domingo, 27 de septiembre de 2009

Anar aguantant mentres es pugui

Alguns petits pobles del Baridà i la Batllia mantenen oberta una botiga de queviures, tot i la competència dels grans supermercats de la zona.

Sobreviure als grans supermercats de La Seu, Puigcerdà o Alp, i a les botigues de Bellver o Martinet. Aquesta és la principal lluita que mantenen les petites botigues de comestibles que encara es mantenen obertes en pobles del Baridà i la Batllia com Montellà, Prullans, Lles o Bor. En general, són establiments familiars on s’hi ven gairebé de tot, des d’embotits i formatges fins a records de la zona, productes de neteja o alimentació en general. Solen ser botigues amb una llarga trajectòria que han anat veient com poc a poc, la clientel•la de tota la vida ha anat desapareixent, ja sigui perquè la gent ha marxat a viure a d’altres llocs, o bé perquè els que s’hi han quedat han optat per anar a comprar als supermercats de les poblacions més grans.

Tal i com explica la Conxita Ribot, mestressa durant molts anys del Colmado Matia, de Bor, “abans ningú tenia cotxe, i la gent del poble venia a comprar molt més”. Ara, en canvi, “la gent se’n va a carregar als supermercats grans, i això està matant les botigues petites”. A Queviures Martí, a Prullans, els passa el mateix i el seu propietari, Josep Martí, es lamenta que molts cops, la gent no té en compte la qualitat dels productes que tenen a casa. “Sembla que allò de fora s’aprecia més que el que és de casa, perquè la gent que va a comprar a Bellver o a Puigcerdà, tampoc hi troba res de barat”, assegura. El problema, continua, és que la gent del poble molts cops no sap apreciar que els primers serveis els té a casa i que no li caldria marxar a fora per comprar.

Tant el Colmado Matia com Queviures Martí viuen en gran part, gràcies a la gran afluència de gent de fora que omple el poble els caps de setmana i durant les vacances. La Conxita Ribot explica que bàsicament hi compren els estiuejants que tenen cases llogades tant a Bor, com als pobles dels voltants, com Riu o Pedra, on no hi ha cap altra botiga. A Prullans, el Josep Martí assegura que sort en tenen del càmping, de l’hotel i dels apartaments que hi ha, perquè sinó no podrien continuar. També assegura que les administracions haurien de recolzar més aquests tipus d’establiments, en comptes de donar suport només a les grans superfícies. “No s’adonen que a muntanya hi ha gent que està fent un esforç perquè els pobles tinguin uns serveis, i que si aquests desparaeixen, la zona encara es despoblarà més”, afegeix.

En aquest sentit, la Maria Antonia Munt, de Queviures Maria Antonia, de Montellà, assegura que la gent del poble pràcticament només hi va a comprar aquelles coses que s’ha oblidat de comprar al supermercat. “S’hauria de donar una mica més de vida a les coses pròpies del poble”, assegura, i adverteix que “quan la botiga ja no hi sigui, la gent la trobarà a faltar perquè fins i tot per comprar una caixa de llumins hauran d’agafar el cotxe i anar a Martinet o a Bellver”.

De cara al futur, tant a Colmado Matia com a Queviures Martí, asseguren que aniran aguantant mentres puguin. Tant la Conxita Ribot com el Josep Martí coincideixen que si han anat tirant és perquè la casa on hi ha la botiga és seva, i no han de pagar lloguer ni pràcticament sous a gent de fora de la família. A Montellà, però, la Maria Antònia Munt té clar que la botiga no viurà gaires anys, perquè aviat s’haurà de jubilar i ningú voldrà seguir amb el negoci, perquè senzillament no donarà per viure.

Reportatge publicat al número de setembre de 2009 de la revista Viure als Pirineus

viernes, 31 de julio de 2009

Formatgeres, de tota la vida


Les dones del Pirineu sempre han tingut un paper molt destacat en l’elaboració del formatge i, en general, dels productes derivats de la llet. De fet, aquest paper s’ha mantingut fins a dia d’avui, fins el punt que dues de les empreses formatgeres més importants que hi ha i que hi ha hagut al Baridà i la Batllia han nascut gràcies a l’empenta d’una dona. Es tracta de Làctics Ermengol, a Prullans, i de la Formatgeria l’Orri, a Mussa, que va tancar fa poc més d’un any. Les seves protagonistes, Pilar Pont en el primer cas, i Cesca Olm, en el segon, expliquen com han canviat les coses amb el pas dels anys.

