A finals de novembre, va sortir un nou estudi que analitza les audiències dels mitjans de comunicació de l’àmbit català. Tot i que aquest nou sistema ha aportat algunes modificacions en els rànquings de les audiències, hi ha un aspecte que és manté des dels anys 70. Es tracta de la supremacía de les revistes del cor per damunt de la majoria de diaris generalistes. Josep Maria Huertas Claveria, apuntava en un article a la revista Oriflama, el febrer de 1970, la gran diferència que hi havia entre la difusió dels principals diaris generalistes de l’època, com La Vanguàrdia o El Correo Catalán, i les que aleshores s’anomenaven “revistas femeninas”, i que ara hem passat a dir revistes del cor o premsa rosa. En un punt intermig es trobava la premsa esportiva, que tenia una parròquia de lectors bastant superior a la dels diaris generalistes (especialment en els casos de Marca i El Mundo Deportivo). Huertas concloia l’article assegurant que “amb aquestes dades a la mà, podem comprendre moltes de les coses que passen en aquest país”.
El cert, però, és que gairebé 40 anys després, les coses no han canviat molt en el món de la premsa. Si fem cas a l’últim resum de l’EGM, la revista Pronto s’ha convertit en la líder indiscutible de les publicacions periòdiques. El següent de la llista és el diari esportiu Marca, i fins la tercera posició no hi trobem un diari generalista de pagament, que en aquest cas es tracta d’El País. La situació, doncs, és gairebé la mateixa, ja que només han canviat dos dels seus actors, però l’ordre dels gèneres es manté igual. Del que Huertas no parlava era dels diaris gratuïts, perquè lògicament no existien. Si hagués de fer la mateixa reflexió a dia d’avui, probablement remarcaria que el diari 20 Minutos es situa per sobre de tots els diaris generalistes. Segurament trobaria més preocupant que dins aquesta premsa gratuïta, el segon diari més llegit sigui el Qué!, aquesta publicació cridanera a la que molts professionals dubten d’atribuïr-li la categoria de producte periodístic generalista, per situar-la entre la premsa sensacionalista i la premsa rosa.
La xafarderia i l’esport (de fet podríem dir només el futbol i el bàsquet, i no passaria res), continuen sent, valgui la redundància, l’esport nacional d’aquest país. La situació d’Espanya, en el moment en que ho retratava Huertas, era molt diferent a la d’avuí en dia, començant pel fet que aquells lectors que en els que es fixaven els estudis d’audiència, vivien sota una dictadura (en decadència, però dictadura igualment). Avui en dia, sembla que l’alliberament d’aquella nafra hauria d’haver fet canviar les coses, i fer que la població substituís la lectura de publicacions banals, per la lectura de qüestions d’interès general real. Potser durant la transició es va aconseguir, però passats trenta anys, la situació es torna a repetir. Caldrà esperar a veure com evolucionen els resultats donats per aquest nou estudi de les audiències, per saber si realment hi ha algun tipus de diferència entre el públic espanyol i el català, o si en canvi continuen compartint aquest esport nacional de les xafarderies i l’esport.
El cert, però, és que gairebé 40 anys després, les coses no han canviat molt en el món de la premsa. Si fem cas a l’últim resum de l’EGM, la revista Pronto s’ha convertit en la líder indiscutible de les publicacions periòdiques. El següent de la llista és el diari esportiu Marca, i fins la tercera posició no hi trobem un diari generalista de pagament, que en aquest cas es tracta d’El País. La situació, doncs, és gairebé la mateixa, ja que només han canviat dos dels seus actors, però l’ordre dels gèneres es manté igual. Del que Huertas no parlava era dels diaris gratuïts, perquè lògicament no existien. Si hagués de fer la mateixa reflexió a dia d’avui, probablement remarcaria que el diari 20 Minutos es situa per sobre de tots els diaris generalistes. Segurament trobaria més preocupant que dins aquesta premsa gratuïta, el segon diari més llegit sigui el Qué!, aquesta publicació cridanera a la que molts professionals dubten d’atribuïr-li la categoria de producte periodístic generalista, per situar-la entre la premsa sensacionalista i la premsa rosa.
La xafarderia i l’esport (de fet podríem dir només el futbol i el bàsquet, i no passaria res), continuen sent, valgui la redundància, l’esport nacional d’aquest país. La situació d’Espanya, en el moment en que ho retratava Huertas, era molt diferent a la d’avuí en dia, començant pel fet que aquells lectors que en els que es fixaven els estudis d’audiència, vivien sota una dictadura (en decadència, però dictadura igualment). Avui en dia, sembla que l’alliberament d’aquella nafra hauria d’haver fet canviar les coses, i fer que la població substituís la lectura de publicacions banals, per la lectura de qüestions d’interès general real. Potser durant la transició es va aconseguir, però passats trenta anys, la situació es torna a repetir. Caldrà esperar a veure com evolucionen els resultats donats per aquest nou estudi de les audiències, per saber si realment hi ha algun tipus de diferència entre el públic espanyol i el català, o si en canvi continuen compartint aquest esport nacional de les xafarderies i l’esport.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada