ordiguer, una associació creada el novembre de 2006 al municipi de Montellà i Martinet. Com va sorgir la idea de muntar aquest grup?

El Consell Comarcal i l’ajuntament van fer la proposta de redactar un pla local de joventut. Dins d’aquest pla, entre d’altres coses s’hi preveia la creació d’un grup de joves. Vam néixer amb la intenció d’unir el jovent del municipi, perquè és una pena que siguem quatre gats i cadascú vagi a la seva. Un altre objectiu era el d’organitzar activitats interessants per als joves, perquè crèiem que no es feia res.

Quines activitats fa el grup al llarg de l’any?

El mes de febrer organitzem una calçotada popular, després per Setmana Santa fem la cantada de caramelles, una activitat que s’havia perdut fa anys al municipi. De cara a l’estiu, organitzem la festa jove de Montellà, per complementar la festa major tradicional i oferir activitats més interessants per als joves (concerts, cercavila, sopar popular, etc.); i la festa major de Víllec, una festivitat que es va perdre fa 30 anys i que vem recuperar nosaltres. Finalment, quan arriba el Nadal, organitzem un quinto i la cavalcada de Reis, que la comencem a Montellà i després baixem a peu fins a Martinet pel camí antic, amb antorxes.

Quanta gent formeu el grup?

Ara mateix som una trentena de persones, joves i no tant joves. També tenim nens de 8 o 9 anys, i això és important perquè seran ells els que hauran de tirar endavant l’organització en el futur. El formem joves que hem decidit quedar-nos a viure al municipi, i que volem fer activitats per donar vida al poble.

Com ha reaccionat la gent del poble?

En general molt bé. Hi ha de tot, però la majoria de la gent s’interessa per les activitats que fem i s’ofereix a col•laborar, i això és d’agraïr.

Com van les relacions amb les institucions?

No ens donen gaires ajudes. Aquest any només hem rebut ajuda del Lluís Pagès, l’alcalde pedani d’Estana i Víllec. La resta d’institucions no ens han ajudat. Fins l’any passat, el Consell Comarcal si que ens donava una subvenció, però aquest any ja l’ha suprimit. Pel que fa a l’ajuntament, passa el mateix. L’any passat ens va ajudar per muntar la festa jove de Montellà, però aquest any no ens ha donat ni cinc, i a més, ha muntat un grup de joves alternatiu. Això és una pena, perquè l’únic que fa és desunir el jovent, i per quatre gats que som... Ara estem esperant a veure si ens ajuden amb la cavalcada de Reis, però tenim bastant clar que no ho faran.

Teniu pensades noves activitats per al 2009?

Sí, a part de tot el que ja fem, de cara al juny ens agradaria fer pujar la flama del Canigó a Montellà i allà fer-hi una foguera. Actualment, això ja es fa a Martinet i a Estana, i ens agradaria portar-ho també a Montellà. També havíem pensat de muntar una revetlla per Sant Joan, però és complicat perquè la majoria de gent marxa de pont. El juliol organitzarem unes conferències sobre els llacs del Pirineu. Ja és segur que ho farem, però encara ho hem d’acabar de lligar. I de cara a Nadal, també ens agradaria muntar un cagatió popular. Aquest any no sé si hi serem a temps, però l’any que ve segur que ho farem.

Entrevista publicada al número de desembre de la revista Viure als Pirineus.

"Quan no falla una cosa, falla l'altra"

2008-12-08T13:14:00.002Z

Últim dimarts del mes de novembre. 09.17 hores, Estació de Sants. Un tren procedent de l’Hospitalet de Llobregat amb destinació la Tor de Querol entra puntualment a l’estació. Fa pocs dies que s’ha reestablert el servei ferroviari entre les estacions de Ribes de Freser i la Tor de Querol, i els passatgers ja no hauran de canviar de tren per arribar a la Cerdanya. El comboi està format per tres vagons de tipus rodalies, amb seients durs, agrupats de quatre en quatre. El viatge transcorre sense problemes fins a Montcada. Allà el tren s’atura enmig del no res durant una bona estona i, després, va fent parades força llargues a les estacions de Montcada-Ripollet, Mollet i Parets.

Aquestes aturades fan que el tren comenci a anar amb retard. A Manlleu apareix el revisor i ofereix una explicació: hi ha hagut un acte vandàlic a primera hora del matí i la línia s’ha vist greument afectada. El retard encara es fa més gran en arribar a Ripoll. El tren s’estaciona a l’andana i una veu anuncia per megafonia que caldrà esperar deu minuts a que arribi el tren procedent de Ribes. El comboi arrenca de Ripoll a les 12:02, amb 50 minuts de retard, mentre els pocs passatgers que queden al tren miren el rellotge preocupats. Una noia truca a la seva mare per avisar que no tindrà temps de dinar, per culpa del retard. “No és el primer cop que pateixo retards des que han reobert el tram entre Ribes i Puigcerdà. Diumenge passat el vaig agafar de baixada i també vaig arribar tardíssim”, assegura indignada. Aquesta passatgera tampoc està contenta amb els vagons que cobreixen la línia. “Els vagons d’abans eren més vells, però almenys tenien seients tous i eren més còmodes. Els d’ara són massa durs com per esatr-t’hi tres hores”, afegeix.

El tren enfila la pujada entre Ribes i Toses, i el revisor torna a aparèixer. En ser preguntat sobre el canvi de vagons assegura que els d’ara són més moderns, però que tindran els mateixos problemes quan hi hagi neu i gel. “El problema d’aquesta línia és que hi ha trams on la via es gela, i els trens patinen, però contra això no s’hi pot fer res”, assegura. El que si que és greu, continua, és que “quan no falla una cosa falla l’altra. Avui anem tard per culpa d’un acte vandàlic, un altre dia perquè s’espatlla el tren, un altre dia per la catenària…”. Segons el revisor, el problema és que el personal i els trens són de Renfe, però les vies i les infraestructures són d’Adif, “i així, la coordinació és molt difícil”.

Pel que fa a les obres de millora, el revisor assegura que només s’han canviat la via i la catenària del túnel de Toses en avall. “A partir del túnel en amunt només han canviat la catenària, perquè no els ha donat temps de fer res més, i les vies continuen sent les mateixes”, assegura. El tren ja ha creuat el túnel de Toses i arriba a la Molina. Un noi francès assegut a l’últim seient del vagó treu uns horaris. “Havia d’agafar un tren des de la Tor de Querol cap a Toulousse que sortia a la una i mitja, però ara m’hauré d’esperar una bona estona a l’estació per culpa del retard”, es queixa.

El tren arriba a l’estació de Puigcerdà amb tres quarts d’hora de retard, després de gairebé quatre hores de viatge. La majoria de passagers baixen i el comboi reprèn la marxa cap a l’última estació del recorregut, La Tor de Querol-Enveig. Allà no tindrà temps de descansar, perquè ja és hora de tornar a baixar cap a Barcelona. Amb deu minuts de retard, el tren torna a entrar a l’estació de Puigcerdà, recull els passatgers i enfila el camí de tornada cap a la capital.

Reportatge publicat al número de desembre de la revista Viure als Pirineus.

Tres dies per terres canadenques

2008-10-21T02:49:00.004+01:00

Aquest cap de setmana hem fet la segona excursió fora de Nova York. La Nere i jo volíem anar a les Catarates del Niàgara i Toronto, però anar-hi amb autobús de línia era caríssim, aíxí que vem agafar una mena de Tour d'una companyia d'autobusos xina, de tres dies amb dues nit d'hotel per 190 dòlars, és a dir tiradíssim de preu. Les catarates són una passada, molt més espectaculars del que m'imagnava (a la foto estic al vaixell que et porta just a sota de les cascades, on per cert acabes més mullat que al Tutuki Splash). Al voltant de les catarates hi han crescut dues ciutats (una al costat estadounidenc i l'altra al canadenc) a l'estil Las Vegas, amb casinos, hotels, Hard Rock Cafe, Starbucks per tot arreu... completament surrealista. Vem dormir al costat canadenc i després vem marxar cap a Toronto, on hi vem estar poc temps, però vem veure el centre i vem pujar a la CN Tower, la torre més alta de la ciutat, des d'on, lògicament, es veu Torontontero. L'últim dia del Tour vem fer un creuer per una zona espectauclar del llac Ontario, en un altre punt de la frontera entre Canadà i els EUA, on hi ha més de 1000 petites illes amb unes super cases de super luxe perquè els rics de la zona hi vagin a passar les vacances.

L'únic dolent del Tour va ser el que ja m'esperava, que "lo barato sale caro" i els xinos ens van intentar timar per tot arreu. A nosaltres no ens va afectar molt, però hi va haver gent de l'expedició que va acabar molt farta. L'últim tram del viatge va ser especialment conflictiu, quan la guia xina va voler que li donéssim propina, després de tractar-nos fatal tot el Tour. Tot i això, va valer molt la pena.

A les fotos es poden veure diferents punts del viatge (les Catarates, Toronto, i una de les 1000 illes), i també a mi amb tres companys dominicans residents al Bronx, que també veinen a l'expedició (a la foto semblem un grup de Hip Hop, és molt bo)

De visita a la capital

2008-10-13T02:32:00.006+01:00

Samarretes en suport a Obama-Biden i McCain-Palin; Jo davant de la Casa Blanca; Contemplant, atònit, una festa de l'exèrcit naval dels EUA; Jo davant del Pentàgon; Davant del Pirulí en honor a George Washington; Els sets des d'on connecten en directe els periodistes des de Washington, just davant de la Casa Blanca; La dona de Vigo de la que parlo al text; Una foto del Capitoli amb un exemplar d'autèntic americà passejant-hi per davant; I una estació de Bicington.

2.- Els autobusos de baix cost xinesos: els xinesos que viuen als Estats Units ho tenen tot súper ben muntat: s’han instal·lat al centre de les grans ciutats, han aconseguit que tots els americans coneguin el Jacki Chan i sàpiguen utilitzar els palillos per menjar i, el més important de tot: han muntat unes línies d’autobús de baix cost que uneixen els “Chinatown” de les principals ciutats del país. Jo volia anar a Washington D.C., i vaig estar mirant preus de trens i autobusos per anar-hi. El tren és caríssim, i les línies regulars d’autobusos et cobren uns 36 dòlars per trajecte. Quan ja estava desesperat i disposat a pagar aquests 36 dòlars, em vaig enterar que des del Chinatown de NY surten cada dia la tira d’autobusos cap a Boston i Washington. Pel primer trajecte et cobren 15 dòlars, i pel segon 20 (comprant anada i tornada i fent-ho per internet et pot sortir a 17 dòlars el trajecte). L’únic problema que hi ha és que tenir bitllet no t’assegura la plaça, i això és el que em va passar ahir. A l’anar no hi va haver cap problema. Bé, casi perdo el bus perquè vaig calcular malament el temps que trigava en metro des de casa fins el Chinatown, però en general va anar bé. El problema va ser quan ja estàvem a Washington i els de la companyia de bus van trucar a la Nere per preguntar-li si, en comptes de marxar amb l’últim bus del dia, que era a les 19:45, podíem marxar amb el de les 18:00, perquè l’últim estava ple. Els vem dir que no, que nosaltres teníem bitllet per l’últim, i que el volíem agafar. Vem anar a l’oficina (oficina és per dir-li d’alguna manera) de l’empresa a Washington i ho vem mig arreglar amb l’encarregat. La sorpresa va ser quan ens vem presentar al suposat lloc de parada (que mai saps on és, perquè paren on volen o on poden) i no es va presentar el bus. L’oficina ja estava tancada i l’únic que podíem fer era trucar a un número de telèfon que hi havia als cartells de fora. Quan ja ens veiem passant la nit a Washington, demanant un lloc per dormir a l’ambaixada espanyola, al Rincón español de Washington, a l’Albert Elfa o a qui fos, va aparèixer el nostre àngel de la guarda. Just davant de l’oficina del nostre autobús hi havia un grup de nois esperant i els hi vaig preguntar si també estaven esperant per anar a Nova York. Em van dir que no i ens vem presentar. Eren un francès, un alemany, una xinesa i una de Washington D.C. Els vaig preguntar si eren una delegació de la ONU i em van dir que tampoc. Potser per pal·liar la frustració d’aquestes dues negatives, la noia de Washington (a la que a partir d’ara anomenarem A.G -Àngel de la Guarda-), es va decidir a ajudar-nos, trucant al número de la companyia i preguntant què passava. Li van explicar que l’autobús ja estava venint. Mentrestant, la Nere va trucar al número de la mateixa companyia, però a Nova York (que és amb qui havíem parlat nosaltres des del començament). Ens van repetir que l’autobús estava ple i que no passaria pel Chinatown de Washington. Estava clar que havíem perdut el nostre bus, però quedava l’opció de marxar amb una altra companyia que sortia a les 8, però pagant els 20 dòlars del bitllet. A.G. ens va acompanyar fins la cantonada on hi havia parat l’altre autobús. Ens vem despedir d’ell, vam pujar i, quan ja anàvem a pagar els 20 dòlars, va aparèixer, no sabem d’on, l’home de l’oficina de Washington amb el que hores abans havíem parlat i acordat que finalment si que tornaríem amb l’últim bus. L’home va discutir amb la que venia els tiquets de l’altra companyia, i finalment ens van deixar entrar sense pagar de nou. Incomprensiblement, l’aventura per Washington va acabar bé. La ciutat, per cert, no té gaire cosa. És molt molt tranquil·la, gairebé avorrida: grans avingudes sense soroll ni pràcticament gent; conductors conduint tranquils, sense pitar-se ni insultar-se... venint de Nova York, sembla impossible que als EUA hi hagi una ciutat així. Vem passejar pel davant de la Casa Blanca, per l’enorme parc que uneix l’actual residència (per poc temps, afortunadament) d’en W. amb el pirulí anomenat Monument a George Washington, però que tothom coneix com a Pirulí, vem conèixer una dona de Vigo que porta 28 anys vivint i protestant les 24 hores davant la porta de la casa Blanca (i sobre la que ja escriuré un altre dia, perquè donaria per fer un llibre sencer), vem apropar-nos al Capitol, vem veure el poc interessant que té el centre de la ciutat i vem anar fins al Pentàgon amb el lamentable sistema de metro de la ciutat, que té una freqüència de pas d’un quart d’hora. La tornada amb els bus xino va ser llarguíssima i molt pesada. A l’altura de Philadelphia vem trobar moltíssima caravana. Hi havia hagut un accident, i encara vaig poder veure com l’ambulància s’enduia els ferits. Uns ferits que, lògicament, van ser atesos per les Doctores de Philadelphia.

Primeres fotos de Nova York

2008-10-04T01:35:00.002+01:00

Estampes tipiques de Manhattan, l'enormitat de Central Park, la zona zero, i la cantonada mes cara del mon.

Primeres hores a Nova York

2008-10-02T18:21:00.002+01:00

Ja fa gairebe un dia que soc a Nova York (avis: el teclat america crec que no te accents, o si mes no, jo no els trobo). Vaig arribar ahir al migdia hora americana, tot i que pel meu cos eren les 10 de la nit. Des d'aleshores no deixo de tenir la sensacio que estic en una pelicula: els taxis, la gent caminant a la seva bola amb el cafe a la ma, les paradetes de hot dogs a la cantonada, els gratacels enormes, impossibles de mirar sense que t-agafi torticulis... em sento com un marciano. Nomes arribar, vaig anar a Times Square i vaig alucinar mes del que m'havia imaginat amb la quantitat de llums, botigues, gent i edificis enormes que hi ha. I avui, amb una mica de mandra, cap a l'academia, a fer el primer dia de classes. Estan passant tantes coses diferents i tant rapid que son impossibles de digerir. Aviam si en el seguent post soc capas (la ce trencada tampoc la trobo) d'explicar alguna cosa amb mes detall i coherencia.

La meva "trampa balcànica" particular

2008-06-19T16:13:00.001+01:00

El conflicte de Bòsnia, i dels Balcans en general, té un alicient que fa que, quan un s’hi apropa, el deixi veritablement trastocat. Aquest no és altre que la seva proximitat, tant a nivell socio-cultural, tamporal, com físico-territorial de l’escenari on es va produir.

Els països balcànics comparteixen amb nosaltres (i quan dic nosaltres, que cadascú entengui el que vulgui: Espanya, Catalunya, Europa…) uns valors socio-culturals similars. És evident que els espanyols, els catalans, els francesos, els portuguesos, els italians, el alemanys o els anglesos tenen formes de ser i de fer diferents, però comparteixen uns valors i una forma de veure el mon similar. Un català va a Anglaterra i no li sobta ni li trenca els esquemes la seva forma de viure. I el mateix passa si aquest català se’n va a Bòsnia, a Croàcia o a Sèrbia. Es passejarà pels carrers dels seus pobles i ciutats i es creuarà amb gent que vesteix com ell, que condueix el mateix cotxe que ell, que té un aspecte físic igual al seu, que té unes aficions similars... Això és el que fa que, en pensar que aquesta gent (en el cas de Bòsnia, sobretot), va experimentar el que és la màxima expresió de la barbàrie humana fa tants sols 13 anys, se’t posin els pèls de punta. I això passa, sobretot, per aquests tres punts: són gent com tu (tant en aspecte físic, com per tradició socio-cultural), ho han viscut fa tant sols 13 anys, i tot plegat ha passat a tres hores d’avió de casa teva.

Actualment i, segurament per la influència de les pel·lícules, les sèries i l’agenda informativa que ens arriba d’Estats Units, tendim a associar tot allò relacionat amb els conflictes bèl·lics amb zones o èpoques llunyanes. Tots sabem que Espanya va patir una Guerra Civil, però això va ser fa molt i l’únic testimoni que ens queda és el dels nostres avis. El mateix passa amb Europa i la Segona Guerra Mundial. I és que a dia d’avui, sembla que els conflictes ens cauen molt lluny: Iraq, Afganistan, Txetxània, anys enrere Vietnam i Corea. Tot plegat són indrets molt llunyans, tant físicament, com culturalment. Són territoris que ens resulten estranys a nivell de valors, de formes d’entendre el món. Si bé és cert, o així ho vull creure, que per a la majoria dels que ens autodenominem “occidentals”, tots els sers humans són iguals, mai ens serà igual de fàcil posar-nos en la pell d’una persona que compareteix tantes coses amb nosaltres, com són els balcànics, que posar-nos en la d’un ciutadà de l’Iraq o de Corea del Nord.

Així doncs, per a les generacions que estem pujant avui en dia, la guerra és quelcom molt llunyà, és una cosa que es troba en ells llibres d’història en la memòria dels nostres avis, o a les pantalles de la CNN. Molts no som conscients que fa tant sols 13 anys, a un tir de pedra de casa nostra, pràcticament al cor d’Europa, hi va haver una guerra brutal, on s’hi va matar, violar, exterminar. Aquestes, són paraules que coneixem de sobra, però que realment ens són molt llunyanes, no en coneixem el seu significat real perquè no les hem experimentat. Si que ho han fet, en canvi, aquelles persones que tant s’assemblen a nosaltres i que ens hem creuat passejant pels carrers de Móstar, de Sarajevo o de Dubrovnik.

I és que fer una volta per Móstar, observant l’estat de ruina en la que es troben gran part dels seus edificis i veient com gent com tu intenta fer-hi vida normal després de viure el que ha viscut i de conviure encara amb la majoria de les seves seqüeles (des dels mateixos edificis en runa, fins l’enfrontament i la manca de convivència entre les dues grans comunitats que formen la ciutat –croates i musulmans- que, tot i estar separats simplement per una avinguda i un riu, no volen tenir cap relació entre ells, i fan vides completament separades dins una mateixa ciutat), provoca un enorme estat de tristesa, de por, fins i tot d’angúnia, i d’altres sensacions per a les quals no se m’acut cap adjectiu o catalogació. El mateix passa quan passejes pels carrers d’Srebrenica i t’intenes imaginar el pànic que van acumular aquells carrers un juliol de fa 13 anys, quan l’exèrcit serbi va envaïr el poble i va provocar el genocidi més gran d’Europa després de la Segona Gurera Mundial.

“El Genocidi més gran de la Segona Guerra Mundial”: això va passar sobre l’asfalt que tu ara estàs trepitjant, davant els ulls de la gent amb la que estàs parlant o que t’està acollint a casa seva. Passejant pels Balcans (i per Bòsnia especialment), et vas topant de cara amb la materialització d’aquestes paraules tant conegudes i desconegudes a la vegada, com violació, assassinat o genocidi. T’adones que aquestes coses passen, i que no passen tant lluny o fa tant de temps com creus, sinó que gent com tu també les fa i les pateix.

Però Bòsnia i els Balcans no són només això. Són un caràcter obert, acollidor, generós, molts cops surrealista, graciós. Són uns paissatges canviants i preciosos. Són una barreja de tradicions culturals, d’històries i, evidentment de religions (que es d’on, al cap i a la fi, ve tot el conflicte). Tot plegat fa que ens hi enganxem, ens hi quedem atrapats. Una frase que clava aquest fenomen és una de l’historiador Francisco Veiga, que diu: "Ellos (els balcànics) solo desean salir de allí. Nosotros queremos volver. No ha sucedido nada extraordinario, no hay nada especialmente atractivo en aquel lugar o en esas gentes. Y sin embargo hay una magia que nos atrapa para siempre".

El Síndrome Bòsnia (IV)

2008-05-28T19:45:00.004+01:00

Dimecres 19: No cal ni explicar la impressió que genera veure una superfície com la plaça de Catalunya (més o menys) plena de tombes. Les que tenen més antiguitat són de marbre de color blanc, i les menys antigues, són de color verd. Coincidint amb els dies en que es va produir el genocidi, cada 11 de juliol (diria que és l’11, però no n’estic segur), les famílies de les persones mortes tornen a Srebrenica per recordar-los (la majoria de gent ha marxat de la zona, i fins i tot del país, i només torna en aquesta data). Els familiars d’aquelles persones, el cos de les quals s’ha trobat al llarg de l’any en alguna de les múltiples fosses comuns, també hi assisteixen per enterrar-lo. Un dels principals motius pels quals no tots els morts del genocidi d’Srebrenica encara no estan enterrats, és perquè els militars serbo-bosníacs, per tal de d’amagar els fets, va trossejar els cossos de les víctimes, i els va repartir per diferents fosses comunes. Això dificulta molt la feina, ja que fins que no hi ha un 75% del cos reconegut, no es pot donar per trobada una persona.

Després de la visita al cementiri arriba la visita a les fàbriques on l’ONU va tenir “protegida” durant un parell de dies una part de la població d’Srebrenica, just abans que l’exèrcit serbo-bosníac prenés la zona i dués a terme la matança. Dins de la fàbrica es pot veure un vídeo que relata aquests dies, i la reacció que provoca és inexplicable. Tristesa, ràbia, por… cap adjectiu és capaç de definir-ho. En acabar la visita, una dona se’ns apropa i ens comenta si ens ve de gust parlar una estona amb una associació de dones, víctimes del genocidi d’Srebrenica, que té seu al mateix recinte. La xerrada és molt interessant, però a la Maya, la nostra intèrpret (sèrbia), se li fa força complicat haver de traduir-nos totes les “pestes” que arriben a dir sobre els serbis (no cal dir que en presentar-la, la fem passar per musulmana). Les dones amb les que parlem tenen molt clar que Kósovo té tot el dret de ser independent. Ara bé, quan se’ls pregunta què en pensen de la possibilitat que la República Srpska aprofiti per independitzar-se de Bòsnia, no dubten en assegurar que ells (els musulmans), no ho permetran.

Acabem la xerrada i ja és hora d’anar a dinar. Cada àpat que fem a Srebrenica és un espectacle. Els “restaurants” són una petita sala més de la casa, i per encabir-nos-hi a tots, calen veritables esforços. El dinar d’avui no és una excepció i, per variar, omplim nosaltres sols el local. El menjar, això si, boníssim i impossible d’acabar. Després de dinar toca visita al mític Davidof (cafeteria, pub, i seu social de la nostra expedició), per fer un cafè i decidir el que farem a la tarda. Un grup es quedarà fent fotos per Srebrenica, i un altre anirà a la ciutat del costat, Bratunac, a intentar parlar amb algú de la situació de Kósovo i la República Srpska. Jo m’apunto a la segona opció.

Després de passejar una estona per Bratunac, ens trobem amb l’Spasoje Mihailovic, un home jubilat que resulta ser periodista i politòleg. Ens n’anem a prendre algo amb ell, i ens explica que durant la guerra escribia per diversos mitjans de Belgrad. L’Spasoje és conscient de que l’única manera de fer tirar endavant el país és mirant endavant, sense reobrir les ferides del passat. En aquest sentit, assegura que on millor poden estar els serbis de Bòsnia, és a Bòsnia, i no en una república independent, o unint-se a Sèrbia. Tot i assegurar que abans de la guerra tenia amics musulmans, i que li va saber molt de greu que haguessin de marxar del poble, confessa que no li faria cap gràcia que la seva filla es casés amb algú d’aquesta ètnia. La conversa dura gairebé dues hores, i quan sortim ja és hora de sopar. Els altres membres del grup han decidit baixar també a Bratunac, i anem a sopar a una pizzeria, on aprofitem per celebrar l’aniversari del Juvenal.

Imatges: memorial de Potocari (les dues primeres), i Spasoje Mihailovic.

El Síndrome Bòsnia (II)

2008-05-01T16:33:00.003+01:00

Dimarts 18: Amb una ressaca considerable marxem cap a Sarajevo. Després de dues hores de viatge per carretera, entrem a la capital per l’avinguda dels franctiradors. Com el seu nom indica, aquest carrer era conegut perquè a banda i banda hi havia franctiradors i era molt perillós circular-hi. Sarajevo va estar assetjada durant els quatre anys de la guerra per l’exèrcit serbi, que l’envoltava des de les muntanyes.

La visita a la capital és passada per aigua, ja que en les quatre hores que hi estem no para de ploure. Després de canviar euros per maraques, visitem el mercat central de la ciutat. Aquí hi van morir 60 persones per culpa d’una granada. Aquesta matança va ser la que va fer reaccionar la comunitat internacional i la va fer intervenir per acabar amb el conflicte. Seguim visitant Sarajevo, i entrem a l’església ortodoxa, seguim caminant i al cap de quatre passos ens trobem amb l’església catòlica. Quatre passos més enllà hi trobem la mesquita, amb un parell de fidels resant-hi a fora. Totes tres esglésies estan a un tocar entre elles, i no hi ha cap problema. Sarajevo, sens dubte, és la ciutat més cosmopolita, i on la relació entre les tres comunitats genera menys problemes. La mesquita està situada ja a la zona més antiga de Sarajevo, una part que, per les característiques dels seus edificis, i sobretot pels seus teulats, recorda més aviat una ciutat medieval japonesa, que no pas la capital de Bòsnia i Hercegovina. La visita segueix cap a la Biblioteca Nacional, un impresionant edifici que contenia més de dos milions de llibres, documents i diaris, i que va ser completament destruida per dins, per culpa d’un obús serbi. Avui només se’n conserva la façana.

Seguim cap a un dels cementiris més importants de Sarajevo. Està sobre un turó, des del qual es pot observar una gran panoràmica de la ciutat. Malauradament, la boira es comença a fer espessa i amb prou feina es veuen els edificis més alts dels barris més degradats del Sud. Comença a caure aiguaneu i decidim baixar a buscar algun lloc per dinar. Després d’una estona, decidim entrar en el que sembla un restaurant de menús destinat als treballadors i a la gent de la zona. Quan entrem, descobrim que es tracta del que aquí diríem un bar-comidas. La veritat és que mengem molt bé. Després d’això, ja és hora de marxar cap al nostre seguent destí, un dels pobles que es va fer més tristament famós durant la guerra: Srebrenica.

La presa d’Srebrenica és complicada. Només sortir de Sarajevo, un cartell ens indica que hem entrat a la República Srpska (el territori on viuen els serbis de Bòsnia). El fet que després de la guerra, la comunitat internacional es posicionés al costat dels musulmans i els croates, i deixés els serbis com els dolents de la película, ha fet que la República Srpska estigui molt més atraçada, ja que no ha rebut cap mena d’ajuda econòmica, ni a nivell internacional, ni procedent de Sèrbia (ja que el país estava embargat, i no es podia permetre donar cap mena d’ajuda). A més, hi ha molt poques, ONG que hi treballin, amb la qual cosa, entrar a la República Srpska és com fer un salt en el temps (cotxes d’abans de la guerra, cases més fetes caldo que l’habitual, economia molt bàsica –agrària, principalment-, etc.).

La nevada que cau es comença a fer espessa, però nosaltres seguim pujant cap al port de muntanya que ens ha de portar a Srebrenica. A mesura que anem pujant, ens anem trobant camions parats a la carretera, que no poden seguir. La llevaneus pràcticament està desapareguda, o intentant ajudar algun camió, amb la qual cosa, la carretera cada cop està pitjor. Som concients que si ens aturem, després no podrem tornar a engegar, així que el Juvenal continua conduint com pot. És impresionant veure com, tot i que la carretera (una carretera estreta i plena de corbes) està completament envaida per la neu, ens anem creuant camions enormes que pretenen passar el port com si no passés res. Els que anem a la furgoneta del Juvenal tenim sort i, a part d’un parell de relliscades, no tenim cap incident. Els de la furgo del darrere han de parar a posar cadenes, empènyer el cotxe… Ara bé, els que pitjor ho passen son els de les dues altres furgonetes, que tot i haver anat en una altra direcció, es troben la mateixa nevada en un port similar. Una d’elles està a punt de desplomar-se per un barranc ple de mines, i l’altra es queda entravessada al mig de la carretera i no pot continuar.

Arribar a Srebrenica impresiona, i molt. És complicat descriure amb paraules el que se sent quan poses els peus en un poble on saps que hi ha passat una barbàrie d’aquestes característiques. Saber que fa 12 anys, al lloc per on estàs passejant, hi van morir més de 8.000 persones. Saber que abans de produir-se aquesta matança, durant un any, van viure en un poble de poc més de 10.000 habitants, més de 35.000 persones en condicions infrahumanes. Imaginar que els carrers per on passes, les muntanyes que et rodejen van ser escenari de tant de pànic i de tanta mort. Mirar a la gent a la cara i saber que no fa ni 15 anys que han viscut en persona aquest terror. Pell de gallina.

Després de sopar en el restaurant més gran del poble (on amb prou feines hi cabem tots), ens n’anem a dormir a casa l’Amra, que viu amb la seva mare i la seva filla. Són una família musulmana (dels pocs que han tornat a Srebrenica), i van patir la matança en primera persona. L’Amra treballa al memorial de Potocari, un poble molt proper a Srebrenica, on l’ONU hi tenia el quarter general i on, quan els serbis van prendre el poble, van començar a separar els nens, homes i avis musulmans, de les dones. Tots aquells que tenien entre 14 i 75 anys van morir afusellats entre el dies 11 i 14 de juliol. No cal entrar en detalls, però molts cops la forma en que els mataven eren del més cíniques i exacrables. Ara a Potocari hi ha les tombes de totes les persones que s’han anat trobant repartides en foses comuns (després de matar-los, els serbis trossejaen els cossos i els repartien en diferents fosses comuns, per tal de dificultar-ne el reconeixement).

El dia seguent, tindrem l’oportunitat de veure aquest cementiri gegant, i d’entrar a les naus industrials on l’ONU va “protegir” part de la població durant la presa d’Srebrenica per part dels serbis. Allà hi veurem un vídeo que fa posar els pèls de punta, sobre com va passar tot. La visita ens la farà l’Amra, i coincidirem amb un grup d’estudiants de Sarajevo, que s’han desplaçat fins el memorial. Però tot això passarà demà. Ara toca dormir, i per primer cop des que estem a Bòsnia, podrem fer-ho sobre un matalàs en condicions.

FOTOS: Centre de Sarajevo; Mercat de Sarajevo; Carrer d'Srebrenica

El Síndrome Bòsnia (I)

2008-03-31T18:32:00.002+01:00

Ja fa uns dies que he tornat de Bòsnia i Hercegovina, tot i que em costa assimilar-ho. Explicar el que ha significat aquest viatge és pràcticacament impossible, perquè no hi ha paraules que puguin descriure els sentiments que m’ha despertat. Podria començar a enumerar experiències, moments i llocs que m’han marcat, però sempre me n’oblidaria d’altres i gual d’ importants, o no sabria explicar-los de forma correcta. Com que necessito païr tot el que he viscut aquests deu dies, he decidit, de moment, fer una cronologia d’allò que he fet des que vem sortir de la Universitat Autonoma fins que hem tornat.

Divendres 14.- A les 09:30 sortim de la UAB en direcció Verona. A aquella hora sortim dues furgonetes amb 8 i 7 persones respectivament. Dues hores més tard en surt una altra, i a les tres de la tarda surt l’última furgoneta de l’expedició. El vitge per autopista és llarg, però tinc la sort d’estar a la millor furgoneta de totes, tant per comoditat, com sobretot per la companyia. M’acompanyen el Martí, el David, la Pat, la Meri, l’Alba (que forma part de l’staff), la Rocío i el Jovenal (el conductor). Parem a dinar en una àrea de servei, ens aturem a sobre de Mónaco per veure-ho des de les altures, i seguim fent camí cap a Itàlia. A les 22:30 arribem a Verona i ens posem a buscar l’alberg on hem de passar la nit. Allà ens trobem amb l’altre furgoneta (la que ha sortit a la mateixa hora que nosaltres) i ens n’anem a menjar una pizza per la ciutat. Al cap d’una hora arriba la tercera furgoneta, amb el temps just per menjar alguna cosa i anar cap a l’alberg abans que el tanquin i ens deixin al carrer. La quarta furgoneta no para per dormir i segueix fent autopista tota la nit.

Dissabte 15.- Ens llevem d’hora. No ens podem entretenir perquè hem d’arribar a dormir a Móstar, i hi ha unes 15 hores de camí. A les 9 ja estem a l’autopista camí de Trieste. Creuem la frontera amb Eslovènia, posem benzina i el Juvenal em demana que agafi jo la furgoneta. Mai havia conduit un cotxe tant gran i al començament costa una mica. A més, el tram entre Ljubljana i Zagreb és un mix entre carretera i autopista i cada dos per tres varia el nombre de carrils. Parem a dinar després de Zagreb i continuem (amb el Jovenal al volant) direcció Slavonski Brod, el poble fronterer amb Bòsnia. L’autopista croata transcorre enmig d’una inmensa plana, travessant boscos i paissatges típicament balcànics. Quan ens acostem a la frontera amb Bòsnia tot canvia. Fins aleshores, els canvis de país havien estat paulatius, no gaire bruscos. Potser el més destacat és el d’Itàlia a Eslovènia, bàsicament pel canvi d’un idioma llatí a un idioma eslau. Entrant a Croàcia te n’adones que entres als Balcans (Eslovènia és un país completament europeitzat), però continues amb la sensació d’estar en un país completament normal: autopista, cases normals, àrees de servei més o menys convencionals, cotxes nous… Ara bé, a la que deixes l’autopista per agafar la carretera que creua a Bòsnia tot canvia. Passes Slavonski Brod (croata), entres a Brod (bosni) i en tres minuts t’adones que Bòsnia, tot i estar relativament a prop, és un univers a part. Els cotxes i les carreteres ja canvien (només hi ha un tram d’autropista de 30 quilòmetres prop de Sarajevo) i sembla que hagis viatjat 20 anys enrere en el temps. El primer símbol inequívoc de que a Bòsnia hi va haver una de les guerres més cruels d’Europa no triga massa en arribar. Ho fa en forma de cases sense sostre ni finestres. Cases que només mantenen l’estructura, “gràcies” a una tècnica inventada per l’exèrcit croat per evitar que, quan envaien un poble o ciutat, la gent que havia fugit de casa seva hi pogués tornar. Es tractava d’obrir totes les claus de gas de la casa i deixar una espelma encesa. Quan la casa s’omplia de gas, explotava i el primer que destrossava eren el teulat i les finestres. 13 anys després d’això, una de cada tres cases segueix destrossada, sobretot al nord del país (també es pot veure en altres zones per on van atacar els croates, però en aquest punt és molt més evident). Aquí comencen les primeres llàgrimes. Veure la barbàrie amb els teus propis ulls és una cosa a la que no hi estàs acostumat, i el primer cop costa d’acceptar. La ruta segueix direccio Duboj i Zenica. En aquesta última ciutat comença l’únic tram d’autopista del país, que arriba pràcticament fins a Sarajevo.

Entrem a la capital del país a les nou de vespre i seguim cap al sud en direcció Móstar, la capital d’Hercegovina. La carretera de Móstar trancorre per una vall tortuosa i això fa que les curves tancades es vagin succeïnt una darrere l’altra. Arribem a Mostar i seguim cap al petit poble de Bacevici, on passarem les tres primeres nits a Bòsnia. Bacevici té una història apassionant. Es tracta de l’únic reducte serbi de la zona, envoltat de croates i musulmans. La zona de Móstar està dividida entre aquestes dues comunitats i els serbis són una ínfima minoria reclosa en aquest petit poble de 150 habitants. Durant la guerra van haver de marxar, quan l’exèrcit serbi va deixar de protegir-los. En acabar el conflicte, van tornar 20 homes i van començar a reconstruïr el poble, protegits per les tropes de l’ONU, que vetllaven perquè els croats i els musulmans no aprofitessin que eren minoria i fessin una carniceria. Amb el pas del temps, les famílies sèrbies han anat tornant, però a dia d’avui l’habiten la meitat de persones de les que hi havia abans de la guerra. Bacevici va ser un dels pobles on els croates van començar a experimentar el sistema del gas i l’espelema per volar les cases. Aquí van descobrir que era un mètode hiperbòlicament barat i hiperbòlicament eficaç.

Som els últims en arribar a Bacevici, ja que a l’hora d’entrar a Bòsnia ens hem dividit. Els que no han fet nit ja porten tot el dia voltant per la zona. Una altra furgoneta ha hagut d’entrar pel sud, per un punt on no hi ha control fronterer, perquè van amb la Cris, una participant argentina que té passaport però no visat, i això li impediria passar l’aduana de Bòsnia. Tots ells han arribat abans i ja han sopat. Les dues últimes furgonetes sopem tard, però força bé (estofat de carn i patates). En aquell moment no sabem la importància del moment que estem vivint, però quan ens ho expliquen ens emocionem. Ens serveixen el sopar tres homes. Un d’ells és l’entranyable Nezo, l’amo de la casa. Els altres dos son l’Ibro (l’amo de la casa on s’allotja l’staff) i el seu ajudant. El més interessant del tema és que el Nezo és serbi i l’Ibro musulmà. Abans de la guerra havien treballat junts a Aluminji, la fàbrica més important de Móstar. Després del conflicte no s’havien tornat a dirigir la paraula, però aquest dia, l’Ibro havia decidit pujar a casa el Nezo (ell viu a Móstar) per preguntar-li a quina hora arribàvem. Era el primer cop que anava a casa seva després de la guerra, i va decidir quedar-se i ajudar a fer el sopar. Els separava una distància abismal, però van estar junts servint el sopar, i quan nosaltres vem marxar al bar del poble a fer una “pivo” (cervesa, en serbocroat), ells es van quedar asseguts a la mateixa taula, compartint una ampolla de ràquia (el licor nacional). Va ser una petita victòria per tots plegats. La seva relació no es va acabar aquí, ja que els seguents dos dies que vem passar a Bacevici, vem poder veure com l’Ibro pujava cada nit a ajudar el Nezo a preparar-nos el sopar, i com després de servir-nos, s’asseien en una punta de la taula i es posaven a parlar com si durant aquests tretze anys de silenci no hagués passat res.

El segon dia de viatge ha estat força dur, i deprés de fer un parell de pivos ens n’anem a dormir a l’habitació que el Nezo ens ha preparat a tots els nois de l’expedició (12) al soterrani de casa seva. Les noies dormen a dins de casa, repartides entre una habitació i la sala d’estar. A mi em toca dormir en una tumbona de platja que fa un autèntic escàndol cada cop que et mous mínimament, però el cansament és tal que m’adormo en dos minuts.

Diumenge 16: primer matí a Hercegovina. Ens podem permetre llevar-nos a les 10 perquè el viatge ha estat bastant cansat. Els membres de l’staff ens porten l’esmorzar (unes pastes enormes) i la dona del Nezo ens prepara el cafè (cafè turc, amb molt de “poso”, que està boníssim). Després d’esmorzar, la Maya, la filla del Nezzo, ens fa una petita classe de serbo-croat. Ella parla espanyol perquè durant els primers anys de post-guerra va treballar de cambrera a la base on s’estaven els soldats espanyols de l’ONU, a Móstar. Durant una hora li preguntem totes aquelles frases o paraules que creiem que seran d’utilitat. Ens sobta que “sloboda” vulgui dir “llibertat”. “Como Slodoban Milosevic”, diu algú. La Maya es limita a asentir i a dir que és una paradoxa. Després de la classe, marxem cap a Móstar. El dia d’avui està pensat perquè coneguem la ciutat. Abans de dinar pugem dalt d’una muntanya que domina tota la ciutat, i on els croates (catòlics) hi han col·locat una creu enorme. És una de les moltes batalles que mantenen catòlics i musulmans pel domini de la ciutat. El cert és que des d’allà dalt, la panoràmica de Móstar i de la vall que la rodeja és impressionant. Móstar està dividida en dos per l’avinguda del Boulevard. A una banda hi vuen els croates i a l’altra els musulmans. La banda musulmana és on hi ha el casc antic de la ciutat que, poc a poc, comença a acollir alguns turistes. La part croata és força lletja i gris, i es caracteritza per la gran quantitat de blocs de pisos enormes i horrorosos (construïts en l’època comunista). Una de les coses que més m’impacta de Móstar és la no-relació entre les dues comunitats que formen la ciutat. Un musulmà molt difícilment creuarà el Boulevard per anar als barris croates. No per por a que li facin res (entre ells no es reconeixen, no saben de quina comunitat és cadascú més que pel seu cognom), sinó perquè no hi ha d’anar a fer res. Mai a la vida anirà a comprar a comerços croates, ni anirà a prende res a cap bar croata, ni intentarà buscar-hi feina (perquè sap que no n’hi donaran). Impacta molt veure com la vida d’una ciutat queda dividida per una avinguda de quatre carrils. Els seus habitants fan vida a una banda i l’altra d’ella, però sense pràcticament mirar-se. Un altre aspecte impactant i molt més evident, és la situació en la que encara es troben molts edificis: alguns en runa total, altres només conserven l’estructura, altres amb tota la façana ametrallada…La situació dels edificis és especialment esfereidora al Boulevard, ja que aquesta avinguda que ara separa simbòlicament les dues comunitats va ser el front de combat entre catòlics i musulmans.

La pujada a la muntanya de la creu se’m fa especialment complicada, perquè el camí és de pedra petita i la furgoneta rellisca molt. No és gens tranquilitzador veure com el cotxe es va apropant a la vora del camí i saber que a baix hi ha un precipici de 60 graus plagat de mines. Deprés de la visita tornem a baixar per la pista infernal i entrem a Móstar. Dinarem a casa de l’Ibro (musulmà), però com que no hi cabem tots hem de fer torns, i al meu grup li toca esperarse una hora, moment que aprofitem per començar a visitar la ciutat. Casa de l’Ibro està al centre de Móstar, lògicament a la part musulmana, que és la més maca de la ciutat. Passejant pel carrer principal d’aquesta zona es comencen a trobar alguns establiments turístics. Móstar s’està recuperant poc a poc, i cada cop hi arriba més turisme, sobretot provinent de la costa de Croàcia. Molts dels visitants són gent que està passant uns dies en aquella zona (cada cop més turística) i aprofita per pujar fins a Móstar (alguns pel “morbo” de posar els peus en una zona tant afectada per la guerra, altres per contemplar el magnífic pont que els croates van tirar al terra i que deu anys després les tropes espanyoles van reconstruir…). Seguim caminant per aquest carrer, i al cap de poc ens trobem una mostra del que després descobrirem que és una constant a les ciutats i pobles del país: la convivència entre la vida i la mort. Durant la guerra, a les ciutats hi morien moltíssima gent i quan ja no sabien on posar els cadàvers, no els quedava més remei que aprofitar qualsevol solar buit que quedés per dins de la ciutat. Tot i que on és més evident és a Sarajevo, a Mostar també en trobem algunes mostres. Així doncs, és del més normal veure un cementiri al carrer més “comercial” de la part musulmana, envoltat de botigues de roba i bars. Entrar en un d’aquests recintes és tota una experiència, ja que estan cuidats com aquí cuidem els parcs públics. Per a ells, anar a passejar pel cementiri és un acte del més comú.

Quan arriba l’hora de dinar, anem cap a casa l’Ibro i ens asseiem a la taula que ens té preparada al pati de casa seva. Durant el dinar, el director de Kevlar (l’organització que monta el viatje) ens explica per sobre la història de l’Ibro. Durant la guerra, aquest home no es va moure de Móstar. Tot i que tenia el front a poc més de 100 metres, es va mantenir a casa, i va subsistir gràcies a que criava conills i els podia canviar per altres aliments. Aquests intercanvis es feien d’hora al matí, perquè tothom sabia que els franctiradors no començaven a disparar fins les 10 del matí. Després d’aquesta hora, sortir de casa era una autèntica temeritat. Durant el dinar, també recordem el pobre paper que van fer les tropes espanyoles de l’ONU destinades a Móstar. Simplement es dedicaven a entrar a la part musulmana per subministrar menjar i medicaments, i recomptar els morts. De fet, s’assegura que els soldats croats avisaven a les tropes espanyoles abans d’atacar, perquè aquestes puguessin marxar. En conseqüència, quan els musulmans veien que les tropes espanyoles marxaven, corrien a amagar-se als refugis perquè sabien que l’atac era inminent. Aquesta situació va derivar en que, en una ocasió, un grup de dues-centes dones musulmanes es van atrinxerar per impedir que els espanyols abandonesin la zona. Amb aquesta acció van aconseguir que durant una setmana no hi haguessin atacs croates. Malauradament, la premsa espanyola ho va vendre com que “un grup de musulmans havia segrestat un comandament de l’exèrcit espanyol”.

Després de dinar, seguim la visita per la ciutat. Arribem fins el pont vell, ens pategem tot el centre i aprofitem per acostar-nos a una escola que va servir de cuarter general per a les tropes croates. És un edifici situat a primera línia de front, just davant del riu, i allà s’hi van instal·lar els croates per gestionar la batalla contra els musulmans. A dia d’avui, l’escola està destrossada i s’hi pot accedir sense cap mena de problema. La imatge que ofereixen els seus passadissos i aules és dantesca. Quan ja es fa fosc, una part de l’expedició se’n va a buscar un bar per veure el Barça. Jo m’hi estic una estona i després me’n vaig a passejar pel Boulevard. Si de dia la imatge que ofereix ja és fantasmagòrica, de nit ja no hi ha paraules per descriure-ho. Als edificis en runes (un de cada quatre) s’hi afegeix un desangelament brutal. No hi ha gairebé ningú, i les poques persones que hi ha caminen depressa i sense mirar massa cap a l’altra banda. La separació entre les dues comunitats se’m fa encara més evident. Arribo a la plaça Espanya (en “honor” a les tropes espanyoles que hi havia durant la guerra) i la silueta de l’edifici del banc, completament destruit, m’esgarrifa. És un colossal bloc de nou o deu pisos, completament cremat i destruit, que abans de la guerra havia acollit les oficines d’un dels bancs més importants de Móstar.

