Ja fa uns dies que he tornat de Bòsnia i Hercegovina, tot i que em costa assimilar-ho. Explicar el que ha significat aquest viatge és pràcticacament impossible, perquè no hi ha paraules que puguin descriure els sentiments que m’ha despertat. Podria començar a enumerar experiències, moments i llocs que m’han marcat, però sempre me n’oblidaria d’altres i gual d’ importants, o no sabria explicar-los de forma correcta. Com que necessito païr tot el que he viscut aquests deu dies, he decidit, de moment, fer una cronologia d’allò que he fet des que vem sortir de la Universitat Autonoma fins que hem tornat.
Divendres 14.- A les 09:30 sortim de la UAB en direcció Verona. A aquella hora sortim dues furgonetes amb 8 i 7 persones respectivament. Dues hores més tard en surt una altra, i a les tres de la tarda surt l’última furgoneta de l’expedició. El vitge per autopista és llarg, però tinc la sort d’estar a la millor furgoneta de totes, tant per comoditat, com sobretot per la companyia. M’acompanyen el Martí, el David, la Pat, la Meri, l’Alba (que forma part de l’staff), la Rocío i el Jovenal (el conductor). Parem a dinar en una àrea de servei, ens aturem a sobre de Mónaco per veure-ho des de les altures, i seguim fent camí cap a Itàlia. A les 22:30 arrib
em a Verona i ens posem a buscar l’alberg on hem de passar la nit. Allà ens trobem amb l’altre furgoneta (la que ha sortit a la mateixa hora que nosaltres) i ens n’anem a menjar una pizza per la ciutat. Al cap d’una hora arriba la tercera furgoneta, amb el temps just per menjar alguna cosa i anar cap a l’alberg abans que el tanquin i ens deixin al carrer. La quarta furgoneta no para per dormir i segueix fent autopista tota la nit.
Dissabte 15.- Ens llevem d’hora. No ens podem entretenir perquè hem d’arribar a dormir a Móstar, i hi ha unes 15 hores de camí. A les 9 ja estem a l’autopista camí de Trieste. Creuem la frontera amb Eslovènia, posem benzina i el Juvenal em demana que agafi jo la furgoneta. Mai havia conduit un cotxe tant gran i al començament costa una mica. A més, el tram entre Ljubljana i Zagreb és un mix entre carretera i autopista i cada dos per tres varia el nombre de carrils. Parem a dinar després de Zagreb i continuem (amb el Jovenal al volant) direcció Slavonski Brod, el poble fronterer amb Bòsnia. L’autopista croata transcorre enmig d’una inmensa plana, travessant boscos i paissatges típicament balcànics. Quan ens acostem a la frontera amb Bòsnia tot canvia. Fins aleshores, els canvis de país havien estat paulatius, no gaire bruscos. Potser el més destacat és el d’Itàlia a Eslovènia, bàsicament pel canvi d’un idioma llatí a un idioma eslau. Entrant a Croàcia te n’adones que entres als Balcans (Eslovènia és un país completament europeitzat), però continues amb la sensació d’estar en un país completament normal: autopista, cases normals, àrees de servei més o menys convencionals, cotxes nous… Ara bé, a la que deixes l’autopista per agafar la carretera que creua a Bòsnia tot canvia. Passes Slavonski Brod (croata), entres a Brod (bosni) i en tres minuts t’adones que Bòsnia, tot i estar relativament a prop, és un univers a part. Els cotxes i les carreteres ja canvien (només hi ha un tram d’autropista de 30 quilòmetres prop de Sarajevo) i sembla que hagis viatjat 20 anys enrere en el temps. El primer símbol inequívoc de que a Bòsnia hi va haver una de les guerres més cruels d’Europa no triga massa en arribar. Ho fa en forma de cases sense sostre ni finestres. Cases que només mantenen l’estructura, “gràcies” a una tècnica inventada per l’exèrcit croat per evitar que, quan envaien un poble o ciutat, la gent que havia fugit de casa seva hi pogués tornar. Es tractava d’obrir totes les claus de gas de la casa i deixar una espelma encesa. Quan la casa s’omplia de gas, explotava i el primer que destrossava eren el teulat i les finestres. 13 anys després d’això, una de cada tres cases segueix destrossada, sobretot al nord del país (també es pot veure en altres zones per on van atacar els croates, però en aquest punt és molt més evident). Aquí comencen les primeres llàgrimes. Veure la barbàrie amb els teus propis ulls és una cosa a la que no hi estàs acostumat, i el primer cop costa d’acceptar. La ruta segueix direccio Duboj i Zenica. En aquesta última ciutat comença l’únic tram d’autopista del país, que arriba pràcticament fins a Sarajevo.
Entrem a la capital del país a les nou de vespre i seguim cap al sud en direcció Móstar, la capital d’Hercegovina. La carretera de Móstar trancorre per una vall tortuosa i això fa que les curves tancades es vagin succeïnt una darrere l’altra. Arribem a Mostar i seguim cap al petit poble de Bacevici, on passarem les tres primeres nits a Bòsnia. Bacevici té una història apassionant. Es tracta de l’únic reducte serbi de la zona, envoltat de croates i musulmans. La zona de Móstar està dividida entre aquestes dues comunitats i els serbis són una ínfima minoria reclosa en aquest petit poble de 150 habitants. Durant la guerra van haver de marxar, quan l’exèrcit serbi va deixar de protegir-los. En acabar el conflicte, van tornar 20 homes i van començar a reconstruïr el poble, protegits per les tropes de l’ONU, que vetllaven perquè els croats i els musulmans no aprofitessin que eren minoria i fessin una carniceria. Amb el pas del temps, les famílies sèrbies han anat tornant, però a dia d’avui l’habiten la meitat de persones de les que hi havia abans de la guerra. Bacevici va ser un dels pobles on els croates van començar a experimentar el sistema del gas i l’espelema per volar les cases. Aquí van descobrir que era un mètode hiperbòlicament barat i hiperbòlicament eficaç.
Som els últims en arribar a Bacevici, ja que a l’hora d’entrar a Bòsnia ens hem dividit. Els que no han fet nit ja porten tot el dia voltant per la zona. Una altra furgoneta ha hagut d’entrar pel sud, per un punt on no hi ha control fronterer, perquè van amb la Cris, una participant argentina que té passaport però no visat, i això li impediria passar l’aduana de Bòsnia. Tots ells han arribat abans i ja han sopat. Les dues últimes furgonetes sopem tard, però força bé (estofat de carn i patates). En aquell moment no sabem la importància del moment que estem vivint, però quan ens ho expliquen ens emocionem. Ens serveixen el sopar tres homes. Un d’ells és l’entranyable Nezo, l’amo de la casa. Els altres dos son l’Ibro (l’amo de la casa on s’allotja l’staff) i el seu ajudant. El més interessant del tema és que el Nezo és serbi i l’Ibro musulmà. Abans de la guerra havien treballat junts a Aluminji, la fàbrica més important de Móstar. Després del conflicte no s’havien tornat a dirigir la paraula, però aquest dia, l’Ibro havia decidit pujar a casa el Nezo (ell viu a Móstar) per preguntar-li a quina hora arribàvem. Era el primer cop que anava a casa seva després de la guerra, i va decidir quedar-se i ajudar a fer el sopar. Els separava una distància abismal, però van estar junts servint el sopar, i quan nosaltres vem marxar al bar del poble a fer una “pivo” (cervesa, en serbocroat), ells es van quedar asseguts a la mateixa taula, compartint una ampolla de ràquia (el licor nacional). Va ser una petita victòria per tots plegats. La seva relació no es va acabar aquí, ja que els seguents dos dies que vem passar a Bacevici, vem poder veure com l’Ibro pujava cada nit a ajudar el Nezo a preparar-nos el sopar, i com després de servir-nos, s’asseien en una punta de la taula i es posaven a parlar com si durant aquests tretze anys de silenci no hagués passat res.
El segon dia de viatge ha estat força dur, i deprés de fer un parell de pivos ens n’anem a dormir a l’habitació que el Nezo ens ha preparat a tots els nois de l’expedició (12) al soterrani de casa seva. Les noies dormen a dins de casa, repartides entre una habitació i la sala d’estar. A mi em toca dormir en una tumbona de platja que fa un autèntic escàndol cada cop que et mous mínimament, però el cansament és tal que m’adormo en dos minuts.
