El conflicte de Bòsnia, i dels Balcans en general, té un alicient que fa que, quan un s’hi apropa, el deixi veritablement trastocat. Aquest no és altre que la seva proximitat, tant a nivell socio-cultural, tamporal, com físico-territorial de l’escenari on es va produir.
Els països balcànics comparteixen amb nosaltres (i quan dic nosaltres, que cadascú entengui el que vulgui: Espanya, Catalunya, Europa…) uns valors socio-culturals similars. És evident que els espanyols, els catalans, els francesos, els portuguesos, els italians, el alemanys o els anglesos tenen formes de ser i de fer diferents, però comparteixen uns valors i una forma de veure el mon similar. Un català va a Anglaterra i no li sobta ni li trenca els esquemes la seva forma de viure. I el mateix passa si aquest català se’n va a Bòsnia, a Croàcia o a Sèrbia. Es passejarà pels carrers dels seus pobles i ciutats i es creuarà amb gent que vesteix com ell, que condueix el mateix cotxe que ell, que té un aspecte físic igual al seu, que té unes aficions similars... Això és el que fa que, en pensar que aquesta gent (en el cas de Bòsnia, sobretot), va experimentar el que és la màxima expresió de la barbàrie humana fa tants sols 13 anys, se’t posin els pèls de punta. I això passa, sobretot, per aquests tres punts: són gent com tu (tant en aspecte físic, com per tradició socio-cultural), ho han viscut fa tant sols 13 anys, i tot plegat ha passat a tres hores d’avió de casa teva.
Actualment i, segurament per la influència de les pel·lícules, les sèries i l’agenda informativa que ens arriba d’Estats Units, tendim a associar tot allò relacionat amb els conflictes bèl·lics amb zones o èpoques llunyanes. Tots sabem que Espanya va patir una Guerra Civil, però això va ser fa molt i l’únic testimoni que ens queda és el dels nostres avis. El mateix passa amb Europa i la Segona Guerra Mundial. I és que a dia d’avui, sembla que els conflictes ens cauen molt lluny: Iraq, Afganistan, Txetxània, anys enrere Vietnam i Corea. Tot plegat són indrets molt llunyans, tant físicament, com culturalment. Són territoris que ens resulten estranys a nivell de valors, de formes d’entendre el món. Si bé és cert, o així ho vull creure, que per a la majoria dels que ens autodenominem “occidentals”, tots els sers humans són iguals, mai ens serà igual de fàcil posar-nos en la pell d’una persona que compareteix tantes coses amb nosaltres, com són els balcànics, que posar-nos en la d’un ciutadà de l’Iraq o de Corea del Nord.
Així doncs, per a les generacions que estem pujant avui en dia, la guerra és quelcom molt llunyà, és una cosa que es troba en ells llibres d’història en la memòria dels nostres avis, o a les pantalles de la CNN. Molts no som conscients que fa tant sols 13 anys, a un tir de pedra de casa nostra, pràcticament al cor d’Europa, hi va haver una guerra brutal, on s’hi va matar, violar, exterminar. Aquestes, són paraules que coneixem de sobra, però que realment ens són molt llunyanes, no en coneixem el seu significat real perquè no les hem experimentat. Si que ho han fet, en canvi, aquelles persones que tant s’assemblen a nosaltres i que ens hem creuat passejant pels carrers de Móstar, de Sarajevo o de Dubrovnik.
I és que fer una volta per Móstar, observant l’estat de ruina en la que es troben gran part dels seus edificis i veient com gent com tu intenta fer-hi vida normal després de viure el que ha viscut i de conviure encara amb la majoria de les seves seqüeles (des dels mateixos edificis en runa, fins l’enfrontament i la manca de convivència entre les dues grans comunitats que formen la ciutat –croates i musulmans- que, tot i estar separats simplement per una avinguda i un riu, no volen tenir cap relació entre ells, i fan vides completament separades dins una mateixa ciutat), provoca un enorme estat de tristesa, de por, fins i tot d’angúnia, i d’altres sensacions per a les quals no se m’acut cap adjectiu o catalogació. El mateix passa quan passejes pels carrers d’Srebrenica i t’intenes imaginar el pànic que van acumular aquells carrers un juliol de fa 13 anys, quan l’exèrcit serbi va envaïr el poble i va provocar el genocidi més gran d’Europa després de la Segona Gurera Mundial.
“El Genocidi més gran de la Segona Guerra Mundial”: això va passar sobre l’asfalt que tu ara estàs trepitjant, davant els ulls de la gent amb la que estàs parlant o que t’està acollint a casa seva. Passejant pels Balcans (i per Bòsnia especialment), et vas topant de cara amb la materialització d’aquestes paraules tant conegudes i desconegudes a la vegada, com violació, assassinat o genocidi. T’adones que aquestes coses passen, i que no passen tant lluny o fa tant de temps com creus, sinó que gent com tu també les fa i les pateix.
Però Bòsnia i els Balcans no són només això. Són un caràcter obert, acollidor, generós, molts cops surrealista, graciós. Són uns paissatges canviants i preciosos. Són una barreja de tradicions culturals, d’històries i, evidentment de religions (que es d’on, al cap i a la fi, ve tot el conflicte). Tot plegat fa que ens hi enganxem, ens hi quedem atrapats. Una frase que clava aquest fenomen és una de l’historiador Francisco Veiga, que diu: "Ellos (els balcànics) solo desean salir de allí. Nosotros queremos volver. No ha sucedido nada extraordinario, no hay nada especialmente atractivo en aquel lugar o en esas gentes. Y sin embargo hay una magia que nos atrapa para siempre".