Dilluns 17.- Avui toca paracaigudisme. Es tracta de deixar-nos “tirats” durant tres hores i mitja per grups de quatre persones en algun poble de la zona. Allà hem de fer fotos del poble, parlar amb gent, aconseguir fer fotos de l’interior d’alguna casa i descobrir la majoria ètnica que hi viu. Jo vaig amb la Meri, el David i el Martí, i saltem a Jitomitsli (no s’escriu així, però se’m fa impossible recordar com es fa), el primer poble que trobem. És un reassentament croat, situat uns quants quilòmetres al sud de Móstar. El poble està dividit en tres parts (dues de croates i una se sèrbia), però nosaltres només en visitem una. Es tracta d’un carrer de terra molt llarg, al voltant del qual s’hi succeeixen una trentena de cases unifamiliars. No n’hi ha cap d’igual, i cada una d’elles està situada de la forma que més li ha agradat a la família: una mirant cap a una banda, una altra cap a una altra. Com que no es comencen a pagar impostos fins que la casa no està del tot construida –o reconstruida- la majoria d’elles (i això és una constant a tot Bòsnia) no estan acabades: els falten les baranes, a la façana encara s’hi veuen les totxanes...

Només arribar, ens trobem un grup de nens i nenes, i ens podem a parlar amb ells, amb les quatre coses de serbo-croat que sabem. Es queden amb ells el David i la Meri, i el Martí i jo seguim cap a les primeres cases del poble. Després d’un intent de contacte fallit amb una dona, trobem aconseguim establir una conversa en anglès amb un noi de 19 anys que passa l’estona a la porta de casa amb la seva mare i la seva cunyada. La casualitat fa que, dos anys abans, un grup de participants de Kevlar, vinguessin a aquesta mateixa casa i gravessin a la mare, per un reportatge que estaven fent. Al cap de dos minuts de parlar amb ells, ja ens han convidat a entrar a casa per veure el vídeo. En aquella casa hi viuen la mare, dos fills (un d’ells casat i amb una nena de mesos) i una filla. El pare era un dels millors gimnastes de l’antiga Yugoslàvia, i el van matar els serbis a la guerra. Després de veure el documental i d’estar paralant amb el rudimentari anglès que parla el Marko (el germà petit, de 19 anys), apareix la Sasha, la germana gran, que té un molt bon nivell d’anglès, i amb la que conversarem una hora llarga. Ens explica que està estudiant filologia croata i filosofia a la Universitat de Móstar. Diu que allà s’hi barregen estudiants de les tres ètnies i que no hi ha problemes. Assegura que ella té amics de totes les religions, perquè a la universitat la gent és molt més oberta de ment. El problema està en que la majoria de joves no estudien, i per ant segueixen amb l’odi cap a les altres comunitats. És per això que creu que la bona convivència trigarà molt en arribar, perquè la generació que està pujant segueix amb els mateixos prejudicis que els seus pares, que son els que van lluitar a la guerra. Pel que fa a Kósovo, ens comenta que no li sembla adequat el moment en el que s’ha dut a terme. Ella diu que respecta la decissió del poble kosovar i que veu bé que tots els pobles obtinguin la seva independència, si així ho volen. El problema és que amb la independència de Kósovo és probable que es torni a obrir la caixa de Pandora als Balcans, i creu que el millor hagués estat esperar 20 o 30 anys. La conversa que mantenim en cap moment s’assembla a una entrevista, sinó que és més aviat un intercanvi d’experiències i d’impressions sobre la vida a Bòsnia i a Catalunya. D’aquesta manera, intentem evitar que la Sasha, el Marko i la resta de familiars que s’apleguen al voltant nostre se sentin com una atracció de circ, uns simples objectes dels quals volem treure informació morbosa i marxar cap a casa nostra. El més enriquidor de les prop de dues hores que estem amb ells és l’intercanvi de realitats que ens oferim els uns als altres. Una de les sensacions constants en aquest viatge ha estat la de ser com un grup de caçadors que va a Bòsnia a caçar històries macabres i a compadir-se de la gent. Sabíem que si ens fessin això a Catalunya ens sentiríem força malament i tindríem ganes d’enviar a la merda als “aventurers” que venen a apagar el seu morbo descobrint històries turbulents. És per això que calia fer el que fos per evitar donar-los aquesta sensació, calia fer que la nostra visita els aportés alguna cosa, alguna experiència interessant. I això és el que hem intentat fer al llarg d’aquests 10 dies.

Després de la visita a Jitomitsli anem a dinar a casa el Nezo i ens assabentem dels disturbis que hi ha hagut a Kósovo. Al moment, ja estem demenant als membres de l’staff que ens hi portin. Lògicament, ells s’hi neguen en rotund i ens porten a visitar la ciutat santa (catòlica) de Medjugorje. Diu la llegenda, que dos anys abans de la guerra, la verge es va aparèixer en aquesta ciutat i va predir que al cap de poc hi hauria una guerra brutal a Bòsnia, però que a Metjugorje no li passaria res, perquè els núvols la protegirien. S’explica que durant la guerra, l’exèrcit yugoslau va enviar uns avions perquè la bombardegessin, però una gran tempesta ho va impedir. A dia d’avui, la ciutat és un autèntic viver de fidels que s’hi acosten a resar, com si fos la mateixa Verge de Lourdes o de Fàtima. Es dóna la circumstància que, durant la guerra, aquesta va ser la ciutat on s’allotjaven tots els periodistes, ja que era un lloc força segur (de fet va ser de les poques ciutat que va quedar gairebé intacta). Qualsevol persona que entrés per una de les fronteres que hi ha aprop de Medjugore i digués que anava a resar a la Verge, podia entrar i plantar-se a 30 quilòmetres de la guerra (de fet, l’afluència de peregrins no es va aturar ni durant el conflicte).

La nostra visita va coincidir amb una multitudinària missa, que va aplegar més d’un miler de persones entre l’interior i l’exterior del temple. Una de les coses que més em va impactar, va ser la presència de “confessionaris” a l’exterior de l’església. Es tractava de minúscules habitacions, una al costat de l’altre, on la gent podia entrare per confessar-se. A fora, hi havia una placa amb les llengues que sabia parlar el capellà (croat, anglès, francès, italià, espanyol, alemany, húngar…). Com que l’afluència era massiva, es van haver d’habilitar confessionaris mòbils a l’aire lliure, ja fos en cadires, bancs…

Després d’aquesta experiència més que impactant, vem tornar a Móstar per visitar un local força curiós. Es tracta d’una antiga nau industrial on s’hi ha habilitat un petit teatre i un bar, on s’hi reuneixen intel·lectuals i artistes de les diferents comunitats, que no tenen cap altre lloc on anar. Pel simple fet de reunir-se allà, son titllats d’homosexuals (com a algo despectiu, ja que l’homosexualitat està molt mal vista) i de desviats socials. En seguida se’ns tira el temps a sobre i hem de marxar cap a Bacevici per sopar. Aquesta nit és l’última que passem tota l’expedició junts i aprofitem per celebrar-ho amb unes quantes (massa) pivos i unes quantes (massa) ràquies.

Le Monde Diplomatique de gener: un número per enmarcar

2008-01-19T17:57:00.000Z

L'edició de gener de Le Monde Diplomatique és realment per enmarcar. Copio els primers paràgrafs d'alguns dels temes que tracta. Entre tanta mediocritat i aborregament mediàtic, una publicació com aquesta té la magnífica capacitat de fer-me seguir creient que no tot està perdut.

¿Quién nos protegerá de quien nos protege?

La inseguridad se ha convertido, en pocos años, en uno de los temas principales del discurso político para todos los partidos. El plan Vigipirate se lanzó en Francia en 1978 para luchar contra cualquier amenaza de desestabilización interior que proviniera de una potencia extranjera. Jamás abrogado, sino reactualizado tras los atentados del 11 de Septiembre, esta vez para luchar contra el terrorismo, se ha transformado en el "Vigipirate" reforzado en el cual también participa el ejército. Alimentado por el clima de inquietud, la participación de empresas privadas en misiones de seguridad pública va aumentando: guardias jurados en aparcamientos o en supermercados, guardianes con perro, alarmas conectadas a centrales de intervención, vigilantes... Gracias a las empresas de seguridad, el orden reina sin que la policía tenga necesidad de estar presente. Pues, aunque las funciones de estos Agentes de Prevención y de Seguridad (APS) sean ante todo de orden "económico", su banalización y los poderes de control que ellos se arrogan, en las fronteras de la legalidad, ponen en riesgo las libertades públicas. Y esto tiene mucha importancia, aunque los ciudadanos parecen acomodarse a la situación.

Alerta para la revolución bolivariana

La "demonización" del presidente Hugo Chávez por los medios de comunicación, tanto venezolanos como internacionales, se ha estrellado una vez más ante la realidad. El "dictador" aceptó el "No" de la oposición (50,7% de los votos) en el referendo sobre una reforma parcial de la Constitución. Esta derrota no señala el fin de la "revolución bolivariana", pero obliga a sus partidarios a una reflexión profunda.

África dice que no

Así que para mal de la arrogante Europa, se ha producido lo inimaginable: en un impulso de orgullo y rebelión, África, a la que muchos creían sometida a fuerza de empobrecimiento, ha dicho que no. No a la camisa de fuerza de los "Acuerdos de Asociación Económica" (APE, según sus siglas en francés). No a la liberalización salvaje de los intercambios comerciales. No a esos últimos avatares del Pacto colonial.

Vivir en el rebaño creyéndose libres

¿Forja la televisión individuos o borregos?

Malauradament, d'aquest últim article no puc penjar res més, però només el titular i el subtítol tenen molt bona pinta.

Què fàcil que és satanitzar algú

2007-12-06T17:01:00.000Z

Hugo Chàvez s'ha convertit en el nou satanàs del mon. Si bé és cert que el seu talnt polític és questionable, i que si Veneçuela perd l'arma del petroli, és probable que se'n vagi a la merda, està fent el que mai cap dirigent sudamericà s'havia atrebit a fer: encarar-se a les empreses i governs estranjers que han estat expoliant el país des de fa anys i anys. El resultat? que a Espanya no hi hagi ni un diari, ni una tele i ni una ràdio (o gairebé cap), que el tracti bé. Perquè? doncs perquè qui paga aquests diaris a través de la publicitat? Repsol, BBVA, Banco Santander... precisament les empreses que ara es veuen més amenaçades amb el socialisme del Segle XXI... El senyor Chavez té més d'actor de teatre que de polític, i la demagògia és el seu fort, però això no treu que estigui fent avançar un país que fins fa poc vivia en la més pura de les misèries gràcies a Occident. És per això que m'ha fet il·lusió que l'editorial de la revista mensual Canvi 16 es desmarqui de les manipulacions i mitjes veritats que la majoria de mitjans espanyols han llançat contra el govern (quina mania en dir-li règim) de Chàvez. Us la copio:

"El turbulent episodi pot resultar
simpàtic i fins i tot
patriòtic per a molta gent,
però no ha deixat de posar
en qüestió la política exterior espanyola,
que comença a penjar
d’un fil en les seves relacions amb
Veneçuela i amb altres països australs.
No serveix de res excusar-se
en les maneres d’Hugo Chávez, ni
escudar-se en el seu populisme de
caire bolivarià, deixant de banda
que ha estat elegit tres vegades
amb majories molt clares, i no com
altres. És necessari submergir-se
en els fets, a l’altra banda de l’oceà,
durant la XVII Convenció
Iberoamericana, un fòrum eminentment
burocràtic en el qual, almenys
aquesta vegada, s’han posat
sobre la taula assumptes d’una
enorme transcendència.
Potser és que es tenim por d’anar
al gra, però el que va dir el president
veneçolà és que fa cinc anys
van intentar enderrocar-lo mitjançant
un cop d’estat, afavorit pel
president nord-americà, George W.
Bush, que va comptar amb el suport
del llavors mandatari espanyol,
José María Aznar, i de la cúpula
empresarial representada per la
patronal CEOE. La veritat, només
la veritat. Això mateix havia declarat
molt abans el ministre Moratinos
i ningú es va escandalitzar, tret
de la dreta cavernària, que dorm a la
figuera de la conspiració ressentida.
Uns altres, com el sandinista
Daniel Ortega, van posar el dit a la
nafra en referir-se a les empreses
espanyoles que operen a l’Amèrica
Llatina, recol·lectores de beneficis,
però sense mullar-se en el progrés i
el desenvolupament d’una regió en
la qual sobreviuen, i amb prou feines,
al voltant de 250 milions de pobres.
Això va ser suficient perquè el
rei Joan Carles saltés fet una fúria,
obviant que el seu paper institucional,
que no executiu, no li aconsella
involucrar-se en el cos a cos de la
batalla política, i menys ordenant a
als seus iguals en el protocol que
callin. Perquè no és que estigués
colze a colze amb els indis de la deplorable
colonització de fa cinc segles,
sinó amb dirigents escollits pel
poble sobirà.
Qui en tingui ganes, pot fer-ne
acudits i riure-li les gracietes, però
no és un simple incident. Davant de
la injustícia no hi ha fronteres ni pàtries
com a excusa, per molt prestigi
que atresorin els defensors d’aquesta
pèrfida causa. Potser algú recordarà
que, en aquelles dates, el
diari El País va sortir amb un editorial
dels que fan història, aplaudint
l’aldarull a Veneçuela. I que el nominat
pels colpistes per ocupar el
lloc de Chávez, Pedro Carmona,
president dels empresaris veneçolans,
va anar a Madrid i va visitar
un sastre que el va vestir per al càrrec
que l’esperava. Poc abans que
capturessin Chávez, a ell ja li feien
la banda de president. Anem més
enrere. Un ambaixador franquista,
Juan Pablo Lojendio, va intentar
atacar Fidel Castro per acusar el representant
a l’Havana de conspiració
per fer un cop contra el seu govern.
En tots dos casos, els peixos
que moren per la boca són els que
aplaudeixen. I els que es retraten."

La immortalitat de l'esport nacional

2007-12-04T14:35:00.000Z

A finals de novembre, va sortir un nou estudi que analitza les audiències dels mitjans de comunicació de l’àmbit català. Tot i que aquest nou sistema ha aportat algunes modificacions en els rànquings de les audiències, hi ha un aspecte que és manté des dels anys 70. Es tracta de la supremacía de les revistes del cor per damunt de la majoria de diaris generalistes. Josep Maria Huertas Claveria, apuntava en un article a la revista Oriflama, el febrer de 1970, la gran diferència que hi havia entre la difusió dels principals diaris generalistes de l’època, com La Vanguàrdia o El Correo Catalán, i les que aleshores s’anomenaven “revistas femeninas”, i que ara hem passat a dir revistes del cor o premsa rosa. En un punt intermig es trobava la premsa esportiva, que tenia una parròquia de lectors bastant superior a la dels diaris generalistes (especialment en els casos de Marca i El Mundo Deportivo). Huertas concloia l’article assegurant que “amb aquestes dades a la mà, podem comprendre moltes de les coses que passen en aquest país”.

El cert, però, és que gairebé 40 anys després, les coses no han canviat molt en el món de la premsa. Si fem cas a l’últim resum de l’EGM, la revista Pronto s’ha convertit en la líder indiscutible de les publicacions periòdiques. El següent de la llista és el diari esportiu Marca, i fins la tercera posició no hi trobem un diari generalista de pagament, que en aquest cas es tracta d’El País. La situació, doncs, és gairebé la mateixa, ja que només han canviat dos dels seus actors, però l’ordre dels gèneres es manté igual. Del que Huertas no parlava era dels diaris gratuïts, perquè lògicament no existien. Si hagués de fer la mateixa reflexió a dia d’avui, probablement remarcaria que el diari 20 Minutos es situa per sobre de tots els diaris generalistes. Segurament trobaria més preocupant que dins aquesta premsa gratuïta, el segon diari més llegit sigui el Qué!, aquesta publicació cridanera a la que molts professionals dubten d’atribuïr-li la categoria de producte periodístic generalista, per situar-la entre la premsa sensacionalista i la premsa rosa.
La xafarderia i l’esport (de fet podríem dir només el futbol i el bàsquet, i no passaria res), continuen sent, valgui la redundància, l’esport nacional d’aquest país. La situació d’Espanya, en el moment en que ho retratava Huertas, era molt diferent a la d’avuí en dia, començant pel fet que aquells lectors que en els que es fixaven els estudis d’audiència, vivien sota una dictadura (en decadència, però dictadura igualment). Avui en dia, sembla que l’alliberament d’aquella nafra hauria d’haver fet canviar les coses, i fer que la població substituís la lectura de publicacions banals, per la lectura de qüestions d’interès general real. Potser durant la transició es va aconseguir, però passats trenta anys, la situació es torna a repetir. Caldrà esperar a veure com evolucionen els resultats donats per aquest nou estudi de les audiències, per saber si realment hi ha algun tipus de diferència entre el públic espanyol i el català, o si en canvi continuen compartint aquest esport nacional de les xafarderies i l’esport.

De Fabra a EFE

2007-10-26T19:29:00.000+01:00

Efe va néixer com a òrgan de propaganda del les autoritats franquistes

L’Agència EFE té els seus orígens en la desaparició d’una altra agència: la barcelonina Fabra. L’any 1938, en plena Guerra Civil, les autoritats nacionals instal·lades a Burgos veuen la necessitat de dotar-se d’un bon sistema de propagada, per tal de difondre –tant dins com fora d’Espanya- les informacions de la guerra de la manera que els interessa. Per aquest motiu, creen una agència, a la que anomenen DUX, i demanen que sigui admesa dins l’Associació Internacional d’Agències Aliades. La resposta que reben d’aquesta agrupació –on hi ha les agències més importants del moment- és negativa: només accepten una agència per país, i a Espanya ja hi ha l’Agència Fabra. Tenint en compte això, les autoritats sublevades s’adonen que l’única manera de tirar endavant una agència espanyola amb projecció exterior és dissolent l’Agència Fabra i, aprofitant els seus drets i el seu nom, entrar a formar part d’aquesta Associació Internacional d’Agències Aliades.
L’agència Fabra és creada l’any 1867 pel català Nil Fabra. En un principi, és només un “Centre de Corresponsals”, però quan el seu propietari torna de cobrir la guerra franco-prussiana, s’acaba convertint en una agència de notícies. A França, Fabra s’ha fet amic del propietari d’una de les agències més importants del moment, Havas. Fruit d’aquesta relació, al cap d’un temps, l’empresari català ven al francès els drets de la seva agència, tot i que en manté la direcció. Això implica que Fabra només pot publicar la informació internacional que li proporciona Havas (és a dir, força influenciada pel govern francès). Mentrestant, Fabra ha d’enviar tota la informació de la Península Ibèrica que Havas consideri interessant (però, lògicament, sense possibilitats de criticar la política francesa). Això no agrada gens a les autoritats espanyoles, fins al punt que Primo de Rivera demana a un grup de banquers que comprin l’agència, per tal de convertir-la en una empresa espanyola. Així passen els anys, fins que arriba la Guerra Civil i Fabra queda dividida entre els dos bàndols. L’any 1938, les autoritats franquistes mostren als directius de Fabra, la voluntat de crear una nova agència sobre els seus fonaments, i aquests hi accedeixen.
Abans de fer aquest canvi, però, ja havien començat a aparèixer en alguns diaris del bàndol nacional, notícies amb firmes com “Agencia EFE”, “Agencia F”, “F”, o “F.F”. Es tracta de textos (més a prop de l’editorial que de la notícia) redactats des de les oficines de la Direcció General de Premsa del Ministeri de l’Interior, instal·lat a Burgos. Tot i que l’Agència EFE ja ha començat a donar els seus primers passos, encara necessita el més important: finançament econòmic. I com l’aconsegueix? Doncs d’una manera similar a la de Primo de Rivera amb l’Agència Fabra: els set bancs més importants del país compren la majoria de les accions de l’agència. Això fa que, de retruc, EFE es converteixi en una Societat Anònima, i no en una agència oficial (tot i que a la pràctica està completament al servei dels interessos de l’Estat). D’aquesta manera, ja té els requisits jurídics i la capacitat econòmica per entrar a competir en el complicat món dels mitjans de comunicació, alhora que les autoritats franquistes veuen complerta la seva voluntat de tenir un òrgan de propaganda que projecti, tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya, la realitat que els interessa mostrar.

Tor, la muntanya envaïda

2007-08-06T16:14:00.000+01:00

Segueixo amb el recurs fàcil de reaprofitar articles. Aquest el vaig escriure el setembre de l'any passat i parla de l'impacte que ha tingut sobre el petit poble de Tor el llibre que va publicar l'any passat el periodista Carles Porta. A la imatge de dalt, perspectiva del poble des del camí que va al Port de Cabús i Andorra. A la imatge inferior, imatge de Casa Sisqueta, plena de gent (entre els quals hi ha el "famós" Làzaro).

A dia d’avui, qui més qui menys, coneix la misteriosa i sinistra història de Tor. Aquest minúscul poble del Pallars Sobirà ha estat l’escenari de tres morts i de nombrosos enfrontaments que, la majoria de vegades, han acabat als tribunals. El poble de Tor està situat a tant sols set quilòmetres de la frontera amb Andorra a través del Port de Cabús i ha estat un pas tradicional de contraban entre el Principat i Catalunya. La seva situació estratègica va fer que, als anys vuitanta, diversos empresaris andorrans es fixessin en els terrenys de la muntanya de Tor com a possible terreny d’ampliació de les pistes d’esquí de Pal-Arinsal.

En un principi, la propietat de la muntanya era de les tretze cases del poble. Així constava en els estatuts de la “Sociedad de Condueños” que van acordar aquestes tretze cases l’any 1896. Aquests acords establien que la muntanya seria propietat de les tretze famílies que vivien al poble. L’única condició per gaudir d’aquests drets era mantenir un foc encès tot l’any a Tor, és a dir viure-hi els 365 dies de l’any. Les inclemències de l’hivern i les misèries de la postguerra van fer que Tor es comencés a despoblar poc a poc. La majoria de gent va marxar cap a altres pobles o ciutats i l’únic que hi va seguir vivint amb una certa estabilitat va ser un dels principals terratinents del poble, Josep Montaner, “Sansa”.

Tenint en comte això i creïent-se l’únic propietari de la muntanya, “Sansa” es va veure legitimat a negociar amb un empresari andorrà la construcció d’unes pistes d’esquí a la muntanya de Tor. Les disputes que hi va haver amb Jordi Riba, “Palanca” (l’altre terratinent important de Tor) arran d’aquests fets van ser la causa de les dues primeres morts. Així doncs, dos homes que acompanyaven i protegien a “Palanca”, van morir a mans de dos homes que protegien a l’empresari andorrà que volia construïr les pistes d’esquí.

La disputa va acabar als tribunals, i uns anys més tard, el Jutjat de Tremp va nomenar a “Sansa” únic propietari de la muntanya de Tor. Cinc mesos més tard, “Sansa” apareixia mort a casa seva. A dia d’avui, encara no se sap qui el va matar ni quins podrien ser els seus motius. Moltes veus apunten cap a una suposada mà negra, procedent d’Andorra, relacionada amb el món del contaban.

El fet que tota aquesta història sortís a la llum, primer en un documental del programa “30 minuts” de TV3, i després en el llibre de Carles Porta (un dels periodistes que va dur a terme el reportatge) “Tor, tretze cases i tres morts”, ha fet que el poble hagi esdevingut un autèntic centre turístic en l’estiu d’aquest 2006. Així doncs, desde l’oficina de Turisme de Sort afirmen que han rebut una gran quantitat de consultes de turistes que, empesos pel “morbo” o la curiositat, s’han interessat pel poble de Tor.

No obstant, la prova més fiable del ressò que ha obtingut el poble, és la quantitat de gent que ha passat per Casa Sisqueta, una casa del poble on, a l’estiu, s’hi fan menjars. Aconseguir dinar-hi un dia d’agost o del pont de la Diada implica reservar taula a les 11 del matí. Només cal asseure’s deu minuts en una de les taules exteriors de Casa Sisqueta per contar més de 50 automòbils pujant o baixant del Port de Cabús. La imatge de turistes passejant per l’únic carrer del poble i aturant-se a observar o a saludar alguns dels veïns que es van fer “famosos” gràcies al reportatge ha estat constant.

Carles Porta, l’autor del llibre i del reportatge, afirma estar content de que la seva obra hagi implicat beneficis i millores pels veïns del poble. No obstant, els comentaris d’alguns dels seus habitants no s’acaben d’adequar a aquesta visió de Porta. Així, sense anar més lluny, el “famós” Lázaro afirma que l’autor s’està “forrando a cuesta de mis costillas” i que si el veiés per Tor no dubtaria a “darle un buen palo”.

Sigui com sigui, i amb beneficis o no, el que ha aconseguit la investigació de Carles Porta ha estat que la muntanya de Tor hagi passat d’estar maleïda a invaïda de turistes en busca de la morbositat que les morts i les baralles més recents l’hi han atorgat.

El recurs fàcil...o no (II)

2007-07-16T15:25:00.000+01:00

Segueixo amb la sèrie d'articles i reportatges que he anat fent aquest curs. Avui penjo un repor que vaig escriure el primer trimestre de tercer sobr una ruta ciutadana a fer a Barcelona, seguint l'argument del llibre "La Catedral del Mar".

Rere els passos d’Arnau Estanyol

El passat mes de març, Ildefonso Falcones, un advocat barceloní de 47 anys, veia com l’obra en la que havia estat treballant durant més de 5 anys sortia a la llum. Aquesta obra no era ni més ni menys que “La catedral del mar”, la novel•la de més èxit i la més venuda del passat Sant Jordi.

La història de la novel•la transcorre a la Barcelona gòtica del segle XIV i aquesta ruta pretén ser una guía per a qui vulgui conèixer, no només els principals carrers, places i racons que hi apareixen, sinó també la història que hi gira al voltant.

Com no podria ser d’una altra manera, la ruta comença als peus del temple gòtic al voltant del qual gira tota l’obra: Santa Maria del Mar. Per arribar-hi, podem utilitzar el transport públic. El més pràctic és utilitzar la línia 4 del metro (la groga) i baixar a l’estació de Jaume I, situada sota la Plaça de l’Àngel. Fins a aquest punt també hi podem arribar mitjançant quatre autobusos urbans: el 17, el 19, el 40 i el 45. Un cop a la plaça, només hem de baixar pel carrer Argenteria i un parell de minuts més tard ja podrem contemplar com, davant nostre, s’aixeca l’imponent Església del Mar.

És interessant parar-se una estona a descobrir i admirar els detalls que ens ofereix l’obra més emblemàtica del gòtic català. La seva sobrietat i manca d’ornamentativitat (tant a l’interior com a l’exterior), contrasta amb l’elegància i lluminositat que Berenguer de Montagut va voler atorgar-li.

Després d’admirar una bona estona Santa Maria, els nostres passos es dirigiran cap a la cantonada que comparteixen el carrer dels Canvis Nous amb el carrer dels Canvis Vells. És aquí on l’autor situa l’oficina de canvi que el protagonista del llibre, Arnau Estanyol, obre a la ciutat. Com és comprensible, el que podem observar actualment en aquesta cantonada queda molt lluny del que hi havia al segle XIV.

La nostra ruta continua ara en direcció al Passeig del Born. Allà hi neix un carrer que al llibre adquireix molta importància. No és, ni més ni menys, que el carrer de Montcada. Conegut pels palauets que la noblesa barcelonina hi va construir a l’Edat Mitjana, l’autor situa al carrer de Montcada el Palau on Arnau treballarà de petit a les ordres del seu tiet i que, uns anys més tard, acabarà comprant gràcies a la seva inmensa fortuna. Actualment, en els palauets d’aquest carrer s’hi troben dos museus força importants, com són el Museu Picasso i el Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Seguirem pujant fins al final del carrer de Montcada. Allà girarem cap a l’esquerra i emprendrem el carrer de Corders fins arribar a la plaça de la Llana. En aquest indret, Falcones hi situa l’hostal on s’instal•len Mar, Aledis i Joan a l’espera de que Arnau sigui jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. L’hostal està situat aquí perquè la plaça de la Llana era un lloc tradicional de trànsit de pagesos i mercaders que entraven o sortien de la ciutat a través del Portal Nou (situat al costat d’on, actualment, hi ha l’Arc de Trionf).

Després de passar la plaça de la Llana, la ruta arriba a un altre punt emblemàtic i molt important de l’obra: la plaça del Blat. En aquesta s’hi produeix la revolta que acaba amb la vida de Bernat Estanyol, el pare d’Arnau. Aquesta plaça es deia així perquè és on hi havia el mercat del blat i del cereal que abastia tota la ciutat. És per això que quan les coses anaven maldades i el blat escassejava, el poble es dirigia a aquesta plaça a protestar.

Actualment, la plaça és coneguda amb el nom de plaça de l’Àngel i, com s’apunta al començament de la ruta, és on hi ha la parada de metro de Jaume I. Amb l’obertura de la Via Laietana i l’eixamplament de l’actual carrer de Jaume I, la plaça de l’Àngel va quedar reduïda a la meitat del que havia sigut la plaça del Blat a l’època en què transcorre la novel•la.

Un cop descobert on era la plaça del Blat, continuarem en direcció a la plaça del Rei. Allà hi trobarem el Palau Reial, que era la residència del Rei en aquella època, i que Falcones menciona al llibre en diverses ocasions. La plaça del Rei queda molt aprop del següent punt de visita: el carrer del Bisbe.

Al carrer del Bisbe hi havia, lògicament, el Palau del Bisbe. És aquí on Arnau resta reclòs i, finalment, és jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. El Palau està situat a la confluència entre aquest carrer i la Plaça Nova. Aquesta plaça, també pren un protagonisme especial a l’obra, ja que és on s’acumula l’anomenada host de Barcelona per reclamar l’alliberament d’Arnau. Cal remarcar que la plaça era molt més petita del que ho és ara, ja que en el segle XIV no existia la gran explanada que formen l’Avinguda de la Catedral, el Pla de la Seu i la mateixa Plaça Nova.

Des d’aquí, la nostra ruta emprèn un altre cop el carrer del Bisbe fins arribar al carrer de Sant Sever. Per aquest carreronet accedirem al barri del Call, l’antic barri jueu de Barcelona. D’aquell antic barri només se’n conserven mitja dotzena de carrers. No obstant, a l’època en que transcorre el llibre el barri arribava gairebé fins a la plaça del Rei. Tot aquest espai es va perdre quan, al seu lloc, s’hi va construïr el Palau de la Generalitat, l’any 1403.

En un dels pocs carrers que es conserven, hi podem trobar les restes –força ben conservades- d’una Sinagoga. Segons els experts, a Barcelona hi va haver fins a cinc Sinagogues. A “La Catedral del Mar”, Ildefonso Falcones fa menció especial a la Sinagoga Major, i aquesta podria ser perfectament la que encara es conserva actualment. Aquesta es troba al carrer Marlet número 5, i per visitar-la cal pagar dos euros.

Un cop visitat el barri del Call (o el que en queda d’ell), continuarem pel carrer de la Boqueria fins arribar a la Rambla. El que actualment és el carrer més famós i transitat de Barcelona era, en l’època medieval, el que separava el nucli de Barcelona dels barris d’extramuralles. Efectivament, a la Rambla hi havia la muralla que limitava la ciutat pel seu cantó Oest.

Així doncs, baixarem per la Rambla fins arribar a la plaça del Teatre. Allà és on hi havia el Portal de Trentaclaus i el barri dels escudellers. Aquí és on el protagonista de l’obra viu els primers anys de la seva vida. Actualment, molts carrers remarquen la presència d’aquest barri a l’Edat Mitjana: carrer dels Escudellers, carrer dels Escudellers Blancs, Passatge dels Escudellers, etc. Segons els historiadors, els escudellers de la ciutat estaven situats en aquest punt de la ciutat perquè hi havia una terra molt bona per fabricar la ceràmica amb la que feien els seus productes.

A tocar de l’antic Portal de Trentaclaus hi havia les Reials Drassanes. En aquest edifici, que encara es conserva actualment, és on s’hi construïen i reparaven els vaixells de la ciutat. Precisament van ser construïdes a l’època en que transcorre la història del llibre. És per això, que Ildefonso Falcones s’hi refereix amb el nom de “Drassanes noves”. Actualment, a l’edifici de les Reials Drassanes, s’hi troba el Museu Marítim de la ciutat.

Un cop arribats a la façana marítima, continuarem pel Passeig de Colom. Entre la plaça del Portal de la Pau i la plaça de la Mercè és on es trobava el convent de Framenors. Aquest convent pren una importància singular a la història, però actualment és impossible de visitar ja que fa molts anys (fins i tot segles) que va ser enderrocat.

Pel que fa a la platja on Falcones situa un bon nombre d’escenes (desembarcaments, batalles navals o simples passejades del protagonista), és impossible de visitar. Cal tenir en comte que amb el pas dels segles, la costa de Barcelona ha anat guanyat terreny al mar. Així doncs, aquella platja es trobaria on actualment hi ha les primeres cases del Passeig de Colom.

El que si que se sap és que aquella platja quedava limitada, per una banda per les Reials Drassanes, i per l’altre per la muralla que tancava la ciutat pel cantó Est (on actualment hi ha el Parc de la Ciutadella). És de suposar que les anomenades “tasques” (unes barreres naturals de sorra que protegien l’incipient port de Barcelona), des d’on Arnau Estanyol protegeix la ciutat de l’atac de Pere el Cruel, es situarien on actualment hi ha el Port Vell i el Centre Comercial Maremàgnum.

La ruta acava on ha començat, al barri de la Ribera. Aquest cop, hi accedirem per l’altre costat, per l’actual Mercat del Born. En aquella zona (tant al Mercat del Born com al Parc de la Ciutadella), al S.XIV també hi havia cases. Formaven part del propi barri de la Ribera. No obstant, l’any 1714, amb la guerra dels Segadors, el rei Felip V va arrassar aquella part de la ciutat i hi va construir una fortalesa militar (l’anomenada Ciutadella).

Entrarem doncs pel Passeig del Born, i després de passar pel Fossar de les Moreres, arribarem de nou a la Plaça de Santa Maria, on podrem contemplar de nou la inmensitat de la “Catedral del mar”.

Cal afegir, que també hi ha la possibilitat de realitzar aquesta ruta de forma guiada. Actualment hi ha dues empreses que ofereixen aquesta possibilitat. D’una banda, des de les pàgines web www.atrapalo.com i www.lastminute.com hi ha la possibilitat d’apuntar-se a una d’aquestes rutes guiades. D’altra banda, l’empresa Itineraplus (www.itineraplus.com) ofereix una ruta més detallada, amb una atenció preferent a la història i la cultura que envolten els llocs per on transcorre la història.

El recurs fàcil...o no.

2007-07-11T14:52:00.000+01:00

Com que veig que la saturació d'actualitat que pateixo, degut a la feina a la ràdio i també, perquè no dir-ho, a la mandra, he decidit passar al recurs fàcil i penjar alguns dels treballs que crec que m'han sortit més bé al llarg del curs. La primera entrega és un reportatge sobre la vida a l'estació internacional de La Tor de Querol. Tot i que està ambientat en un dia d'hivern, crec que el reportatge té una validesa del tot atemporal.

De Barcelona a París des del cor dels Pirineus

L’últim tren del dia procedent de Barcelona entra lentament a l’estació internacional de la Tor de Querol-Enveig. Són les 18:40 d’un dijous entre setmana i del tren només en baixen sis persones, dues de les quals són policies de paisà que vigilen el tram internacional entre Puigcerdà i l’estació de La Tor. Del segon vagó baixa Valery, una jove francesa que ve de Barcelona i es deirigeix a Tolosa. Diu que ha triat aquest trajecte perquè “tot i ser més lent, és més barat que anar per l’atra banda, per Narbonne” .

Carregades amb dues grans maletes, Ana i Marie caminen per l’andana de terra i pedres que dóna accés als trens de Renfe. Es dirigexen cap al vestíbul de l’estació, on hauran d’esperar fins a les 20:06 per agafar el seu tren, el nocturn que surt cada dia cap a París. Ana i Marie són mare i filla. Venen de passar una setmana amb uns familiars de Torelló i des d’allà els era més ràpid fer el trajecte per aquesta línia. Ana té 72 anys i va néixer a Espanya, però fa molt que viu a París i no és el primer cop que utilitza el tren nocturn que enllaça la capital francesa amb La Tor. Per a la seva filla, Marie, nascuda ja a França, és el primer cop que fa aquest trajecte, ja que normalment utilitza el cotxe o el Talgo que surt de Barcelona. Ana es queixa de la incomoditat del trajecte entre Torelló i La Tor, ja que “a Ribes et fan canviar de tren i has de carregar amunt i avall tot el que portes”. Però el que realment els indigna més és el fet de descubrir que el bar de l’estació està tancat, i és que un cartell en francès indica que “Avui el bar tancarà a les 14:30”.

Així doncs, tots els viatgers que esperen la sortida del tren cap a Tolosa de les 19:20, i els de Paris arribats amb l’últim tren de Renfe, han d’esperar-se al modern vestíbul de l’estació, ja que a fora el vent gèlid provinent de la vall del riu Querol impedeix qualsevol tipus d’espera. A la petita sala hi conviuen les dues taquilles de venda de bitllets, quatre bancs, una cabina telefònica, nombrosos panells informatius i un petit quiosc que, en realitat, ven gairebé de tot. Diaris, revistes, postals, records, llibres, snacks i xocolatines…tot té un lloc en el petit local que, amb el bar tancat, es converteix en l’únic establiment disponible per als passatgers. El xiulet del cap d’estació trenca el silenci del vestíbul. És la senyal que dóna permís al tren de Renfe perquè emprengui de nou el camí cap a Barcelona. Uns segons després el comboi inicia lentament el retorn a territori espanyol amb els dos policies de paisà com a únics passatgers.

L’enllaç internacional de l’estació de La Tor de Querol-Enveig es va innaugurar l’any 1929, amb l’arribada del primer comboi espanyol procedent de Puigcerdà. Situada entre els petits pobles de La Tor de Querol i Enveig, a l’estació hi conviuen tres amples de via. Per una banda, els trens de Renfe procedents de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, circulen sobre unes vies d’ample ibèric (1’71 metres), per una altra banda, els trens de la Société Nationale des Chemins de Fer (SNCF), circulen sobre uns rails d’ample internaiconal (1’44 metres). Finalment, a l’estació també hi arriba un tren turístic conegut com a “Le petit train jaune”, o “El petit tren groc”, que té una amplada de via de tipus mètric (és a dir de tant sols un metre). Aquest tren cobreix el trajecte entre la mateixa estació de La Tor i Vilafranca de Conflent, des d’on es pot enllaçar amb Perpinyà. Així doncs, l’estació de La Tor de Querol-Enveig, situada entre dos petits pobles que amb prou feines arriben als 500 habitants, constitueix un autèntic nus ferroviari situat al bell mig dels Pirineus, des d’on es pot viatjar a diari a París, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà o Barcelona.

Falta una hora per la sortida del nocturn a París i cada cop hi ha més gent a l’estació. Un cartell indica que els bitllets per aquest tren només es poden adquirir amb antel•lació. A l’única taquilla oberta hi despatxa Cristela, que assegura que, normalment, només cal comprar el bitllet mitja hora abans. Per al viatge d’avui hi ha reservades fins a 120 places. Tot i això, la gent que hi ha al vestíbul no arriba ni a la vintena. Cristela, que porta sis anys despatxant bitllets, assegura que els caps de setmana i en els períodes de vacances poden arribar a haver-hi fins a 250 o 300 passatgers en aquest tren.

La gent que va arribant, es dirigeix al bar, però en comprovar que està tancat se’n tornen cap a fora. Els bars més propers estan a un quilòmetre, a Enveig. L’únic establiment obert, a part del quiosc, és una farmàcia situada a la mateixa plaça de l’estació. No obstant, la clientel•la, a aquestes hores de la tarda, és més aviat minsa. La farmacèutica que hi despatxa assegura que els clients provinents de l’estació són més aviat escassos. “De Barcelona no entra mai ningú, de francesos a vegades si, però són pocs”.

A un quilòmetre de l’estació, al poble de La Tor de Querol, els carrers presenten un aspecte fantasmagòric, no s’hi veu a ningú. Els dos restaurants del poble estan tancats, igual que l’ajuntament. L’única senyal de vida la constitueix el petit forn situat a la plaça major. A dins només hi ha una nena comprant llaminadures, i el dependent, que assegura que el fet de tenir l’estació al costat tampoc els aporta res d’especial. “La gent que va a l’estació no ve al poble”, assegura.

A l’estació, el tren de París es comença a preparar. El maquinista l’engega i el situa a l’andana central, just davant del bar. Allà, encara hi ha gent intentant obrir la porta per entrar-hi. Ningú acaba d’entendre que estigui tancat, ni tant sols Cristela, la taquillera. No obstant, al matí, Marie, la cambrera del bar, justificava el fet de tancar a les 14:30 per la falta de públic. Segons ella, entre setmana hi ha poca clientela, “cada cop passa menys gent, per aquí”. Marie porta tres anys treballant al bar, però el fet d’haver viscut tota la vida a La Tor de Querol, la converteix en una experta sobre la vida de l’estació. “Les coses han canviat molt des de que es van obrir les fronteres”, afirma mentre escombra la gran sala del bar. “Abans hi havia molt més moviment, perquè hi havia l’aduana francesa, hi havia policia, molt més personal…”. Actualment, a l’estació s’hi conserven unes oficines d’aduanes, però el personal s’ha reduït dràsticament en comparació amb el passat, quan entre Espanya i França encara hi havia seriosos controls fronterers.

Marie comenta que fins l’any 2005 hi va haver un hotel obert a sobre del bar. Es va tancar per falta de clients i perquè era molt gran i necessitava molt de manteniment. “Només hi havia gent a l’estiu i alguns dies d’hivern, quan pujaven els esquiadors”, recorda. Segons Marie, amb el pas del temps, l’estació ha anat perdent importància. “Fa molt de temps hi va haver també un restaurant, amb molta gent treballant-hi” , afegeix. “Al final només ha quedat el bar que, de moment, obre cada dia”.

La majoria de passatgers ja ha pujat al tren. És practicament fosc i el vent de Nord cada cop és més gèlid. Per l’andana 2 arriba un tren procedent de Tolosa, del qual només en baixen deu persones. Mentrestant, el cap d’estació bromeja amb un grup de passatgers i els insta a pujar ràpidament als vagons si no volen quedar congelats. Són les 20:06 i un fort xiulet indica al tren que té permís per iniciar el llarg trajecte (de gairebé 12 hores) que el portarà des del cor dels Pirineus fins a París. El comboi marxa i l’estació es queda pràcticament buida. El quiosc tanca la persiana, i a les taquilles ja no hi queda ningú. Demà l’estació internacional de La Tor de Querol-Enveig tornarà a obrir les seves portes i, amb més passatgers o amb menys, tornarà a exercir la seva funció de nucli ferroviari internacional des de la tranquil•la plana ceretana.

Aquest blog segueix viu!

2007-07-01T13:34:00.000+01:00

Tot i que ja ha complert la seva funció acadèmica, aquest blog continua endavant. Després de canviar el nom tant nyonyo i arquetípic que tenia fins ara, L'huracà de paraules pren el relleu al Calaix de Reflexions amb la mateixa intenció. Amb una periodicitat d'actualització segurament molt més baixa, intentaré seguir comentant tot allò de l'actualitat informativa (o no, encara està per veure) que em sembli més interessant. La feina a la ràdio m'absorveix considerablement i acabo el dia bastant fart de l'actualitat, però espero que això no em freni a l'hora de seguir endavant amb el blog.

Rajoy sap dir que si!

2007-06-11T16:51:00.000+01:00

Sorpresa! El vocabulari de Rajoy conté expressions positives! Si si, avui he descobert que el cap de l’oposició és capaç de pronunciar paraules i expressions com ara “apoyo al Gobierno”, “encuentro [con ZP] útil y provechoso”… Ha estat una grata sopresa llegir que Mariano Rajoy s’ha reunit amb Zapatero i li ha mostrat la seva predisposició a donar suport al Gobern a l’hora de derrotar ETA. Això si, el suport és només per derrotar-la, la paraula “diàleg” ni olorar-la, que és mot tabú! Ara bé, també ha quedat clar que el principal partit de l’oposició encara no ha entès quina és la funció dels jutges i quina la del president del govern. I es que aquest anunciat suport ve condicionat per dos factors molt importants. El primer és que el Partit Socialista de Navarra (PSN) no pot pactar amb Nafarroa Bai (NaBai). En fi…ja estem barrejant interessos partidistes amb una cosa tant seriosa com és el final d’ETA…però que hi farem, és la línia que porta seguint el PP des de que va perdre el poder…

Ara bé, la segona condició que li ha posat a Zapatero és gairebé ridícula: la il•legalització d’ANB... Però senyor Rajoy, que no sap que el senyor Zapatero poca cosa hi pot fer? Que no entén que això és decisió d’un jutge? Que no recorda que bona part del partit ja va ser il•legalitzat en el seu moment? Com vol que el president del Gobern il•legalitzi un partit que els jutges han dit que és legal? On està el tant anunciat acatament del Partit Popular a les decissions dels jutges? Què passa, que només es respecten les decissions que interessen? Bé, és igual. Millor que ens quedem amb la part mínimament positiva de la trobada. Tot i que sembli ciència ficció, Mariano Rajoy s’ha mostrat més o menys disposat a donar suport al Gobern per acabar amb ETA i això, tenint en comte la poca utilitat que se li donava a priori a la reunió, ja és alguna cosa.

Alternància, per fi!

2007-05-29T15:23:00.000+01:00

Les darreres eleccions municipals han introduït l’essència de la democràcia al municipi de Montellà i Martinet. Aquest petit enclavament de la Baixa Cerdanya ha viscut per primer cop l’alternança política dins el seu ajuntament, però no es tracta només de que la majoria hagi canviat de mans, sinó que és la primera vegada que hi haurà més d’un partit al consistori. Convergència i Unió ha perdut cinc dels set regidors que ocupava des de les primeres eleccions democràtiques, l’any 1979. Aquests han anat a parar a mans d’Esquerra Republicana–Acord Municipal que, contra tot pronòstic, ha aconseguit la majoria absoluta. El nou partit va presentar aquests comicis com l’oportunitat de renovar els aires del consistori o, en cas de no aconseguir la majoria, de crear un grup d’oposició i de control a les polítiques municipals. Finalment, les urnes no li han atorgat aquesta figura d’oposició, sinó que tenen la responsabilitat de governar el municipi. Han deixat a un cantó i amb una representació gairebé anecdòtica (tant sols dos regidors), l’abans “totpoderós” grup de Convergència.

Aquests resultats ens deixen una situació força interessant. No només perquè l’ajuntament ha canviat de mans després de trenta anys (que sempre va bé, encara que sigui per higiene democràtica), sinó perquè, per primer cop, hi haurà una necessitat de debat i de discussió propis d’un ajuntament del segle XXI. Es passarà dels plens municipals en que els set regidors anaven a passar l’estona perquè tot estava decidit i acordat, a unes reunions on les decisions a prendre s’hauran de discutir i hauran de passar el control de més d’un grup polític. És una bona notícia que s’hagi acabat amb un sistema endogàmic en que tot es cuinava dins les parets de l’ajuntament i al que ningú hi tenia accés. Montellà i Martinet té l’oportunitat de recuperar els valors de la democràcia i això és el més important, més enllà dels regidors que hagi obtingut o deixat d’obtenir cada partit.

