De Fabra a EFE

Efe va néixer com a òrgan de propaganda del les autoritats franquistes

L’Agència EFE té els seus orígens en la desaparició d’una altra agència: la barcelonina Fabra. L’any 1938, en plena Guerra Civil, les autoritats nacionals instal·lades a Burgos veuen la necessitat de dotar-se d’un bon sistema de propagada, per tal de difondre –tant dins com fora d’Espanya- les informacions de la guerra de la manera que els interessa. Per aquest motiu, creen una agència, a la que anomenen DUX, i demanen que sigui admesa dins l’Associació Internacional d’Agències Aliades. La resposta que reben d’aquesta agrupació –on hi ha les agències més importants del moment- és negativa: només accepten una agència per país, i a Espanya ja hi ha l’Agència Fabra. Tenint en compte això, les autoritats sublevades s’adonen que l’única manera de tirar endavant una agència espanyola amb projecció exterior és dissolent l’Agència Fabra i, aprofitant els seus drets i el seu nom, entrar a formar part d’aquesta Associació Internacional d’Agències Aliades.
L’agència Fabra és creada l’any 1867 pel català Nil Fabra. En un principi, és només un “Centre de Corresponsals”, però quan el seu propietari torna de cobrir la guerra franco-prussiana, s’acaba convertint en una agència de notícies. A França, Fabra s’ha fet amic del propietari d’una de les agències més importants del moment, Havas. Fruit d’aquesta relació, al cap d’un temps, l’empresari català ven al francès els drets de la seva agència, tot i que en manté la direcció. Això implica que Fabra només pot publicar la informació internacional que li proporciona Havas (és a dir, força influenciada pel govern francès). Mentrestant, Fabra ha d’enviar tota la informació de la Península Ibèrica que Havas consideri interessant (però, lògicament, sense possibilitats de criticar la política francesa). Això no agrada gens a les autoritats espanyoles, fins al punt que Primo de Rivera demana a un grup de banquers que comprin l’agència, per tal de convertir-la en una empresa espanyola. Així passen els anys, fins que arriba la Guerra Civil i Fabra queda dividida entre els dos bàndols. L’any 1938, les autoritats franquistes mostren als directius de Fabra, la voluntat de crear una nova agència sobre els seus fonaments, i aquests hi accedeixen.
Abans de fer aquest canvi, però, ja havien començat a aparèixer en alguns diaris del bàndol nacional, notícies amb firmes com “Agencia EFE”, “Agencia F”, “F”, o “F.F”. Es tracta de textos (més a prop de l’editorial que de la notícia) redactats des de les oficines de la Direcció General de Premsa del Ministeri de l’Interior, instal·lat a Burgos. Tot i que l’Agència EFE ja ha començat a donar els seus primers passos, encara necessita el més important: finançament econòmic. I com l’aconsegueix? Doncs d’una manera similar a la de Primo de Rivera amb l’Agència Fabra: els set bancs més importants del país compren la majoria de les accions de l’agència. Això fa que, de retruc, EFE es converteixi en una Societat Anònima, i no en una agència oficial (tot i que a la pràctica està completament al servei dels interessos de l’Estat). D’aquesta manera, ja té els requisits jurídics i la capacitat econòmica per entrar a competir en el complicat món dels mitjans de comunicació, alhora que les autoritats franquistes veuen complerta la seva voluntat de tenir un òrgan de propaganda que projecti, tant a l’interior com a l’exterior d’Espanya, la realitat que els interessa mostrar.

Tor, la muntanya envaïda

Segueixo amb el recurs fàcil de reaprofitar articles. Aquest el vaig escriure el setembre de l'any passat i parla de l'impacte que ha tingut sobre el petit poble de Tor el llibre que va publicar l'any passat el periodista Carles Porta. A la imatge de dalt, perspectiva del poble des del camí que va al Port de Cabús i Andorra. A la imatge inferior, imatge de Casa Sisqueta, plena de gent (entre els quals hi ha el "famós" Làzaro).

A dia d’avui, qui més qui menys, coneix la misteriosa i sinistra història de Tor. Aquest minúscul poble del Pallars Sobirà ha estat l’escenari de tres morts i de nombrosos enfrontaments que, la majoria de vegades, han acabat als tribunals. El poble de Tor està situat a tant sols set quilòmetres de la frontera amb Andorra a través del Port de Cabús i ha estat un pas tradicional de contraban entre el Principat i Catalunya. La seva situació estratègica va fer que, als anys vuitanta, diversos empresaris andorrans es fixessin en els terrenys de la muntanya de Tor com a possible terreny d’ampliació de les pistes d’esquí de Pal-Arinsal.