Diumenge 16: primer matí a Hercegovina. Ens podem permetre llevar-nos a les 10 perquè el viatge ha estat bastant cansat. Els membres de l’staff ens porten l’esmorzar (unes pastes enormes) i la dona del Nezo ens prepara el cafè (cafè turc, amb molt de “poso”, que està boníssim). Després d’esmorzar, la Maya, la filla del Nezzo, ens fa una petita classe de serbo-croat. Ella parla espanyol perquè durant els primers anys de post-guerra va treballar de cambrera a la base on s’estaven els soldats espanyols de l’ONU, a Móstar. Durant una hora li preguntem totes aquelles frases o paraules que creiem que seran d’utilitat. Ens sobta que “slob
oda” vulgui dir “llibertat”. “Como Slodoban Milosevic”, diu algú. La Maya es limita a asentir i a dir que és una paradoxa. Després de la classe, marxem cap a Móstar. El dia d’avui està pensat perquè coneguem la ciutat. Abans de dinar pugem dalt d’una muntanya que domina tota la ciutat, i on els croates (catòlics) hi han col·locat una creu enorme. És una de les moltes batalles que mantenen catòlics i musulmans pel domini de la ciutat. El cert és que des d’allà dalt, la panoràmica de Móstar i de la vall que la rodeja és impressionant. Móstar està dividida en dos per l’avinguda del Boulevard. A una banda hi vuen els croates i a l’altra els musulmans. La banda musulmana és on hi ha el casc antic de la ciutat que, poc a poc, comença a acollir alguns turistes. La part croata és força lletja i gris, i es caracteritza per la gran quantitat de blocs de pisos enormes i horrorosos (construïts en l’època comunista). Una de les coses que més m’impacta de Móstar és la no-relació entre les dues comunitats que formen la ciutat. Un musulmà molt difícilment creuarà el Boulevard per anar als barris croates. No per por a que li facin res (entre ells no es reconeixen, no saben de quina comunitat és cadascú més que pel seu cognom), sinó perquè no hi ha d’anar a fer res. Mai a la vida anirà a comprar a comerços croates, ni anirà a prende res a cap bar croata, ni intentarà buscar-hi feina (perquè sap que no n’hi donaran). Impacta molt veure com la vida d’una ciutat queda dividida per una avinguda de quatre carrils. Els seus habitants fan vida a una banda i l’altra d’ella, però sense pràcticament mirar-se. Un altre aspecte impactant i molt més evident, és la situació en la que encara es troben molts edificis: alguns en runa total, altres només conserven l’estructura, altres amb tota la façana ametrallada…La situació dels edificis és especialment esfereidora al Boulevard, ja que aquesta avinguda que ara separa simbòlicament les dues comunitats va ser el front de combat entre catòlics i musulmans.
La pujada a la muntanya de la creu se’m fa especialment complicada, perquè el camí és de pedra petita i la furgoneta rellisca molt. No és gens tranquilitzador veure com el cotxe es va apropant a la vora del camí i saber que a baix hi ha un precipici de 60 graus plagat de mines. Deprés de la visita tornem a baixar per la pista infernal i entrem a Móstar. Dinarem a casa de l’Ibro (musulmà), però com que no hi cabem tots hem de fer torns, i al meu grup li toca esperarse una hora, moment que aprofitem per començar a visitar la ciutat. Casa de l’Ibro està al centre de Móstar, lògicament a la part musulmana, que és la més maca de la ciutat. Passejant pel carrer principal d’aquesta zona es comencen a trobar alguns establiments turístics. Móstar s’està recuperant poc a poc, i cada cop hi arriba més turisme, sobretot provinent de la costa de Croàcia. Molts dels visitants són gent que està passant uns dies en aquella zona (cada cop més turística) i aprofita per pujar fins a Móstar (alguns pel “morbo” de posar els peus en una zona tant afectada per la guerra, altres per contemplar el magnífic pont que els croates van tirar al terra i que deu anys després les tropes espanyoles van reconstruir…). Seguim caminant per aquest carrer, i al cap de poc ens trobem una mostra del que després descobrirem que és una constant a les ciutats i pobles del país: la convivència entre la vida i la mort. Durant la guerra, a les ciutats hi morien moltíssima gent i quan ja no sabien on posar els cadàvers, no els quedava més remei que aprofitar qualsevol solar buit que quedés per dins de la ciutat. Tot i que on és més evident és a Sarajevo, a Mostar també en trobem algunes mostres. Així doncs, és del més normal veure un cementiri al carrer més “comercial” de la part musulmana, envoltat de botigues de roba i bars. Entrar en un d’aquests recintes és tota una experiència, ja que estan cuidats com aquí cuidem els parcs públics. Per a ells, anar a passejar pel cementiri és un acte del més comú.
Quan arriba l’hora de dinar, anem cap a casa l’Ibro i ens asseiem a la taula que ens té preparada al pati de casa seva. Durant el dinar, el director de Kevlar (l’organització que monta el viatje) ens explica per sobre la història de l’Ibro. Durant la guerra, aquest home no es va moure de Móstar. Tot i que tenia el front a poc més de 100 metres, es va mantenir a casa, i va subsistir gràcies a que criava conills i els podia canviar per altres aliments. Aquests intercanvis es feien d’hora al matí, perquè tothom sabia que els franctiradors no començaven a disparar fins les 10 del matí. Després d’aquesta hora, sortir de casa era una autèntica temeritat. Durant el dinar, també recordem el pobre paper que van fer les tropes espanyoles de l’ONU destinades a Móstar. Simplement es dedicaven a entrar a la part musulmana per subministrar menjar i medicaments, i recomptar els morts. De fet, s’assegura que els soldats croats avisaven a les tropes espanyoles abans d’atacar, perquè aquestes puguessin marxar. En conseqüència, quan els musulmans veien que les tropes espanyoles marxaven, corrien a amagar-se als refugis perquè sabien que l’atac era inminent. Aquesta situació va derivar en que, en una ocasió, un grup de dues-centes dones musulmanes es van atrinxerar per impedir que els espanyols abandonesin la zona. Amb aquesta acció van aconseguir que durant una setmana no hi haguessin atacs croates. Malauradament, la premsa espanyola ho va vendre com que “un grup de musulmans havia segrestat un comandament de l’exèrcit espanyol”.
Després de dinar, seguim la visita per la ciutat. Arribem fins el pont vell, ens pategem tot el centre i aprofitem per acostar-nos a una escola que va servir de cuarter general per a les tropes croates. És un edifici situat a primera línia de front, just davant del riu, i allà s’hi van instal·lar els croates per gestionar la batalla contra els musulmans. A dia d’avui, l’escola està destrossada i s’hi pot accedir sense cap mena de problema. La imatge que ofereixen els seus passadissos i aules és dantesca. Quan ja es fa fosc, una part de l’expedició se’n va a buscar un bar per veure el Barça. Jo m’hi estic una estona i després me’n vaig a passejar pel Boulevard. Si de dia la imatge que ofereix ja és fantasmagòrica, de nit ja no hi ha paraules per descriure-ho. Als edificis en runes (un de cada quatre) s’hi afegeix un desangelament brutal. No hi ha gairebé ningú, i les poques persones que hi ha caminen depressa i sense mirar massa cap a l’altra banda. La separació entre les dues comunitats se’m fa encara més evident. Arribo a la plaça Espanya (en “honor” a les tropes espanyoles que hi havia durant la guerra) i la silueta de l’edifici del banc, completament destruit, m’esgarrifa. És un colossal bloc de nou o deu pisos, completament cremat i destruit, que abans de la guerra havia acollit les oficines d’un dels bancs més importants de Móstar.
Dilluns 17.- Avui toca paracaigudisme. Es tracta de deixar-nos “tirats” durant tres hores i mitja per grups de quatre persones en algun poble de la zona. Allà hem de fer fotos del poble, parlar amb gent, aconseguir fer fotos de l’interior d’alguna casa i descobrir la majoria ètnica que hi viu. Jo vaig amb la Meri, el David i el Martí, i saltem a Jitomitsli (no s’escriu així, però se’m fa impossible recordar com es fa), el primer poble que trobem. És un reassentament croat, situat uns quants quilòmetres al sud de Móstar. El poble està dividit en tres parts (dues de croates i una se sèrbia), però nosaltres només en visitem una. Es tracta d’un carrer de terra molt llarg, al voltant del qual s’hi succeeixen una trentena de cases unifamiliars. No n’hi ha cap d’igual, i cada una d’elles està situada de la forma que més li ha agradat a la família: una mirant cap a una banda, una altra cap a una altra. Com que no es comencen a pagar impostos fins que la casa no està del tot construida –o reconstruida- la majoria d’elles (i això és una constant a tot Bòsnia) no estan acabades: els falten les baranes, a la façana encara s’hi veuen les totxanes...
Només arribar, ens trobem un grup de nens i nenes, i ens podem a parlar amb ells, amb les quatre coses de serbo-croat que sabem. Es queden amb ells el David i la Meri, i el Martí i jo seguim cap a les primeres cases del poble. Després d’un intent de contacte fallit amb una dona, trobem aconseguim establir una conversa en anglès amb un noi de 19 anys que passa l’estona a la porta de casa amb la seva mare i la seva cunyada. La casualitat fa que, dos anys abans, un grup de participants de Kevlar, vinguessin a aquesta mateixa casa i gravessin a la mare, per un reportatge que estaven fent. Al cap de dos minuts de parlar amb ells, ja ens han convidat a entrar a casa per veure el vídeo. En aquella casa hi viuen la mare, dos fills (un d’ells casat i amb una nena de mesos) i una filla. El pare era un dels millors gimnastes de l’antiga Yugoslàvia, i el van matar els serbis a la guerra. Després de veure el documental i d’estar paralant amb el rudimentari anglès que parla el Marko (el germà petit, de 19 anys), apareix la Sasha, la germana gran, que té un molt bon nivell d’anglès, i amb la que conversarem una hora llarga. Ens explica que està estudiant filologia croata i filosofia a la Universitat de Móstar. Diu que allà s’hi barregen estudiants de les tres ètnies i que no hi ha problemes. Assegura que ella té amics de totes les religions, perquè a la universitat la gent és molt més oberta de ment. El problema està en que la majoria de joves no estudien, i per ant segueixen amb l’odi cap a les altres comunitats. És per això que creu que la bona convivència trigarà molt en arribar, perquè la generació que està pujant segueix amb els mateixos prejudicis que els seus pares, que son els que van lluitar a la guerra. Pel que fa a Kósovo, ens comenta que no li sembla adequat el moment en el que s’ha dut a terme. Ella diu que respecta la decissió del poble kosovar i que veu bé que tots els pobles obtinguin la seva independència, si així ho volen. El problema és que amb la independència de Kósovo és probable que es torni a obrir la caixa de Pandora als Balcans, i creu que el millor hagués estat esperar 20 o 30 anys. La conversa que mantenim en cap moment s’assembla a una entrevista, sinó que és més aviat un intercanvi d’experiències i d’impressions sobre la vida a Bòsnia i a Catalunya. D’aquesta manera, intentem evitar que la Sasha, el Marko i la resta de familiars que s’apleguen al voltant nostre se sentin com una atracció de circ, uns simples objectes dels quals volem treure informació morbosa i marxar cap a casa nostra. El més enriquidor de les prop de dues hores que estem amb ells és l’intercanvi de realitats que ens oferim els uns als altres. Una de les sensacions constants en aquest viatge ha estat la de ser com un grup de caçadors que va a Bòsnia a caçar històries macabres i a compadir-se de la gent. Sabíem que si ens fessin això a Catalunya ens sentiríem força malament i tindríem ganes d’enviar a la merda als “aventurers” que venen a apagar el seu morbo descobrint històries turbulents. És per això que calia fer el que fos per evitar donar-los aquesta sensació, calia fer que la nostra visita els aportés alguna cosa, alguna experiència interessant. I això és el que hem intentat fer al llarg d’aquests 10 dies.
Després de la visita a Jitomitsli anem a dinar a casa el Nezo i ens assabentem dels disturbis que hi ha hagut a Kósovo. Al moment, ja estem demenant als membres de l’staff que ens hi portin. Lògicament, ells s’hi neguen en rotund i ens porten a visitar la ciutat santa (catòlica) de Medjugorje. Diu la llegenda, que dos anys abans de la guerra, la verge es va aparèixer en aquesta ciutat i va predir que al cap de poc hi hauria una guerra brutal a Bòsnia, però que a Metjugorje no li passaria res, perquè els núvols la protegirien. S’explica que durant la guerra, l’exèrcit yugoslau va enviar uns avions perquè la bombardegessin, però una gran tempesta ho va impedir. A dia d’avui, la ciutat és un autèntic viver de fidels que s’hi acosten a resar, com si fos la mateixa Verge de Lourdes o de Fàtima. Es dóna la circumstància que, durant la guerra, aquesta va ser la ciutat on s’allotjaven tots els periodistes, ja que era un lloc força segur (de fet va ser de les poques ciutat que va quedar gairebé intacta). Qualsevol persona que entrés per una de les fronteres que hi ha aprop de Medjugore i digués que anava a resar a la Verge, podia entrar i plantar-se a 30 quilòmetres de la guerra (de fet, l’afluència de peregrins no es va aturar ni durant el conflicte).
La nostra visita va coincidir amb una multitudinària missa, que va aplegar més d’un miler de persones entre l’interior i l’exterior del temple. Una de les coses que més em va impactar, va ser la presència de “confessionaris” a l’exterior de l’església. Es tractava de minúscules habitacions, una al costat de l’altre, on la gent podia entrare per confessar-se. A fora, hi havia una placa amb les llengues que sabia parlar el capellà (croat, anglès, francès, italià, espanyol, alemany, húngar…). Com que l’afluència era massiva, es van haver d’habilitar confessionaris mòbils a l’aire lliure, ja fos en cadires, bancs…