El president que enriquia la seva nòvia

2007-05-25T19:23:00.000+01:00

La setmana passada el president del Banc Mundial, Paul Wolfowitz, va anunciar que dimitiria el proper 30 de juny. Pel que sembla, s’ha vist obligat a renunciar al càrreg arran de les queixes del Sindicat del Banc Mundial. L’acusen d’haver utilitzat la seva posició de poder per enriquir la seva nòvia. Així, durant més d’una setmana, hem sentit i hem vist tantes peces com hem volgut sobre la malifeta del president. Que si va enriquir a la seva nòvia, que si ha de dimitir per corrupte… En fi, que amb el tema de la nòvia, ha desaparegut del mapa algú que no interessava (vés a saber a qui havia fet enfadar el senyor Wolfowitz, perquè hagi hagut d’acabar així), i a més, han venut el toc de “morbo” necessari perquè tota l’atenció es canalitzi cap aquest tema (més aviat banal) i ens oblidem de qüestionar-nos la utilitat del Banc Mundial i si realment fa alguna cosa per sol•lucionar el món en el que vivim. “Donem carnassa a la opinió pública, abans no es comenci a qüestionar alguns aspectes incòmodes i se’ns vegi massa el plumero”, vindria a ser el raonament. No en tinc cap prova i reconec que no em baso en cap fet real, però posaria la mà al foc que aquest home ha fet coses bastant més brutes que enriquir la seva nòvia. Crec que simplement era una persona que ja no interessava i la manera de fer-lo fora ha estat montant aquest escàndol.

La meva primera entrevista

2007-05-19T10:45:00.000+01:00

Dimarts passat vaig tornar de Brussel·les. Hi vaig estar dos dies visitant i coneixent les institucions europees. Com que va ser molt interessant, tenia clar que havia d'explicar alguna cosa en aquest blog. Abans d'ahir una amiga em va fer una entrevista per la revista digital dels estudiants de Periodisme de la UVic, l'Algarroba. Així doncs, amb tot el morro del món, copio aquí la primera entrevista en la que jo soc l'entrevistat. L'entrevistadora es la Ylenia Lasarte.

“Te lo dan todo tan masticado que es difícil que el periodista tenga tiempo o ganas de investigar”
Escrito por ylenia
Wednesday, 16 de May de 2007

Guillem LLuch, ex estudiante de periodismo de la Uvic y actual estudiante de la Pompeu i Fabra, explica su experiencia en Bruselas y la visita al Parlamento Europeo.

Háblanos del Viaje… Fue un viaje organizado por la Asociación de Periodistas Europeos y destinado a estudiantes de segundo ciclo de periodismo de todas las universidades catalanas”Sí. Nos acompañó el Presidente de la Associació de Periodismo Europeo Isidre Ambrós. Un periodista importante de La Vanguardia y excorresponsal en Bruselas.

Dos preguntas: ¿Cuál era el objetivo del viaje? ¿Y tu objetivo personal? El objetivo era dar a conocer el funcionamiento de las instituciones europeas a los estudiantes de periodismo. Personalmente me llamó la atención que el viaje fuese gratuito (financiado íntegramente por el Parlamento Europeo) y que incluyera cosas muy interesantes. Puedo ser más o menos euroescéptico, pero el hecho de conocer (tanto como periodista, pero también como persona) como funciona un "monstruo" del tamaño de la Unión Europea, me llamaba la atención. También porque hay varios Tribunales, Asambleas... y muchas cosas más que la gente no sabe muy bien ni para que sirven o ni siquiera que existen

¿Qué actividades formativas incluía el viaje? Visitamos la Comisión Europea y nos enseñaron los servicios audiovisuales que ponen a disposición de los periodistas, Nos dieron conferencias teóricas y visitamos el Parlamento europeo. Después comimos con eurodiputados y corresponsales catalanes.

¿Sobre qué os informaron en las conferencias? Fueron cuatro conferencias en Barcelona y seis en Bruselas. Básicamente nos contaron qué es, que hace y como se comunica desde el Parlamento Europeo. Después ya nos hablaron de temas más concretos: primero desde el punto de vista de los funcionarios europeos y después desde el de periodistas expertos ex corresponsales en Bruselas, que nos contaron en que consistía su trabajo cuando estaban ahí. Las conferencias de Bruselas fueron más técnicas, densas y daban la visión institucional.

Personalmente ¿Con qué visión te quedas y por qué? La de los periodistas es una visión más real. Los funcionarios tienen que vender lo buena que es la UE. y todo lo que tiene. En su lugar, los periodistas te cuentan como les va a ellos y cómo hay que trabajar para que no te vendan la moto y para contrastar la información. Para mí esta parte es mucho mas interesante, pero claro, yo estudio periodismo... Los funcionarios transmitieron la parte institucional que está bien para situarse pero lo interesante es tener la visión de la otra parte, la que me afecta a mí.

¿Os explicaron en que consistía un día en la vida de un corresponsal en Bruselas? Normalmente tienen desayunos de trabajo a las 8.30, pero esto no es cada día. Lo que si que tiene lugar absolutamente cada día es el Brieffing de mediodía que consiste en que en la Comisión Europea se ponen a disposición de los periodistas los portavoces de todos los comisarios. Además te dan notas de prensa continuamente y el trabajo del periodista consiste en descartar información. Hay ruedas de prensa mañana y tarde y el problema es que dan tanta información que inundan al periodista. Hay quien dice (y yo lo comparto) que lo hacen para que no tenga tiempo de investigar cosas que no interesan. Ellos te lo dan todo tan masticado que es difícil que alguien tenga tiempo o ganas de investigar y complicarse la vida, porque la verdad es que es muy cómodo.

¿Os hablaron de la Unión Europea como imaginario colectivo, es decir, de la importancia de venderse como imagen? Si, en parte uno de los principales problemas es el de "vender la imagen", o sea transmitir a la gente lo que es la UE. Son conscientes que se ve como algo muy lejano, que se decide en Bruselas y que no tiene fama de ser muy democrático. Y hacia ahí van muchos de sus esfuerzos, incluido el seminario que nos pagaron a nosotros.

¿Cómo crean esta imagen?
Hacen campañas publicitarias y forman a periodistas. Insistieron mucho en la importancia de tener periodistas formados, que sean capaces de transmitir con sencillez la complejidad que entrañan las instituciones. Pero a la vez, tampoco se puede ser demasiado sencillo y caer en una simplificación que no plasme lo que es realmente la UE.

¿Dirías que lo que les interesan son periodistas que vendan imagen de la institución? Si, está claro. Lo que quieren es que los periodistas entiendan que es la UE, se interesen y lo intenten vender a sus periódicos, radios o teles. Es la única forma de llegar a la gente, y creen que tienen que hacerlo a través de los periodistas. Ellos pueden hacer publicidad pero siempre convence más una noticia en el periódico. Lo que ocurre es que los periodistas tienen la potestad de hablar bien o de hablar mal de las acciones de la UE, con lo cual tampoco pueden pretender que los periodistas les vendan la imagen de la institución, ya que solo darán eco de lo que hacen las instituciones, pero dar eco a lo bueno y a lo malo.

¿Está entre tus planes viajar como corresponsal a Bruselas? No puedo decir que esté entre mis planes. Me gustaría mucho ser corresponsal, y antes de hacer el viaje pensaba que para nada me plantearía ir a Bruselas. Ahora no me importaría estar un tiempo, 2 o 3 años. Eso si, antes que Bruselas me gustaría ir a muchos otros sitios a trabajar.

En un intento de mesurar el poder persuasivo de las conferencias… ¿Desde tu regreso te sientes más europeo que antes? No, no me siento mas europeo, pero si que entiendo y conozco el poder real que tiene la Unión Europea. Comprendo más que es lo que se hace des de allí y más o menos como se hace. Y sobretodo como se trabaja como periodista. Pero me siento más periodista que europeo, sin duda.

No comencem be!

2007-05-09T14:52:00.000+01:00

El passat dissabte em va arribar a casa un sobre quadrat i vermell. A dins hi havia la targeta que em donava accés al servei de préstec de bicicletes de l’ajuntament: el Bicing. A part de la targeta i de les instruccions també hi havia una salutació de l’alcalde Hereu que em donava la benvinguda al nou transport públic de la ciutat. Tenia moltes ganes que m’arribés la targeta per tal de començar a fer servir aquest servei. Trobava que era una bona idea i que, en el meu cas concret, em podria servir per anar i venir de la universitat a casa.

La primera sorpresa desagradable no va trigar gaire en arribar. Diumenge, vaig connectar-me a internet per saber, en teoria a l’instant, el nombre de bicicletes que hi havia a la parada més propera a casa meva. Em va sorprendre que no n’hi hagués cap de diponible, però que el nombre d’espais buit fos tant sols de 6 (en total hi caben fins a 15 bicicletes en aquella parada). Vaig pensar que potser es tractava d’un error i que si que hi havia bicicletes. En acostar-m’hi, vaig comprovar que, efectivament, n’hi havia 6 o 7 de lliures. Quan vaig apropar-me a la màquina que et llegeix la targeta i t’indica quina bicicleta has d’agafat, vaig quedar-me encara més sorprès. La pantalla informava que, en aquell moment, no n’hi havia cap de lliure. Bé, un mal dia el pot tenir tothom, fins i tot una màquina, vaig pensar. Però és que al cap de dos dies em va tornar a passar el mateix. I com que diuen que “no hay dos sin tres”, ahir vaig tornar a trobar-me amb el mateix missatge a la pantalla.

Però aquest no ha estat l’únic problema que m’he trobat amb el Bicing (i no fa ni una setmana que l’utilitzo). Ahir, abans de sortir de la universitat, vaig comprovar online el nombre de places lliures que hi havia a les dues parades més properes a l’estació del Nord. Anava just de temps per agafar un autobús i havia d’estar segur que podria retornar la bici en alguna d’aquelles terminals. Cap problema. A les dues estacions hi havia lloc de sobres. Però…sorpesa! En arribar estaven les dues ben plenes i amb un grapat d’usuaris fent cua per tal de poder retornar la seva bicicleta. Això vol dir que ja feia una bona estona que les estacions estaven plenes. Total, vaig haver de retornar-la en una altra terminal i anar correns fins a l’estació per no perdre el bus.

Crec que el Bicing és una bona iniciativa. Bé, mentida. Crec que serà una bona iniciativa si es millora la infrastructura. S’ha volgut començar de pressa i corrents (no recordava que d’aquí dues setmanes hi ha eleccions municipals!) i el servei encara té moltes mancances. La possibilitat de comprovar l’estat de les estacions des d’Internet no funciona bé, moltes màquines et diuen que no tenen bicicletes quan, en realitat, tu n’estàs veient mitja dotzena… A tot això cal afegir-hi les poques estacions que hi ha previstes, perquè a part de l’Eixample i de Ciutat Vella no hi ha cap altra zona de la ciutat coberta. En fi, tant de bo la cosa millori i la gent pugui comtar amb el Bicing com si fos un transport públic més. Ara per ara és impensable, perquè no ofereix garanties de que puguis arribar a temps als llocs. De moment, seguiré agafant el metro.

Com els partits democràtics poden arribar a oposar-se a la pròpia democràcia

2007-05-06T18:14:00.000+01:00

Les eleccions escoceses han posat sobre la taula la possibilitat de dur a terme un referèndum per a l’autodeterminació en aquell país. El Partit Nacionalista Escocès ha promès durant la campanya que si guanyava les eleccions promouria aquest referèndum per tal que els escocesos poguessin decidir si volien ser independents o continuar formant part del Regne Unit. El Partit Laborista i els Liberals Demòcrates es van afanyar a criticar i a oposar-se a aquesta possibilitat. Sincerament, no entenc que un partit que es considera democràtic pugui negar-se a realitzar aquest referèndum. És que a cas hi ha alguna cosa més democràtica que un referèndum en el que la ciutadania expressi la seva opinió? És que a cas els polítics no es deuen a la opinió i a la confiança que mereixen als seus electors? Com poden negar, doncs, la possibilitat d’expressar-se directament en una qüestió tant important com aquesta? Independentment de quina sigui la seva voluntat política, s’oposin o estiguin a favor de l’autodeterminació.

Cedir la decisió al poble està, o hauria d’estar, per sobre de tot -si aquest partits realment es consideren democràtics-. Jo no tinc una opinió seriosament fonamentada sobre aquesta qüestió. No soc ni partidari de la independència ni de la no independència. Suposo que no m’ho he qüestionat. Però el que em sembla evident és que ha de ser el poble el que ho decideixi. I un partit, encara que no vulgui la independència, li ha de cedir aquesta potestat. Al cap i a la fi, és gràcies a ell i per a ell que governa. Si això no es respecta, la democràcia que diuen aplicar aquests partits em sembla pura hipocresia.

Actualitat des del poble més alt de Catalunya

2007-04-30T19:48:00.000+01:00

Estic fent un tallat a Rubió, el poble més alt de Catalunya -a gairebé 1.700 metres d’altura-. El llogarret, que amb prou feines arriba als 11 habitants, es troba pràcticament a dalt de tot del Port del Cantó, a mig camí entre Sort i La Seu d’Urgell. Al bar, l’únic del poble, lògicament, només hi ha tres persones. Un d’ells, l’avi del bar i, a l’hora, cambrer i ànima de l’establiment, treu el tema de conversa del dia: la nova filla dels Prínceps d’Astúries. La cosa s’anima de seguida. L’home que hi ha sentat a la barra queda del tot sorprès quan sent que la Letizia ja ha parit. No se n’havia assabentat. L’avi no dubta a recriminar-li-ho. “Però on collons vius! Ja aniria sent hora que te n’enteressis, que ja en tenim un altre per mantenir!”. “No home, no, que els petits encara no ens els cobren” li respon amb ironia l’home despistat. La noia que hi ha asseguda a la taula del meu costat també hi posa cullerada. “Tranquils, que un cop es mori el Rei d’ara, la monarquia se n’anirà a pique”. La conversa continua, ara amb temes de política general. Tinc la sensació que em volen demostrar que Rubió pot ser el poble més alt de Catalunya, però no per això ha de ser el menys informat.

Al matí, a la ràdio, sentia una tertúlia en que un home deia una cosa semblant al que ara argumena l’única representant femenina del bar de Rubió. L’home creia que, un cop mori el Rei Joan Carles, la gent deixaria de veure a la monarquia amb els bons ulls d’ara. Deia que el Rei actual té bona fama per haver donat pas a la democràcia i haver aturat el “Tejerazo”. Segons aquest contertulià, el Príncep Felip es trobaria amb una societat menys favorable i menys entregada a continuar amb la monarquia. Aquesta reflexió m’ha fet pensar una estona. No obstant, en recordar les imatges que es repeteixen, gairebé cada any, quan la família Reial realitza alguna celebració (ja sigui una boda o un nou naixement), m’han fet adonar que la societat segueix igual d’embaucada amb els membres d’aquesta Reial família. Cues i cues sota la pluja per veure desfilar els Prínceps recent casats, hores d’espera davant de l’hospital on acaba de néixer l’Infant de torn, regals i més regals per al nen que tindrà més coses d’Espanya… i, el més important, minuts i minuts, pàgines i pàgines d’atenció als mitjans.

Crec que aquesta mena de “circ” mediàtic en el que s’ha convertit la família Reial fa impossible que la majoria de la societat faci un canvi de mentalitat tant accentuat i deixi d’idolatrar-la. Joan Carles perquè era un “campechano”, ara Letízia perquè serà “la Reina del pueblo”… Per les bones, aquest canvi no hi serà. En definitiva, veig gairebé impossible que, tal i com estem ara, s’arribi al consens social al que feia referència el contertulià de la ràdio. Aquest consens que ha de permetre donar per acabada la monarquia, malauradament, crec que és una utopia. Tant de bo m’equivoqui.

Tengo un debate para usted

2007-04-25T17:17:00.000+01:00

Ahir Televisió Espanyola va oferir un debat entre els alcaldables dels cinc partits amb representació a l’Ajuntament de Barcelona. Reconec que en un principi l’únic interès que tenia en mirar-lo era per sentir al Lorenzo “tengo un debate para usted” Milà parlant en català. No puc evitar veure aquests debats com un ridícul show que no serveix per res més que per alimentar les conviccions fanàtiques dels votants fidels de cada partit. Em costa de creure que un debat d’aquest tipus pugui aportar res de nou als electors. Entre d’altres coses perquè crec que massa cops es diuen les coses per agradar més que el rival, i no perquè realment es tingui la convicció de que allò és el millor que cal fer. Si es diuen les coses que es volen sentir (les que donen vots, en definitiva) i es fa veure que s’ataca durament al rival, el debat es considera tot un èxit. Potser estic caient en molts tòpics, o opinant de forma molt frívola, però es que no puc deixar de pensar així.