La Cesca Olm, filla de Cal Josep Bertran de Mussa, es va decidir a fer formatges després d’uns anys de viure a Barcelona. Feia temps que amb el seu marit, en Josep Lizandra, tenien la dèria de pujar a viure a Cerdanya, però no sabien com fer-ho. Un dia, un germà els va proposar un tracte: ell posaria les cabres, i ells farien formatges. Després de fer uns quants cursets i provar com s’hi sentien, van decidir llançar-se a la piscina. En començar, van fixar-se en com ho havia fet la gent del poble durant tota la vida. “Ho feien de forma molt calmada”, explica la Cesca. “Quan tenien la quallada, l’apretaven amb les mans, i la deixaven reposar molta estona. De fet es diu que perquè el formatge sortís bo s’hi havia de fer “un son” al damunt”, afegeix. Tot plegat feia que el procés fos molt llarg. Al començament, ells van optar per fer una mica de tot, però després es van decantar per fer únicament quallada àcida, ja que només calia deixar la llet entre 20 i 24 hores quallant-se i després aguantava molt més, i per tant no havien de repartir tant sovint.

La principal diferència amb la forma de fer d’abans és que, en general, es feia els formatges a nivell de casa, de forma poc precisa, i per tant, si quedava més o menys bo era relatiu, perquè qui s’ho menjava era la gent de casa. Tal i com explica la Cesca, a Mussa més o menys cada casa en feia, perquè tothom tenia ramat. L’encarregada de fer-ho, generalment, era la dona, “perquè no deixava de ser una feina més de la llar, una tasca més de la cuina”. Tot va canviar els anys 20, amb l’aparició de la Cooperativa de La Seu d’Urgell, quan la gent va deixar de fer servir la llet per a ús personal, i la va començar a vendre.

La Pilar Pont, de Làctics Ermengol, és una mica més crítica amb els canvis que ha viscut el mon del formatge. Ella assegura que la forma de fer no ha canviat, ni hauria de canviar, “perquè els nostres avis ho feien molt bé, i s’ha de mantenir”. Si que es cert, matisa, que “abans els formatges s’emmotllaven a mà, es premsaven amb una pedra i es deixaven reposar al celler”. Avui, evidentment, ja no es fan així, perquè el procés s’ha maquinitzat. I per la Pilar, en part, el principal problema ha estat aquest. “S’ha augmentat molt la paperassa, s’ha maquinitzat tot, s’ha de vigilar i posar moltes més mesures de seguretat que compliquen molt les coses”, assegura. Un exemple és la llet crua: “ara no deixen vendre llet crua, ni fer formatges amb llet crua. Això s’havia fet tota la vida, i mai es va morir ningú...”, lamenta. En general, el problema segons la Pilar, és que els polítics han tractat i tracten els artesans del formatge com si fossin una indústria més, i això els ha comportat molts problemes i maldecaps.

La Pilar és filla de Das, però es va criar a Mussa. Allà, uns cosins seus hi tenien cabres, i des de petita li va agafar la dèria que volia fer formatges. Quan va ser una mica més gran, va fer un curset a l’escola agrària de Bellestar per dedicar-se al que sempre havia volgut fer. Curiosament, de la vintena de dones que van fer el curset, ella va ser l’única que es va acabar llançant i obrint una formatgeria. En termes generals, totes dues asseguren que la decisió de dedicar-se al mon del formatge els ha donat bons resultats. La Cesca, però, destaca que en el seu cas, un dels motius de l’èxit va ser que van agafar molt bon moment, ja que van començar en una època en que el formatge artesà tenia molta sortida.

Article publicat al darrer número de la revista "Cadí Pedraforca".

viernes, 24 de julio de 2009

“La Cerdanya és un molt bon lloc per a viure i entrenar”


Kílian Jornet és de ben segur un dels esportistes ceretans més reconeguts a nivell estatal i internacional, que en els últims anys ha aconseguit alçar-se amb una gran quantitat de títols, en les categories de cursa i esquí de muntanya. Actualment, viu, estudia i entrena al Centre d’Alt Rendiment de Font Romeu, tot i que la competició l’obliga a estar en constant moviment, i ha visitat pràcticament tots els continents. Per als no iniciats, en què consisteixen aquests dos esports que practiques?

Tots dos tenen com a punt comú la muntanya. La idea de tots dos esports és aprofitar el medi que hi ha, és a dir, a l’hivern com que hi ha neu, doncs hi vas amb esquís, i a l’estiu com que no n’hi ha, doncs hi vas corrent. Les curses de muntanya, és a dir, a les que vas corrent, són més musculars, i exigeixen uns esforços més llargs, ja que poden arribar a durar unes 3 o 4 hores. Les curses d’esquí de muntanya, en canvi, són més curtes, perquè duren aproximadament una hora i mitja, però són més intenses.