En un principi, la propietat de la muntanya era de les tretze cases del poble. Així constava en els estatuts de la “Sociedad de Condueños” que van acordar aquestes tretze cases l’any 1896. Aquests acords establien que la muntanya seria propietat de les tretze famílies que vivien al poble. L’única condició per gaudir d’aquests drets era mantenir un foc encès tot l’any a Tor, és a dir viure-hi els 365 dies de l’any. Les inclemències de l’hivern i les misèries de la postguerra van fer que Tor es comencés a despoblar poc a poc. La majoria de gent va marxar cap a altres pobles o ciutats i l’únic que hi va seguir vivint amb una certa estabilitat va ser un dels principals terratinents del poble, Josep Montaner, “Sansa”.

Tenint en comte això i creïent-se l’únic propietari de la muntanya, “Sansa” es va veure legitimat a negociar amb un empresari andorrà la construcció d’unes pistes d’esquí a la muntanya de Tor. Les disputes que hi va haver amb Jordi Riba, “Palanca” (l’altre terratinent important de Tor) arran d’aquests fets van ser la causa de les dues primeres morts. Així doncs, dos homes que acompanyaven i protegien a “Palanca”, van morir a mans de dos homes que protegien a l’empresari andorrà que volia construïr les pistes d’esquí.

La disputa va acabar als tribunals, i uns anys més tard, el Jutjat de Tremp va nomenar a “Sansa” únic propietari de la muntanya de Tor. Cinc mesos més tard, “Sansa” apareixia mort a casa seva. A dia d’avui, encara no se sap qui el va matar ni quins podrien ser els seus motius. Moltes veus apunten cap a una suposada mà negra, procedent d’Andorra, relacionada amb el món del contaban.

El fet que tota aquesta història sortís a la llum, primer en un documental del programa “30 minuts” de TV3, i després en el llibre de Carles Porta (un dels periodistes que va dur a terme el reportatge) “Tor, tretze cases i tres morts”, ha fet que el poble hagi esdevingut un autèntic centre turístic en l’estiu d’aquest 2006. Així doncs, desde l’oficina de Turisme de Sort afirmen que han rebut una gran quantitat de consultes de turistes que, empesos pel “morbo” o la curiositat, s’han interessat pel poble de Tor.

No obstant, la prova més fiable del ressò que ha obtingut el poble, és la quantitat de gent que ha passat per Casa Sisqueta, una casa del poble on, a l’estiu, s’hi fan menjars. Aconseguir dinar-hi un dia d’agost o del pont de la Diada implica reservar taula a les 11 del matí. Només cal asseure’s deu minuts en una de les taules exteriors de Casa Sisqueta per contar més de 50 automòbils pujant o baixant del Port de Cabús. La imatge de turistes passejant per l’únic carrer del poble i aturant-se a observar o a saludar alguns dels veïns que es van fer “famosos” gràcies al reportatge ha estat constant.

Carles Porta, l’autor del llibre i del reportatge, afirma estar content de que la seva obra hagi implicat beneficis i millores pels veïns del poble. No obstant, els comentaris d’alguns dels seus habitants no s’acaben d’adequar a aquesta visió de Porta. Així, sense anar més lluny, el “famós” Lázaro afirma que l’autor s’està “forrando a cuesta de mis costillas” i que si el veiés per Tor no dubtaria a “darle un buen palo”.

Sigui com sigui, i amb beneficis o no, el que ha aconseguit la investigació de Carles Porta ha estat que la muntanya de Tor hagi passat d’estar maleïda a invaïda de turistes en busca de la morbositat que les morts i les baralles més recents l’hi han atorgat.

El recurs fàcil...o no (II)

Segueixo amb la sèrie d'articles i reportatges que he anat fent aquest curs. Avui penjo un repor que vaig escriure el primer trimestre de tercer sobr una ruta ciutadana a fer a Barcelona, seguint l'argument del llibre "La Catedral del Mar".

Rere els passos d’Arnau Estanyol

El passat mes de març, Ildefonso Falcones, un advocat barceloní de 47 anys, veia com l’obra en la que havia estat treballant durant més de 5 anys sortia a la llum. Aquesta obra no era ni més ni menys que “La catedral del mar”, la novel•la de més èxit i la més venuda del passat Sant Jordi.

La història de la novel•la transcorre a la Barcelona gòtica del segle XIV i aquesta ruta pretén ser una guía per a qui vulgui conèixer, no només els principals carrers, places i racons que hi apareixen, sinó també la història que hi gira al voltant.

Com no podria ser d’una altra manera, la ruta comença als peus del temple gòtic al voltant del qual gira tota l’obra: Santa Maria del Mar. Per arribar-hi, podem utilitzar el transport públic. El més pràctic és utilitzar la línia 4 del metro (la groga) i baixar a l’estació de Jaume I, situada sota la Plaça de l’Àngel. Fins a aquest punt també hi podem arribar mitjançant quatre autobusos urbans: el 17, el 19, el 40 i el 45. Un cop a la plaça, només hem de baixar pel carrer Argenteria i un parell de minuts més tard ja podrem contemplar com, davant nostre, s’aixeca l’imponent Església del Mar.

És interessant parar-se una estona a descobrir i admirar els detalls que ens ofereix l’obra més emblemàtica del gòtic català. La seva sobrietat i manca d’ornamentativitat (tant a l’interior com a l’exterior), contrasta amb l’elegància i lluminositat que Berenguer de Montagut va voler atorgar-li.

Després d’admirar una bona estona Santa Maria, els nostres passos es dirigiran cap a la cantonada que comparteixen el carrer dels Canvis Nous amb el carrer dels Canvis Vells. És aquí on l’autor situa l’oficina de canvi que el protagonista del llibre, Arnau Estanyol, obre a la ciutat. Com és comprensible, el que podem observar actualment en aquesta cantonada queda molt lluny del que hi havia al segle XIV.

La nostra ruta continua ara en direcció al Passeig del Born. Allà hi neix un carrer que al llibre adquireix molta importància. No és, ni més ni menys, que el carrer de Montcada. Conegut pels palauets que la noblesa barcelonina hi va construir a l’Edat Mitjana, l’autor situa al carrer de Montcada el Palau on Arnau treballarà de petit a les ordres del seu tiet i que, uns anys més tard, acabarà comprant gràcies a la seva inmensa fortuna. Actualment, en els palauets d’aquest carrer s’hi troben dos museus força importants, com són el Museu Picasso i el Museu Tèxtil i d’Indumentària.

Seguirem pujant fins al final del carrer de Montcada. Allà girarem cap a l’esquerra i emprendrem el carrer de Corders fins arribar a la plaça de la Llana. En aquest indret, Falcones hi situa l’hostal on s’instal•len Mar, Aledis i Joan a l’espera de que Arnau sigui jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. L’hostal està situat aquí perquè la plaça de la Llana era un lloc tradicional de trànsit de pagesos i mercaders que entraven o sortien de la ciutat a través del Portal Nou (situat al costat d’on, actualment, hi ha l’Arc de Trionf).

Després de passar la plaça de la Llana, la ruta arriba a un altre punt emblemàtic i molt important de l’obra: la plaça del Blat. En aquesta s’hi produeix la revolta que acaba amb la vida de Bernat Estanyol, el pare d’Arnau. Aquesta plaça es deia així perquè és on hi havia el mercat del blat i del cereal que abastia tota la ciutat. És per això que quan les coses anaven maldades i el blat escassejava, el poble es dirigia a aquesta plaça a protestar.

Actualment, la plaça és coneguda amb el nom de plaça de l’Àngel i, com s’apunta al començament de la ruta, és on hi ha la parada de metro de Jaume I. Amb l’obertura de la Via Laietana i l’eixamplament de l’actual carrer de Jaume I, la plaça de l’Àngel va quedar reduïda a la meitat del que havia sigut la plaça del Blat a l’època en què transcorre la novel•la.

Un cop descobert on era la plaça del Blat, continuarem en direcció a la plaça del Rei. Allà hi trobarem el Palau Reial, que era la residència del Rei en aquella època, i que Falcones menciona al llibre en diverses ocasions. La plaça del Rei queda molt aprop del següent punt de visita: el carrer del Bisbe.

Al carrer del Bisbe hi havia, lògicament, el Palau del Bisbe. És aquí on Arnau resta reclòs i, finalment, és jutjat pel Tribunal de la Santa Inquisició. El Palau està situat a la confluència entre aquest carrer i la Plaça Nova. Aquesta plaça, també pren un protagonisme especial a l’obra, ja que és on s’acumula l’anomenada host de Barcelona per reclamar l’alliberament d’Arnau. Cal remarcar que la plaça era molt més petita del que ho és ara, ja que en el segle XIV no existia la gran explanada que formen l’Avinguda de la Catedral, el Pla de la Seu i la mateixa Plaça Nova.

Des d’aquí, la nostra ruta emprèn un altre cop el carrer del Bisbe fins arribar al carrer de Sant Sever. Per aquest carreronet accedirem al barri del Call, l’antic barri jueu de Barcelona. D’aquell antic barri només se’n conserven mitja dotzena de carrers. No obstant, a l’època en que transcorre el llibre el barri arribava gairebé fins a la plaça del Rei. Tot aquest espai es va perdre quan, al seu lloc, s’hi va construïr el Palau de la Generalitat, l’any 1403.

En un dels pocs carrers que es conserven, hi podem trobar les restes –força ben conservades- d’una Sinagoga. Segons els experts, a Barcelona hi va haver fins a cinc Sinagogues. A “La Catedral del Mar”, Ildefonso Falcones fa menció especial a la Sinagoga Major, i aquesta podria ser perfectament la que encara es conserva actualment. Aquesta es troba al carrer Marlet número 5, i per visitar-la cal pagar dos euros.

Un cop visitat el barri del Call (o el que en queda d’ell), continuarem pel carrer de la Boqueria fins arribar a la Rambla. El que actualment és el carrer més famós i transitat de Barcelona era, en l’època medieval, el que separava el nucli de Barcelona dels barris d’extramuralles. Efectivament, a la Rambla hi havia la muralla que limitava la ciutat pel seu cantó Oest.

Així doncs, baixarem per la Rambla fins arribar a la plaça del Teatre. Allà és on hi havia el Portal de Trentaclaus i el barri dels escudellers. Aquí és on el protagonista de l’obra viu els primers anys de la seva vida. Actualment, molts carrers remarquen la presència d’aquest barri a l’Edat Mitjana: carrer dels Escudellers, carrer dels Escudellers Blancs, Passatge dels Escudellers, etc. Segons els historiadors, els escudellers de la ciutat estaven situats en aquest punt de la ciutat perquè hi havia una terra molt bona per fabricar la ceràmica amb la que feien els seus productes.

A tocar de l’antic Portal de Trentaclaus hi havia les Reials Drassanes. En aquest edifici, que encara es conserva actualment, és on s’hi construïen i reparaven els vaixells de la ciutat. Precisament van ser construïdes a l’època en que transcorre la història del llibre. És per això, que Ildefonso Falcones s’hi refereix amb el nom de “Drassanes noves”. Actualment, a l’edifici de les Reials Drassanes, s’hi troba el Museu Marítim de la ciutat.

Un cop arribats a la façana marítima, continuarem pel Passeig de Colom. Entre la plaça del Portal de la Pau i la plaça de la Mercè és on es trobava el convent de Framenors. Aquest convent pren una importància singular a la història, però actualment és impossible de visitar ja que fa molts anys (fins i tot segles) que va ser enderrocat.

Pel que fa a la platja on Falcones situa un bon nombre d’escenes (desembarcaments, batalles navals o simples passejades del protagonista), és impossible de visitar. Cal tenir en comte que amb el pas dels segles, la costa de Barcelona ha anat guanyat terreny al mar. Així doncs, aquella platja es trobaria on actualment hi ha les primeres cases del Passeig de Colom.

El que si que se sap és que aquella platja quedava limitada, per una banda per les Reials Drassanes, i per l’altre per la muralla que tancava la ciutat pel cantó Est (on actualment hi ha el Parc de la Ciutadella). És de suposar que les anomenades “tasques” (unes barreres naturals de sorra que protegien l’incipient port de Barcelona), des d’on Arnau Estanyol protegeix la ciutat de l’atac de Pere el Cruel, es situarien on actualment hi ha el Port Vell i el Centre Comercial Maremàgnum.

La ruta acava on ha començat, al barri de la Ribera. Aquest cop, hi accedirem per l’altre costat, per l’actual Mercat del Born. En aquella zona (tant al Mercat del Born com al Parc de la Ciutadella), al S.XIV també hi havia cases. Formaven part del propi barri de la Ribera. No obstant, l’any 1714, amb la guerra dels Segadors, el rei Felip V va arrassar aquella part de la ciutat i hi va construir una fortalesa militar (l’anomenada Ciutadella).

Entrarem doncs pel Passeig del Born, i després de passar pel Fossar de les Moreres, arribarem de nou a la Plaça de Santa Maria, on podrem contemplar de nou la inmensitat de la “Catedral del mar”.

Cal afegir, que també hi ha la possibilitat de realitzar aquesta ruta de forma guiada. Actualment hi ha dues empreses que ofereixen aquesta possibilitat. D’una banda, des de les pàgines web www.atrapalo.com i www.lastminute.com hi ha la possibilitat d’apuntar-se a una d’aquestes rutes guiades. D’altra banda, l’empresa Itineraplus (www.itineraplus.com) ofereix una ruta més detallada, amb una atenció preferent a la història i la cultura que envolten els llocs per on transcorre la història.

El recurs fàcil...o no.

Com que veig que la saturació d'actualitat que pateixo, degut a la feina a la ràdio i també, perquè no dir-ho, a la mandra, he decidit passar al recurs fàcil i penjar alguns dels treballs que crec que m'han sortit més bé al llarg del curs. La primera entrega és un reportatge sobre la vida a l'estació internacional de La Tor de Querol. Tot i que està ambientat en un dia d'hivern, crec que el reportatge té una validesa del tot atemporal.




De Barcelona a París des del cor dels Pirineus

L’últim tren del dia procedent de Barcelona entra lentament a l’estació internacional de la Tor de Querol-Enveig. Són les 18:40 d’un dijous entre setmana i del tren només en baixen sis persones, dues de les quals són policies de paisà que vigilen el tram internacional entre Puigcerdà i l’estació de La Tor. Del segon vagó baixa Valery, una jove francesa que ve de Barcelona i es deirigeix a Tolosa. Diu que ha triat aquest trajecte perquè “tot i ser més lent, és més barat que anar per l’atra banda, per Narbonne” .

Carregades amb dues grans maletes, Ana i Marie caminen per l’andana de terra i pedres que dóna accés als trens de Renfe. Es dirigexen cap al vestíbul de l’estació, on hauran d’esperar fins a les 20:06 per agafar el seu tren, el nocturn que surt cada dia cap a París. Ana i Marie són mare i filla. Venen de passar una setmana amb uns familiars de Torelló i des d’allà els era més ràpid fer el trajecte per aquesta línia. Ana té 72 anys i va néixer a Espanya, però fa molt que viu a París i no és el primer cop que utilitza el tren nocturn que enllaça la capital francesa amb La Tor. Per a la seva filla, Marie, nascuda ja a França, és el primer cop que fa aquest trajecte, ja que normalment utilitza el cotxe o el Talgo que surt de Barcelona. Ana es queixa de la incomoditat del trajecte entre Torelló i La Tor, ja que “a Ribes et fan canviar de tren i has de carregar amunt i avall tot el que portes”. Però el que realment els indigna més és el fet de descubrir que el bar de l’estació està tancat, i és que un cartell en francès indica que “Avui el bar tancarà a les 14:30”.

Així doncs, tots els viatgers que esperen la sortida del tren cap a Tolosa de les 19:20, i els de Paris arribats amb l’últim tren de Renfe, han d’esperar-se al modern vestíbul de l’estació, ja que a fora el vent gèlid provinent de la vall del riu Querol impedeix qualsevol tipus d’espera. A la petita sala hi conviuen les dues taquilles de venda de bitllets, quatre bancs, una cabina telefònica, nombrosos panells informatius i un petit quiosc que, en realitat, ven gairebé de tot. Diaris, revistes, postals, records, llibres, snacks i xocolatines…tot té un lloc en el petit local que, amb el bar tancat, es converteix en l’únic establiment disponible per als passatgers. El xiulet del cap d’estació trenca el silenci del vestíbul. És la senyal que dóna permís al tren de Renfe perquè emprengui de nou el camí cap a Barcelona. Uns segons després el comboi inicia lentament el retorn a territori espanyol amb els dos policies de paisà com a únics passatgers.

L’enllaç internacional de l’estació de La Tor de Querol-Enveig es va innaugurar l’any 1929, amb l’arribada del primer comboi espanyol procedent de Puigcerdà. Situada entre els petits pobles de La Tor de Querol i Enveig, a l’estació hi conviuen tres amples de via. Per una banda, els trens de Renfe procedents de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, circulen sobre unes vies d’ample ibèric (1’71 metres), per una altra banda, els trens de la Société Nationale des Chemins de Fer (SNCF), circulen sobre uns rails d’ample internaiconal (1’44 metres). Finalment, a l’estació també hi arriba un tren turístic conegut com a “Le petit train jaune”, o “El petit tren groc”, que té una amplada de via de tipus mètric (és a dir de tant sols un metre). Aquest tren cobreix el trajecte entre la mateixa estació de La Tor i Vilafranca de Conflent, des d’on es pot enllaçar amb Perpinyà. Així doncs, l’estació de La Tor de Querol-Enveig, situada entre dos petits pobles que amb prou feines arriben als 500 habitants, constitueix un autèntic nus ferroviari situat al bell mig dels Pirineus, des d’on es pot viatjar a diari a París, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà o Barcelona.