Es va parlar de seguretat. Tots es van emplenar la boca. Alberto Fernández Díaz va mantenir la seva obsessió de relacionar mendicitat amb criminalitat. Per una altra banda, Imma Mayol no va poder desaprofitar l’ocasió i, encara que no vingués a to, va “colar” el canvi climàtic quan s’estava parlant de la problemàtica del transport a la ciutat. Xavier Trias i Jordi Hereu van discutir sobre si Renfe va millor o va pitjor. Però si tampoc hi fareu res! En tot cas hauria de ser la Generalitat si, hipotèticament, aconseguís el traspàs de competències! En fi, tot van ser pinzellades, discussions superficials i banals que crec que no aporten res de nou.

La primera cita

2007-04-22T17:23:00.000+01:00

Ahir dissabte vaig gaudir de la meva primera trobada cara a cara amb la Cadena Cope. Passejant innocentment pel dial radiofònic vaig aturar-me en el que semblava una tertúlia sobre actualitat. Pel llenguatge “castís” dels contertulis ja vaig intuir que acabava d’aturar la rodeta de la meva ràdio en terreny episcopal. I efectivament, al cap de poc, una subtil sintonia em va confirmar que estava escoltant la Cope. “¡Soy libre!”, vaig estar a punt de cridar. Al cap d’un moment, la tertúlia va donar pas a una connexió telefònica. Pel que sembla, a l’altra banda de la línia hi havia un col•laborador habitual del programa (del qual, malauradament, no recordo el nom) que va ser presentat simplement amb el nom de Paco. El tal Paco va començar a desgranar la seva opinió sobre la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Realment no sé si l’home anava a favor de Nicolas Sarkozy, o simplement pretenia devorar en directe a Ségolène Royal. Suposo que el fet que el president Zapatero hagués anat el dia abans a donar suport a la candidata socialista, li havia donat una “xixa” que no podia desaprofitar. Després de recolzar a Sarkozy amb dos o tres arguments més o menys concrets (més aviat menys que més), va iniciar la seva cessió de desqualificacions cap a “esa “sociata” impulsada por nuestro querido Zapatero”, a la que va acusar de “querer seguir el modelo “zapateril” de desmembramiento del Estado”. Segons el bo d’en Paco, Sègoléne l’únic que pretén és desmembrar França i Zapatero ha anat a donar-li suport i, ja de pas, algun consell sobre com dur a terme aquest desmembrament.

Però el més bo encara estava per arribar, ja que després de la connexió telefònica, el presentador del programa va iniciar un debat, amb quatre contertulians, sobre el mateix tema. L’obertura del debat no té desperdici, “perquè ens hem d’amagar de res?”, deuria pensar el presentador, “si estem a la Cope i som lliures!”. No se si per aquest motiu, o simplement per “catxondejar-se” (perdó per l’expressió) de qualsevol oïent mínimament crític que pogués estar escoltant el programa, va donar pas al debat (si és que se li pot dir debat) amb aquesta joia: “Bueno, pues ahora vamos a demostrar la pluralidad de este debate: ¿quién queréis que gane las elecciones en Francia?”. Aleshores va anar preguntant a cada un dels quatre contertulis i un a un van contestar que, “por supuesto, Sarkozy”. A més a més, la primera ronda de pregutes incloïa la possibiliat d’enviar una petita punyalada d’aperitiu a la “sociata desmembradora” Ségolène, que cap dels “debatens” va desaprofitar. Visca el debat! Si és que podent estar d’acord, perquè hem de discutir?

Portades increïbles i gols poc vistos

2007-04-19T20:17:00.000+01:00

La portada d’avui del Periódico m’ha impactat més que mai. Ja estava mig acostumat a veure portades poc comunes (cartes al director com a únic element de portada, muntatges estranys de cronologies i fotografies...), però la portada d’avui supera qualsevol tipus de límit que mai hagués sospitat. No sé, potser és que el diari Qué! ha fet una OPA hostil al Periódico i no ens n’hem assabentat...qui sap! Crec que està molt bé buscar la originalitat, està clar que en un quiosc la portada ha de cridar, ja que la competència és molt forta. Però penso que aquest cop, la suposada originalitat se’ls ha escapat de les mans. Dedicar tota la portada a un mega-còmic de la “família tipo” -resumint casolanament l’actualitat- amb el simple pretext de la inauguració del Saló del Còmic, em sembla desproporcionat. Reconec que no acostumo a comprar aquest diari, però m’hagués agradat veure les cares desencaixades d’aquells lectors que si que compren El Periódico a diari. No ho sé, potser l’èxit d’aquesta publicació està en aquest camí, però crec que els directius d’El Periódico estan portant el diari, com a mínim pel que fa a les seves portades, cap a un estil àmpliament cobert pels diaris gratuïts.

Avui també m’agradaria fer esment a la poca cobertura mediàtica que ha tingut el gran gol de Messi. El Telenotícies de TV3 només ha dedicat 20 minuts de la seva secció d’esports! Però què està passant! Només hem vist el gol retransmès per emissores argentines, mexicanes, xineses, de països àrabs... Només hem vist la comparació amb el gol de Maradona 15 cops! No entenc aquesta falta de cobertura mediàtica. No entenc que no s’obrís el Telenotícies amb el gol. De fet, no entenc que no es dediqués tot el Telenotícies a veure el gol durant una hora i deu minuts (El Temps també es podria utilitzar per repassar els detalls poc repetits durant el Telenotícies). En fi, entre Telenotícies i portades, avui ha estat un dia de sorpreses i incomprensions.

Flexibilització del Batxillerat i urticària del PP

2007-04-18T19:58:00.000+01:00

El Ministeri d’Educació i Ciència espanyol va enviar el passat dimarts a les comunitats autònomes la seva proposta de Reial Decret de Batxillerat. Aquesta proposta contempla la possibilitat que els estudiants que suspenguin més de tres assignatures no hagin de repetir curs. Així, tots aquells alumnes que suspenguin més de tres assignatures, però aprovin com a mínim la meitat del curs, només hauran de repetir les assignatures suspeses, a l’hora que es podran matricular d’algunes matèries de segon. Això evitarà la repetició d’un curs sencer quan, a la pràctica, l’únic que s’ha suspès són entre tres i sis assignatures. En aquests casos, l’estudiant realitzarà una mena de curs pont en el que s’hi ajuntaran assignatures de primer (suspeses l’any anterior) i assignatures de segon.

Crec que és una bona mesura, ja que evita la pèrdua de temps que suposa haver de repetir un curs sencer, incloent una majoria d’assignatures que ja han estat aprovades. No té cap sentit haver de repetir unes matèries simplement perquè no se n’han aprovat unes altres. Amb aquest nou sistema, es resol aquest contrasentit i, a més, l’alumne aprofita més el temps realitzant determinades assignatures de segon que ja no haurà de fer l’any següent. El nou sistema no pretén modificar ni rebaixar l’adquisició del coneixement necessari en tot batxillerat, sinó agilitzar-ne el procés.

Com no podia ser d’altra manera, el Partit Popular no ha trigat en fer sentir el seu clam. No sé ben bé si les queixes són simplement per no trencar la dinàmica de dur la contrària en absolutament tot el que faci olor a socialista, o es que el fet de que s’alteri l’ordre establert de les coses els provoca autèntica urticària. Soc conscient que, davant de qualsevol canvi, el Partit Popular sent autèntiques esgarrifances. No em sorpèn que, des del seu conservadurisme exacervat, tregui les urpes davant de qualsevol proposta de modificació. Però, d’altra banda, mai podré entendre què és el que els porta a oposar-se fins i tot a qüestions com aquesta. Els seus motius són que la proposta " va a suponer una degradación de esta etapa, porque va en la línea del facilismo en lugar de fomentar, como sería necesaria, la cultura del esfuerzo". Passar de dos a tres anys, amb els mateixos continguts i les mateixes exigències, no em sembla un abandonament de la cultura de l’esforç. Però tant se val, perquè quan una cosa avança cal ser molt ingenu per esperar del PP qualsevol tipus de raonament, o qualsevol tipus de resposta que no sigui “no”.

Consens en el Pacte nacional per la vivenda

2007-04-15T21:23:00.000+01:00

El pacte nacional per la vivenda ha aconseguit posar d’acord al Tripartit (perdó, al Govern d’Entesa) i al principal partit de l’oposició, Convergència i Unió. Tot i que és cert que no és el primer afer en el que estan d’acord Govern d’Entesa i Convergència, si que és potser la primera qüestió de gran envergadura en la qual hi ha consens. Però si aquest acord és possible és, en bona mesura, perquè el pacte per la vivenda proposat pel Govern no contempla un dels aspectes més polèmics que si que inclou el projecte de llei, també proposat pel Govern, sobre la vivenda que, en paral•lel al pacte, se seguirà defensant al Parlament.

Aquest punt polèmic eliminat del pacte és el que permet al Govern dur a terme una sèrie de mesures per tal d’aconseguir que els propietaris d’habitatges buits els posin en lloguer. El que ha aixecat més polseguera són les sancions que pot aplicar la Generalitat en el cas que el propietari es negui a llogar. Així doncs, el Govern podria obligar-lo a vendre el pis per tal de satisfer la gran demanda que, actualment, no té suficient oferta.

El pacte nacional per la vivenda pretén definir les grans línies que s’han de seguir en el sector per tal que, tot i els canvis de govern que hi pugui haver, un tema tant important com el d’habitatge no es quedi sense solucions. Al cap i a la fi, aquest gran pacte, a part de destacar una cosa tant evident com són les dificultats (i desigualtats) de la població a l’hora d’accedir a una vivenda digna, pretén posar xifres exactes al problema. I aquestes xifres estipulen que el 20% de la producció total de vivenda prevista per als pròxims anys haurà de ser de tipus protegit. Diverses organitzacions juvenils, com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) ja han indicat que aquest 20% queda força lluny del que caldria esperar i “del que preveuen les legislacions d’altres Comunitats Autònomes”, com Madrid (amb un 50% de vivenda protegida), o el País Basc (amb una vivenda protegida d’entre el 40 i el 75%).

Està molt bé aquesta voluntat del Govern de reservar aquest tant per cent de vivenda protegida i d’obligar a tots els municipis a complir la norma (no em poso en si el tant per cent és suficient o no), però el problema va més enllà. I un dels punts que crec molt important, entre d’altres, és precissament el que s’ha eliminat en el pacte. Crec que l’autoregulació del mercat -la llei de la oferta i la demanda- presenta seriosos desajustaments en el tema de la vivenda. És per això que penso que el Govern hi ha d’intervenir, perquè és un bé indispensable i al que tot ser humà hi ha de tenir accés. Per tant, el fet que la Generalitat pugui sancionar (com a mesura extrema) els propietaris que no vulguin llogar una vivenda en desús (sempre que aquest desús hagi quedat diàfanament demostrat), crec que és una bona mesura per generar una oferta acceptable de vivenda als milers de ciutadans que se’n troben privats. La generació de sòl nou per a la construcció de vivenda és molt important, però ho és tant, o més, l’aprofitament del sòl ja existent dins les mateixes ciutats, que es troba inutilitzat.

No vull entrar en reflexions sobre si l’Estat ha de ser més o menys intervencionista. Simplement crec que, en la qüestió de la vivenda, ens trobem en una situació límit, i que la imposició de mesures d’aquest tipus per part de l’Estat és l’única manera de frenar la voracitat de l’actual mercat immobiliari que, tot i estar patint una desacceleració –pel que sembla-, segueix privant a una gran part de ciutadans del seu dret d’accedir a una vivenda digna. El fet que el mercat immobiliari repongui simplement al sistema de l’oferta i la demanda ha fet desorbitar fins a preus irreals el valor dels pisos, ja que, fins a dia d’avui, la poca oferta mai ha pogut satisfer la demanda i l’espiral de preus ha anat pujant fins arribar a la situació actual d’insostenibilitat.

De revelacions i confrontacions editorials

2007-04-11T14:16:00.000+01:00

La revelació de l’exdirector de la Policía, en el moment en que es van produir els atemptats de l’11-M, Agustín Díaz de Mera, de la font que li va facilitar l’informe que relacionava ETA amb els atemptats, ha obert un nou capítol en la guerra de portades que mantenen els diaris El Pais i El Mundo. Ahir dimarts, es va fer públic que Díaz de Mera –que actualment és eurodiputat del PP- havia acabat cedint i revelant el nom del comissari que, suposadament, l’havia posat al corrent d’un informe que vinculava la banda terrorista ETA amb la massacre de Madrid. Una setmana abans, Díaz de Mera s’havia negat a facilitar aquest nom al jutje que instrueix el cas per tal d’evitar que es prenguessin represàlies contra el seu informant.

L’exdirector de la Policia, finalment va revelar el nom de la suposada font en una carta enviada al jutje. Tot i que la seva identitat s’havia de mantenir en anonimat, avui la majoria de mitjans asseguren que es tracta del comissari Garcia Castaño. S’ha pogut saber, a partir d’una carta enviada pel comissari al seu superior, que Garcia Castaño nega haver estat ell la font de Díaz de Mera.

A partir d’aquí, el tractament de la informació d’un i d’altre diari agafa rumbs totalment oposats. El Pais titula la noticia principal així: “De Mera acusa con datos falsos a dos policías para justificar su bulo del 11-M”. En un subtítol de dues línies, recull dues frases de la carta enviada pel comissari García Castaño: “Yo no le hablé de ningún informe. Me comunicó que se encontraba muy presionado públicamente”. El text segueix en aquesta línia i es centra en la negació de tres policies i el comissari García Castaño d’haver posat al corrent a Díaz de Mera sobre el suposat informe. El Pais tracta, en tot moment, de mentida la revelació de l’exdirector de la Policia.

El Mundo, en canvi, titula “Diaz de Mera revela quién le contó que el informe ETA/11-M se cambió”. En dos subtítols posteriors afegeix que “Fuentes jurídicas apuntan que se trata de Enrique García Castaño, pero él lo niega”. Aquest “pero él lo niega” és l’única referència al desmentiment fet pel comissari, ja que El Mundo dedica la resta de notícia al fet que Díaz de Mera hagi revelat el nom de la seva font, i a desgranar el contingut de la carta enviada al jutje. És important observar que aquesta notícia comparteix la seva importància a la portada amb una altra que titula amb negreta “Un policia declara que en el escombro de Leganés había papeles sobre ETA”. Tot i deixar clar que, segons l’inspector en cap de la Policia Científica, pertanyien a un policia nacional que vivia al pis del costat del dels terroristes, el diari remarca que “nada de esto consta en el sumario”.

Sens dubte, la guerra entre El Pais i El Mundo dóna molta corda i molts temes d’anàlisi i comparació. Pel que sembla, tindrem feina per una bona temporada.

Benvinguts/benvingudes

2007-04-10T19:42:00.000+01:00

Inauguro avui el meu Calaix de reflexions particular. En aquest blog pretenc plasmar-hi les reflexions que em suscitin determinats temes d'actualitat. Amb la màxima periodicitat possible, intentaré traslladar a aquest espai les meves reflexions, punts de vista i comentaris sobre diversos esdeveniments d'interès informatiu. Tot i que, de moment, el blog està dirigit a l'assignatura Seminari de l'Actualitat, de la Universitat Pompeu Fabra, el meu objectiu és mantenir-lo en actiu un cop hagi acabat el curs. Amb la creació d'aquest blog, disposo ja de dos espais a la xaxa. Un de més personal (www.fotolog.com/ericorwell), i aquest, que pretén ser més rigurós i enfocat estrictament a l'actualitat informativa. Convido a tothom, només faltaria, a opinar i "postejar" tot allò que publiqui. Així doncs, benvinguts i benvingudes al meu Calaix de reflexions.