Com ha influït el fet de criar-te entre el refugi de Cap de Reg i el poble de Montellà, perquè tinguis aquesta passió per la muntanya?

És molt important el fet d’estar cada dia en un entorn de muntanya, perquè fa que t’hi acostumis. Així, quan acaba l’escola i surts a jugar o a córrer, el que et trobes és la muntanya, i es converteix en el teu àmbit natural.


En què consisteixen els entrenaments que fas?

De novembre a abril entreno l’esquí 7 dies a la setmana, un total de 25-30 hores. Quan marxa la neu, els entrenaments són més llargs, i poden arribar a durar entre 4 i 8 hores diàries. Un recorregut normal d’un dia d’entrenament és sortir de Font Romeu, pujar al Carlit, baixar cap a Porté-Puymorens i tornar.


Com està el recolzament institucional a aquests esports?

Tant a nivell català com espanyol, tenim un problema, respecte altres països, com Itàlia, França o Suïssa. Allà, els corredors són professionals, perquè hi ha molt suport institucional al darrere. Aquí, no hi és, i som pocs els professionals que podem viure exclusivament d’això. És un problema polític, perquè la Federació té pocs recursos. Ara, però, el Consell Català de l’Esport s’hi està posant bastant i està començant a donar beques.


En els últims temps, les teves curses han tingut un ressò considerable, i has sortit en força mitjans generalistes. T’ha sorprès aquest “boom”?

Home, jo mai he corregut per sortir als mitjans, sinó perquè gaudeixo fent aquest esforç, i entrenant cada dia enmig de la naturalesa. Tot i això, està molt bé que aquest esport hagi començat a atreure tanta gent. Vivim en un medi molt urbà i la gent necessita sortir el cap de setmana i viure la naturalesa. Els mitjans generalistes també s’hi han començat a fixar força, però encara estem lluny dels països alpins, els Estats Units o Àsia, on té molt més seguiment.


Et veus vivint fora dels Pirineus?

Evidentment, per la meva feina, he de viure i entrenar en una zona de muntanya. Si no visqués als Pirineus, seria als Alps. Tot i això, no seria el mateix, perquè el clima i la situació de la Cerdanya és molt bona. Aquí tens pla, muntanya, bon clima... i això als Alps no hi és.


Entrevista publicada al número de juliol de la revista "Viure als Pirineus"

sábado, 9 de mayo de 2009

El Pas de la Casa, territori de ningú


Sempre que vaig al Pas de la Casa tinc la sensació de ser en terra de ningú. Els pobles de frontera sempre m'han despertat molt d'interès, tot i que no sabria explicar perquè. També és cert que els pobles de frontera sempre ho són una mica, de terra de ningú. El cas del Pas de la Casa, però, encara ho és més. Perdut enmig del no-res, a 2050 metres d'alçada, és simplement un punt de pas entre Andorra i França, construït on abans només hi havia una cabana de pastors que servia de refugi a aquells que anaven d'Andorra cap a França, o a la inversa. Tot i ser Andorra, la "civilització andorrana" li queda molt lluny, tenint en compte que el port de muntanya més alt dels Pirineus el separa del nucli de població més proper (és cert que la recent construcció del Túnel d'Envalira ha ajudat moltíssim a retallar distàncies, i ha trencat el gran aïllament en què vivia El Pas, a l'hivern, quan la neu obligava a tallar el port). Pel que fa a França, tot i que tot el comerç està enfocat cap al turisme d'aquest país, tampoc podríem dir que la comunicació sigui massa bona. A l'hivern, és freqüent veure la frontera tancada, per culpa de la neu i, igualment, el poble més proper -l'Hospitalet pres l'Andorre- és gairebé insignificant i està a uns quants quilòmetres.

Tot plegat fa que al Pas hi hagi un microclima molt especial. Grans centres comercials, botigues que omplen tots i cada un dels pocs carrers del "poble", cartells en francès per tot arreu, dependents que directament t'atenen en francès... L'únic que et fa saber que no ets a França són les cabines del Servei de Telecomunicacions d'Andorra, els cotxes de policia andorrana i els cartells dels carrers en català. Tot i aquest abocament complet cap a França, com ja he dit, la "civilització francesa" també els queda molt lluny i, molts cops durant l'hivern, completament inaccessible. Abans que s'obrís el Túnel d'Envalira, deuria ser molt curiós veure un "poble", amb el seu McDonalds, el seu Pyréenes i les seves desenes de botigues d'electrònica, roba d'esquí, tabac i alcohol, completament aïllat del mon, entre muntanyes de més de 2.000 metres.

Ni del tot andorrà, i per tant, d'influència catalano-espanyola (tot i que la majoria de botigues escolten FlaixBac, Flaix FM, Los 40...), ni del tot francès, tot i semblar-ho, perquè França els queda molt lluny. I al mig d'aquest no-res, centenars de botiguers francesos, portuguesos i sud-americans, i de pisters de l'estació d'esquí de Grand Valira, com a únics habitants, perduts entre muntanyes i lluny de qualsevol civilització. Això si, tot i que la neu els deixi incomunicats amb la resta del mon, sempre podran anar a menjar-se un Big Mac al Mcdonalds i mirar una mica de roba al Pyréenes... Realment pintoresc.

domingo, 26 de abril de 2009

Andorra vota

És diumenge i està diluviant. Encaro la carretera d'Andorra des de La Seu (en un estat lamentable, per cert). Passo l'aduana espanyola i un policia duaner andorrà m'atura. Em mira i em diu que continui. Em pregunto si serà un dels 22.000 andorrans que avui podran votar. El seu accent argentí, però, em fa pensar ràpidament que no. Arribo a les Escaldes i els carrers estan pràcticament buits. M'acosto al Comú (Ajuntament) per veure quin ambient hi ha, però em diuen que el col·legi electoral s'ha instal·lat a la Sala del Prat del Roure, molt més àmplia i amb capacitat per acollir més gent.

Decideixo, però, baixar cap al col·legi electoral de la capital. L'avinguda de Meritxell està força buida. Es veu algun turista espanyol o francès desafiant la pluja, però poc més. Em pregunto si algun d'aquests visitants s'haurà adonat que al Principat és dia d'eleccions. Segurament, no. A part dels cartells de propaganda electoral, l'únic element que fa pensar en unes eleccions, i tampoc gaire, és la llarga cua de gent que hi ha a l'entrada del Palau de Congressos, a la Plaça del Poble (coneguda també entre els visitants, com la plaça dels ascensors). Efectivament, la seu electoral d'Andorra la Vella s'ha ubicat en aquest espai, per evitar les aglomeracions que hi va haver en els últims comicis, que es van fer a l'edifici del Comú de la capital.

Entro al Palau de Congressos i em trobo una parella de guàrdies uniformats, amb un vestit que només es deuen posar en les grans ocasions. Baixo les escales i ja em trobo mig centenar d'electors fent cua per votar. Segueixo baixant i em topo de cara amb representans dels diferents -i abundants- mitjans del país: càmeres de televisió, fotògrafs, ràdios, mitjans escrits... Els esquivo i segueixo el recorregut de la cua, que s'endinsa dins una sala. Allà, els votans són dividits en dues fileres. De la A a la L han de votar en una mesa, i de la M a la Z en una altra. Torno a sortir al vestíbul i faig una volta. Hi ha instal·lada una pantalla on s'hi pot seguir el grau de participació a mesura que van avançant les hores. També s'hi pot veure una exposició del fotògraf que millor ha plasmat la història d'Andorra, Valentí Claverol; i l'urna amb què es va votar l'any 1933, quan es va instaurar al Principat el sufragi universal masculí. Tot i això, el que atreu més l'atenció d'aqulles que ja han votat és el pica-pica que ofereix el Comú, a base de pà amb tomàquet, embutit i patates fregides.
Decideixo tornar a pujar, i quan ja soc a dalt veig que els periodistes gràfics es comencen a tornar bojos. Està a punt d'entrar a votar Jaume Bartumeu, candidat a Cap de Govern pel Partit Socialdemòcrata, molt ben situat, per cert, segons els sondejos. Aprofito que el tinc a poc més d'un metre per acribillar-lo a fotografies. Em veu i em saluda, pensant-se que soc un periodista més dels mitjans que cobreixen les eleccions. Baixa les escales, acompanyat de la dona. Els càmeres i fotògrafs el precedeixen, però marxa enrere, vigilant de no entrabancar-se. El senyor Bartumeu es perd entre els votants, i jo me'n vaig.