Falta una hora per la sortida del nocturn a París i cada cop hi ha més gent a l’estació. Un cartell indica que els bitllets per aquest tren només es poden adquirir amb antel•lació. A l’única taquilla oberta hi despatxa Cristela, que assegura que, normalment, només cal comprar el bitllet mitja hora abans. Per al viatge d’avui hi ha reservades fins a 120 places. Tot i això, la gent que hi ha al vestíbul no arriba ni a la vintena. Cristela, que porta sis anys despatxant bitllets, assegura que els caps de setmana i en els períodes de vacances poden arribar a haver-hi fins a 250 o 300 passatgers en aquest tren.

La gent que va arribant, es dirigeix al bar, però en comprovar que està tancat se’n tornen cap a fora. Els bars més propers estan a un quilòmetre, a Enveig. L’únic establiment obert, a part del quiosc, és una farmàcia situada a la mateixa plaça de l’estació. No obstant, la clientel•la, a aquestes hores de la tarda, és més aviat minsa. La farmacèutica que hi despatxa assegura que els clients provinents de l’estació són més aviat escassos. “De Barcelona no entra mai ningú, de francesos a vegades si, però són pocs”.

A un quilòmetre de l’estació, al poble de La Tor de Querol, els carrers presenten un aspecte fantasmagòric, no s’hi veu a ningú. Els dos restaurants del poble estan tancats, igual que l’ajuntament. L’única senyal de vida la constitueix el petit forn situat a la plaça major. A dins només hi ha una nena comprant llaminadures, i el dependent, que assegura que el fet de tenir l’estació al costat tampoc els aporta res d’especial. “La gent que va a l’estació no ve al poble”, assegura.

A l’estació, el tren de París es comença a preparar. El maquinista l’engega i el situa a l’andana central, just davant del bar. Allà, encara hi ha gent intentant obrir la porta per entrar-hi. Ningú acaba d’entendre que estigui tancat, ni tant sols Cristela, la taquillera. No obstant, al matí, Marie, la cambrera del bar, justificava el fet de tancar a les 14:30 per la falta de públic. Segons ella, entre setmana hi ha poca clientela, “cada cop passa menys gent, per aquí”. Marie porta tres anys treballant al bar, però el fet d’haver viscut tota la vida a La Tor de Querol, la converteix en una experta sobre la vida de l’estació. “Les coses han canviat molt des de que es van obrir les fronteres”, afirma mentre escombra la gran sala del bar. “Abans hi havia molt més moviment, perquè hi havia l’aduana francesa, hi havia policia, molt més personal…”. Actualment, a l’estació s’hi conserven unes oficines d’aduanes, però el personal s’ha reduït dràsticament en comparació amb el passat, quan entre Espanya i França encara hi havia seriosos controls fronterers.

Marie comenta que fins l’any 2005 hi va haver un hotel obert a sobre del bar. Es va tancar per falta de clients i perquè era molt gran i necessitava molt de manteniment. “Només hi havia gent a l’estiu i alguns dies d’hivern, quan pujaven els esquiadors”, recorda. Segons Marie, amb el pas del temps, l’estació ha anat perdent importància. “Fa molt de temps hi va haver també un restaurant, amb molta gent treballant-hi” , afegeix. “Al final només ha quedat el bar que, de moment, obre cada dia”.

La majoria de passatgers ja ha pujat al tren. És practicament fosc i el vent de Nord cada cop és més gèlid. Per l’andana 2 arriba un tren procedent de Tolosa, del qual només en baixen deu persones. Mentrestant, el cap d’estació bromeja amb un grup de passatgers i els insta a pujar ràpidament als vagons si no volen quedar congelats. Són les 20:06 i un fort xiulet indica al tren que té permís per iniciar el llarg trajecte (de gairebé 12 hores) que el portarà des del cor dels Pirineus fins a París. El comboi marxa i l’estació es queda pràcticament buida. El quiosc tanca la persiana, i a les taquilles ja no hi queda ningú. Demà l’estació internacional de La Tor de Querol-Enveig tornarà a obrir les seves portes i, amb més passatgers o amb menys, tornarà a exercir la seva funció de nucli ferroviari internacional des de la tranquil•la plana ceretana.

La meva primera entrevista

Dimarts passat vaig tornar de Brussel·les. Hi vaig estar dos dies visitant i coneixent les institucions europees. Com que va ser molt interessant, tenia clar que havia d'explicar alguna cosa en aquest blog. Abans d'ahir una amiga em va fer una entrevista per la revista digital dels estudiants de Periodisme de la UVic, l'Algarroba. Així doncs, amb tot el morro del món, copio aquí la primera entrevista en la que jo soc l'entrevistat. L'entrevistadora es la Ylenia Lasarte.

“Te lo dan todo tan masticado que es difícil que el periodista tenga tiempo o ganas de investigar”
Escrito por ylenia
Wednesday, 16 de May de 2007

Guillem LLuch, ex estudiante de periodismo de la Uvic y actual estudiante de la Pompeu i Fabra, explica su experiencia en Bruselas y la visita al Parlamento Europeo.

Háblanos del Viaje… Fue un viaje organizado por la Asociación de Periodistas Europeos y destinado a estudiantes de segundo ciclo de periodismo de todas las universidades catalanas”Sí. Nos acompañó el Presidente de la Associació de Periodismo Europeo Isidre Ambrós. Un periodista importante de La Vanguardia y excorresponsal en Bruselas.

Dos preguntas: ¿Cuál era el objetivo del viaje? ¿Y tu objetivo personal? El objetivo era dar a conocer el funcionamiento de las instituciones europeas a los estudiantes de periodismo. Personalmente me llamó la atención que el viaje fuese gratuito (financiado íntegramente por el Parlamento Europeo) y que incluyera cosas muy interesantes. Puedo ser más o menos euroescéptico, pero el hecho de conocer (tanto como periodista, pero también como persona) como funciona un "monstruo" del tamaño de la Unión Europea, me llamaba la atención. También porque hay varios Tribunales, Asambleas... y muchas cosas más que la gente no sabe muy bien ni para que sirven o ni siquiera que existen

¿Qué actividades formativas incluía el viaje? Visitamos la Comisión Europea y nos enseñaron los servicios audiovisuales que ponen a disposición de los periodistas, Nos dieron conferencias teóricas y visitamos el Parlamento europeo. Después comimos con eurodiputados y corresponsales catalanes.

¿Sobre qué os informaron en las conferencias? Fueron cuatro conferencias en Barcelona y seis en Bruselas. Básicamente nos contaron qué es, que hace y como se comunica desde el Parlamento Europeo. Después ya nos hablaron de temas más concretos: primero desde el punto de vista de los funcionarios europeos y después desde el de periodistas expertos ex corresponsales en Bruselas, que nos contaron en que consistía su trabajo cuando estaban ahí. Las conferencias de Bruselas fueron más técnicas, densas y daban la visión institucional.

Personalmente ¿Con qué visión te quedas y por qué? La de los periodistas es una visión más real. Los funcionarios tienen que vender lo buena que es la UE. y todo lo que tiene. En su lugar, los periodistas te cuentan como les va a ellos y cómo hay que trabajar para que no te vendan la moto y para contrastar la información. Para mí esta parte es mucho mas interesante, pero claro, yo estudio periodismo... Los funcionarios transmitieron la parte institucional que está bien para situarse pero lo interesante es tener la visión de la otra parte, la que me afecta a mí.

¿Os explicaron en que consistía un día en la vida de un corresponsal en Bruselas? Normalmente tienen desayunos de trabajo a las 8.30, pero esto no es cada día. Lo que si que tiene lugar absolutamente cada día es el Brieffing de mediodía que consiste en que en la Comisión Europea se ponen a disposición de los periodistas los portavoces de todos los comisarios. Además te dan notas de prensa continuamente y el trabajo del periodista consiste en descartar información. Hay ruedas de prensa mañana y tarde y el problema es que dan tanta información que inundan al periodista. Hay quien dice (y yo lo comparto) que lo hacen para que no tenga tiempo de investigar cosas que no interesan. Ellos te lo dan todo tan masticado que es difícil que alguien tenga tiempo o ganas de investigar y complicarse la vida, porque la verdad es que es muy cómodo.

¿Os hablaron de la Unión Europea como imaginario colectivo, es decir, de la importancia de venderse como imagen? Si, en parte uno de los principales problemas es el de "vender la imagen", o sea transmitir a la gente lo que es la UE. Son conscientes que se ve como algo muy lejano, que se decide en Bruselas y que no tiene fama de ser muy democrático. Y hacia ahí van muchos de sus esfuerzos, incluido el seminario que nos pagaron a nosotros.

¿Cómo crean esta imagen?
Hacen campañas publicitarias y forman a periodistas. Insistieron mucho en la importancia de tener periodistas formados, que sean capaces de transmitir con sencillez la complejidad que entrañan las instituciones. Pero a la vez, tampoco se puede ser demasiado sencillo y caer en una simplificación que no plasme lo que es realmente la UE.