Ja al cotxe, poso la ràdio. Andorra 7 Ràdio fa un programa especial, amb connexions des de les diferents parròquies que, la majoria de les vegades, només serveixen per recalcar que la jornada electoral està transcorrent amb total normalitat. Els enviats especials entrevisten els polítics que ja han anat a votar, i gairebé tots diuen el mateix. En una de les rondes de contacte salta la notícia, tot i que no té res a veure amb la jornada electoral. A les parròquies de Canillo i Encamp, l'aigua s'ha convertit en neu. I fins aquí el mes destacat de la connexió. Vist l'èxit, canvio de dial. Ràdio Nacional d'Andorra -la pública- emet una magnífica radiofórmula. Decebut, estic a punt d'apagar la ràdio, però aleshores sonen els senyals horaris de la una del migdia, i apareix l'inforamtiu. L'estructura és la mateixa: recorregut per les 7 parròquies del país, amb les mateixes declaracions i les mateixes no-incidències.

Abandono el Principat, i la senyal de les ràdios andorranes es va perdent, quan encara falten més de 5 hores perquè tanquin les urnes. En total, els poc més de 22.000 andorrans de pura raça decidiran el futur de les 83.000 persones que habiten el país. Curiositats d'un micro-estat. Mig centenar de periodistes (del país i de fora) donant cobertura a unes eleccions on hi vota una població equivalent a la de Manlleu.





lunes, 19 de enero de 2009

"Segueix venint gent, però gasta menys"


La crisi econòmica no ha passat de llarg dels establiments del Baridà i la Batllia. Tant el turisme, com la gent del territori ha vist disminuïts els seus recuros econòmics, i això, inevitablement, ha afectat el comerç i la restauració de la zona. La majoria de restaurants han notat una disminució dels ingressos, i això es deu sobretot a que la gent gasta menys. Segons Núria López, propietària del Restaurant el Picot Negre, de Bellever de Cerdanya, “la gent segueix venint, perquè a tothom li agrada sortir de tant en tant, però gasta menys, en comptes de demanar un bon vi, demana vi de la casa…”. Compartir plats és una altra tècnica força utilitzada per evitar que el compte pugi massa. La mateixa Núria López explica que, un cop es va trobar el cas que una parella amb dos fills va arribar a compartir un sòl menú.

La situació és similar al Bar Restaurant Rosaleda, a Martinet, on el seu propietari, Enrique Gómez, explica que des de setembre la gent segueix anant-hi, però gasta menys. On si que han afluixat bastant és amb els menús dels treballadors, i és que tal i com explica ell mateix, “si abans teniem grups de 14 treballadors a dinar, ara només en venen 3 o 4, perquè han fet fora a molta gent de l’obra”. Tot i això, l’Enrique dóna gràcies a la neu, que va fer que per la Puríssima es treballés i que sembla que per Nadal també farà pujar gent. A prop del Rosaleda hi ha l’Hostal Martinet, on la cosa no va gaire millor. El Consuelo Piñar explica que el bar va fent, però el restaurant i les habitacions estan molt parades. “De tant en tant es queda a dormir algú, però no consumeix res de res: es compren quatre llaunes i s’ho mengen a l’habitació”. Molt cops, continua, “no em surt ni a compte obrir el bar i el restaurant, perquè estic gastant en llum i calefacció, i no ingresso res”.

La situació és una mica difrent als pobles més allunyats. A Cal Basté d’Estana, la Roser Macho explica que la gent no ha deixat de pujar, perquè “és una clientel·la molt específica, que puja expressament”. “Nosaltres no depenem tant de la gent de pas que entra a fer un entrepà o un tallat, sinó que vivim dels escaladors, excursionistes i gent amb segona residència per la zona, i de moment aquest públic segueix venint”, afegeix. Macho destaca que el bar sempre ha donat per “anar tirant, i poca cosa més”, i afegeix que, “quan no hi havia crisi, tampoc anàvem molt millor, i ara que n’hi ha, tampoc no anem molt pitjor”.

Al Restaurant Cal Tià de Viliella també viuen d’excursionistes i d’estiuejants que tenen casa a la muntanya de Lles, i tampoc han notat una disminució de clientel·la. La Marta Pomarol explica que la gent segueix fent excurions i anant a la muntanya, i per tant segueix pujant, “però consumeix menys, comparteix més plats, fa menys vermuts i deixa menys propines”.

I si la gent segueix pujant, però va menys de restaurant, qui en surt beneficiat és el comerç d’alimentació. El Francisco Turet, de Comestibles Turet, a Martinet, assegura que com que la gent ha de seguir menjant, ells van treballant. “Si abans, la gent pujava una setmana i 3 dies anava de restarurant, ara només hi van un dia, i la resta han de comprar el menjar a la botiga”, destaca. La diferència, però, “està en que la gent prescindeix dels productes de luxe i compra el més bàsic: en comptes de pernil de jabugo, compra pernil serrà, o en comptes de comprar vi de marca, el compra a granel”.

Reportatge publicat al número de gener de la revista Viure als Pirineus