¿Dirías que lo que les interesan son periodistas que vendan imagen de la institución? Si, está claro. Lo que quieren es que los periodistas entiendan que es la UE, se interesen y lo intenten vender a sus periódicos, radios o teles. Es la única forma de llegar a la gente, y creen que tienen que hacerlo a través de los periodistas. Ellos pueden hacer publicidad pero siempre convence más una noticia en el periódico. Lo que ocurre es que los periodistas tienen la potestad de hablar bien o de hablar mal de las acciones de la UE, con lo cual tampoco pueden pretender que los periodistas les vendan la imagen de la institución, ya que solo darán eco de lo que hacen las instituciones, pero dar eco a lo bueno y a lo malo.

¿Está entre tus planes viajar como corresponsal a Bruselas? No puedo decir que esté entre mis planes. Me gustaría mucho ser corresponsal, y antes de hacer el viaje pensaba que para nada me plantearía ir a Bruselas. Ahora no me importaría estar un tiempo, 2 o 3 años. Eso si, antes que Bruselas me gustaría ir a muchos otros sitios a trabajar.

En un intento de mesurar el poder persuasivo de las conferencias… ¿Desde tu regreso te sientes más europeo que antes? No, no me siento mas europeo, pero si que entiendo y conozco el poder real que tiene la Unión Europea. Comprendo más que es lo que se hace des de allí y más o menos como se hace. Y sobretodo como se trabaja como periodista. Pero me siento más periodista que europeo, sin duda.

Actualitat des del poble més alt de Catalunya

Estic fent un tallat a Rubió, el poble més alt de Catalunya -a gairebé 1.700 metres d’altura-. El llogarret, que amb prou feines arriba als 11 habitants, es troba pràcticament a dalt de tot del Port del Cantó, a mig camí entre Sort i La Seu d’Urgell. Al bar, l’únic del poble, lògicament, només hi ha tres persones. Un d’ells, l’avi del bar i, a l’hora, cambrer i ànima de l’establiment, treu el tema de conversa del dia: la nova filla dels Prínceps d’Astúries. La cosa s’anima de seguida. L’home que hi ha sentat a la barra queda del tot sorprès quan sent que la Letizia ja ha parit. No se n’havia assabentat. L’avi no dubta a recriminar-li-ho. “Però on collons vius! Ja aniria sent hora que te n’enteressis, que ja en tenim un altre per mantenir!”. “No home, no, que els petits encara no ens els cobren” li respon amb ironia l’home despistat. La noia que hi ha asseguda a la taula del meu costat també hi posa cullerada. “Tranquils, que un cop es mori el Rei d’ara, la monarquia se n’anirà a pique”. La conversa continua, ara amb temes de política general. Tinc la sensació que em volen demostrar que Rubió pot ser el poble més alt de Catalunya, però no per això ha de ser el menys informat.

Al matí, a la ràdio, sentia una tertúlia en que un home deia una cosa semblant al que ara argumena l’única representant femenina del bar de Rubió. L’home creia que, un cop mori el Rei Joan Carles, la gent deixaria de veure a la monarquia amb els bons ulls d’ara. Deia que el Rei actual té bona fama per haver donat pas a la democràcia i haver aturat el “Tejerazo”. Segons aquest contertulià, el Príncep Felip es trobaria amb una societat menys favorable i menys entregada a continuar amb la monarquia. Aquesta reflexió m’ha fet pensar una estona. No obstant, en recordar les imatges que es repeteixen, gairebé cada any, quan la família Reial realitza alguna celebració (ja sigui una boda o un nou naixement), m’han fet adonar que la societat segueix igual d’embaucada amb els membres d’aquesta Reial família. Cues i cues sota la pluja per veure desfilar els Prínceps recent casats, hores d’espera davant de l’hospital on acaba de néixer l’Infant de torn, regals i més regals per al nen que tindrà més coses d’Espanya… i, el més important, minuts i minuts, pàgines i pàgines d’atenció als mitjans.

Crec que aquesta mena de “circ” mediàtic en el que s’ha convertit la família Reial fa impossible que la majoria de la societat faci un canvi de mentalitat tant accentuat i deixi d’idolatrar-la. Joan Carles perquè era un “campechano”, ara Letízia perquè serà “la Reina del pueblo”… Per les bones, aquest canvi no hi serà. En definitiva, veig gairebé impossible que, tal i com estem ara, s’arribi al consens social al que feia referència el contertulià de la ràdio. Aquest consens que ha de permetre donar per acabada la monarquia, malauradament, crec que és una utopia. Tant de bo m’equivoqui.